2015: l’any dels Fernandes

El millor llibre de 2014 per a mi finalment no ha estat el de Piketty (que és un dels millors) sinó el de Ricardo Fernández Aguilà, “Un Fernandes entre banderas”, que m’he llegit aquests últims dies amb gran plaer. La humilitat, serenitat, i subtil sentit de l’humor de l’autor esperem que inspiri un propòsit d’any nou per a molt(e)s catalan(e)s i espanyol(e)s.

A allò que alguns hi hem posat arguments acadèmics, de vegades massa enrevessats, Ricardo Fernández hi posa senzillesa i humanitat, a favor del diàleg i la convivència, per exemple en l’inspirat capítol “Ir o no ir a la consulta”, les millors lletres que s’han ajuntat fins on jo he vist contra la trampa del “dret a decidir”.

El 2014, que havia de ser el gran any de l’independentisme, acaba amb un gust com a mínim agredolç per als independentistes catalans. Els números no els surten (ni els aliats, ni els procediments en l’Europa federativa del segle XXI), i ja pràcticament no saben com seguir pedalant, ara que queden enrera tricentenaris i consultes i moltes energies consumides dels nostres monotemàtics governants. Josep Lluis Carod Rovira va pronosticar fa uns anys que el 2014 Catalunya seria independent. Al veure que l’any designat pels déus no sols arribava sinó que anava passant, la Sra. Forcadell va endarrerir la declaració d’independència al dia de Sant Jordi de 2015 (ja falta poc). Artur Mas ho allarga una mica més, per a d’aquí a 18 mesos. Mentre que Andreu Mas Colell, sempre més calmat, ja va dir fa temps que si no era aquesta generació seria la següent. Serà una qüestió empírica comprovar si el souflé puja o baixa d’aquí a  la propera generació, jo francament espero que altres souflés molt més saludables pugin més que aquest. La qüestió per a alguns és mantenir la flama viva, no fós que les masses comencessin a preguntar què estan fent amb el nostre govern, amb el nostre estat del benestar i amb la seva corrupció.

Confiem amb la gent que sempre ens acaba treient les castanyes del foc, la gent del poble, els Fernandes de Catalunya i els treballadors i treballadores de tot arreu, per avançar cap al diàleg, la concòrdia, i la fraternitat. Feliç any 2015.

SOS Hispanofòbia

Encara que un intenta posar milles i oceans entremig, el monotema continua sacsejant la consciència. La Sra. Pilar Rahola va respondre al míting de Pablo Iglesias a Barcelona amb aquest tuit (entre altres perles de la reacció del star system indepe, que sembla que no comparteix alguna teoria voluntarista que destaca els punts en comú entre Podem i el moviment sobiranista): "La frase de Pla, "el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres", ha quedat avui certificada amb un Messies amb cueta". És a dir, els espanyols, tant de dretes com d'esquerres, són impresentables, no tenen remei. És el que de vegades encara se sent per part de persones aïllades en alguns actes i taules rodones a la Catalunya de finals de l'any 2014 després de Jesucrist, o en comentaris a la xarxa de persones més o menys anònimes. La Sra. Rahola, però, no és una persona anònima. És una persona que gaudeix d'un espai desproporcionat en els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals de Catalunya, i que forma part d'un òrgan oficial, una mica fanasmagòric això si, però oficial, el Consell per la Transició Nacional. Si en comptes d'espanyols hagués posat alguna altra identitat nacional, religiosa o ètnica, segurament ara aquesta persona seria objecte d'alguna querella automàtica per part d'alguna autoritat pública. La Sra Rahola, però, segurament seguirà gaudint dels seus injutificats altaveus mediàtics i del seu càrrec públic. Com les altres persones que no es tallen ni un pel a l'hora de fer comentaris hispanofòbics, la Sra. Rahola no només menysprea persones que viuen en altres terres d'Espanya, sinó que també menysprea els milions de catalans que tenim lligams amb la resta d'Espanya, i que ens sentim, en menor o major grau, depèn del dia i de l'estat d'ànim, també espanyols, entre moltes altres coses. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", els agradi o no als nacionalistes, ara autoanomenats independentistes no identitaris. Això pel que fa a la vessant més greu del comentari, la vessant que té a veure amb els estereotips i els prejudicis fronterers amb el racisme. Hi ha una vessant menor en aquest cas, però que també convé criticar amb duresa, i és el fet que la realitat desmenteix tossudament que la dreta espanyola sigui igual que l'esquerra. És una qüestió menor, perquè de la xenofòbia cal defensar tant a les persones de dretes com a les d'esquerres, tinguin la identitat que tinguin. Però algunes persones d'esquerres a Catalunya ens sentim ofesos que hi hagi altres persones que siguin incapaces de reconèixer que en moltes fases de la història de Catalunya, fins avui mateix, han estat les esquerres les que han defensat el reconeixement de Catalunya, i la recerca de vies d'apertura i diàleg. Les esquerres espanyoles (amb la col·laboració de les catalanes) van impulsar la Constitució que fonamenta la nostra democràcia, la democratització de l'exèrcit espanyol, la universalització de la sanitat (que avui les dretes espanyola i catalana posen en qüestió), i avui defensen una via federal per resoldre l'encaix de Catalunya a l'Espanya i l'Europa del segle XXI. Per no parlar de la sang vessada junt amb tants catalans per la llibertat i el progrés. Les declaracions de la Sra. Rahola són lamentables i inacceptables, com ho són el rol absurdament privilegiat del qual gaudeix aquesta persona en la societat catalana.

