Rebria Catalunya un tracte millor de la Unió Europea que el Regne Unit?

El passat 23 de Juny el Regne Unit, un estat membre de la Unió Europea (UE) amb una llarga tradició democràtica, potència militar i hereu d’un imperi d’abast mundial, va celebrar un referèndum legal (tot i que enormement traumàtic per a tota la societat, atacs racistes i assassinat d’una diputada laborista inclosos), convocat temeràriament pel primer ministre avui dimitit David Cameron. Els partidaris d’abandonar la UE van guanyar per un marge molt estret i contra l’opinió de la ciutat de Londres, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar. Els guanyadors havien promès una “desconnexió” ràpida i sense costos, però de seguida han hagut d’explicar que en realitat la “independència” no es proclama unilateralment  i ja està, sinó que fins i tot després del referèndum ha de ser el resultat d’una negociació amb la resta de la UE. El nou govern de Theresa May ha decidit després d’alguns mesos i molts dubtes anunciar al mes d’Octubre de 2016 (el referèndum va ser el Juny) que iniciarà les negociacions formals per deixar la UE abans de finals de març de 2017. D’això se’n diu activar l’article 50. Un cop activat, May tindrà dos anys per negociar un nou acord amb la UE. Alts funcionaris, segons el periodista del Financial Times Gideon Rachman, han explicat a la primera ministra que és molt improbable que el Regne Unit sigui capaç de negociar al mateix temps els termes del seu divorci i un nou acord comercial amb la UE, el seu principal mercat, en el termini dels dos anys. Un cop activat l’article 50, la UE pot senzillament deixar que corri el rellotge, sabent que el Regne Unit estarà en una situació cada vegada més difícil com més s’allargui la negociació sense acord. Al final dels dos anys, el Regne Unit estarà fora de la Unió Europea (desconec si quan vegi la situació, pot fer marxa enrera i dir que es vol quedar), havent de pagar aranzels i perdent tots els drets dels quals gaudeixen empreses (incloent les financeres) i treballadors com a membres de la Unió.  Segons el Financial Times, el dany econòmic d’aquest “Brexit” dur seria enorme, generant un gran forat a les finances públiques per la pèrdua de pes de la City, donant lloc a una nova fase d’austeritat. Els partidaris més hiperventilats del Brexit, diuen que tot això és el “discurs de la por”. Per què, diuen els hiperventilats, hauria de restaurar els aranzels la UE quan això perjudicaria també els seus interessos? Els hipervenitlats podrien respondre aquesta pregunta mirant-se al mirall, diu el periodista Gideon Rachman: igual que la principal motivació dels pro-Brexit és política, no econòmica, també els negociadors de la UE tindran motivacions principalment polítiques, i no econòmiques. En el cas britànic, l’objectiu polític és restaurar la “sobirania” parlamentària de Westminster i recuperar el control de la immigració. Del costat comunitari, l’objectiu és assegurar que el “Brexit” no condueix al descabdellament del projecte europeu que porta 60 anys en construcció i que ha donat lloc al període més prolongat de pau, llibertat i prosperitat al continent. Això implicarà deixar clar que el Regne Unit paga un preu clar i elevat per deixar la UE. El dany econòmic que li suposarà això a la Unió serà molt menor i més gestionable que el dany que li suposarà al Regne Unit. Els britànics envien el 44% de les seves exportacions a la UE, mentre que el Regne Unit rep només el 16% de les exportacions de la UE. El procés mateix de negociació també està estructurat d'una manera que perjudica el Regne Unit: mentre que aquest està interessat en una negociació ràpida per tranquil·litzar els inversors, la UE es pot permetre allargar les coses, i en tot cas no tindrà més remei que fer-ho tenint en compte que l’acord final requerirà la unanimitat dels 27 estats membres restants i el vot a favor del Parlament Europeu. Alguns al Regne Unit parlen de fer servir senzillament les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC)  un cop estiguin fora de la UE. Però quan diuen això sembla que ignorin que el Regne Unit és membre de l’OMC sota els auspicis de la UE. Esdevenir membre de ple dret de l’OMC requereix un altre procés complex de negociació. Amigues i amics nacionalistes: aquest és el món que ens ha tocat viure. Això és el que el Regne Unit està començant a descobrir. Una part important de Catalunya pretén de forma semblant ignorar la complexitat de les coses, i a més a més ignorar que Catalunya no ve de ser un imperi d’abast mundial, ni és un estat membre de la UE, ni rep el 16% de les exportacions europees, ni té moneda pròpia, ni exèrcit, ni té possibilitat de fer un referèndum legal d’autodeterminació (com no el tenen la major part de democràcies del món), ni té oberta cap via de negociació amb ningú. És part de la política que ens ha tocat viure en aquests temps de nacional-populisme: l’era de la post-veritat.