lunes, 28 de noviembre de 2011

¿Fútbol en catalán como bien preferente? (por Pedro Alas)

El gobierno de la Generalitat que preside Artur Mas ha anunciado su voluntad de reducir el número de canales de televisión digital terrestre en abierto que emite la empresa pública de televisión catalana, así como de reducir el presupuesto en general de dicha corporación, como parte del paquete de recortes presupuestarios que deben realizar todas las administraciones. La directora de la televisión pública ha respondido “amenazando” con eliminar el fútbol en directo y en abierto que viene ofreciendo el principal de estos canales, TV3. Algunas crónicas dicen que con casi toda seguridad uno de los canales que desaparecerá será el último que se inauguró, que fue un canal de deportes de 24 horas (Esport 3), cuyo atractivo principal para el espectador es el fútbol, y en particular el seguimiento de las noticias relacionadas con el FC Barcelona. Para mi sorpresa (quizás he leído mal), incluso un diputado socialista, Joan Ferran, que en el pasado había sido crítico con la “costra” nacionalista de TV3, ha defendido que no debe haber recortes en la televisión pública. Supongo que una posible defensa del fútbol en TV3 podría ser parecida a la que se hizo en su momento para defender que en sus inicios TV3 tuviera como uno de sus programas estrella la versión doblada al catalán de la pegajosa serie norteamericana “Dallas”: su popularidad haría que incluso los no catalano-hablantes vieran la tele en catalán, contribuyendo así a la normalización lingüística de este idioma en la sociedad. Aunque, como ya se ha notado en “La Vanguardia”, los grupos privados están deseando un adelgazamiento de la televisión pública, sus defensores deberían reflexionar sobre si en momentos de tantos recortes sociales está justificado mantener una sección sobre-dimensionada de deportes, con periodistas showman y a veces empresarios (o aspirantes a empresario, como lo fueron en su momento Joan Patsy o Tatxo Benet, que después de su paso por TV3 se forraron en el sector) que practican un periodismo muchas veces sesgado y fanatizante. Destinar además cuantiosas cantidades públicas a pujar por derechos televisivos que proporcionan al espectador un bien privado, especialmente deseado por la población masculina, no sé si vale ya la pena en una época en que la herramienta principal de normalización lingüística debe ser la inmersión en las escuelas. La intervención de los poderes públicos en la economía se justifica cuando hay bienes colectivos o públicos, cuando hay razones de equidad o cuando hay que ofrecer “bienes preferentes” que los consumidores no eligirían por si solos (como muchos productos en catalán) y que se consideran necesarios por alguna razón de riqueza social o cultural. Ninguno de estos supuestos justifica en la actualidad, en los tiempos que corren, el derroche de dinero y fanatismo que supone la sección de deportes de TV3 (lo dice uno del Barça). Por no hablar del derroche que supone invertir en un sector tan mafioso como el de las carreras de motor. Mejor sería gastar la mitad de dinero en poner BBC World en la TDT con subtítulos en catalán, donde de paso nos enteraríamos de magníficos documentales sobre la corrupción en el fútbol y la Fórmula 1.

lunes, 21 de noviembre de 2011

PER UNA PROFUNDA REFORMA ORGANITZATIVA AL PSC (per Francesc Trillas)

Una proposta des de la majoria  per als delegats al Congrés


La necessària reconstrucció del socialisme català passa simultàniament per una actualització del projecte polític i per una reforma organitzativa (de les formes i els instruments) en profunditat. Sense l’una, l’altra no serà creïble ni factible.

En el congrés del PSC dels dies 16, 17 i 18 de desembre, 34 de cada 35 afiliats no seran delegats i per tant no podran decidir ni qui és el primer secretari o primera secretària, quina és la comissió executiva, ni quina és la futura política i estructura organitzativa del partit. Si un dels 34 vol fer una proposta, crec que és rigorós dir que es tracta doncs d’una proposta des de la majoria del Partit.