El fracàs de les privatitzacions catalanes i la inutilitat de les comissions d’experts

Contra el que es pensa convencionalment, una privatització per si sola no millora les finances públiques. Una política d’ajust pressupostari no s’hauria de basar mai en privatitzar, a no ser que s’intenti enganyar al ciutadà. Privatitzar vol dir que el sector públic ven un actiu al sector privat. Amb un actiu per definició s’obté un fluxe de rendes al llarg del temps. El valor de l’actiu avui és el valor present del fluxe de rendes futures. Si el sector públic ven un actiu, rep diners avui a canvi de deixar-los de rebre en el futur. Des del punt de vista intertemporal, la transacció és neutral en les finances públiques. L’excepció (sens dubte rellevant) té lloc quan l’operador privat és més eficient que el públic, i (molt important!) aquests guanys d’eficiència els pot capturar el contribuent gràcies a una licitació competitiva que permeti que l’operador transfereixi al sector públic els guanys d’eficiència per la via del preu de la privatització. Als meus estudiants els poso habitualment l’exemple d’una vaca: si el govern es ven una vaca, perd els ingresos futurs de la llet, i això no queda compensat per la venda a no ser que el comprador privat sigui més eficient que el govern munyint vaques i aquesta superior eficiència es reflecteixi en el fet que li pagui al govern molt per la vaca. Per altra banda, les privatitzacions donen bons resultats per als consumidors quan no hi ha poder de mercat (monopoli o oligopoli) o aquest està ben controlat per la via de la regulació o la política de defensa de la competència (tot això ho explica John Vickers al New Palgrave Dictionary). Per altra banda, els contractes de col·laboració públic privada poden ser útils quan es tracta de construir noves infraestructures sobre les quals operi un servei que sigui gestionat per la mateixa empresa que fa la construcció (així l’operador té en compte la influència de la construcció en el cost i qualitat de la prestació del servei). Això ho saben bé quatre o cins dels membres del CAREC (el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que assessora el govern de la Generalitat), incloent el seu president, que també ho és d’una de les principals multinacionals que operen en el sector de la col·laboració públic-privada (deixem de banda en aquest post els problemes de sospita de captura del govern per grans interessos privats que pot aixecar aquest fet). Com ho sé jo pobre de mi, que alguns d’aquests assessors això ho saben bé? Perquè els conec i almenys he treballat amb tres dels membres del CAREC. Aquest organisme està format en la seva majoria, a diferència del Consell per la Transició Nacional, per persones de prestigi i bons-es professionals. Sorprenentment però cap dels seus 18 informes des que fou creat en 2011 ha estat dedicat a les privatitzacions, malgrat que aquesta era una de les principals estratègies del govern català per millorar les seves finances. Difícilment hi havia un tema més urgent i important, i sobre el qual el CAREC estigués més ben qualificat, que aquest, tenint en compte el drama de les finances públiques catalanes.

