Sempre ens quedarà la BBC

Com que aquest serà el darrer post de 2012, seria un bon moment per fer balanç de l'any. Tots els anys tenen coses bones  i dolentes, tot depèn de quin sigui el punt de comparació, a nivell individual i col·lectiu. En aquest darrer, tot depèn de si ens posem catalans, espanyols, europeus o mundials. Realment, aquesta vegada el col·lectiu l'hem de fer tan gran com sigui possible, perquè si no, no hi ha manera. Millor que ens posem universals. Una vegada més, ha hagut de ser la BBC la que ens recordi on som. Ja va passar a l'any 2004, quan només els que teníem TV per satèl·lit i enteníem l'anglès vam saber a temps què estava passant, perquè els mitjans de comunicació espanyols van ser incapaços de dir qui havia perpetrat els atemptats de Madrid. Aquesta vegada, la BBC ha difós un documental exemplar, sobre com el que passa a Espanya enfonsa les seves arrels en el passat llunyà i proper, com les coses no són perquè si. El meu fragment preferit és quan un representant del govern valencià diu que les obres faraòniques de la seva comunitat autònoma seran algun dia reconegudes, en el llarg termini, com ho van ser... les piràmides dels faraons egipcis, els de veritat! A continuació es veuen imatges de Camps i Fabra inaugurant l'aeroport de Castelló amb un bisbe. L'ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Federico Trillo ha protestat per la difusió d'aquest documental, afegint ridícul a la vergonya de ser on som. No tot el documental és perfecte (fins i tot la BBC ha renunciat  a les matemàtiques i compra que hi havia un milió i mig de persones a la mani de Barcelona), però a mi se m'han quedat ganes de substituir bona part de la TDT i posar-hi les millors cadenes públiques d'altres països degudament subtitolades. Bon any nou a tothom.

Contra la banalització del nazisme

Desitjo bones festes a tothom retent homenatge a les víctimes del nazisme, que en una recent nota han denunciat la banalització d'aquest, i la utilització d'aquest trist passat per a escombrar cap a casa en les nostres petites controvèrsies d'avui.
El meu amic Josep Franquesa m'insinua en un e-mail que jo vaig caure en aquesta trista equivocació també quan vaig escriure això en un post anterior:
"Em poso a la seva disposició per escoltar els seus arguments. Algunes independències van servir per fer un món millor, com la de la India de Gandhi suposo, i altres com la de la Sudàfrica de l'apartheid o la de Mali del nord tot el contrari. Jo no veig en què milloraria el món amb una Catalunya independent, potser sóc curt de vista. Catalunya té problemes, que pot intentar resoldre gestionant millor les seves interdependències, en comptes de buscar solucions miraculoses, que alguns branden senzillament per mantenir la seva hegemonia social. Ningú em convencerà d'estar a favor de la independència o el sobiranisme perquè està de moda o perquè ara hi ha una nova "centralitat". Si fós per les centralitats, de quin partit m'hagués hagut de fer a l'Alemanya dels anys 30?"
Em sap greu que el meu amic no detecti l'abisme que crec que em separa de persones que creuen que els castellonoparlants a Catalunya són víctimes com les del nazisme, però si una persona intel·ligent com ell no ho va detectar, és que alguna cosa vaig fer malament, i per tant demano disculpes. Preparem el nou any tots plegats amb humilitat i agafant energies per reconèixer les idees i valors que ens permetin avançar cap a un món millor.

Por una regulación inteligente

Asistí el pasado miércoles a un interesante debate en la Fundació Catalunya Europa sobre regulación, con la participación del ex presidente de la CNMV, Manuel Conthe.

Para preparar el debate, se distribuyó una documentación muy apropiada, donde se resaltaba la relación entre regulación y la nueva economía del comportamiento (o conductual, “behavioral economics” en inglés). También se proponía para España la creación de una agencia de supervisión regulatoria, parecida a la que existe en Estados Unidos, la OIRA, que depende directamente del presidente, y que durante la primera administración Obama estuvo presidida por el académico jurista Cass Sunstein.

