HOMENATGE ALS NOSTRES AVIS POLÍTICS

Molts no tenim la sort de tenir massa temps per conèixer els nostres avis, perquè se’ns en van massa aviat o fins i tot abans que apareguem. Ni els de la vida real ni els avis polítics, els pares polítics dels nostres pares polítics. Però m’he acabat de llegir “El mínim que es pot dir”, el llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols, on es parla amb admiració i emoció de la generositat, entusiasme, senzillesa, i idealisme realista d’aquells que no es consideraven derrotats i que van posar els anys 1940, 50 i 60 els fonaments del socialisme català que hem viscut en l’etapa democràtica. Aquests van ser els pares polítics de l’Obiols. Quina sort que va tenir!

En el llibre destaca el gran detall en la precisió dels records, probablement fruit d’un treball de molts anys de recopliació de notes. La primera part, probablement pel meu desconeixement de molts detalls, m’ha agradat i emocionat més que la segona, sobre fets més recents i per a mi més coneguts.

Jo sabia que el PSC havia tingut l’honor de comptar entre els seus militants amb ex militants del vell POUM, com en Salvador Clop, amb qui vaig compartir agrupació a Nou Barris amb el meu amic Palomas, un dels meus pares polítics. El que no sabia és que bona part dels militants del POUM (el partit més honrat del món segons Trotsky) que quedaven després de la guerra espanyola havien jugat un paper tan important en la fundació mateixa del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), l’embrió que generaria a través de successives fusions el futur gran partit socialista català. Celebro que el POUM estigui molt més present en els nostres gens que el que jo em pensava.

M’ha semblat molt interessant la reflexió que es fa al llibre sobre la diferència entre la unitat democràtica a Catalunya i la manca d'unitat a la resta d’Espanya, i com això pot explicar mancances en la democràcia i el federalisme espanyol que arriben fins a l’actualitat. Tot i que se’n parla poc, estic molt d’acord amb la defensa que es fa de la unitat socialista a Catalunya i de l’aliança amb el PSOE, el partit recolzat per la Internacional Socialista i la socialdemocràcia alemanya des dels temps de Willy Brandt. El llibre també és un saludable alegat anti-pujolista, no com un atac personal a ningú, sinó com a retrat d’uns sectors socials que mai no han concretat amb fets profunds la seva retòrica de servei al país.

S’hi parla amb autocontenció del congrés de Sitges del PSC i del procés posterior d’aglutinar la plataforma Nou Cicle. El lector atent arribarà fàcilment a la conclusió que el temps ha reivindicat als derrotats de Sitges que després vam arreplegar-nos a Nou Cicle, que sempre va ser un moviment per la regeneració democràtica d’un partit polític i que mai no va ser una plataforma especialment més catalanista que la resta del partit. Les pàgines dedicades al combat nacional revelen la tensió a flor de pell d’un home català d’esquerres, europeïsta i obert al món. Una tensió tan allunyada d’aquells que tenen el cervell escindit entre un hemisferi social i un hemisferi nacional.

Jo sóc un lector hipercrític i tinc una petita llista de crítiques menors al llibre, que ja li passaré al seu autor, al qual ni li agrada ni necessita que li facin la pilota.

Però es tracta d’un testimoni extraordinari. Al llarg dels anys s’ha associat interessadament a Raimon Obiols a la figura d’un intel·lectual, probablement perquè en un país amb el nivell cultural del nostre, així es desacredita un polític amb idees perilloses. Jo al llarg dels anys he anat coneixent intel·lectuals i polítics, i no és veritat que sigui un intel·lectual, ni bo ni dolent: és un politicàs (això sí, d’una rara avis a Catalunya i Espanya: un que sap idiomes i que sap escriure per si sol), i el llibre en qüestió està escrit des de l’ànima més que des de l’intel·lecte. Hauria de ser lectura obligatòria, peça bàsica de la transmissió de valors al llarg de generacions socialistes. Per mi, el PSC podria deixar de gastar en “formació” i dedicar els pocs recursos que li queden a regalar als militants que quedin aquest llibre, i obligar-los a llegir-lo.  Els qui hem recolzat al llarg d’aquests anys a l’autor d’aquest llibre (sentint diverses vegades allò de “no t’equivoquis”) veiem llegint-lo i seguint els esdeveniments dels darrers anys al PSC i a l’esquerra catalana que teníem més raó que uns sants.
Això és el mínim que es pot comentar.

