Una universalitat que trontolla

Mentre el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya gaudia dels canapès a la llotja del camp del Barça, el gran escriptor universal i català, veí de la ciutat de Barcelona, Enrique Vila Matas, rebia a Guadalajara (Mèxic) el premi literari més important d'Amèrica Llatina, en el context de la trobada més important de la literatura en llengua castellana, la segona més universal del món. Per a vergonya de tots nosaltres, els catalans i les catalanes, Vila Matas va ser presentat amb raó com a “Símbolo de la hoy tambaleante universalidad de Barcelona”, en referència al moviment sobiranista català. Barcelona va ser una de les grans capitals del món, en un procés que probablement va culminar amb els Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns que érem joves en aquella època crèiem que allò era l'inici de quelcom magnífic, però en realitat va ser el final. Si volem tornar a ser universals, caldrà tornar a començar. Mentre Vila-Matas pronunciava un fantàstic discurs on feia referència als que creuen inventar-se coses que es van acabar fa cent anys (com la novel·la tradicional, com, afegeixo jo, el nacionalisme), a Catalunya seguien passant coses ridícules, de les quals és difícil escapar si no és fugint cap a Mèxic o cap a qualsevol lloc. Jo intento fugir de l'estupidesa dominant, per exemple no veient TV3. Però igualment, com a Poltergeist o a Alien, el monstre es filtra per qualsevol escletxa. Veient Barça TV, apareix sense que ningú li demani el ridícul Artur Mas fent un gest amb una mà amagant un dit, en un discurs al sopar de jugadors veterans del Barça, i els alliçona dient-los (a ells, que han portat el nom de Catalunya arreu del món amb més honor) que allò vol dir "Visca Catalunya". Primera notícia. Per a mi, el gest vol dir "mireu com m'assemblo a líders que van portar a la humanitat al desastre, excepte en un dit". O vaig a la Fira de Santa Llúcia, una fira innocent de figuretes de pessebre, amb la meva filla, i veig estelades en forma d'estels d'Orient o d'angelets de la cova de Betlem. Per sort, Catalunya segueix sent encara la casa de Vila-Matas, d'Eduardo Mendoza, de Juan Marsé, que és difícil d'entendre que suportin tanta estupidesa i no se'n vagin per no tornar.

Economia social i socialdemocràcia a la Fundació Campalans

He assistit avui a Barcelona una jornada molt interessant sobre economia social organitzada per la Fundació Rafael Campalans i altres think tanks propers a la socialdemocràcia europea. Hi han participat alguns dels principals experts catalans, espanyols i europeus. Avui la cinquena part de la ciutadania europea forma part d’alguna cooperativa, i el 6% del PIB espanyol el produeixen empreses cooperatives, o de l’economia social en general, en les quals hi treballen dos milions i mig de persones, amb el grup internacional Mondragon al capdavant.

Cal evitar enfocs binaris que només contemplen l’estat o el mercat com a mecanismes d'assignació de recursos, i  desenvolupar formes organitzatives i institucionals que permetin al mateix temps corregir les mancances del mercat i del govern. Calen noves formes de proveïr serveis públics i de crear llocs de treball en una economía caracteritzada per la diversitat, amb formes més democràtiques i igualitàries d’organització social i econòmica. Això farà possibles partenariats entre diferents formes d’organització econòmica. A la ciutat de Barcelona hem vist com algunes inciatives d'economia social, com l'empresa d'inserció Trinijove, era capaç de dinamitzar l'economia d'un barri sencer i ajudar-lo a resistir les dificultats econòmiques.

Malauradament, aquest sector de l’economia, l'economia social, ocupa un espai marginal o insignificant en els programes d’economia de l’ensenyament secundari o de la universitat, malgrat la importància que li donen alguns economistes o científics socials  de mentalitat avançada com Joseph Stiglitz, Vicente Salas, Samuel Bowles, Maitreesh Ghatak, Joseph Blasi o Colin Mayer. No només els governs o els polítics d'aquesta ideologia, sinó la socialdemocràcia a nivell organitzatiu i de base s’hauria d’implicar en l’enfortiment de l’economia social.