Les privatitzacions recents de la Generalitat han estat un fracàs estrepitós: s’han privatitzat monopolis que no hi ha cap garantia que estiguin ben regulats (però tampoc no hi havia notícies que estiguessin especialment mal gestionats), i les transaccions de privatització han estat un fiasco total. En un cas (Aigües Ter-Llobregat) la Generalitat ha estat obligada a anul·lar el concurs de licitació. En un altre (Túnels del Cadí) l’adjudicatari es va vendre amb posterioritat la seva part de la concessió per molt més del que va pagar inicialment, senyal clar que el preu de la privatització no permetia que el contribuent capturés els guanys d’eficiència (o derivats del poder de monopoli del concesionari).

Per què serveix llavors el CAREC? Perquè el president de la Generalitat es faci fotos amb persones de prestigi i sembli que fa coses assenyades. Fan informes no remunerats sobre qüestions genèriques i sobre els quals no se’ls poden demanar comptes. Si assessoren sobre la reactivació econòmica i el creixement, no sembla que aquests s’hagin produit. És culpa d’ells? És clar que no. Però seria molt millor que si hem de confiar en experts, aquests assessorin sobre qüestions específiques sobre les quals es pugui avaluar el seu input. I que se’ls pagui bé, i que sapiguem quan temps dediquen a aquesta feina. Molts d’aquests experts també saben que la teoria dels incentius explica que acostumem a fer bé la nostra feina quan aquesta està ben delimitada i es pot observar amb precisió la relació entre l’esforç que hi esmercem i el resultat observable que es deriva del mateix. Per diferents raons, acostumo a desconfiar de la gent que dedica els millors anys de la seva vida a feines no remunerades.

¿Dónde están nuestros patriotas europeos?

Vemos pasar una tras otra conferencia de nuestros líderes políticos, y uno tras otro manifiesto o artículo resabiado sobre la ubicación de la soberanía nacional, y cuesta mucho encontrar a alguien que sufra por Europa, que es donde realmente nos jugamos el futuro de la soberanía popular y de la solución de nuestros problemas. No me refiero a envolvernos en una bandera y empezar a pegar gritos contra los que no son europeos, me refiero a un sentimiento de solidaridad que deje atrás la disgregación y violencia del pasado, el nacionalismo y el populismo que amenazan con hacernos regresar al pasado. Y que abrace la solución democrática a nuestros problemas compartidos, que sólo hallarán solución en el marco europeo. En otros países es fácil encontrar a patriotas europeos como

Magris, Piketty, Fischer, Cohn-Bendit, Scalfari, inlcuso Gordon Brown, que no abren la boca si no es para hablar de nuestro único futuro posible, que es un futuro compartido. Eugenio Scalfari decía hace dos domingos refiriéndose a la imperiosa necesidad de avanzar hacia una Europa más federal que confederal, donde se produzcan más y mejores cesiones de soberanía desde los estados miembro hacia instancias democráticas de gobierno europeo:

"in una struttura federale il potere di Renzi, come di tutti i capi di governo dei Paesi membri dell'Ue, diventerebbe simile al potere d'un governatore regionale o del sindaco di un'area metropolitana".

Curiosamente, hay una frase muy parecida de JA González Casanova (¿nuestro patriota europeo?) en su último e imprescindible libro “Cataluña, federación o independencia”: “cuando el gobierno que reside en la capital del reino lo sea de un estado miembro de la futura federación europea, será asimilable a cualquier consejo ejecutivo de una de nuestras más responsabilizadas comunidades autónomas, las cuales, tras la progresiva pérdida de soberanía del Estado español en favor del Estado federal europeo, permitirán que España siga autogobernándose desde su propia base y cada vez más cerca de los problemas de su ciudadanía". Es imprescindible vincular el debate sobre el futuro constitucional de España y Cataluña al debate europeo. De paso si se pone a ello, quizás podríamos convertir a Pedro Sánchez en un estadista. En la conversación de hace unos días de Federalistes d'Esquerres con el eurodiputado de ICV Ernest Urtasun le dije que yo creía que los federalistas de izquierdas de toda España y Europa no nos uniremos por algo que sólo se entiende en Cataluña, como es el "derecho a decidir", pero que sí que nos podemos unir por algo mucho más hermoso y compartido, que es la unidad de una Europa que se organice como una democracia de calidad (no confundir con el radicalismo democrático de votarlo todo ahora ya). Claro que hablar de Europa y tenerla como centro de nuestras preocupaciones a a algunos como Mas y Junqueras les obligaría a contarnos con qué aliados piensan hacer según qué. La soberanía nacional hoy se contradice con la soberanía popular: ésta será multi-nivel, y cada vez más europea, o no será.

