2010-2026: continuïtat i canvi en la celebració del Mundial a Catalunya

Vaig ser dels que va celebrar el gol d’Iniesta el 2010, i he estat dels que ha celebrat la victòria d’Espanya al Mundial la setmana passada. Immediatament després de la final, vaig publicar a Agenda Pública un article del gènere de “portar l’aigua al meu molí”, dient que la selecció victoriosa representava la millor Espanya, amb uns valors oposats als de Trump i Infantino. Hi havia el risc que en la celebració dels jugadors el dia següent, el Carvajal de torn em desmentís, i Ferran Torres (jo hagués preferit que fes el gol Fermín López, però es va lesionar) s’ha de dir que va fer el que va poder amb la seva absurda gorra de “Make Spain Great Again”.

Però el que vaig dir en el meu article, ho van dir també durant la setmana, i molt més ben explicat, columnistes neutrals, internacionals i de prestigi, de The Economist, Financial Times, i New York Times entre altres.

Tant el 2010 com el 2026 he estat en bona i abundant companyia en la celebració. Fa setze anys, la victòria d’Espanya al Mundial ja es va celebrar als carrers de Catalunya (com no es podia celebrar, si el gol l’havia fet un dels jugadors més estimats del Barça?). Ara s’ha celebrat encara més: és perquè el gol el va fer un jugador del Barça i perquè hi havia molts jugadors catalans a la selecció? Sens dubte, aquest és un factor explicatiu, però no és l’únic.

Els mitjans i comentaristes independentistes li han dedicat molt de temps i espai a quelcom que a molts ens sembla el més normal del món: celebrar la victòria d’una selecció popular, que juga bé i que ens representa. Alguns han hagut de fer contorsions increïbles per explicar el que creuen inexplicable.

Però hem avançat. A Josep Ramoneda li sembla “xocant” la celebració als carrers (on estava el 2010?) però ara admet al diari Ara que les societats són més complexes del que semblen. És una reflexió crucial, que tant de bo s’hagués fet ell mateix el 2014, quan escrivia articles (abans que Cristian Segura analitzés la seva trajectòria al llibre “Gent d’Ordre”) exigint al PSC que es posicionés clarament (sense complexitats ni complexos!) com un partit català (i que els catalans fessin el mateix amb un referèndum com el del Brexit, que encara no havia arribat), i al Quadern del diari El País li publicaven un diàleg amb el llavors intel·lectual prestigiós Ferran Mascarell, titolat “El PSC és un zombie” on insistien amb la mateixa idea (el PSC era i és ben català, però abraçava com ara la complexitat de Catalunya). Benvingudes, doncs, les rectificacions: Catalunya és una societat complexa i per això, entre altres raons, els zombies revifen. Diu ara en Ramoneda: “el problema està en les ideologies que es presenten com d’estricta observança: per exemple, els nacionalismes que estan fundats en el nosaltres i ells”. Efectivament.

L’exconseller Giró, de Junts, en un article també a l’Ara, ha explicat sense embuts que ell volia que guanyés Espanya, encara que ho atribueix a la gran quantitat de jugadors del Barça. Crec que representa molts nacionalistes catalans pragmàtics. D’ells no en forma part però el diputat de la CUP que va ser el primer a saltar quan el President Illa va dir al Parlament que la victòria de la selecció era de tothom.

La celebració de 2026 a Catalunya té elements de continuïtat amb la celebració de 2010, però entremig han passat coses que inevitablement s’han traduït en celebracions encara més grans el 2026:

-El procés i el seu fracàs. Una part de Catalunya se sent més espanyola ara que al 2010 perquè es va sentir menyspreada pel procés. I una part dels independentistes ha fet autocrítica i ara busquen algun argument (o excusa) per alegrar-se de la victòria de la Roja: que hi hagi molts jugadors catalans n’és un de prou bo. No oblidem que quan encara no era obvi que el procés fracassaria, el mateix Barça i els seus jugadors no es van mullar clarament amb la independència, encara que el seu president actual sigui un indepe de socarrel. Què devien dir Iniesta i Busquets al vestuari del Barça l’1 d’Octubre de 2017 quan l’equip va decidir jugar el seu partit a porta tancada per no perdre 3 punts?

-El canvi demogràfic. Som més persones a Catalunya i entre nosaltres hi ha moltes més persones nascudes a l’estranger, i molts d’ells se senten ben representats per la selecció espanyola (els argentins, a la final, no). Des de 2010, som unes 600.000 persones més, i els fills dels que van venir abans, entre 2000 i 2010, estan fent-se grans (els Lamines).

-I a més ens ha passat tot el que li ha passat a la resta del món: Trump, la pandèmia, Gaza… I resulta que Espanya té una cara positiva que contrasta amb aquest món, i la selecció espanyola s’ha vist, per part de molta gent aquí i a fora, com un símbol d’una altra manera de fer les coses. Aquesta vegada, Espanya va jugar encara millor que al 2010, i per a molts, no només per a mi, ha representat uns valors molt diferents dels que es desprenen del comportament de Trump i Infantino, els infames organitzadors del Mundial, i símbols d’un món que va pel camí equivocat.