Així mateix, s’haurien d’estudiar els èxits, però també els fracassos o les zones d’ombra de l'economia social en un sentit ampli (aquelles organitzacions on el control no el té el capital): clubs de futbol que defrauden a hisenda o es vinculen a oligarquies medievals, caixes d’estalvi que esdevenen pous sense fons, corrupció en alguna SAL... Ningú està lliure de problemes i totes les organitzacions han de tenir una governança transparent i complir les lleis, però una economia amb més empreses democràtiques i igualitàries ens acostaria a un món millor.

"Puta i Ramoneta" welcome back?

Confesso que he deixat de seguir al detall la crònica de l'actualitat política catalana, i per tant demano disculpes d'entrada perquè és possible que se m'escapi algún matís. Però o molt m'equivoco o alguns dirigents socials i polítics de Convergència (aquell partit de les seus embargades fundat per Jordi Pujol), o en la seva òrbita, s'han adonat que el procés independentista, en la seva versió actual almenys, no va enlloc i que cal plegar veles i tornar a la fase anterior, la del "peix al cove" o la "puta i la Ramoneta". Però és possible tornar al passat? No és una mica tard? I com és que han trigat tant a adonar-se que el procés independentista no anava enlloc? Alguns empresaris que animaven a Artur Mas a seguir endavant ja han traslladat la seu de la seva empresa fora de Catalunya. Però és que l'animaven quan tot plegat ja es veia que era un disbarat absolut com a projecte real, possible. No era un disbarat com a projecte mobilitzador per amagar les retallades i la corrupció, per desmobilitzar i dividir les esquerres. Era un disbarat total com a pla mínimament viable d'arquitectura institucional (si és que mai ha existit aquest pla). Em resulta francament sorprenent que aquests sectors no veiessin venir un editorial com el del Financial Times dient que el procés és una "bogeria". Ara que veuen que és un disbarat, a tots ells els fa una mandra enorme explicar-li a les masses que han mobilitzat que cal tornar a les velles estratègies de gestionar i negociar poder perquè en realitat, en el món del segle XXI a Europa, això de fer nous estats està francament difícil. És que en algun moment havia estat fàcil? Aquest escolanet d'Artur Mas que és Jordi Sánchez (és una hipòtesi, referida a algú que s'ha passat la vida buscant espais de lideratge social negociant amb el poder) ja pot treballar de valent per consumar la unitat familar d'avis i néts, convergents i cupaires, que això no resol el problema de fons: que els que podrien treballar d'alguna manera per fer la independència de Catalunya o com a mínim "més" independència (els Mas-Colell, els Grífols, els Godó...) mai s'hi han posat a fons perquè saben que és impossible la independència total mentre estiguem construint una Europa federal enmig dels grans reptes existents, i que no desapareixeran. Tots aquests sectors dirigents mai s'han plantejat seriosament la independència. No és que s'hagin espantat perquè ara la veuen a prop; el que han vist a prop és el desordre i el caos del desgovern. Però que quedi clar: tornar a la "puta i la Ramoneta" és tornar a l'opacitat de les negociacions amb els governs de Madrid, tornar a negociar la supervivència a termini a canvi de marges de maniobra per fer i desfer. Això és molt car, almenys un 3% més car que un sistema de govern transparent. I segurament molt més car que un bon sistema federal, transparent, sense duplicitats innecessàries, amb cooperació i criteris clars de finançament i de polítiques que promoguin la llengua i la cultura catalanes, que no només són patrimoni de la Generalitat de Catalunya. I tot en el marc de la construcció d'una Europa federal, democràtica i potent, que sigui una gran força de pau i progrés en el nostre món convuls. L'alternativa a la "puta i la Ramoneta" no és la independència, és un bon federalisme.