Manuel Conthe, en una muy interesante intervención inicial basada en su experiencia como Secretario de Estado en gobiernos socialistas y como presidente de la CNMV, destacó la necesidad de no agarrarse a verdades absolutas, sino aprovechar lo que funciona y utilizar lo que existe para corregir lo que no funciona bien. La independencia máxima y la transparencia máxima, dijo, no siempre funcionan. La dirección general de seguros, puso como ejemplo, no es formalmente nada independiente, y funciona bastante bien fuera de los focos de la política partidista. La transparencia llevada a un extremo puede llevar a los responsables públicos a conducir sus negociaciones fuera de los foros oficiales, y limitarse en estos a intervenciones puramente protocolarias.

La idea de trabajar con lo que existe o a partir de ello es consistente con el carácter endógeno de las instituciones (en la línea de los trabajos de Aoki), que son malas viajeras y se complementan unas a otras, dependiendo su eficacia de la dotación institucional previa, del capital humano, la cultura o la tradición.

La independencia de los reguladores tiene ventajas e inconvenientes, y es cierto que en cualquier caso hay que tener en cuenta los sesgos conductuales de los propios reguladores. El 25 de enero voy a presentar un artículo en la Conferencia sobre Regulación y Competencia de la City University de Londres sobre la fusión de reguladores en España, que ha generado una polémica donde todas estas cuestiones están implicadas. El artículo lo estoy preparando a raíz de sentirme estimulado por una intervención del Sr. Amadeu Petitbò en unas recientes jornadas de la Autoritat Catalana de la Competència, que calificó de frívolo un comentario que realicé asociando el proyecto del gobierno del PP en este sentido con la abundante evidencia que existe en España sobre captura de la regulación por parte de las grandes empresas. Mis argumentos tendrán que ver por supuesto con la relación entre riesgo de captura e integración de agencias, y la relación entre dicha integración y el grado de independencia del regulador. Personas tan poco frívolas como Ignacio Pérez Arriaga, Luis Garicano, Gaspar Ariño, o en el blog "Nada es Gratis" de Fedea Juan Delgado o Gerard Llobet, no parece que crean que criticar la propuesta de fusión de agencias sea una frivolidad. Cuando mi artículo para la Conferencia de la City University esté listo lo colgaré por aquí.

Govern institucional i lluita contra la corrupció

Avui la direcció del PSC ha fet pública una declaració que coincideix en gran part amb el "discurs que esperem de Pere Navarro" que vaig escriure fa uns dies. Coincideix tant en conceptes i arguments concrets, de fet, que em pregunto si cal seguir mantenint un equip de suport professional al C/ Nicaragua, i no seria millor senzillament subcontractar l'elaboració de discursos i declaracions als blogs desinteressats que donem idees només perquè patim pel present i el futur del socialisme català. De totes maneres, companys, gràcies per fer-me cas (reconèixer-ho i donar les gràcies no entra dintre de les pràctiques habituals, però què hi farem).
Però no em faig ilusions, i el "discurs esperat" contenia una part final que deia que Pere Navarro entenia la indignació popular contra els casos de corrupció i que el PSC es dedicaria a canviar radicalment les formes de presa de decisió i de selecció del personal polític. Aquesta part final no està suficientment reflectida en la declaració d'avui. Ni en cap declaració des de la darrera irrupció de casos de presumpta corrupció, o des de les eleccions, o des del darrer congrés del PSC. El cas Bustos el decidiran els tribunals, però com sap tothom que conegui el PSC dels darrers 20 anys, reflecteix un estil caciquil i barroer que és molt familiar i que cal eradicar (i que ho sembli). Al PSC hi ha hagut casos, crec que aïllats, de corrupció. Però la corrupció tova, la que es dóna col·locant a gent, amenaçant explícitament o implícita als militants que pensen pel seu compte, premiant als mediocres obedients i castigant als brillants valents, aquesta ha estat molt estesa. Aquest és el principal problema del PSC, i no recuperarà la credibilitat, i l'eficàcia per fer propostes socials, econòmiques i institucionals, fins que miri cara a cara a aquest problema i li posi solució. A veure si ara us atreviu a copiar d'aquest blog desinteressat, tant de bo i no cal ni que em dongueu les gràcies.
Per cert, els sentiments contradictoris que m'inspirava l'organització Transparency International (TI) en el parent anglès d'aquest blog han quedat confirmats en el cas de Sabadell. Déu n'hi do la relliscada, amics de TI i amics de la UAB! Ja sé que cal esperar que decideixi la justícia, però ja es coneixen algunes converses i se sap molt de determinats estils. Aquest és el problema de fixar-nos en coses mesurables únicament. La lluita contra la corrupció no només és una qüestió de mesures institucionals i organitzatives concretes (que també) sinó sobretot una qüestió d'estil i ètica individual i col·lectiva.