En la meva ja llarga trajectòria com a militant socialista, he tingut una obsessió per les qüestions organitzatives. Vaig ser durant 5 anys Secretari d’ Organització de la JSC, suposo que vé d’allà. També vaig presentar una ponència (amb l’actual politòleg Jaume Magre) a la conferència d’organització del PSC que es va fer abans del Congrés de Sitges, on crec que demanàvem ja importants canvis organitzatius (he perdut el document). Després vaig viure 7 anys a l’estranger, i mentre completava els meus estudis no deixava de pensar en aquestes coses. Me’n recordo pul.lulant per les bibliioteques d’una coneguda universitat britànica, i distraguent-me de la meva tesi llegint coses sobre la història de les maquinàries polítiques als Estats Units. De vegades m’he arribat a plantejar si era un malalt, preocupat de coses que no semblaven preocupar a ningú més. Almenys ara veig que, si sóc un malalt, la malaltia és compartida per molts dintre del PSC (Nou Cicle, +PSC, el regidor de Barcelona Jordi Martí, els signants de diversos manifestos), i per molts fora del PSC. Només en les darreres setmanes he vist frases fent un crit per la reforma de les organitzacions polítiques a personalitats com el malaurat Javier Pradera, Paolo Flores d’Arcais, Vaclav Havel, i tants altres.

Tots aquests tenim en comú que creiem que els actuals partits polítics tal com funcionen (en especial, els partits polítics de l’esquerra, perquè la dreta no necessita tenir partits decents) no poden ser un instrument adequat per millorar la democràcia. I tenim una sèrie de propostes concretes sobre com reformar aquests partits. També haig de dir que hi ha persones, totes molt respectables, i fins i tot algunes d’elles ben intencionades, en contra d’una reforma organitzativa dels partits i del PSC en concret. I s’han d’entendre els seus motius. Creuen que hi ha altres prioritats, i que tota reforma organitzativa és arriscada. També crec que molts dels que s’oposen a aquesta per a mi necessitat, defensen interessos creats.

Parlant recentment amb un possible candidat a la primera secretaria del partit, em reconeixia la necessitat de generar una nova cultura política, i reconeixia que el PSC estava en una situació interna molt delicada. I tot i que les seves suggerències no plantejaven grans canvis, però sí alguns de petits, estava d’acord que calia posar sobre la taula algunes idees concretes. Aquí en van algunes:

1) Ningú té solucions miraculoses, però jo no estic d’acord que els experiments siguin perillosos. Experiments, sí. Si cal, controlats, però experiments: vot per Internet, i sufragi universal de tots els militants (en aquest cas, no dels simpatitzants) per elegir primers secretaris.
2) Primàries ofertes a tots els ciutadans (com electors i com elegibles), a dues voltes.
3) Reforma del mètode d’elaboració de les llistes electorals, demanant un mínim de suport de cada candidat (no només del primer de llista) per part de militants i potser simpatitzants. Permetre la continuació per més de dos mandats només de forma excepcional (polítics de reconegut lideratge social), i posar un límit al salari total que pot percebre un responsable polític del partit socialista en qualsevol institució.
4) Congressos: aprovar l’esmena de l’agrupació de Sarrià que demana que una comissió d’experts treballi per elaborar una proposta de com ha de ser un congrés del partit des d’ara en endavant. Aquesta comissió hauria d’analitzar les millors pràctiques internacionals de partits i altres organitzacions. Un Congrés on potser es decideixi només una breu ponència política, que sigui una congrés de celebració i festa on el nou primer secretari arribi ja elegit per sufragi universal dels militants, i es dediqui a consensuar una nova direcció.
5) Consell Nacional i tots els òrgans executius oberts a militants no professionals de la política i a la societat civil.
6) Modernització de les Agrupacions i Grups sectorials (i reducció del número d’aquests darrers).
7) Professionalització dels aparells: requerir un mínim d’estudis i avaluar els seus resultats per part d’una comissió de personal.
8) Política de formació, basada en dos objectius principals: el partit es guia per uns principis fonamentals d’ètica política (que impedeixi acostar-se a la política per defensar interessos particulars, o que posi sota vigilància els militants, inclosos ex-primers ministres, que treballen a sou de grans empreses privades), i la política no ha de ser una excusa per abandonar prematurament els estudis i no tenir una carrera professional al marge de la política.
9) La política d’immigració no ha de passar per organitzar grups d’immigrants pel seu origen diferenciat.
10) Supressió simbòlica de la secretaria d’organització.