Reformas, sí; "big bang", no

Me ha sorprendido que quienes han criticado al independentismo catalán por la teoría del "reset institucional" ahora apuesten por un "big bang" institucional. Me explico: la teoría del "reset" es la de que la independencia de Cataluña sería una ocasión idílica para construir instituciones desde cero y corregir de un plumazo la mala calidad institucional de nuestra democracia. Por supuesto, esta teoría no se sostiene porque los ingredientes con los que construir instituciones serían los mismos que los actuales, 3% incluido. El "big bang" institucional es lo que se propone en el libro de Garicano y Roldán donde exponen el programa económico del partido Ciudadanos. En realidad, es la propuesta estrella del programa, siendo el resto propuestas liberales estándar, algunas de las cuales serían aceptables para la socialdemocracia y otras no (por ir en la línea defendida en el libro anterior de Garicano de "menos y mejor Estado"). Pero la idea del "big bang" pasa por alto el hecho a mi juicio evidente de que hay instituciones en España que sí que funcionan. Por ejemplo, nuestra democracia ha permitido la alternancia política, nuestro marco constitucional incluye la normativa europea que nos protege de abusos, nuestra descentralización permite un acercamiento de la democracia a la gente, etc. Por no alargarme, nuestro marco institucional incluye muchas cosas a corregir (empezando por la corrupción) pero también muchas cosas que nos han permitido el mayor período de libertad de la historia de España. Si hace hoy exactamente 40 años, el día de la muerte de Franco, nos hubieran dicho que hoy tendríamos en España las instituciones que tenemos, todos los demócratas hubieran firmado. Angel Ubide, con la educación que le caracteriza, criticó con solvencia sin nombrarlo el programa de Garicano y Roldán el domingo pasado en El País. Un programa electoral no es un seminario académico que se pueda impartir desde la London School of Economics con la ayuda de un estudiante de doctorado. Quiero decir, ojalá todos nos beneficiemos del input de grandes académicos de las mejores universidades del mundo, pero los programas políticos deben contrastarse sobre el terreno, deben ser algo orgánico, discutido, consensuado. Ese despotismo ilustrado es el que denunciaban, desde perspectivas ideológicas distintas, Joseph Stigliz cuando criticaba los planes del Banco Mundial para introducir reformas en países en vías de desarrollo, y también William Easterly cuando criticaba la ayuda al desarrollo dirigida por tecnócratas. Algunas propuestas de Ciudadanos me parecen sensatas, como la supresión de las diputaciones provinciales (también lo dice Felipe González), pero también en este caso habrá que salvar las cosas buenas que hacen las diputaciones, como la cooperación intermunicipal, no vaya a ser que arrojemos eso por la borda junto con el clientelismo en las contrataciones y la política de personal. Otras me parecen absurdas, como la de suprimir el Senado (si su reforma fracasa, pero entonces ¿todo lo suprimiremos si su reforma ideal fracasa?), cuando existe un consenso creciente para convertirlo en una cámara territorial como la de los países federales. A veces la retórica de Ciudadanos no pasa de eso, y se contradice con la ausencia de propuestas, como por ejemplo precisamente en la cuestión federal. En otros casos, el hecho de que su retórica regeneracionista no vaya acompañada de sumarse a determinadas olas no me parece mal, como su recelo de los referéndums, que comparto, aunque si lo llevaran a sus últimas consecuencias se darían cuenta de que la reflexión les llevaría a rechazar al mismo tiempo su devoción por la soberanía nacional, esa sí una institución obsoleta. En definitiva, construyamos sobre las instituciones que funcionen, reformemos en profundidad de verdad nuestra democracia, y no nos quedemos paralizados entre la grandilocuencia del regeneracionismo arbitrista y la nada del laissez-faire neo-liberal.