En definitiva, encara més que el 2010 l’Espanya plural (ja sé que no tots els que van celebrar la victòria són federalistes) forma part de la Catalunya plural (“Espanya forma part de Catalunya”, deia Pasqual Maragall). Catalunya era plural i complexa el 2010 i encara ho és més ara. Esperem que aquesta vegada la lliçó no s’oblidi, com la van oblidar alguns durant la segona dècada del segle actual.

La creixent adhesió que provoca la selecció espanyola a Catalunya potser podria suscitar algunes reflexions. Encara s’ha d’evitar la paraula Espanya en segons quins ambients? Hi ha lliçons per al Barça a partir de 2026? Té sentit (hi tenen dret, sens dubte) que una minoria d’aficionats encara intenti cridar “inde, independència” al minut 17 i 14 segons confiant en el silenci de la majoria silenciosa? Lamine Yamal i Pau Cubarsí ara, i Xavi Espart (jove jugador del Barça i líder de la selecció espanyola sub-19), i Ebrima Tunkara (nascut a Gàmbia, criat al barri de Cerdanyola de Mataró, jugador del Barça i líder d’Espanya sub-17), segurament demanarien una demostració identitària més flexible i inclusiva.

Jo no sóc un gran fan de l’organització de grans esdeveniments esportius per raons econòmiques (són molt cars, els contribuents acaben pagant-ne els sobre-costos i se n’exageren els beneficis), però per raons polítiques, culturals i socials, la final del Mundial 2030 (organitzat per Espanya, Portugal i Marroc) podria ser al Spotify Camp Nou (o com es digui llavors, Goldman Sachs Stadium o el que sigui). La cerimònia de clausura podria ser un homenatge a La Masia, l’escola que ha inspirat la millor selecció espanyola, reproduint l’ambient (si tornem a guanyar) de la medalla d’or olímpica de 1992 de l’Espanya del porter Toni, Guardiola i Luis Enrique (i molts altres), amb el català sonant com un dels idiomes oficials, junt amb el castellà i l’anglès (no sé si aquesta vegada caldrà el francés).

Fer un Infantino

Se’n parla poc de la importància dels “pilotes” en la cadena de valor del populisme. Potser a l’època de Berlusconi o fins i tot Trump 1.0, podrien fer certa gràcia. Ara, quan el nacional populisme està avançant cap a una fase en què fa retrocedir la democràcia i avançar la xenofòbia a tota velocitat, aquests aduladors han deixat de ser simpàtics.

N’hi ha de diferents tipus. Alguns són sincers, altres oportunistes (Rutte?), alguns covards, suposo que algun deu creure que no té més remei. Però sens dubte el primer de la classe és Gianni Infantino, el President de la FIFA, institució de governança mundial del futbol. Crec que a partir d'ara, arrossegar-se per adular un nacional-populista, se n'hi drià "fer un Infantino".

L’episodi de Trump interferint en les sancions del Mundial de futbol i Infantino cedint a aquestes ràpidament saltant-se totes les regles, i perdonant la suspensió d’un jugador dels Estats Units perquè li havia demanat Trump, culmina tot un llarg procés d’acostament que ha tingut moments ridículs, com la concessió a Trump d’un Premi de la Pau substitut del Nobel. Infantino no té cap problema a erosionar les regles i les institucions que permeten que existeixi l’esport més global per agenollar-se davant Trump, i en canvi amenaça als governs o reguladors de menor rang quan posen en perill el seu poder.

Aquest populisme que muta a velocitat pasmosa en xenofòbia i involució democrática, té en els aduladors unes figures clau. Per això es retransmeten en directe les reunions del gabinet de Trump, on els secretaris (ministres) competeixen entre ells  per veure qui li fa més la pilota al tirà.

Una característica fonamental dels Infantinos en qualsevol procés populista és intentar tapar o tergiversar la veritat. La FIFA dissimula per exemple el seu suport a un xenòfob com Trump matenint una campanya global anti-racista.

Quins són els nostres Infantinos? Prefereixo no donar noms, però alguns candidats es troben per exemple entre els que han intentat minimitzar la rellevància de les repetides enquestes (d’eleccions autonòmiques, municipals, del CEO, de La Vanguardia) que diuen que Junts perd la meitat com a mínim de suports, que van cap a una força d’extrema dreta xenofòbica. He llegit comentaris que dubten de la rigorositat d’aquestes enquestes (moltes i molt coincidents), i d’altres que culpen de l’ascens del partit xenofòbic a Salvador Illa… Alguns són els mateixos que elogiaven les "jugades mestres" de Mas.

