Existen alternativas al engañoso atractivo del soberanismo

Hay ideas que suenan bien, pero que son un desastre si llegan a aplicarse. Se cumplen ahora 6 años del referéndum del Brexit, una mentira organizada que ilustra a la perfección que el soberanismo nacional, lejos de ser la quintaesencia de la democracia, es una forma de falsearla.

Pero desde la izquierda a menudo se es vulnerable a los atajos que propone la soberanía nacional, en un momento en que nos enfrentamos a grandes retos que van mucho más allá de las actuales fronteras. El líder político francés Melenchon, según un acertado Xavier Vidal-Folch, adopta actitudes de rechazo a la federalización de Europa. El presidente electo colombiano Petro en el pasado mostró su simpatía por el independentismo catalán (aunque es probable que ahora que necesita mostrar su rostro razonable y moderado, no volverá a cometer el mismo error). Incluso el célebre economista Piketty, que apoya un socialismo federalista, realiza contorsiones en su último libro y aboga por un soberanismo universalista que confusamente no descarta acciones unilaterales.

En España, la izquierda del PSOE compite y a veces coopera con el nacionalpopulismo catalán en el espacio soberanista, y abraza con éste proyectos que mezclan la idea de “recuperar control” con una retórica progresista, por ejemplo con su obsesión por crear operadores públicos en entornos competitivos o que gozan de una regulación razonable (que hay que centrarse en mejorar).

En el terreno económico el soberanismo catalán, en un contexto europeo y de agravamiento de problemas globales, ha demostrado el daño que puede causar, con fugas de empresas y pérdida de oportunidades de inversión, como ocurrió antes en Quebec. La reciente obsesión de parte del independentismo con las criptomonedas no es más que la última apuesta fracasada del separatismo económico y financiero. Tras devaluar las instituciones existentes hasta límites impensables, quedan lejos las proclamas de economistas bien pensantes que veían la independencia como una oportunidad para crear instituciones ejemplares.

El control de nuestros destinos y la dignidad no se consiguen con más nacionalismo ni saltándonos las reglas. La única salida de izquierdas factible al trilema de Rodrik es globalización con democracia, porque no podemos prescindir de la primera y no queremos prescindir de la segunda.

Hay alternativas a la vía muerta del soberanismo: federalismo, reformismo, multilateralismo, pero tienen que ser alternativas efectivas. Y tienen que ser defendidas con convicción como herramientas útiles que sirvan a las nuevas generaciones para afrontar con justicia la transición hacia un Planeta próspero y sostenible.

El refugi irresponsable del victimisme nacionalpopulista

Acabat el "procés" en la seva fase insurreccional més trumpista, amb derrota de les forces nacionalpopulistes, tornem a una fase de normalitat nacionalista. Aquesta es caracteritza com sempre pel victimisme i l’explotació oportunista i demagògica dels greuges, reals, inventats o exagerats, no amb l’objectiu de resoldre’ls, sinó de fer-los pitjors (tots els greuges han empitjorat amb el “procés”), per explotar-los encara més. El catecisme que s’aplica és fàcil de pronosticar: en cas de dubte, s’activa el victimisme, ja sigui econòmic o lingüístic. És com el Barça: va costar estar entre els millors (la sort va ajudar), i ara que hem fet tot el possible per deixar de ser-hi, el més fàcil és ficar les culpes a altres.

Ja coneixem el victimisme econòmic, ara en forma de lamentar-se pel dèficit d’execució de les inversions, com si bona part d’aquest dèficit no fos culpa exclusivament de Catalunya. Hem renunciat a ampliar l’aeroport, i portem un retard de deu anys, per culpa nostra, en el desplegament de les energies renovables, com ha explicat avui molt bé l’eurodiputat Javi López. La part que no és culpa nostra no només ens afecta a nosaltres, sinó també a altres comunitats autònomes, amb les quals caldrà aliar-se perquè les inversions perifèriques s’executin més ràpidament. Repetir-ho mil vegades no servirà perquè deixin de dir-ho els professionals del victimisme, però perquè en quedi constància, aquí va: Espanya no ens roba, perquè el dèficit fiscal és el lògic (Mas Colell dixit) quan es paga per renda i es rep per població. Aquest dèficit és el resultat de comparar allò que Catalunya paga en total en impostos, amb el valor econòmic dels beneficis que Catalunya rep de la despesa pública de totes les administracions (això és el que mesura el saldo fiscal). El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes (que és una altra cosa: és com s'omplen els ingressos d'aquest nivell de l'administració) no està pensat per perjudicar Catalunya, sinó que és un sistema molt millorable que hem construit entre tots, i que cal reformar entre tots, i on Catalunya no és ni de bon tros la comunitat més perjudicada.