I ara, solidaritat amb Pia Bosch

No es tracta d'exagerar, ni de posar el crit el cel sobre comportaments que fins ara són molt minoritaris, però crec sincerament que ens hem de preocupar per les creixents mostres d'intolerància que estan apareixent cap a sectors que alguns consideren que no fan suficientment el joc a les tesis independentistes. Ara ha estat el torn de Pia Bosch, la responsable dels socialistes a l'Ajuntament de Girona i darrera candidata a l'Alcaldia d'aquesta ciutat. Hagués estat molt interessant saber quin ressò hauria tingut una imatge semblant si el seu destinatari hagués estat algun representant dels sectors independentistes, als quals sincerament no desitjo que es trobin mai al mig del dibuix d'una diana. No m'ha semblat que els mitjans oficials de Catalunya, públics i privats, hagin destacat gaire aquesta notícia. Primer van ser les mostres d'intolerància contra una obra de teatre on hi participava una persona federalista, després van ser les mostres d'intolerància contra una economista que expressava els seus dubtes en un acte on parlaven economistes independentistes. Ara és una amenaça de mort. Segur que volem portar a aquesta societat a un referèndum que escalfi encara més l'ambient?

Solidaritat amb M. Antònia Monés

En la seva edició d'avui, el diari El Pais informa d'un acte que va tenir lloc ahir a Barcelona, al Cercle d'Economia, on un grup d'economistes va tenir l'oportunitat d'expressar els seus punts de vista a favor de la independència de Catalunya.
S'informa que "En el turno de preguntas, la profesora Maria Antonia Moner aseguró que quienes no tienen “una fuerte convicción ideológica” a favor de la independencia no hallan “convicentes” los argumentos expuestos. Moner recordó las incertidumbres que abre el proceso y que muchas compañías sí dejarían Cataluña. “Y no nos sobran empresas”, apostilló. Dos personas no dejaron seguir a Moner y le dijeron que callara, a lo que el presidente del Círculo, Josep Piqué, intervino para invitar a esas dos personas a irse y a respetar a la profesora".
Al respecte faig dos comentaris:
1) No és la primera vegada que passa. Vull dir, no és la primera vegada que quan algú expressa la seva discrepància amb el projecte independentista, és objecte de mostres greus d'intolerància. Ja va passar amb l'intent de boicot a una obra de teatre on intervenia una signant d'un manifest federalista, per part de l'actor independentista Toni Albà; i el fet genèric duna certa intolerància independentista ha estat denunciat, en públic i en privat, per diversos periodistes, entre ells dos columnistes de La Vanguardia, a un dels quals, de llarga trajectòria demòcrata i catalanista, li vaig sentir utilitzar termes molt més durs que els meus.
2) Hi ha hagut un intent de fer passar l'independentisme com una idea de consens entre els economistes catalans, que ha fracassat. L'independentisme no és majoritari ni entre els economistes catalanistes, entre els que em compto. No hi ha enquestes, però la meva conjectura és que els economistes que pensem que el sobiranisme estatista és un projecte antiquat i poc ambiciós per a les necessitats de la Catalunya europea del segle XXI som majoria.

Elogi de Napolitano, Bersani i el centre-esquerra italià

El centre-esquerra italià no va assolir el seu objectiu de guanyar amb una majoria convincent a les darreres eleccions italianes, tot i que en va resultar la primera força en número de vots i representació parlamentària. Com a conseqüència del resultat per sota dels objectius marcats del centre-esquerra, tota l’atenció s’ha centrat en el Moviment de protesta liderat pel còmic Beppe Grillo.