No fa gràcia, Albà

L’actor humorístic Toni Albà ha tingut una trista i desafortunada aparició en el gurigall polític català suposadament seriós, airejant que no pretenia anar a veure una obra de teatre perquè la seva actriu principal, Carmen Machi, havia signat el manifest de federalistes espanyols que es va donar a conèixer durant la passada campanya electoral, reaccionant positivament a la crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ha estat una intervenció més pròpia de la caça de bruixes o de la inquisició, que per sort està lluny de ser compartida per la immensa majoria d’independentistes. El fet que això es pugui produir, i que ho protagonitzi una persona del “mainstream” mediàtic català, no deixa de ser profundament preocupant.

Les paraules de Toni Albà, que ha requerit de diverses iteracions i la reacció ferma de demòcrates com Lluis Pasqual, fins a demanar disculpes amb la boca petita després d’insistir diverses vegades en la mateixa direcció, es poden seguir per exemple al diari Ara, i no requereixen de gaires comentaris addicionals.

No val la pena rebatre els arguments, si és que es volen considerar tals. Jo creia que havíem quedat que el problema és que no hi havia federalistes, donant a entendre que tant de bo que n’hi hagués. Quan en surten, se’ls tracta d’indesitjables. És totalment secundari que, a diferència del que diu Albà, el manifest signat per l’actriu sí que reconeixia el dret a l’autodeterminació. Aquest dret és tan discutible com molts d’altres, i si realment l’actriu l’hagués atacat el comportament d’Albà seria igual de reprovable. Pretendre que no és ideologia el dret a l’autodeterminació i que suposadament sí que ho és el federalisme, revela un essencialisme que fa el debat racional, desitjable en qualsevol societat democràtica, molt difícil.

Una reivindicació de moment pacífica s’està veient  acompanyada massa sovint d’una disminució substancial en la qualitat de la nostra democràcia.

Els federalistes molestem, i alguns prefereixen un món de “sobiranistes” contra “unionistes”. Per cert, aquesta darrera paraula és totalment aliena a la tradició política catalana i ha estat introduïda recentment per introduir un element de maniqueisme que només pot interessar a aquells que voldrien que Catalunya fos una societat dividida i enfrontada per raons d’identitat i no per raons relacionades amb la lluita contra les creixents injustícies socials que afecten a la nostra comunitat.

Els que creuen que sumar-se a les reclamacions independentistes o sobiranistes és necessari com a mitjà per assolir un millor tracte per a Catalunya, haurien de reflexionar, em sembla a mi, sobre si la fi justifica no només els mitjans, sinó les conseqüències no desitjades d’aquests mitjans, com és la deriva cap a una democràcia de baixa qualitat i una societat on les més elementals llibertats individuals es poden posar en qüestió.

El discurs que esperem de Pere Navarro

Crec que si el primer secretari del PSC, Pere Navarro, fes un discurs semblant al següent, podria contribuir molt notablement a fer front a la situació de crisi econòmica i política que viu Catalunya, i frenaria el procés de declivi continuat del socialisme català (i, secundàriament, per primera vegada prendria la iniciativa política):

“Benvolguts conciutadans. M’adreço a vostès conscient de la gravetat de la situació política i econòmica que viu Catalunya, com a màxim responsable del partit que ha estat el segon en número de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, del partit de Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall i José Montilla, del partit de Marta Mata i Ernest Lluch.

Si no es prenen decisions caracteritzades pel màxim sentit de la responsabilitat i esperit patriòtic,  el nostre país es pot veure abocat en el futur immediat a una greu inestabilitat. L’emergència financera i econòmica que vivim pot seguir perjudicant els sectors més vulnerables de la nostra societat, si el govern segueix en mans únicament d’una força política que aplica un programa liberal i conservador.

