Som super d'esquerres, tu!

Ahir un sociòleg destacava en un diari que Catalunya i el País Basc tenen, segons les enquestes, una població que es declara més d’esquerres que la mitjana espanyola, i que la majoria de regions europees. És sorprenent, però, que a Catalunya i al País Basc, en l’etapa democràtica, hi ha hagut més anys amb presidents de dretes, que al govern d’Espanya.

Com es pot explicar: sense voler fer un tractat, hi ha raons institucionals (llei electoral); hi ha la subjectivitat de qui contesta una enquesta; hi ha la intensitat de les preferències (en una enquesta et pregunten i respons gratis, i no dius la importància que dones a cada tema) i hi ha la distorsió del nacionalisme.

Una part de l’independentisme català s’autodefineix d’esquerres, fins i tot anti-capitalista, al mateix temps que practica, almenys de forma intermitent, un cordó sanitari a la socialdemocràcia, el corrent central de l’esquerra a la majoria de les democràcies, i el que ha proporcionat major benestar i llibertat, durant més temps, a més persones.

El sociòleg esmentat parla de disparitats territorials pel que fa a ideologies entre diferents regions d’Espanya (o del Regne Unit, o altres països), sense aprofitar per recordar que aquestes disparitats territorials també es donen dintre de Catalunya, entre camp i ciutat, entre costa i interior.

És curiosa la relació de causalitat entre nacionalisme i esquerra que estableix el sociòleg. Diu que potser al País Basc i Catalunya som més d’esquerres perquè hem patit discriminació per raons d’identitat. Textualment, “la percepció d’una part important de les poblacions catalana i basca que les seves respectives nacions no tenen el reconeixement nacional que haurien de tenir, o la creença que pateixen algun tipus de discriminació o maltractament, produeix una tensió política entre centre i perifèria que desplaça els valors ideològics cap a l’esquerra.” Ni se li ha ocorregut plantejar-se que el nacionalisme potser ha estat utilitzat per la burgesia per atenuar les tensions de classe en societats industrials. Així com en altres comunitats la gent de dretes no té més remei que presentar-se com a tals (almenys, abans del populisme), a Catalunya i al País Basc, un no cal que digui que és de dretes per aglutinar una coalició que fa polítiques de dretes, o que frena una coalició d’esquerres: n’hi ha prou amb embolicar-se en la bandera.

Els independentistes suposadament d’esquerres perden una oportunitat darrera d’una altra per demostrar que realment es comprometen amb un programa seriosament progressista per a Catalunya, que avui només pot ser arrenglerat i coordinat amb els esforços del govern de coalició espanyol i les prioritats de la Unió Europea, seguint escrupulosament el principi de subsidiarietat. Per exemple, en comptes de negociar de tu a tu un pressupost amb el PSC, fan servir la vella tàctica pujolista d’intentar negociar el pressupost català… a Madrid. Què en pensen els sobiranistes que van anar, per raons relacionades amb el nacionalisme i no amb el progressisme, del PSC a ERC o Junts (distribuits una mica aleatòriament, ells que ara diuen que són tan d’esquerres) és un misteri. 

L’exbanquer Jordi Pujol també deia que era socialdemòcrata, fa algunes dècades, i avui s’afegeix a la teoria ultradretana de la Gran Substitució. Pel que fa al País Basc, potser caldria complementar les respostes subjectives a les enquestes amb retrats complexos de la societat com el que ofereix la impressionant novel·la “Patria”, de Fernando Aramburu.

Els líders independentistes, quan han de plorar, no ho fan per la gent que pateix, ploren per la independència… i quan han de parlar de les prioritats, per exemple en un solemne discurs de cap d’any, parlen d’un referèndum de secessió impossible, basat en un model imaginari que seria un híbrid entre Quebec i Montenegro, dues comunitats que es deuen assemblar com un ou i una castanya.

Un programa progressista al segle XXI només pot passar per la distribució del poder, l’harmonització fiscal i l’universalisme moral, o sigui, per un federalisme que deixi enrera el monopoli de la sobirania i assumeixi que vivim en una democràcia multinivell.

Com ha dit Raimon Obiols, “És obvi constatar que el camp plural de les esquerres guanya força quan hi ha unions àmplies, quan es federeren, amb programes majoritaris, la classe obrera, la classe mitjana assalariada i autònoma, els professionals, els treballadors del sector públic, les noves generacions, etc. En canvi, les esquerres s’ afebleixen dramàticament quan predominen les disputes, la divisió entre els diferents grups, i dins d’aquests. Són dues evidències tan evidents, que sorprèn que s’ensopegui de nou amb la mateixa pedra.”

A Catalunya, el nacionalisme i el procés independentista han dividit, i per tant debilitat, a les esquerres. Molts poden dir a les enquestes que són d’esquerres, però amb el seu vot i la seva mobilització han demostrat tenir unes preferències més intenses per quelcom que ha debilitat a l’esquerra.