Una enquesta cubista per a Adama i Munir

El Barça té dos jugadors com a mínim que fan molt difícil d'encaixar en el món d'identitats clares i homogènies que tenen al cap Terricabras, Junqueras o Forcadell. Adama Traoré va néixer a l'Hospitalet i els seus pares són de Mali. Ell juga al Barça B i a les categories inferiors de la selecció espanyola. Parla amb català amb el mateix accent que Jordi Alba, que també és de l'Hospitalet. Munir el Haddadi va néixer a El Escorial, a prop de Marid, de pares marroquins, i ja ha jugat amb la selecció absoluta espanyola. Ara viu a Barcelona, igual que moltes persones amb pares africans, asiàtics o llatinoamericans. Té algun sentit que els hi preguntem a aquests conciutadans si se senten més catalans que espanyols o viversa? Amics indepes: el vostre món s'acaba (per això teniu tanta pressa).
Deia Josep M. Vallès en una entrevista de Siscu Baiges a Catalunya Plural: "Abans dels estats, els mapes eren com les pintures de Kandinsky, pinzellades, perquè les competències de les ciutats, de les monarquies, de l’església, dels monestirs estaven totes barrejades. Quan es creen els estats apareixen mapes com els del Paul Klee: vermell, groc, verd, blau,... Els mapes que estudiàvem eren així. I ara hem entrat en una època cubista, on, segons com t’ho miris, ho veus d’una manera o d’una altra. En termes econòmics, la composició és una. En termes lingüístics, és una altra. En termes tecnològics o mediambientals és una altra. No podem tornar al mapa de Klee o Modigliani on els colors estan molt definits.

Tenim el G-20, la Unió Europea... Per l’aviació internacional tenim l’Organització d’Aviació Internacional. Per temes bancaris tenim la Unió Bancària. Per temes estratègics tenim la NATO. Per temes monetaris tenim l’Eurogrup... Tenim un mapa cubista. Hi ha qui no ho vol reconèixer però és la realitat que s’ha anat imposant".

En Siscu li preguntava, "En aquest marc té sentit continuar demanant-li a la gent si se sent més catalana, més espanyola o més europea, o tant catalana com espanyola i les diverses variants possibles?" I en Vallès rematava, "Alguna vegada he pensat què els podem preguntar als nens pakistanesos del Raval o als equatorians de la Verneda, que han nascut aquí i van a escoles catalanes. Què els preguntarem? Si se senten més catalans que espanyols, pakistanesos o punjabís? Per alguns estarà molt clar que només hi ha una capa d’identitat. Per d’altres, hi haurà dues o més capes superposades.

Munir, el futbolista de pares marroquins que juga al Barça ara i que ha nascut a El Escorial, què se sent? Madrileny? Espanyol? Català? Marroquí? És un discurs vàlid encara però que queda transcendit per les migracions i les comunicacions immediates. Els equatorians escolten emissores de música equatoriana que estan aquí i es comuniquen amb la seva família per skipe, en qualsevol moment. Això complica la visió massa simplificada que, a vegades, volem donar de la identitat".

