Monedero: un poco caro para una consultoría

Según ha declarado él mismo, el dirigente de Podemos Juan Carlos Monedero ha cobrado de organismos relacionados con el gobierno venezolano 425000 euros por trabajos de consultoría que duraron aproximadamente un año. Parece que este político y politólogo ha tenido algunas dificultades para tributar por estas cantidades, cobradas por un proyecto que no está claro si debía declararlo a la Universidad con la que se supone que tenía un empleo a tiempo completo. Sin embargo, aceptemos por un momento que su relación con Hacienda y con su Universidad está a la orden del día. Lo más singular sin duda es que a un profesor titular de ciencia política se le encargue un informe sobre cuestiones financieras y jurídicas de algo tan complejo como una unión monetaria. Y que se le pague por ello una cantidad de dinero tan elevada durante aproximadamente un año. Supongamos que haya dedicado a ello un promedio de dos horas al día durante 212 días y medio de ese año (lo máximo que quizás le podía dedicar teniendo en cuenta que tenía mientras tanto un empleo a tiempo completo). Eso serían 425 horas, que Monedero habría cobrado a 1000 euros la hora. Conozco varios catedráticos de Economía, formados en universidades de élite extranjeras, que estarían más que contentos por cobrar esta tarifa. No: ese no es el valor que tiene la asesoría de Monedero en algo tan alejado de su especialidad como es la política monetaria. La revolución bolivariana del gobierno de Venezuela lo que valora no es la sabiduria financiera del dirigente de Podemos. Lo que valora probablemente es lo que ha pagado: que Podemos se refuerce. Como dijo Pablo Iglesias, la consultoría internacional se paga bien. Pero no tanto, y menos por alguien que no sabe mucho del tema. No entiendo muy bien por qué los dirigentes de Podemos no afrontan la realidad y reconocen simplemente que se trataba de financiar su entramado. Es legítimo, el SPD también financió al PSOE en la transición. La diferencia es que el SPD no arresta a los líderes opositores, ni se le ha desbocado la inflación, ni ha presidido un país con los mas altos índices de corrupción y violencia. No estoy de acuerdo con que las críticas a Monedero sean una caza de brujas. Pero tampoco creo que lo más interesante sea la potencial elusión fiscal o el conflicto de interés con su Universidad. Lo más interesante es lo que revela sobre las relaciones de Podemos con el gobierno venezolano. Y tenemos derecho a pedir explicaciones, sobre todo cuando a los demás (también a quienes hemos pasado de refilón por la política y cumplimos con nuestras obligaciones como académicos) se nos mira por encima del hombro y se nos intentan dar lecciones de transparencia y de ética.