No crec en a l’assembleïsme ni que la solució sigui senzillament més democràcia interna. La solució és un partit més modern, que sigui un millor bé col.lectiu al servei d’una societat més justa. La nostra societat viu una crisi profunda que ha fet augmentar dràsticament les desigualtats. Els sectors més vulnerables no es poden permetre seguir tenint una política estreta i privatitzada per oligarquies incompetents.

Els partits que han acumulat molt de poder inevitablement cauen en la institucionalització i la burocratització, que en el pitjor dels casos poden derivar en clientelisme i corrupció. En el PSC n’hi ha hagut, i no n’hi pot tornar a haver. L’ús de la Diputació de Barcelona i altres institucions com a menjadora ha estat una vergonya que no s’ha de tornar a produir. La concentració del poder en poques mans ha portat a renovacions generacionals endogàmiques que no han portat als millors líders juvenils de la societat a militar en el partit socialista, amb honroses excepcions.

Els partits basats en maquinàries de base clientelar històricament garanteixen certa eficàcia electoral. Això ha deixat de ser així. En el futur, només es pot recuperar la confiança de la majoria progressista de la societat si es torna a demostrar que la política està inspirada per una vocació de servei als sectors més vulnerabes de la societat.

El PSC ha de dedicar les seves fundacions i centres d’estudi a estudiar una altra vegada la moderna ciència política i la teoria i pràctica de les organitzacions. Cal superar l’antiga “estasiologia” (estudi descriptiu dels partits polítics). El PSC ha introduit poques reformes que no han afectat l’essencial. Es va fer un petit esforç d’estudi i innovació fa uns anys, que està esgotat. Cal connectar amb el que s’estudia sobre organitzacions a les millors universitats del món, per tal de fer una millor política de recursos humans. A la vegada, no fer una reforma freda i tecnocràtica, sinó emmarcar-la en un esforç de reforma del projecte polític que actualitzi el disseny fundacional de fer un gran partit socialista que garanteixi la unitat civil del poble de Catalunya.

La reforma organitzativa no és independent de les propostes econòmiques de la socialdemocràcia i de l’avenç cap al federalisme i la concòrdia a Catalunya i Espanya. El nou PSC hauria d’estar al servei d’una majoria de progrés a Catalunya. El gran objectiu (possible) ha de ser guanyar la Generalitat, i això no ho pot fer el PSC sol. Cal treballar per una nova aliança des de baix, que arribi a les eleccions amb un programa comú. Està molt bé concentrar les energies a enfortir un pol d’aquesta aliança, el socialista, però això no es farà d’esquena a la realitat de construir quelcom més gran.

Certament, si la reforma ha de ser profunda i ha d’afectar a la cultura política, no pot ser una mera reforma formal. Les regles no escrites són igual o més importants que les no escrites. Un fort impuls ètic i un ferm compromís col.lectiu per una nova cultura política són més important que qualsevol reforma formal concreta. Però sense noves estructures serà difícil avançar cap a una nova cultura política.

sábado, 12 de noviembre de 2011

Nosotros, los anómalos (por Pedro Alas)