Sobre el llibre de Jordi Amat, "El llarg procés"

Per reconciliar-me amb els primers estudis universitaris que vaig fer (i acabar) de tant en tant llegeixo llibres d'història, fins i tot d'història de Catalunya. Un d'ells, per recomanació de diverses persones, ha estat "El llarg procés", de Jordi Amat. Ha valgut la pena, els hi agraeixo la recomanació. És una història de la relació del món de la cultura amb el de la política catalanista des del temps de la guerra civil fins a l'actualitat, tot i que recollint amb més detall uns períodes que altres. Explica els esforços més o menys organitzats de tres grups (a grans trets) per liderar la cultura i la política de recuperació catalanista des dels temps inicials de la dictadura franquista. Els tres grups són: en primer lloc, els catalanistes de la burgesia que van col·laborar amb la sublevació franquista, provinents de la Lliga. En segon lloc els catalanistes de la burgesia que es van enfrontar a la dictadura, liderats per Jordi Pujol, que van fer esforços (utilitzant diferents instruments, no tots transparents) per desenvolupar un nacionalisme integrador de tots els sectors socials. I en tercer lloc, els catalanistes d'esquerres influits pel marxisme, pels quals, simbolitzats pel llibre de Jordi Solé Tura "Catalanisme i revolució burgesa", la lluita social era prioritària, però en el context del franquisme no era incompatible amb la recuperació cultural del català. Alguns grups i personalitats estaven entre els dos primers grups, con Vicens Vives. Altres grups i personalitats estaven entre els dos darrers grups, com Josep Benet. El llibre fa un esforç interpretatiu encomiable, emmarcant l'evolució de la intel·lectualitat polititzada catalana en el context de la guerra freda i de la consolidació dels estats del benestar a Europa de la mà dels democratacristians i la socialdemocràcia. També parla del paper de l'Església catòlica i de la relació amb els intel·lectuals del conjunt d'Espanya. Acaba analitzant el que van poder ser i no van ser el maragallisme i el PSC, però aquí la narrativa s'accelera i, coneguent un servidor aquesta part de la història una mica d'aprop, clarament l'autor només frega superficialment el que és una realitat molt més complexa. Per exemple, no es pot dir que els "capitans" del PSC (als quals un es va enfrontar en el seu moment fent costat a Raimon Obiols) s'entreguessin als partidaris d'acabar amb la immersió lingüística com s'insinua, perquè avui el català no es faria servir a les escoles i ajuntaments de la perifèria de Barcelona sense el suport de molts "capitans". Ni tampoc li hagués fet cap mal a l'autor parlar més amb alguns protagonistes de Catalunya Segle XXI per aprofundir una mica en la debilitat estructural d'aquesta iniciativa. La principal mancança del llibre, però, està precisament en no portar fins a les darreres conseqüències la necessitat d'emmarcar l'evolució catalana en el context internacional. Per exemple, hi ha una interessantíssima literatura sobre l'ascens de la democràcia cristiana (per exemple, el llibre de Kalyvas), o hi ha tota una literatura, ben coneguda per un gran historiador com Fradera, sobre les relacions entre burgesia i nacionalisme, per exemple en l'obra de Gellner. En el llibre no hi ha cap referència a aquestes àrees de coneixement acadèmic internacional, ni pràcticament a cap altra que depassi els confins de Catalunya, llevat d'algun comentari sobre Tony Judt. De totes maneres, el llibre d'Amat és important per entendre la història del fracàs de diferents branques del catalanisme per consolidar un projecte amplament compartit, fracàs que al meu parer està en l'origen de l'actual cul de sac (sembla que molts ho comencen a admetre)  al qual ens ha empès la mutació independentista del projecte de Jordi Pujol amb la col·laboració d'alguns sectors provinents de l'esquerra (entre ells alguns historiadors esmentats al llibre d'Amat que havien estat entre els principals adversaris intel·lectuals de Pujol, i que em van prevenir a mi a les aules de la UAB sobre els usos nacionalistes mitificadors de la història). I sospito que part del fracàs d'aquests sectors del catalanisme està també relacionat amb la seva incapacitat per relacionar-se amb moviments socials que no es mirin el melic i que busquin implicar-se en processos de canvi i reforma que vagin més enllà dels referents nacionals.