Si diem des de l’esquerra que la direcció de Junts hauria de reflexionar sobre la seva narrativa cada vegada més escorada a la dreta (incloent el retrocés en relació al pujolisme amb el fenomen de la immigració), se’ns diu que és una crítica interessada i desenfocada, si el beneficiari del suposat gir a la dreta és una força més a la dreta. 

Però les coses són més senzilles: la narrativa cada vegada més conservadora (infern fiscal, no hi cabem..) normalitza el pensament ultra a Catalunya, en un moment en què el món ha de decidir si va pel camí de Trump 2.0 (és a dir, de les etnocràcies i del poder totalitari de les grans empreses tecnològiques) o pel camí de la democràcia i la convivència. I alguns pensem que perquè avancin la democràcia i la convivència calen grans aliances que vagin de l’esquerra al centre-dreta, dels partidaris del socialisme democràtic als partidaris del capitalisme responsable. I creiem que el mateix pensen alguns dirigents i votants de Junts. De moment a Junts dominen els Infantinos. Però pot acabar passant com al Mundial: que malgrat personatges com el President de la FIFA i el tirà de la Casa Blanca, acabi triomfant la diversitat i el multiculturalisme.

Diferents banderes, mateix “projecte nacional”

Una anàlisi habitual que es fa per comentar l’actualitat política espanyola i catalana és que les (extremes) dretes respectives no es posaran d’acord perquè no comparteixen el mateix “projecte nacional”. Segur?

Potser no comparteixen la mateixa bandera (tot i que sempre en poden trobar una de nova… o antiga, que els uneixi), però no estic segur que no comparteixin el mateix “projecte nacional”. 

Els discursos de molts d’aquests líders de partits de dreta (no tota la dreta) o extrema dreta, no només els d’aquí sinó de tot el món, començant per Donald Trump, estan igual de plens de supremacisme (“som els millors” vomita Trump en el discurs del 250 aniversari de la independència dels Estats Units), de patrimonialisme (veient intrusos il·legítims quan uns altres guanyen democràticament el poder), assenyalant enemics interiors negant el pluralisme de les seves societats, brandant o instal·lant grans i moltes banderes que fan petites les persones. 

A Europa i als Estats Units, aquest nacionalisme (protagonitzat sobretot per homes blancs) contemporani té un comportament pseudo-religiós, d’un cristianisme sense Crist (com ha assenyalat Javier Cercas) que fa compatible el prejudici contra els jueus o l’ètnia gitana amb el suport a l’Israel de Netanyahu; un nacionalisme islamòfob i xenofòbic, obsessionat per la prioritat nacional (primer, els d’aquí, “nosaltres sols”) o per la teoria conspiranoica de la substitució.

No és estrany que Trump, ja sense adults a l’habitació en el seu segon mandat, hagi fet del suport als “patriotes europeus” una política oficial. Sí que és una mica estrany que líders suposadament de centre-dreta a Europa li facin el joc aliant-se amb les forces que vol promoure Trump o fent seva llur narrativa xenofòbica.

El sobiranisme euroescèptic de Le Pen, Meloni i altres no diu obertament que està contra la Unió Europea i a favor de Trump, però treballa incansablement per mantenir la fragmentació quan el federalisme pragmàtic que recomana Draghi és més necessari que mai, econòmicament i socialment. El projecte nacional de les dretes és arreplegar a les majories al voltant d’alguna bandera (no en tenen prou amb el discurs del suposat “l’infern fiscal”), per evitar que les forces del progrés siguin hegemòniques, impedint així la integració continental i global que es necessita per superar els problemes de la humanitat, començant pel canvi climàtic i seguint pel control col·lectiu del canvi tecnològic.

El virus del nacionalisme del que parla l’escriptor i productor de documentals Jon Meacham en aquesta conversa amb Walter Isaacson és el “projecte nacional” de les dretes que li fan el joc a l’extrema dreta: “el nacionalisme és un virus que va estar al cor dels projectes feixistes del segle XX. Implica fidelitat als nostres en comptes de fidelitat a unes idees com seria el patriotisme”. A mi aquestes distincions entre nacionalisme i patriotisme em semblen benintencionades però insatisfactòries, però estic d’acord amb Meacham sobre el caràcter víric del nacionalisme i el mal tan difícil d’erradicar que provoca sobre el cos social. És un virus que torna un i altre cop, i que s’ha de combatre a Europa, als Estats Units, i allà on sorgeixi. La lliçó de la segona guerra mundial és que si ens apartem d’un ordre basat en regles, d’un món on ens veiem com veïns i no com enemics, si ens apartem d’això, en resulta el caos i el desastre. Si deixem que els autòcrates i aspirants a autòcrates nacionalistes desfilin lliurement i no impedim que les grans majories marxin al seu pas, en resultarà el caos.

Els exemples de Bèlgica i Itàlia, amb antics secessionistes regionals al govern nacionalpopulista i sobiranista d’estats membres de la Unió Europea hauria de servir d’advertiment. No hi ha gaires diferències entre un nacionalista d’una bandera o d’una altra.