Malgrat totes les vicisssituds de la política italiana en els darrers 20 anys, el partit bàsicament hereu del vell PCI (el Partito Democratico) s’ha mantingut en vida a la vegada que es renovava profundament. No només ha realitzat eleccions primàries ciutadanes i obertes (sense cap trampa) per elegir el seu candidat a primer ministre (president del consell, si traduïm literalment de l’italià), sinó que també ha utlitzat eleccions primàries ciutadanes per elegir la resta dels candidats. Com a resultat, el Congrés i el Senat estan profundament renovats, i no només com a conseqüència de l’entrada dels partidaris de Beppe Grillo, com destaca avui Eugenio Scalfari a La Repubblica.

A proposta del centre-esquerra, han estat ja escollits presidents de les cambres parlamentàries, i un jurista compromès en la lluita anti-màfia ha estat elegit, amb els vots suficients d’alguns grillistes, per presidir el senat. Això desperta l’optimisme en la possibilitat desitjada per tota l’esquerra renovadora europea, de veure una solució a la siciliana, amb govern del centre-esquerra europeïsta amb el suport d’un número suficient de grillistes que no creguin en el “com pitjor, millor”.

El centre-esquerra té l’obligació i l’oportunitat de distingir entre allò que hi ha de genuí i potencialment benèfic en els moviments de protesta i allò que hi ha de populista. Però allà està el centre-esquerra italià. A mi no és Beppe Grillo el que em dóna esperança, és la dignitat del president Napolitano, la renovació seriosa de Pierluigi Bersani, i l’existència d’un partit amb arrels, programa i vida, el que em fa pensar que Itàlia, i per consegüent Europa, encara tenen remei.

Serà Catalunya un reality show al 2014?

He llegit amb certa preocupació cultural que els responsables de tot un conjunt de celebracions amb motiu del tercer centenari de 1714 seran els humoristes Toni Soler a Barcelona  i Micky Moto a Catalunya (estaran competint per ser el Beppe Grillo català?). Això és força consistent amb el fet que l’home fort de la política catalana és un llicenciat en història, el senyor Oriol Junqueras, la principal contribució del qual a la historiografía va ser presentar un programa de televisió sobre els mites de la història de Catalunya. No és sorprenent que no es consolidés mai com a profesor a la UAB, on el que s’ensenya precisament és a desmitificar la historia (de Catalunya i de tot arreu).  La Conselleria de Cultura, on hi figuren persones amb estudis d’història fins fa poc amb una trajectòria progressista, com Ferran Mascarell i Joan Pluma, no està previst que hi pintin res (no està tampoc previst que dimiteixin, que es el que haurien de fer). El Regidor de Cultura, el nacionalista conservador Jaume Ciurana, ha urgit als responsables del MACBA a programar alguna cosa per a commemorar el tercer centenari del 1714. El MACBA és el Museu d’Art Contemporani, on deuen estar forçant molt el significat del mot “contemporani” per donar satisfacció a les ànsies del regidor. Contribueix la manca de rigor a algun objectiu seriós de Catalunya com a poble, que no sigui la propaganda mediàtica perquè la gent deixi de pensar en els greus problemes socials que està vivint (i que a aquest pas i amb aquestes prioritats, seguirà vivint al 2014)? De veritat algú es pot pensar que aquesta agenda nacional i l’agenda social són la mateixa cosa?

El gobierno del PP debería retirar el proyecto de fusión de los reguladores

He terminado una versión del artículo sobre la fusión de los reguladores sectoriales con la autoridad de defensa de la competencia en España. Mi conclusión es que, aunque la regulacion en España está necesitada de una reforma que le otorgue mayor estabilidad y calidad, éstas no se van a coseguir con la fusión de las actuales agencias. La razón principal es que las labores de regulación siguen necesitando un espacio específico e independiente del gobierno. Los ahorros en costes que pretende obtener el gobierno, supuestamente, podrian conseguirse mejor por la vía de crear reguladores convergentes, por ejemplo aumentando las competencias de la CMT a cuestiones audiovisuales y de gestión del espectro radioléctrico. No hay ninguna experiencia de un país parecido a España que intente fusionar la regulación (que es contínua y específica) con la política de defensa de la competencia (que es esporádica y genérica). La semana pasada, el gobierno del PP recibió una amenaza de sanción por parte de la comisaria Kroes. El gobierno se ha apresurado a decir que cumplirá con las peticiones de la comisaria, y en particular que no devolverá al ministerio competencias que hasta ahora tenía la CMT, y que retirará las más flagrantes vías por las que pretendía reducir la independencia del nuevo regulador en relación con los existentes. Pero el gobierno no piensa retirar su proyecto, que ha sido inspirado descaradamente por las grandes empresas, y en particular por Telefónica, que pocos días antes de que el gobierno anunciase su proyecto, hizo público un informe de consultoría aconsejando exactamente lo mismo. El gobierno debería retirar el proyecto de ley e iniciar un largo proceso de debate por el que se reformen los organismos de regulación sectoriales para que contribuyan a que el conjunto del marco regulatorio sea de mayor calidad, más justo y más estable de lo que ha sido hasta ahora.