Apunts per un argumentari federalista per a candidatures municipals

El proper mes de maig tenen lloc eleccions municipals a tota Catalunya i Espanya. En el cas concret de Catalunya, tot i que potser amb menys intensitat del que es preveia fa uns mesos, les candidates i candidats estaran sota molta pressió per expressar la seva lleialtat al procés independentista o, en la seva absència, al"dret a decidir." Les persones que siguin candidates i que simpatitzin en línies generals amb les idees del federalisme (crec que quasi tothom al PSC, però també en altres candidatures), no s'han de deixar arraconar, i haurien de proclamar amb el màxim orgull el següent:
-Que estem a favor d'una Espanya federal en una Europa federal.
-Que certament hi ha diferents federalismes possibles, però que aquest és el debat que hem de tenir: quin federalisme? Fora del federalisme i dels seus valors i solucions, no hi ha cap futur.
-Que l'estat-nació està obsolet al segle XXI, especialment a la Unió Europea, i que per tant té poc sentit centrar gran part del debat polític en crear un nou estat-nació (igual que no té sentit intentar conservar els antics sense reformar-los per adaptar-los a una realitat nova), o els eufemismes i subterfugis que els amaguen, com estat propi, estat nou, o estructures d'estat.
-Que en el món d'avui, la majoria de grans problemes de la humanitat tenen poc a veure amb la capacitat de resposta dels estats-nació, antics i potencialment nous.
-Que la majoria de ciutadans que viuen en democràcia al món ho fan en organitzacions federals o que caminen cap al federalisme, en grans agregats democràtics que incloen la Unió Europea (a mig camí, però en la bona direcció si no fem passos enrera), els Estas Units, Canadà, Austràlia, l'Índia, Sudàfrica, o Brasil.
-Que és veritat que avui hi ha més estats que fa 100 anys, però ha estat per la descolonització i per la disgregació del bloc soviètic, i que molt probablement els territoris afectats avui estarien molt millor si tinguessin estructures federals democràtiques (i s'haguessin estalviat alguns milions de morts).
-Que és impossible i molt poc desitjable intentar retallar el món fent un estat per cada nació, perquè produiria una gran inestabilitat en un món ja prou convuls, i perquè de nacions n'hi pot haver més de 5000 i estan barrejades cada cop més en els territoris, i d'estats n'hi ha només uns doscents.
-Que l'organització més racional de govern és una arquitectura institucional multi-nivell federal clara i simplificada, on els ciutadans puguin influir al màxim de directament a cada nivell a través del seu vot i de l'elecció dels seus representants, des del barri fins al món global, passant pel districte, el municipi, les regions metropolitanes, els òrgans supra-municipals, els governs d'àmbit superior i el govern europeu.
-Que el federalisme no és només el projecte més racional, sinó que també és el que facilita més la concòrdia, la solidaritat i tots aquells valors posititus i emotius que treuen el millor, i no el pitjor (com fa el nacionalisme sovint) del que els humans portem a dintre.
-Que els conceptes de sobirania i de subjecte polític estan avui obsolets.
-Que el gran traspàs de sobirania que està pendent avui i és perfectament viable és el de reforçar la sobirania del nivell europeu, creant un autèntic tresor europeu amb un pressupost rellevant i capacitat redistributiva i inversora.
-Que encara que avui soni utòpic, s'ha d'avançar en el debat per crear instàncies de govern democràtic mundial, perquè alguns dels nostres grans problemes tenen escala global, i no s'estan resolent bé per la via d'institucions merament inter-"nacionals".
-Que la humanitat té plantejats grans problemes (les desigualtats, la creixent concentració de riquesa, l'atur, el frau fiscal, les migracions, la inestabilitat financera) que depassen totalment l'estat-nació però que acaben afectant a la qualitat de vida dels nostres pobles i ciutats: només amb una arquitectura institucional federal, amb competències clares i alhora cooperació i govern compartit, es poden resoldre aquests problemes.
-Que els nostres pobles i ciutats reflecteixen una gran i creixent diversitat, que aquesta és positiva, i que no es pot estar permanentment obligant a la gent a triar entre les seves identitats compartides.
-Que els nostres pobles i ciutats tenen dret a desenvolupar-se amb la màxima llibertat i flexibilitat en un món sense fronteres, on no només no ens desconnectem de ningú, sinó que busquem amb els nostres veïns la solució als nostres problemes compartits.
-Que els federalistes volem resoldre les coses democràticament, i per això proposem per tots els mecanismes legals que existeixin (eleccions, referèndums i consultes), que els ciutadans expressin el seu suport per aquest tipus d'arquitectura institucional aquí defensat, igual que defensem el dret d'altres ciutadans a canviar els mecanismes legals per vies legals i democràtiques quan no trobin els camins per fer avançar les seves propostes.
-Que en el cas concret de Catalunya, defensem una reforma federal de la Constitució espanyola i un ferm compromís de tots els responsables polítics en la construcció d'una Europa cada cop més federal i democràtica, i no tant confederal i inter-governamental, i on les fronteres perdin cada cop més el sentit legislatiu i regulatori que tenen, i no tornin a tenir mai més el sentit policial i repressiu que havien tingut en el passat.
-Que els que no defensin amb claretat aquestes idees estan rebutjant el marc institucional idoni per resoldre els grans problemes de la humanitat, incloent la injustícia social i la corrupció, i per tant mostren en realitat un compromís pràctic molt feble amb la solució d'aquests problemes.
Visca el federalisme!