Duran Lleida, entre las perlas que está soltando en esta campaña electoral, ha dicho que ya es hora de solucionar la "anomalía" de que en Catalunya no ganen las elecciones generales las fuerzas puramente nacionalistas ("que no dependan de Madrid" o algo así, ha dicho). Ya nadie parece escandalizarse de que alguien siga dividiendo a la sociedad entre buenos y malos catalanes. Pero ahí está como siempre la derecha despreciando a las mayorías (lo mismo que hizo el PP en 2004): supongo que a veces les vienen ganas de volver a reinstaurar un sufragio censitario que evite las "anomalías". En Catalunya, no sólo los anómalos vienen ganando todas las elecciones generales desde 1977, sino que también han ganado la mayoría de las municipales y europeas, y varias veces las autonómicas. Y si, parece que el 20-N puede repetirse que la mayoría de electos catalanes sean anómalos. Lo que debían pensar cuando los anómalos llevamos a un anómalo nacido en Andalucia a la presidencia de la Generalitat en 2006. Cuando el anómalo se puso delante de una manifestación de Omnium Cultural, su altura de miras les llevó a intentar agredirle. Lo anómalo es que alguien como Duran Lleida haya sido el político más bien valorado de España durante tanto tiempo, y que en su federación política le sigan dejando encabezar una candidatura que corre serio y merecido riesgo de quedar como tercera fuerza política de aquí a una semana. En el conjunto de España probablemente ganará una mayoría de derechas, y la respetaremos, y seguiremos trabajando para que dure poco, pero mientras tanto quizás a Duran Lleida valga la pena recordarle que lo que ha producido la anomalía es la libertad, la misma con la que nos permitimos recomendarle la canción de un añorado vecino.

martes, 8 de noviembre de 2011

Saludo el nou bloc d'en Carles Martí (per Francesc Trillas)

En Carles Martí ha inaugurat el seu bloc. En Carles tindrà el meu vot com a senador el proper 20 de novembre. En el senat podem triar les persones que ens representaran, no només el partit, i per tant és important que les persones que es presenten es puguin adreçar directament als electors. Ja que tenim llibertat per triar, haig de dir que la resta de persones de la candidatura conjunta PSC-IC no tenen garantit el meu vot (m'ho haig de pensar, tot i que en general estic molt a favor de la col.laboració PSC-IC). A més, el blocaire en aquest cas té una capacitat de reflexió i exposició que més que justifiquen la iniciativa. En la seva primera entrada després d'una presentació, en Carles es compromet a impulsar una sèrie d'iniciatives de regeneració política des del Senat, que em semblen absolutament encertades. Tot això no és per fer-me el pilota. He discrepat moltes vegades fraternalment d'en Carles Martí i espero seguir-ho fent. Però aquesta vegada celebro que s'afegeixi al diàleg del ciber-espai i l'animo, com ja vaig fer el dia que vaig recolzar la seva candidatura a Senador a l'agrupació de Sarrià del PSC, a ser una veu nova que des del Senat treballi amb una actitud valenta, per fer front a la crisi evident que pateix la política i les organitzacions i institucions polítiques.

domingo, 6 de noviembre de 2011

Nosaltres, primer? Independents però antipàtics? (per Siscu Baiges)