També coneixem el victimisme lingüístic: l’ús social del català minva en termes relatius, tot i que gaudeix de millor salut que mai, i això es fa servir per ficar les culpes a altres, quan fa 40 anys que Catalunya té les competències de l’ensenyament, la cultura i la política lingüística. Només cal passejar-se (com vaig fer jo el passat cap de setmana) per festivals extraescolars d’infants i adolescents de final de curs per Barcelona i la seva àrea metropolitana, per adonar-se que l’idioma més parlat a la part més poblada de Catalunya (i a altres) és el castellà, no per fotre, sinó perquè la gent és així. I la immensa majoria estan contents d’aprendre i estimar el català, al mateix temps que no pensen deixar de parlar en castellà, ni de cantar cançons en anglès. El fonamentalisme lingüístic ni canviarà les tendències demogràfiques d’una societat oberta en l’espai Schengen, ni servirà per convèncer ningú d’augmentar l’ús d’un idioma o un altre. A relaxar-se una mica.

Tota aquesta plorera, que cada dia convenç a menys però que encara té seduïda a molta gent (és molt còmode exportar les responsabilitats), és fruit també d’una educació sistemàtica en el victimisme i la irresponsabilitat: Rahola, Bassas, i Dante Fachín van ser els comentaristes més utilitzats als mitjans públics de comunicació els darrers mesos a Catalunya. Aquest és el nivell de pluralisme i d’exigència pedagògica dels nostres mitjans, que no tenen cap intenció de contribuir a l’educació de la ciutadania. I no, la Tv pública espanyola no és pitjor, és millor. Encara que no sigui per tirar cohets, perquè amb qui ens hauríem d’emmirallar és amb la BBC britànica, de la qual estem a anys llum.

Assumir responsabilitats estressa, tothom que n’hagi assumit alguna ho sap. La relaxant adaptació al victimisme de persones que s’han canviat de camisa, i que es van passar 30 anys patint-lo, suposo que es pot explicar en aquest context.

Mentrestant, les reformes necessàries es van posposant, venen obligades pel marc europeu (activat en bona part gràcies al lideratge del govern espanyol) o són fruit de breus períodes de sensatesa.

Hi ha reformes que són necessàries, i només poden arribar per la via del diàleg i la cooperació, buscant aliats, anant a les reunions i als actes on hi tenim cadira. Hi ha reformes que requereixen canvis normatius acordats, com el finançament autonòmic. Altres reformes requereixen canvis culturals, com per exemple un aprenentatge col·lectiu (que inclogui la generalització d'una transparent avaluació social de projectes) per a seleccionar els grans projectes d’inversions, i un cop ben seleccionats i acordats, executar-los. No tots són desitjables, ni tots són indesitjables.

Perdem oportunitats. Han desvirtuat l’autogovern per al qual van lluitar diverses generacions de catalans, nascuts o no a Catalunya. A Catalunya hi ha un dèficit de govern: quan hi ha una emergència, mig govern se’n va a l’estranger a una festa d’amics disfressada com a reunió de partit. Tornaran de la festa dient que és culpa de Madrid, i es quedaran tan amples.

En quin món es pensen que vivim? Aquest món no ens esperarà.

El “processisme”, fase superior del “capgrassisme” (llegiu el llibre d’Ibáñez Fanés!)

A la novel·la “Infern, purgatori, paradís” (editat per Tusquets; l’original és en català, però també hi ha una versió en castellà), de Jordi Ibáñez Fanés, l’ex president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, és el President Capgràs. Després d’ell, van venir els presidents Capavall, Puntilla i Gas, "l'Astut" (el més ruc dels quatre, segons la novel·la). A continuació en vam patir dos que no mereixen ni nom en el llibre: el Molt Abominable, i el Molt Lamentable Tros de Quòniam, condemnats a l'oblit.

L’obra està formada per tres relats independents (plens de referències literàties i artístiques) que es presenten en  ordre cronològic invers, amb una sèrie de personatges en comú. En el primer relat el narrador principal (Jordi Martínez, probablement  inspirat en el mateix autor) viatja en taxi al lloc dels morts, on li farà de guia Xavier Clotas, un home ric que en el passat va ser amic i enemic del President Capgràs, i que ha dedicat la vida a acumular metòdicament retalls de diaris. El viatge surrealista entre els morts acaba en un indret on els quatre presidents amb nom juguen una partida de cartes i es recorda un passat boirós que no va anar precisament bé.

El segon relat gira entorn a la figura d’un inspector de policia que investiga la mort al 2016 del periodista Alfons Quintà, ex director de TV3 que es va suïcidar a la vida real (i a la novel·la) després d’assassinar a la  seva dona. L’inspector és segrestat durant unes hores per Capgràs i el seu servei de seguretat. Després d’una conversa delirant, Capgràs acaba ballant una dança movent els braços com si fos una papallona, lluïnt unes sabates de senyora.

El tercer relat es remunta a juliol de 2014, quan Capgràs confessa que no ha trobat mai el moment de declarar la deixa del seu pare i que per tant és un defraudador fiscal. Tot sembla indicar que la confessió és un intent d'alliberar pressió per les investigacions periodístiques i judicials que amenaçaven l’honorabilitat de Capgràs i la seva família. El dia de la confessió, Capgràs apareix a casa de Clotas (difícil que la xafarderia no ens porti a preguntar-nos en qui deu estar inspirat aquest personatge), on es comporta com un golafre, li agafa un atac de ràbia, i coincideix amb el fill de Clotas, que ve d’experimentar una sessió sado-masoquista.