Santa Coloma, capital del federalisme el dissabte 21-N

El proper dissabte, dia 21 de novembre, té lloc de 10 a 14h una gran Trobada federalista a Santa Coloma de Gramenet, organitzada per Federalistes d'Esquerres. A la primera part de la Trobada hi haurà un diàleg entre dos acadèmics, Joaquín Tornos i Luis Moreno, sobre "Federalisme vs secessionisme a Europa: els casos de Catalunya i Escòcia", moderat pel periodista Joan Tàpia. A la segona part, tindran lloc les intervencions de diferents personalitats federalistes, amb una salutació de l'Alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. Entremig, podrem compartir una estona a la cafeteria i escoltar un recital de poesia. El programa de l'esdeveniment està pensat perquè hi hagi temps per a l'intercanvi d'idees, la convivència i el retrobament.
Aquesta trobada arriba en un moment important. Quan es posen en evidència les dificultats de refer les fronteres d'Europa, en un moment on la prioritat absoluta hauria de ser fer una Europa més unida i eficaç, és urgent que es faci sentir una veu propositiva, la veu dels qui defensem construir una arquitectura institucional que deixi enrera l'estat-nació i s'organitzi sota els principis de la cooperació, la igualtat de drets i el respecte a la diversitat. Per això l'acte s'ha convocat amb un títol en positiu: "Pel Federalisme". Està prevista l'assistència de representants federalistes de tot Catalunya i de tot Espanya. Només si recolzem amb la nostra presència actes com aquests podrem fer possible desembussar la situació de paràlisi a la qual condueixen els nacionalismes i les banderes.

Voces contra el disparate

Thomas Piketty entrevistado hoy en la contra de La Vanguardia:
"¿Catalunya sería mejor sin España?
Puede ser el peor o el mejor de los mundos, pero si aspira a convertirse en otro paraíso fiscal no será bueno para nadie. El futuro es de las interdependencias y lo básico es la fiscalidad. No queremos más paraísos fiscales.
¿Y la UE sería mejor con otro Estado?
Si en el Europarlamento los catalanes están representados por separado o como España da igual, pero si son otro Estado más y todos con derecho de veto, sería fatal."
Ignacio Torreblanca comentando los deseos de algunos independentistas catalanes de parecerse a Kosovo:
"Sorprende que alguien en Cataluña piense en Kosovo como un precedente. Porque cualquiera que haya estado allí y conozca el indecible sufrimiento de sus gentes sabe que la Cataluña dibujada por la Constitución de 1978 representa todo aquello a lo que los kosovares aspiraban en 1986 antes de que el nacionalismo serbio se cruzara en su camino. Y más hoy en día, cuando ante la falta de futuro los kosovares se marchan de su país (según una reciente encuesta, un 37% querría emigrar) es indudable que la Cataluña constitucional es el modelo para Kosovo, no al revés."

Y el taxista de Barcelona Minaqi Walid en el reportaje de Cristián Segura en El Pais:

"De todos los entrevistados, Minaqi Walid es el único que sabe de primera mano lo que es una tangana política de verdad. Walid tiene 62 años, lleva 35 en España pero continúa sintiéndose palestino. Nació en Jordania y vivió en el Líbano antes de emigrar a Barcelona. Es el único ciudadano al que este reportero descubre siguiendo por radio el debate de investidura. Trabaja de taxista, aunque antes había sido empleado de la construcción y funcionario de la embajada palestina en Madrid. Tiene el coche estacionado en una parada cercana a la sede de La Caixa. El volumen de la radio, alto, nos permite seguir las intervenciones parlamentarias desde la acera. Walid cree que la declaración de independencia “es un disparate, una locura”. Sus opiniones tienen una explicación motivada por su experiencia en Oriente Medio: “Entre Damasco y Beirut hay 99 kilómetros. ¿Sabes cuánto tardas en recorrerlos si viajas en coche? Cinco horas. Por los controles, la corrupción y mil cosas más.
“Yo no quiero fronteras. El mundo es cada vez más pequeño. Cataluña es demasiado pequeña para estar fuera de la Unión Europea”. Palestina también es un estado pequeño, se le hace notar. “Sí, y nuestros problemas se solucionarían si el mundo árabe creara una unión como la europea. Pero no sucederá, porque sus líderes son como Mas: solo piensan en lo suyo”.