Per què serveixen els partits polítics?

L'economista Premi Nòbel de fa anys Ronald Coase es va preguntar en un article clàssic per què existien les empreses. En concret, per què, en una economia capitalista suposadament dominada pels mercats, una gran part de les transaccions rellevants no tenien lloc en mercats, sinó dintre d'organitzacions jeràrquiques, en particular, les empreses. La resposta era que les empreses resolien problemes de coordinació que els mercats no podien resoldre, minimitzant així els costos de transacció. Però la pregunta es podria estendre a moltes altres organitzacions, com les esglésies, els sindicats o els partits polítics. Anys després, un altre gran economista, Bengt Holmstrom, va ser més específic i va parlar de les empreses com sub-economies que contribuïen a "internalitzar" efectes externs entre individus, és a dir, que contribuïen a resoldre els problemes col·lectius que es donen quan decisions individuals tenen repercussions més enllà dels individus que prenen decisions. Exemples d'organitzacions que resolen problemes col·lectius més enllà del mercat són els centres comercials i les lligues esportives, que serveixen perquè agents que competeixen entre ells (botigues, clubs) trobin solucions a interessos que tenen en comú.
Els partits polítics, avui tan criticats, també contribueixen a solucionar problemes col·lectius que els individus per si sols no podrien resoldre. Els partits, especialment quan són programàtics, remeten a tradicions ideològiques, facilitant el compromís i la comunicació entre votants i representants polítics. Els partits, amb els seus mecanismes de premi i càstic intern al llarg d'un territori, són capaços de representar els interessos col·lectius de tot un territori. En aquest context emmarco jo la importància històrica del PSC, que durant més de 30 ays d'història, ha contribuit (com CiU o ERC no podrien mai somniar a fer) a solucionar un problema molt important de la Catalunya moderna: la unitat civil entre persones amb orígens diversos, la gran característica de la Catalunya moderna. No vol dir que els catalans no ens poguem dividir (seria molt desitjable que els no corruptes s'enfrontin als corruptes, que els pobres se sublevin contra els rics), però seria molt civilitzat no fer-ho per raons d'origen o de llengua. En un moment en què el verí de la divisió torna a amenaçar Catalunya, un PSC viu torna a ser més necessari que mai per internalitzar aquesta externalitat. Però ha de ser un PSC viu (Pere: ja posats, a més de demanar l'abdicació del monarca i desmarcar-te, en bona hora, dels que et van posar al teu lloc, podries aprofitar l'embranzida i demanar la dissolució de les diputacions).
I un PSOE renovat també. Però, si seguim la línia argumental lògica, i som conscients que els grans problemes d'avui només es poden resoldre en una Europa integrada i federal (on els estats nació, vells i nous, siguin bàsicament irrellevants) que coordini la solució dels seus problemes, el proper gran pas ha de ser la creació d'un gran partit progressista europeu, on per exemple un socialdemòcrata alemany no es guïi només per allò que li permetrà seguir dedicant-se a la política a Alemanya, sinó que li permetrà rebre el suport de progressistes de tot Europa. Si algú s'inventa una forma millor d'internalitzar externalitats que no passi pels partits polítics amb els seus innumerables problemes, li compro, però mentrestant hauríem de ser prudents a no llençar el nen petit amb l'aigua bruta de la banyera. No fos cas que el remei resultés ser pitjor que la malaltia.