Redreçar la nau de l’autogovern

La nau de l’autogovern català està estancada des de fa més de 10 anys, per dir-ho suaument. Els seus components institucionals estan sotmesos a la paràlisi i el desprestigi com a resultat de les insensateses del “procés”. Els líders independentistes tracten el problema amb menyspreu, i han arribat a dir que l’autonomia els fa nosa. Però es pot parlar de les institucions autonòmiques com quelcom insuficient i insatisfactori (tot i que hagin estat disposats a fer de tot per preservar-ne el poder), o es pot parlar de les mateixes institucions com a poderoses eines d’autogovern que enllacen amb la legitimitat republicana, en una Espanya democràtica i europea en la zona del món on les fronteres són més irrellevants. En tot cas, és un transatlàntic molt potent de la nostra democràcia multinivell, que ha navegat a la deriva i la direcció del qual s’ha de redreçar. No serà fàcil.

Per això el PSC complementa la seva oferta de diàleg pressupostari amb propostes polítiques i propostes referents a infrastructures: per redreçar el desprestigi de les nostres institucions, malmeses per la deixadesa en la gestió, la pèrdua d’oportunitats i el clientelisme. No té sentit pactar el pressupost d’un any, si aquest any pressupostari no es posa al servei de redreçar la nau. Les propostes per generar prosperitat econòmica i prioitzar la protecció de la població vulnerable, de posar-nos en l’estela de la transformació digital europea amb els fons Next Generation, són un tast, una proposta de mínims, en relació al que es podria fer si el partit de l’esquerra federalista i europeista governés a Catalunya. Ja està bé de propostes de cara a la galeria mentre es perden oportunitats de generar prosperitat i de compartir-la. Em refereixo per exemple al ridícul pressupost simbòlic de Presidència per estudiar la renda bàsica, que el PSC proposa eliminar. És una partida que està allà per contentar la CUP, per fer veure que algun dia hi haurà una renda bàsica universal, quan és un projecte més que estudiat arreu del món, mentre a Catalunya segueixen sense funcionar els mecanismes de renda garantida i s’arrosseguen els peus a l’hora de coordinar bé aquests esquemes amb l’Ingrés Mínim Vital del govern espanyol, i escalar a partir d’aquí de forma sòlida i sostinguda.

Mentrestant, en les darreres setmanes, s’han produit quatre referències significatives al federalisme: l’entrevista de Zarzalejos a López Basaguren a El Confidencial, la referència a la federalització com a alternativa millor a la LOAPA de Felipe González al documental sobre els Pujol, l’article de Cercas sobre La Gran Revolució federal a El Pais Semanal, i Salvador Illa a la carta a la militància escrivint sobre “el PSC que treballa per una Espanya plural, diversa, moderna, progressista, federal. La força tranquil·la que uneix i reuneix, que uneix i reuneix els catalans, que uneix i reuneix Catalunya amb Espanya, que uneix i reuneix Espanya amb Europa”. Aquestes referències, poc destacades pels caçadors de titulars, revelen que mentre el procés s’ha mort, l’evolució federal continua i està ben viva en els plantejaments de moltes personalitats rellevants. Aquesta és l’evolució que ha d’emmarcar el redreçament de la nau de l’autogovern.

En el recent llibret d’Ibáñez-Fanés (l’autor d’”Infern, Purgatori, Paradís”, la gran sàtira del pujolisme) sobre les idees polítiques del poeta Gabriel Ferrater, es parla de la gran contradicció del catalanisme: el fet que els catalanistes (que defensen una llengua i una cultura que ha patit discriminació) en la seva majoria són sectors benestants, i un cop al poder (social o polític) prioritzen els seus interessos de classe, posen amb naturalitat els seus temes sobre la taula (que no són els dels sectors explotats).  Hi ha hagut i hi ha forces polítiques que han intentat gestionar el millor possible aquesta contradicció, però el procés l’ha portat a una autèntica esquissofrènia. Encara avui, ERC quan ha de prioritzar, prioritza les proclames indepes o sobiranistes, i la generació de prosperitat i protecció la deixa com una cosa de cara a la galeria, a fer servir per donar-se una pàtina de populisme d’esquerres amb la qual compensar el populisme de dretes que tenyeix bona part del “procés”. Fa poc he conegut l’anècdota de dues persones que havien estat grans amics, el “procés” i altres contingències els va separar, i que després d’anys de silenci un li envia un missatge a l’altre sobre l’emergència lingüística que suposadament viu Catalunya. Ni la pandèmia, ni la guerra d’Ucraïna, ni el cost de la vida, ni el canvi climàtic, ni les estretors dels serveis públics… el que sí que mereixia reprendre la comunicació era la gran emergència lingüística que, com tothom sap, viu Catalunya. Per refer marcs mentals i conceptuals, entre altres coses, és pel que cal redreçar la nau de l’autogovern.