El bosc és la democràcia europea amenaçada

Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, ens repeteixen els savis. A mida que anem arrencant fulls de “dies històrics” al calendari català, ens entretenim amb el “què passarà” (oblidant que predir el futur és cosa de superdotats), com si no haguessin passat prou coses ja. Per a mi el més greu que ha passat és el cost social d’oportunitat que paga Catalunya pel procés independentista. M’explico: per cost d’oportunitat els economistes entenem allò que sacrifiquem quan prenem una determinada decisió. Què hem sacrificat a Catalunya des de 2012? La possibilitat de practicar el nostre autogovern, la possibilitat de negociar-ne noves cotes, la possibilitat de moure’ns per l’Europa sense fronteres fent propostes sensates. Les energies que molts independentistes han dedicat a mobilitzar-se de bona fe haguessin estat dignes de millor causa: la causa de la igualtat, de la lluita contra el canvi climàtic, de la justícia social, de la regeneració democràctica no demagògica. Però també les energies que moltes persones partidàries d’altres vies dediquen a posar-se nerviosos pel procés (seguint tota mena de tertúlies i columnistes que també podrien fer moltes altres coses de profit) es podrien dedicar a altres coses. Per descomptat això també afecta a aquest humil blocaire, i per això intento seguir la disciplina de llegir coses que en principi no tenen res a veure amb Catalunya i Espanya, cada dia. Però quan llegeixo aquestes altres coses m’adono que en altres indrets, especialment a Europa, no estan molt millor. Quan veig que els senyors Homs i Mas presideixen la llotja d’un gran estadi de futbol encapçalant una campanya per la llibertat d’expressió, o quan veig que el seu partit decideix presentar-se a les eleccions amb una candidatura que porta per nom “Democràcia i Llibertat”, em sembla veure com George Orwell dóna cops a la seva tomba per sortir-ne, suposant que hagués estat enterrat. Quan veig com Pablo Iglesias i Ada Colau, en comptes de fer cas de les amables recomanacions que se’ls hi fan, es fan un embolic intranscrivible quan parlen de llei i democràcia, em sembla veure a Tony Judt ressucitant d’entre els morts per recordar a l’esquerra el deure pendent de fer una democràcia europea de qualitat. Tres articles recents al diari italià La Repubblica posen els punts sobre les i’s del repte que suposa, i els perills que implica, la situació de desprestigi de la política tradicional al nostre continent: mentre que Marc Lazar emmarca aquests perills en el context francès, i Ilvo Diamanti ho fa en el context italià,Eugenio Scalfari no perd l’oportunitat de recordar-nos que el repte de la democràcia al segle XXI només es podrá resoldre si pensem i no deixem de fer-ho amb un marc mental europeu.

