Els líders independentistes han passat de fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia catalana (el PSC) a demanar-li diputats per completar els seus grups parlamentaris a les cambres legislatives espanyoles.
Als anys del tripartit, recordo que una vegada vaig quedar sorprès quan un important dirigent d’ERC va expressar a la UPEC la seva admiració pel PSC. Segurament, era una tàctica per facilitar uns anys després el trasvàs d’alguns quadres socialistes al seu partit.
Posteriorment, ja amb el “procés” en marxa, el discurs d’ERC, incloent els canviats de camisa, va passar a ser el de dir que el PSC havia canviat molt, que ja no era el de Joan Reventós i Pasqual Maragall. Que aquests dos personatges històrics no els poguessin respondre els facilitava el relat.
Articles recents corregeixen una mica el tret en relació als darrers anys, però encara queda algun residu. Ara reconeixen davant de l’evidència que és el partit més ben organitzat. Un partit pragmàtic, poc ideològic, diuen. D’acord, però amb algunes idees clares, amb alguna praxi basada en valors força arrelats, com la diversitat cultural i lingüística, la tolerància, l’internacionalisme.
No, no és com Ciutadans, ara ja reconeixen des del comentariat proper a ERC. Però encara tenen tics sucursalistes, diuen, perquè no es desmarquen del PSOE, com si Reventós i Maragall ho haguessin fet molt, quan la seva política sempre havia estat col·laborar amb l’esquerra espanyola, fent d’Ambaixador a París l’un, organitzant uns grans Jocs Olímpics l’altre.
El fet és que el 1980 sota el lideratge de Reventós, i el 2021 sota el lideratge d’Illa, el PSC ha tret exactament el mateix resultat en escons al Parlament de Catalunya. I els resultats de les municipals i generals de 2023 són molt semblants, quasi per secció censal, als resultats de les eleccions equivalents de fa 20, 30 o 40 anys.
Pasqual Maragall deia que Espanya forma part de Catalunya (cosa que els costa entendre als nacionalistes), i les dues, tant Catalunya com Espanya, segueixen canviant acceleradament. Però el PSC segueix sent el partit que guanya més eleccions, amb poques interrupcions des de 1977. El seu repte ara és governar a la Generalitat i, a diferència de l’etapa del tripartit, fer-ho de manera més estable i sostinguda, i per molt de temps. Segurament no passaria res si féssim més pedagogia, si referméssim més no només amb els fets, sinó també de paraula, la nostra vocació federal, com es reclama sovint; potser seria una forma, poc costosa, d’aprofitar l’actual època de relatives vaques grasses per fer-la durar més.
Però mentre Oriol Junqueras segueixi donant voltes en la seva busca de referents, el PSC seguirà sent el principal partit de Catalunya. Ara ha tornat d’Irlanda orgullós de tenir com interlocutor Gerry Adams i el Sinn Fein (haurà llegit el llibre “No diguis res” de Patrick Radden Keefe?). Jo estic molt a favor del que es va fer per portar el Sinn Fein, el braç polític d’una organització terrorista que finalment va deixar les armes, a les taules de diàleg. Però el referent de Pasqual Maragall era John Hume, un senyor que sempre havia estat partidari de la pau i el diàleg, i que va promoure uns acords exemplars, on no es va marginar ningú, i que només van ser ratificats en referèndum després d’assolir-se un compromís compartit per totes les parts, que només la bogeria sobiranista del Brexit ha posat en perill. Eren les idees dels anys 1990, a Irlanda i a Catalunya. I encara avui són les que sí que funcionen.