En el conjunt dels tres relats emergeix la naturalesa grotesca del poder decadent capgrassista, i queda com un núvol del qual no val la pena ni parlar el que va passar a partir de 2017. Però queda clar que el que va passar és una conseqüència quasi inevitable dels vicis acumulats en el període protagonitzat per Capgràs. Si molts hem dit de diferents maneres que l’independentisme (perfectament respectable mentre no es vulgui imposar de manera il·legal) és la fase superior del pujolisme, ara podem afegir que el “processisme” (entès com la fase barroca i malhumorada de voler allargar el moviment després del seu fracàs) és la fase superior del “capgrassisme”. Però si Capgràs és una paròdia satírica (l’autèntic Pujol no creiem que ballés amb sabates de senyora, ni que segrestés a ningú, ni que tingués atacs de ràbia treient escuma per la boca), el processisme és ben real, amb els negocis amb agents de Putin sobre criptomonedes; amb la direcció a TV3 de Sanchís fins fa dos dies –un personatge típicament ibañezfanessià que no desentonaria en el segon relat-; el conseller d’Interior pactant la política de seguretat amb la CUP; el fonamentalisme lingüístic intentant prohibir comunicacions en castellà, o el culte monàrquic amb nom de República -assessorat per un advocat que havia col·laborat amb ETA- organitzat a Waterloo. Tot plegat, tant la fantasia satírica muntada per Ibáñez Fanés amb ingredients de la realitat, com la crua realitat processista, encaixaria bé com un apèndix europeu del llibre “Delirio Americano”, de l’escriptor colombià Carlos Granés, sobre la història de les derives populistes llatinoamericanes i els seus elements més grotescs. De fet, en el llibre de Granés, el procés català hi és esmentat fins a quatre vegades.

El llibre retrata algunes de les coses que tothom sap que han passat i passen a Catalunya, però explicades sense cap concessió a les equidistàncies que encara encotillen a molts comentaristes i personatges polítics. Per exemple, es descriu sense embuts la naturalesa de l’humor de TV3, tan benigne per als nacionalistes. 

Aquestes són algunes frases que Ibáñez Fanés (per cert, professor de la Universitat Pompeu Fabra) li fa dir a Xavier Clotas en la seva conversa amb Capgràs el dia de la seva confessió:

“Has degradat totes les esperances legítimes d’una societat moderna convertint-les en un il·lusionisme tronat, i has fet que tot acabés en una immensa infatuació, en un extraordinari deliri”

“I ara que t’ha caigut la carota, aquest país, aquesta societat ha quedat abocada a un abisme, a un desori, perquè tu saps que els teus hereus només tenen dos camins: o anar-se’n a casa i callar morts de vergonya, o muntar el gran embolic i llançar-se a una fugida cap endavant. I tu i jo sabem que  malauradament faran la segona cosa, que muntaran el gran embolic, i a sobre miraran de treure’n el mateix profit que n’has tret tu, o els teus, dels anys pacients i aparentment responsables”

“N’hi ha molts, d’economistes empenyent aquest carro de fenc, i uns quants són a la Pompeu Fabra, en efecte. El gran prestigi acadèmic legitimant, donant arguments al gran deliri col·lectiu. Després la feina serà d’ells per desentendre-se’n”. 

“L’odi tu sempre l’has sabut gestionar. Amb tu sempre he pensat que la política era l’organització de l’odi. No un odi salvatge, sinó un odi fi, escampat com un polsim, delicadament articulat com un manual per a l’ensenyament secundari”.

No serà perquè no hi hagués alternatives, i per això Clotas fa referències (pel seu nom real, Raimon Obiols), al polític al qual qualifica com a persona d’una “gran dignitat” que va perdre tres vegades les eleccions contra Capgràs.

"Infern, purgatori, paradís" és el millor llibre en català que he llegit en anys. Ha estat sospitosament poc promocionat. Se n’ha parlat poc de moment, malgrat la gran qualitat  de l’obra (que ha guanyat el Premi de la Crítica Literària), com si a la premsa li sapigués greu parlar del tema del llibre (el pujolisme i el procés), amb les excepcions que jo sàpiga de Ponç Puigdevall, Ramón de España, Joan de Sagarra i Domingo Ródenas. Al Regne Unit, els bons llibres crítics amb el nacionalpopulisme governamental (com el recent “Chums” de Simon Kuper) són destacats  a tots els mitjans de comunicació, i el seu autor és convidat a les televisions i se li fan entrevistes a tot arreu. “Infern, purgatori, paradís” mereix la mateixa promoció. És un llibre de ficció sembrat de molts elements de la història recent. És tan bo, que és difícil dir que la delirant realitat que hem viscut superi la ficció en aquest cas. Però molt sovint la realitat processista ha estat tan estrambòtica com aquesta ficció, i ho segueix sent.