Dion ministre d'exteriors canadenc: èxit internacional del federalisme català

No cal dir que els federalistes catalans no paguem lobbies internacionals ni disposem de Diplocat (una mena d'exèrcit pacífic entre moviment escolta i cos diplomàtic que paguem els contribuents catalans). Però la falta de mitjans la compensem amb el fet de defensar coses que van en la direcció de la fletxa del temps, i amb proposar coses absolutament sensates i raonables amb exemples de bones pràctiques internacionals. Per això estem molt contents, però ens sembla absolutament normal, que un simpatitzant del federalisme català, el canadenc i quebequès Stéphane Dion, acabi de ser nomenat Ministre d'Assumptes Exteriors del govern canadenc. Dion va estar a Catalunya l'any 2014 convidat per Federalistes d'Esquerres i és una persona que coneix molt bé el cas català i espanyol. Vam aprendre molt d'ell en aquella visita, i podem estar ben segurs que a partir d'ara el federalisme català, espanyol i europeu tindrà un aliat de pes en el G-20, una de les coses que més s'assembla a un govern mundial. Mentrestant, els independentistes catalans segueixen sense aconseguir cap suport internacional de pes, malgrat els ingents recursos que dediquen a aconseguir-ho. Això no seria cap problema si aquests recursos no els paguéssim entre tots, i si el ridícul que acompanya aquests esforços no impliqués totes les oportunitats perdudes que es deriven del fet que el mateix president de la Generalitat s'hagi convertit en un pària internacional.

El Camp Nou és el meu estadi; l’estelada no és la meva bandera

A l’any 1972 vaig anar per primera vegada al camp del Barça. Va guanyar l’equip blaugrana per 1 a 0 al Sevilla amb gol de Carles Rexach. Hi vaig anar amb la meva tieta, que crec que havia heretat el carnet del meu avi. Vam veure el partit de peu dret, com sempre vaig fer durant molts anys quan jo mateix em vaig fer soci i anava al camp amb els meus germans i amics. La primera vegada que vaig anar assegut va ser quan l'àrbitre Melero va expulsar a Cruyff contra el Málaga. A l’any 1977, vaig ser-hi el dia que el president Josep Tarradellas venia al Nou Camp per primera vegada en un partit contra el Las Palmas, on el Barça va guanyar per 5 a 0 amb tots els gols marcats a la segona part (també vaig estar a la Plaça Sant Jaume amb els meus pares el dia del "ja sóc aquí": m'agradaria saber on eren molts neo-independentistes). Feia goig veure l’estadi ple de senyeres. Com feia goig anar amb la bandera blaugrana i la senyera (la bandera de tots els catalans) a finals de bon record i de mal record (sí, jo també vaig anar a Sevilla l'any 1986). Un dels punts culminants de la meva vida va ser quan, sent Regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona (el regidor més insignificant de l’Ajuntament), l’Alcalde de la ciutat, que venia de fer un acte amb mi, va fer mans i mànigues amb els serveis de protocol perquè em deixessin anar a la llotja un dia de tardor de 1994, quan el Barça va guanyar per 4 a 0 al Manchester United. Va ser l’últim gran partit del dream team, poc abans que el petit gran jugador, simpatiquíssim “juerguista” (realment feia gràcia, no com Piqué) i avui activista anti-corrupció, Romario da Souza Faria, abandonés el club. Després vaig estar 6 anys i mig a l’estranger, i em vaig arribar a emportar un decodificador als meus nous països per seguir veient els partits del Barça. Des que vaig tornar segueixo anant de tant en tant al camp, i veig tots els que puc per la tele. Haig de dir que des de fa dos o tres anys em sento menys a gust a l'estadi, igual que molts altres seguidors, quan es crida inde inde independència al ridícul i cabalístic minut 17 amb 14 segons de cada part. Som molts, crec que la majoria, els que guardem un incòmode silenci quan passa això. És francament desagradable, perquè no som independentistes, i no entenem que la nostra casa es vulgui convertir en una caixa de ressonància d'una lluita que és només la d'una part, respectable, però una part, dels catalans. Avui a l'estadi, en un partit de Champions League, es desplegarà una campanya demanant respecte per l'estalada, que es pretén vendre com un dels "nostres" símbols. Jo haig de dir ben clar que l'estelada no és un símbol "nostre", sinó un símbol d'una part de nosaltres. Els que mostren estelades tenen dret al respecte i a la llibertat d'expressió, però també tenim dret al respecte, i a no ser intimidats, els que defensem opcions diferents (creiem que millors per Catalunya) que la independència. Els que defensem que ningú té dret a fer un ús abusiu de l'espai col·lectiu. Ja sabem que quan un moviment és minoritari intenta buscar estratègies perquè sembli majoritari. Intentar convertir la mobilització per la independència en una mobilització per la llibertat d'expressió és una d'aquestes estratègies. Però el moviment independentista, igual que molts moviments nacionalistes, ha fet ben poc fins ara per la llibertat d'expresssíó, i molt per l'uniformisme i la intimidació. L'estelada no és la nostra bandera. Però el camp del Barça sí que és (o havia estat sempre) l'estadi de tots.