Produeixen càncer els partits socialistes?

Un penell, d’acord amb viquipèdia, és un dispositiu generalment metàl·lic, instal·lat habitualment sobre una teulada o un lloc elevat, compost d'un element rotatiu a sobre d'un eix vertical fix que permet que es mogui segons la direcció del vent (en castellà es diu “veleta”). Això produeix una correlació elevada entre la direcció del vent i l’orientació del penell. Aquesta correlació no hauria de portar cap observador a pensar que el penell causa el moviment del vent.

De vegades un té però la sensació que alguns que apareixen a la premsa o al món mediàtic pontificant sobre algunes coses es comporten com autèntics penells. Pels seus sobtats girs d’opinió, un pot endevinar per on bufa el vent, encara que alguns es puguin pensar que són els seus girs els que fan canviar la direcció de les coses.

Això m’ha vingut al cap avui quan he vist que un diari dedicava tota la seva portada del diumenge a la pregunta de si desapareixerien els partits socialistes, i anunciava un debat sobre el tema entre un filòsof que no va acabar el doctorat i una metgessa que ha dedicat la major part de la seva carrera professional a la política. Tots dos han estat molts i molts anys en càrrecs importants en administracions governades pels socialistes, i el seu distanciament ha coincidit amb un canvi de la direcció del vent. Potser sí que un dia els partits socialistes desapareixeran com els dinosaures, encara que avui siguin el segon grup al Parlament europeu i que estiguin al govern d’importants països al continent europeu i americà. Les dificultats relatives per les quals passen a Europa no són fàcils de diagnosticar. En un altre diari, avui dos politòlegs aquests sí ben estudiosos tenien serioses dificultats per oferir un diagnòstic del per què i les possibles solucions d’aquest declivi relatiu. Els que volen tenir un lideratge polític i intel·lectual, fins i tot ètic, potser farien millor a oferir-nos quines són les seves propostes, i quins aliats tenen per tirar-les endavant. Però prefereixen alimentar els “fads”: igual que de vegades corren veus que la telefonia mòbil produeix càncer, o que les vacunes produeixen autisme, a alguns els interessa alimentar el mite que els partits socialistes són una espècie en extinció. Doncs ja ho veurem, perquè al llarg de la història han passat per tràngols bastant més difícils que els actuals.

Quines són doncs les propostes dels qui semblen penells i quins són els seus aliats? Si l’aliat és algú com el senyor Junqueras, líder d’ERC, la veritat és que jo em quedo amb la vella socialdemocràcia europea. Ahir vaig veure a Junqueras en una tele espanyola, i cada vegada que obria la boca començava dient “és evident”. La veritat és que ben poc del que deia em semblava a mi evident, especialment perquè en tots els seus arguments ignorava el condicionant que imposa el fet que Catalunya i Espanya en 2015 pertanyen a la Unió Europea i la zona euro. “És evident” que per Junqueras Europa és com si no hi fós. I aquesta incoherència fonamental és la que farà que els penells segueixi girant, i que alguns acabin ben marejats.