Ken Loach: nació o llibertat

En un cinema ple de gom a gom, potser responent com jo a la crida de Gregorio Morán el dissabte passat, he anat a veure la pel·lícula "Jimmy's Hall" dirigida pel gran cineasta britànic Ken Loach. El film explica la història d'un líder d'esquerres del camp irlandès en el període posterior a la independència de 1922 respecte a l'Imperi Britànic. Jimmy és un irlandès que emigra als Estats Units i que torna al cap de 10 anys per posar en marxa de nou un casal social (el "Hall" de Jimmy) on s'hi fan tota mena d'activitats formatives i lúdiques fora del control de l'Església catòlica. El casal esdevé un lloc de reunió de persones que no accepten el poder establert al camp irlandès, format per una coalició de terratinents, polítics conservadors, policies i capellans. Es tracta d'un al·legat obert contra el nacionalisme que desfà alguns dels mites més estesos dels independentistes i explica algunes veritats molt senzilles però que massa sovint semblen oblidades. En primer lloc, la independència d'un país no té res a veure amb la llibertat. Un país pot independitzar-se respecte a un altre i seguir oprimit per les mateixes forces socials i culturals del passat. És més, aquestes forces poden utilitzar els moviments nacionalistes i independentistes per amagar les contradiccions socials i promoure una falsa unitat que faci oblidar quines són les fonts autèntiques de l'opressió (com a Irlanda i Israel). En segon lloc, l'emancipació real no és mai d'un poble contra un altre, sinó de persones oprimides de pobles i orígens diversos respecte als opressors de qualsevol poble, fins i tot del propi. Un dels moments més recomanables de la pel·lícula per a alguns amics meus que darrerament he anat perdent és quan Jimmy i els seus aliats expliquen com a Belfast, a Irlanda del Nord, un treballador anglès ha aconseuit unir a obrers catòlics i protestants per lluitar per unes millors condicions de vida. En fi, podeu anar a veure el film d'Isona Passola (que parla de la llibertat dels pobles bandejant la llibertat d'expressió de les persones que no pensen com ella, que no van poder participar del seu film subvencionat) o podeu anar a veure aquest de Ken Loach, que parla de l'autèntica llibertat, i a més amb una gran qualitat cinematogràfica. Jo no tinc masses dubtes (respecte a això): Loach sí que explica la veritat sobre l'endemà de la independència, en aquest cas d'Irlanda.

Alternativas Económicas, una revista necesaria

La revista Alternativas Económicas ha cumplido 20 números. Está emparentada con la revista francesa Alternatives Economiques y muestra una selección de temas y una perspectiva económica abiertamente progresistas. Tuve la suerte de colaborar con el número anterior, en un excelente dossier sobre regulación y competencia que coordinó la periodista Ariadna Trillas (no nos une paentesco alguno, si el lector o lectora se lo está preguntando). En la revista colaboran periodistas económicos y economistas, bajo la dirección del ex perioditsa de El País Andreu Missé. Igual que su pariente francés, Alternativas Económicas juega un papel importante en el debate sobre la necesidad de desarrollar políticas y proyectos económicos en una perspectiva igualitarista y democrática. Se puede comprar por suscripción y también en algunos puntos de venta. Yo suelo comprarla en la librería La Central de la C/ Mallorca en Barcelona o en el kiosco de la Facultad de Comunicación de la UAB. Debería ser lectura obligatoria para todo profesor o alumno de economía con una mínima sensibilidad progresista, y también para periodistas, politólogos y público en general interesado en cuestiones económicas. Hay una buena crítica de libros y, sin concesiones a la demagogia, plantea los grandes temas que afectan a nuestra vida cotidiana y nuestras perspectivas de futuro. Su reto principal es el de gran parte de la izquierda: desarrollar un discurso económico progresista de calidad como el que se elabora en importantes círculos de otros países como Estados Unidos o Francia. En el dossier del número 19 hay un interesante artículo de mi amigo y colega Javier Asensio que puede dar lugar a un interesante debate en el futuro: la relación de la izquierda con la competencia. Yo creo que este artículo presenta una visión necesaria, pero demasiado unilateral para mi gusto. Por supuesto la competencia allí donde es posible es preferible a los monopolios, no es sinónimo de desregulación, y es cierto que facilita cobrar impuestos minimizando la ineficiencia y ampliando las bases fiscales. Pero creo que también es de justicia destacar que si los trabajadores en ocasiones temen a la competencia es porque la complementariedad entre competencia e impuestos elevados  actúa en ambas direcciones. Es lógico que no se acepte la competencia abierta si no hay un fuerte colchón en forma de una generoso estado del bienestar financiado con una alta presión fiscal (cosa que hoy por cierto requiere una mejor arquitectura institucional federal, en España y Europa). Antes de abrir las puertas y ventanas a la competencia, la gente de izquierdas queremos saber cómo va a afectar la misma a la gente más vulnerable, a la que tiene menos poder. Por otra parte, la competencia no es una panacea si además del poder de mercado existen otras imperfecciones. Por ejemplo, si hay contaminación, más competencia empeora las cosas a no ser que se disponga de una amplia gama de instrumentos de intervención pública; es lo que se llama teoría del óptimo de segundo orden (second best). Y la competencia también puede tener lugar sobre dimensiones no deseables, como el status o el gasto suntuario. A largo plazo, la competencia debe ser la óptima, y debe interactuar con la cooperación a gran escala para facilitar el desarrollo económico.