Federalismo, igualdad y solvencia

Para resistir en el espacio de la socialdemocracia y ampliarlo si es posible, creo que en los menos de dos meses que quedan en España para las elecciones generales, Pedro Sánchez y sus asesores harían bien en centrarse en tres ideas, a saber, federalismo, igualdad y solvencia:
-El federalismo del PSOE no es el federalismo de Pi y Margall y la primera república, sino que es el federalismo de Alemania, Suiza, Canadá, Estados Unidos y Australia, es decir, los países más estables del mundo, y es el federalismo "work in progress" de la Unión Europea. Es el federalismo que permite organizarnos mejor para abordar los grandes retos globales del siglo XXI, que superan totalmente al viejo estado-nación. Es el federalismo que permite luchar contra el fraude y la competencia fiscales, es la forma de organizarse contra la desigualdad. Cómo gente que viene de la izquierda no tiene una idea clara al respecto y se muestra agnóstica, me parece alucinante. El federalismo también es la mejor forma de luchar por la regeneración democrática en profundidad, para hacer que cada nivel de gobierno relevante responda directamente ante los ciudadanos y les rinda cuentas, sin permitir que existan esferas de poder al margen de la ciudadanía. Una mejor democracia no se construye con partidos aparentemente nuevos (aunque sus dirigentes lleven años, quizás décadas, intentando hacerse un hueco en el circo), sino con propuestas serias de mejorar nuestra arquitectura institucional.
-El gran reto de nuestros días es la igualdad, la igualdad aquí y la igualdad en el mundo. Las diferencias de renta han aumentado en España y Europa con la crisis, y aunque no han aumentado a nivel mundial, son tan enormes que los flujos de población se pueden volver incontrolables. Aunque tuviéramos los niveles de igualdad de los países escandinavos, seguiría siendo un escándalo que la democracia fuera compatible con las diferencias existentes de niveles y esperanza de vida actuales. Quienes se disfrazan de "nueva política" para vender "menos pero mejor estado" pretenden enviarnos al mundo imaginado por el Hayek de sus lecturas juveniles (no me extrañaría que fuera el autor de cabecera no sólo de los jovencitos del PP, sino también de Garicano y Sala i Martín) antes que a la Dinamarca que se supone que admiran.
-Solvencia. Para subir a corto plazo en las encuestas puede que un poco de verborrea populista sea muy útil. Pero para gobernar en la complejidad de la Europa del euro en el siglo XXI hace falta solvencia. Solvencia para tranquilizar a los trabajadores, no a los empresarios, pero solvencia. Porque la gente corriente, el hombre y la mujer de las clases populares, tienen derecho a una vida tranquila, y a la esperanza de un mundo mejor.
Es curioso como los líderes que intentan pescar en la socialdemocracia desde fuera suelen rendir homenaje a socialdemócratas muertos (Olof Palme) o fuera de combate (Maragall). Seguramente de aquí a algunos años rendirán homenaje a algunos de los vivos de hoy, que se enfrentan a retos muchos más graves que los que afrontaron Palme, Maragall y otros grandes líderes. Pero la socialdemocracia sigue siendo la ideología que ha dado más bienestar a más gente, durante más tiempo. Si yo tuviera alguna influencia en el equipo de Sánchez le diría que se haga fuerte en estos tres puntos, que son uno: la socialdemocracia del siglo XXI.