L'obsessió malaltissa de l'anònim d'Aiguamúrcia

Un científic català, Enric Trillas, que a més és el meu pare, ha publicat un article avui al diari Ara, titolat "Francesc Pujols i la ciència" parlant, com el títol assenyala, de la relació d'aquest pensador català amb la ciència. Crec entendre que la idea principal de l'article és que Pujols de ciència no en sabia gaire, fossin quins fossin (que hi eren i l'autor els reconeix) els seus mèrits en altres branques del saber.
Com que avui les versions on line permeten comentaris de qualsevol lector, un d'ells (que signa com Anònims sense Fronteres i diu ser d'Aiguamúrcia), ha escrit aquest comentari:
"No s'entén a què ve aquest article. Posats a fer, l'autor també podria divagar sobre els mètodes no científics de l'Isòcrates o d'en Sófocles, per dir algú.
El fons de la qüestió, ensumo, és que a l'autor li cou que el "no-científic" Pujols predigués la independència de Catalunya i la desintegració d'Espanya. Des de dalt la seva columna, sense ni adonar-se, en Trillas s'ha retratat. Tant fàcil que hauria sigut dir les coses pel seu nom."
He repassat l'article dues vegades i no hi veig cap referència ni a la independència de Catalunya ni a la integritat territorial d'Espanya. Pels personatges que esmenta l'anònim infereixo que es tracta d'una persona culta, i concloc que és un exponent més del qualificadíssim Servei d'Alerta Patriòtica (SAP) que està les 24h del dia els 7 dies a la setmana vigilant que el procés irreversible cap a la independència de Catalunya no pateixi cap entrebanc, especialment des del punt de vista mediàtic i intel·lectual. Alguns membres del SAP són professionals a sou, pero altres, com sospito de l'anònim d'Aiguamúrcia, en són membres a títol completament voluntari. Més trist llavors resulta que una persona tan culta decideixi veure fantasmes per tot arreu. És molt possible que aquest científic en concret cregui que a Catalunya no se la serveix bé buscant solucions miraculoses que ens separen d'altres, però en tot cas l'article no deia res sobre aquesta qüestió, ni tan sols de refiló. Sí que parla l'article del mètode científic, que practica l'observació sistemàtica i l'experimentació controlada, dues tècniques molt recomanables també en les ciències socials; i d'autors que fan servir "paraules a la recerca d'alguna realitat". Com que en conec la trajectòria, la humana en profunditat i la científica i ciutadana més per sobre, l'amic d'Aiguamúrcia crec que no entendrà mai que aquest científic, sense que fins al dia d'avui i que jo sàpiga se li hagi despertat la vena independentista, ha fet més per Catalunya del que ell pot somiar a fer durant tota la seva vida. Però això no aspiro a fer-li entendre. El que sí que potser pot arribar a entendre, i si no ho fa avui ho farà en els propers mesos, és que el principal adversari de la independència de Catalunya no està en els científics que practiquen el pensament crític, sinó que el principal adversari és la realitat pura i dura, començant per la realitat de la incompetència i fanatisme d'alguns dirigents i militants independentistes.