A la vida anem prenent decisions que determinen cap a on ens decantem. Cada decisió que prenem comporta posar en una hipotètica balança els avantatges i els inconvenients d’allò que estem valorant i decantar-la cap a un costat o l’altre. I amb aquesta decisió sempre hi ha satisfets i perjudicats.
Governar és prioritzar, diuen. Determinar en quines partides s’inverteixen els diners que es tenen. Algun dia, però, hauríem d’aconseguir governar sense dependre dels diners de què es disposi. Que els diners –la seva migradesa- no fossin la causa que es tanquin serveis socials, de salut o escolars. O que es deixi gent sense casa o passant gana o fred.
I arribats al tema dels diners és quan toquem os. L’argument que Madrid ens escanya, ens deu diners i que per això no es pot tenir una societat més justa a Catalunya funciona. Fins i tot, jo, que no simpatitzo amb les idees nacionalistes i independentistes, entenc que és un argument convincent.
El “si tinguéssim diners...” serveix a Boi Ruiz per tancar per la nit centres d’atenció primària i als pares per estalviar-se comprar joguines estúpides als fills. Probablement l’únic argument que el meu fill accepta quan em nego a comprar-li alguna joguina és el seu cost. El tenen ben enxampat amb la concepció capitalista de la vida. I jo que me n’aprofito.
Al fil d’aquest argument, cal plantejar-se què passaria si Catalunya fos independent, com pronostiquen les enquestes encarregades i manipulades pels actuals governants de la Generalitat.
La idea, entenc, és ser independent d’Espanya però no d’Europa. En aquest cas, si Catalunya fos un país amb superàvit o amb un deute que donés confiança als mercats; és a dir, si fóssim uns nous “alemanys” o “austríacs”, ¿acceptaríem compartir la nostra riquesa amb els famosos PIGS? Donaríem diners a Grècia, Portugal o, vés a saber si a Espanya, per ajudar-los en els seus tràngols econòmics? Acceptaríem que s’unifiquessin tots els deutes europeus, perdent-hi diners o seguretat econòmica, en l’aposta a canvi de l’equilibri social i el progrés de països amb problemes?
Si Catalunya fos independent, seríem un país simpàtic i solidari o uns “bordes” engreïts i insolidaris, com els “merkelians” que ara s’entesten a no resoldre els problemes que té pantejats la Unió Europea?
Suposo que els que han dedicat la seva vida a la causa de la independència no pensen perdre gaire temps en aquestes cabòries. D’il.lusió també es viu. De fet, jo aniria més enllà i diria que es viu perquè es tenen il.lusions.
Però crec que fora bo que ens plantegéssim aquestes qüestions quan escoltem l’expressió “nosaltres, primer”. Una expressió que, per cert, fa de mal dir en boca d’un cristià, democristià o similars. “Els últims seran els primers”, deia el seu líder. La caritat cristiana, ben entesa, es veu que no comença per un mateix.

sábado, 5 de noviembre de 2011

Votar, malgrat tot (per Francesc Trillas)

La democràcia és molt imperfecta, però és el menys imperfecte dels sistemes coneguts. Hem de treballar molt per millorar-la, però és una criatura fràgil, i hem de vigilar de no espatllar les coses bones que té quan intentem millorar les que no ens agraden. Si hi ha un aspecte positiu de la greu crisi que amenaça Europa, és que fins ara ningú ha plantejat seriosament que la solució es trobi fora de la democràcia. Aquesta té molts components, entre ells la llibertat d'expressió, el respecte per les minories i la protecció dels drets humans. Un d'aquests components és el vot. Les eleccions no són un mecanisme perfecte de presa de decisions, però davant de l'urna tots som iguals, el vot de tots els majors de 18 anys val el mateix (amb alguns matisos per l'existència de sistemes electorals que primen a les zones rurals). A mi no m'agrada ni com s'ha elegit ni molts aspectes de la llista electoral que votaré el dia 20 de novembre. Però a aquestes alçades tinc una ideologia força clara, i si vaig recolzar la força que millor representa aquesta ideologia en moments en què havien succeït esdeveniments molt més reprobables que gestionar més o menys malament una crisi econòmica (em refereixo als GAL i al finançament il.legal), francament no veig que ara, per molt greu que sigui la crisi, i per molt imperfectes que siguin els mecanismes de selecció en el meu partit, hauria de canviar d'opció. No veig que les alternatives siguin millors, ni estiguin més a prop de la meva ideologia. La socialdemocràcia ha donat els sistemes de prosperitat més eficaços i que han beneficiat a més gent de tota la història de la humanitat. En moments de dificultats és precisament el moment de defensar amb força aquesta veritat. Altres opcions són molt respectables, però no ens acosten a aquest ideal.