Un molt bon acte no serà suficient

La trobada socialista d'ahir al Palau de Congressos de Montjuic va ser una gran posada en escena, que només un partit viu, amb unes sòlides arrels (i no fundat en un plató de televisió) i amb idees per al futur es pot permetre. Fa pena pensar en els que se n'han anat per fer partidets o afegir-se a la sínia de Mas i Junqueras i que han decidit deixar de fer part d'això. Hi van parlar representants sindicals, líders d'entitats i responsables polítics. Quasi tots ho van fer molt bé, però jo hi destacaria les paraules del cineasta Albert Solé i de la vice-presidenta de Federalistes d'Esquerres Carme Valls. Solé ens va recordar que Catalunya viu un declivi cultural que cal frenar, que avui els nostres millors cineastes i autors no troben en Barcelona l'estímul a la creativitat que hi havia en el passat, i que se n'han d'anar. La doctora Valls, la degana del federalisme, va donar una lliçó que com un tuitaire va dir no es podria resumir en 140 caràcters, esperem que aviat la pengin a la web de Federalistes d'Esquerres. Sobretot va dir, per a astorament d'alguns dels assistents que s'han empassat de vegades el concepte amb pa amb tomàquet, que el concepte de sobirania estava caduc i que era quelcom de la monarquia i de l'Església. Els Socialistes de Catalunya fan molt bé a posar l'èmfasi en les desigualtats: igual que és el partit que més ha fet per les llibertats, d'aquí 30 anys haurien de ser recordats com els qui més han fet contra les desigualtats, que ara són creixents. Però tot això només va ser un acte, una posada en escena. Es van reconèixer errors, aspectes en els quals els socialistes no han estat a l'alçada. Caldrà passar a l'acció per corregir aquests errors. Només es va fer esment de passada al flagell de la corrupció, i no es va parlar de clientelisme. Suposo que no tocava, i que és un aspecte que alguns dels assistents prefereixen que no es toqui. Han de canviar els estatuts i les actituds del partit, i no només fer un consell obert que no toqui les estructures de poder, cal canviar la forma de presa de decisió dels congressos i d'elecció dels candidats (i no només, que també, canviar la llei electoral i fer primàries per triar el primer candidat). I hi ha d'haver un fort compromís ètic per reduir els càrrecs de confiança i deixar de promoure la selecció del personal polític a base de tenir col·locats els que porten el control de facto del partit en grups municipals, òrgans supra-municipals i altres canongies. Si aquestes coses no es fan, serà fàcil que els del plató de televisió ens assocïin a la casta, i els que després d'algunes dècades ens mirem les coses amb una mica d'escepticisme no podrem deixar de tenir una sensació de déjà vu: per què les fórmules (i les persones) que en els darrers 30 anys van servir per organitzar la Conferència d'Homes i Dones d'Esquerres, la Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés, la Conferència Oberta, etc. etc etc., han de servir ara per fer la nova força política de l'esquerra del segle XXI? Finalment, ahir en els discursos va haver-hi un gran absent: Europa i el federalisme europeu, només esmentats de passada i retòricament (potser amb l'excepció de l'apel·lació al pacte per salvar Grècia de Miquel Iceta). Sense un estat federal europeu, sense una reforma federal democràtica de les institucions europees, no res del que es va dir serà possible. Ni reduir les desigualtats, ni pujar els salaris, ni combatre el frau fiscal, res de tot això no serà possible sense un pacte federal europeu. Tampoc no serà possible treballar per la regeneració democràtica si les decisions es prenen de forma opaca per part de poders llunyans, ni serà possible erradicar la corrupció si no hi ha un estat federal europeu que dugui a terme polítiques redistributives amb un tresor europeu digne d'aquest nom que reduixi la concentració creixent de les grans fortunes. La reforma federal no és una forma de resoldre el "tema territorial": és una proposta d'organització del poder que faci possible que la democràcia del segle XXI resolgui els nostres problemes socials. Companya, company: arremanga't.

El examen perfecto

Los exámenes deben estar pensados para premiar a quienes hayan asistido a clase y hayan hecho un mejor aprovechamiento de las técnicas que se han enseñado. En este sentido, es recomendable, por parte del profesorado, dedicar más tiempo a preparar las preguntas del examen que a corregirlo. No es inhabitual en algunos círculos académicos que los profesores hagan público (en una mezcla de tedio y exhibicionismo) lo mucho que dedican de su tiempo a corregir en épocas de examen. No tendría por qué ser así. Es más eficiente dedicar tiempo a pensar en cuáles han de ser las preguntas del examen, y las respuestas debería solicitarse a los alumnos que fueran claras y concisas (y por lo tanto fáciles de corregir), es decir, que los alumnos en su caso no puedan esconder su ignorancia respecto a las preguntas concretas del examen detrás de largos párrafos donde exponen su mucha sabiduría acumulada sobre una mezcla de temas. Las preguntas deben ser también claras y una buena respuesta debe ser factible y asequible, y el profesor debe ponerse en la piel de un estudiante que haya seguido bien el curso. En caso de contener aspectos matemáticos, analíticos o técnicos, el profesor debe calcular la solución antes de dar por buena la pregunta, para asegurarse de que el problema está bien planteado. En realidad, un buen examen es un examen que es formativo en sí mismo, es decir, que supone un reto para el estudiante de modo que el tiempo dedicado a responder la pregunta le sirve para pensar y para profundizar en la materia (pero más en su cerebro que en la hoja del examen): el mejor examen debe contener algo inolvidable para el estudiante. Al fin y al cabo, es probable que el examen sea el momento en que los estudiantes dedican más energías y más tiempo de calidad (sin distracciones ni interrupciones) a una determinada materia. En este sentido, una buena idea es introducir algún elemento de tipo deductivo o reflexivo en la pregunta que haga absurda la opción de intentar copiar de un-a colega o de algún material escondido (en el doctorado en el IUE de Florencia tuve un profesor -Spyros Vassilakis- que provocativamente abandonaba el aula durante el examen y dejaba a los alumnos solos; yo no me atrevo a tanto). Finalmente, la estrategia y actitud del profesor en la vigilancia del examen también es importante, y debe ser coherente con lo dicho anteriormente. En particular, el o la docente debe desincentivar que los alumnos dediquen su tiempo de examen a hacerle preguntas al profesor (o a otro alumno), diciendo de entrada que no va a dar ninguna pista e intentando convencer a los alumnos de que dediquen su tiempo escaso y su capacidad neuronal a concentrarse en el examen y no se distraigan intentando buscar estrategias para sacarle alguna idea al profesor o a algún colega. Por supuesto, si el profesor ha estado disponible para dialogar con los estudiantes en los días y semanas previos, con mayor autoridad moral podrá decir que “la hora de dar pistas ya terminó”, porque se las habrá dado con anterioridad. Ahora bien, esta actitud debe comunicarse con respeto y sin arrogancia, al fin y al cabo un examen es un momento de nervios y vulnerabilidad del estudiante. Los profesores deben utilizar su memoria y ponerse en el lugar del estudiante, en lugar de hacer usufructo psicológico de su reforzada posición jerárquica en el momento del examen: al fin y al cabo no hace mucho tiempo eran uno de los estudiantes ellos mismos.

Apaga la tele i mira aquests vídeos

No us perdeu el diàleg que van mantenir Victòria Camps i Jordi Llovet moderats per Antonio Franco, convocats per la revista Endavant. No us salteu les paraules inicials de Miquel Iceta, que no desentonen. Que lluny de les tertúlies a crits o de la vociferació de consignes sense escoltar els altres ni sense esperit crític. Llovet i Camps discuteixen durant menys d'una hora sobre regeneració democràtica sense deixar de banda cap de les qüestions que en aquests moments preocupen a qualsevol demòcrata: la corrupció, la relació entre democràcia participativa i representativa, la relació entre legalitat i legitimitat, el dèficit democràtic del procés independentista català, la capacitat del PP o Podemos per regenerar la democràcia, i altres qüestions. Aquests dos savis han estat d'acord en quasi tot des de diferents perspectives i només han discrepat una mica al final, quan Victòria Camps era més escèptica que Jordi Llovet respecte a la capacitat de les reformes legals per millorar la democràcia. La relació de la millora de la democràcia amb l'educació i la virtut de les persones ha estat també un aspecte interessant del debat, junt amb algunes perles com la necessitat de promoure la sobirania intel·lectual de la ciutadania. Jo que sóc molt escèptic de les sobiranies, o que almenys estic en contra del monopoli de la sobirania per part de cap persona ni de cap govern o nivell de govern, em sembla que aquest seria un concepte de sobirania pel qual estaria disposat a lluitar. Els dos intervinents fan referència al llarg de la seva conversa a l'acte que havia tingut lloc uns dies abans de Federalistes d'Esquerres, on es va presentar a Barcelona un manifest d'intel·lectuals i professionals espanyols a favor del federalisme. Veig una gran continuïtat entre aquests dos actes, als quals no vaig poder assistir, però dels quals ara tots podem gaudir gràcies a les noves tecnologies. D'aquest altre acte, jo destacaria, com fa Victòria Camps, la intervenció de l'ex-ministre d'educació Ángel Gabilondo, un exemple de sensibilitat i de capacitat per vincular els valors federals amb el projecte de fer una societat més igualitària i democràtica. Amic o amiga: apaga la tele i mira aquests vídeos.