Per aquesta raó, faig la proposta d’avançar cap a un govern institucional amb participació de polítics  i tècnics del màxim prestigi (si pot ser internacional), amb tots els seus membres consensuats i sense repartiment de conselleries per a partits polítics. Aquest govern podria estar  presidit o no per Artur Mas, recolzat per les dues forces polítiques amb més vots, i tenir el màxim suport per part del Parlament de Catalunya. El nostre partit estarà disposat a negociar per donar suport al seu programa d’actuació si es compleixen com a mínim tres condicions:

i)                Per la convivència, renúncia explícita per part de CiU a la independència de Catalunya mentre no es demostri que hi ha una majoria molt qualificada de la població a favor d’aquesta opció. I reorientació del procés sobre el dret a decidir a la realització d’una proposta amb suport ampli i majoritari  a Catalunya d’un nou encaix amb Espanya en una perspectiva federal (que pugui reflectir-se en canvis constitucionals,  i ser finalment recolzada en un referèndum que no divideixi els catalans). Aquest procés ha de fer possible avançar sense interrupcions cap a una major integració i democràcia europees, i ha de fer possible una reforma de les administracions que inclogui la supressió de les diputacions provincials.

ii)               Per la qualitat democràtica, restitució immediata de la independència, pluralitat i neutralitat dels mitjans públics de comunicació a Catalunya.

iii)             Per l’equitat, restitució de l’impost de successions com a primer pas d’un procés d’acceptació responsable dels acords d’estabilitat financera, fent que aquest procés es faci de forma justa, contribuint al creixement econòmic i sense que la sortida de la crisi impliqui l’acceptació d’una societat més insolidària.

Creiem que els partits polítics, incloent el nostre, en les darreres dècades han ocupat excessivament les institucions, i per tant és el moment d’avançar cap a un govern de la màxima qualitat institucional. Per això renunciem a demanar al nou govern cap càrrec de confiança en cap conselleria, més enllà dels que es derivin dels criteris esmentats anteriorment del màxim prestigi polític i tècnic.

Per al nostre partit, la prioritat en les propers anys no és entrar a cap govern, sinó emprendre un procés profund, radical i seriós de renovació política. Catalunya necessita un partit social-demòcrata i federalista fort, que pugui merèixer el més aviat possible el suport majoritari dels votants,  perquè aquests són els valors que poden aplegar millor una majoria de la nostra societat, facilitar la convivència, i conduir a una Catalunya més rica i justa. Aquest procés inclou un compromís contundent  contra qualsevol forma de corrupció. En aquest sentit, reiterant la meva confiança personal en els dirigents que s’han vist recentment implicats en acusacions, entenc que sectors amplíssims de la societat no comparteixin aquesta confiança. El nostre partit ofereix la màxima col·laboració amb la justícia, i anuncia per a les properes setmanes un programa i un calendari d’apertura i renovació en profunditat d’una organització que en els darrers temps ha estat massa tancada en si mateixa. Aquesta renovació implicarà una reforma total del procés de presa de decisions i de selecció del personal polític (que estan en la base de la credibilitat que mereixen les acusacions de corrupció abans fins i tot de ser demostrades), que faci que el nostre partit torni a ser elegible i mereixi de nou  la confiança de la societat".

Pistes per al futur

CiU i Artur Mas s'han donat una bona patacada. En molts sentits, crec que se la mereixen, però a ningú pot deixar de preocupar-li la situació en què la seva frivolitat (i la d'ideòlegs d'ideologia confusa, com en Ferran Mascarell) deixa el país.
Mentre ahir el PSC treia al voltant del 15% dels vots a tot Catalunya , a Itàlia passava una cosa que assenyala el camí de futur. Així ho explica El Pais:
"La jornada, independientemente de los resultados, fue un éxito. Más de tres millones de simpatizantes formaron largas colas ante las 9.000 urnas colocadas por todo el país, ofreciendo un bello y reconfortante espectáculo a quienes estaban perdiendo toda esperanza en la política. Las primarias abiertas —no hacía falta pertenecer al partido, solo inscribirse en alguna de las sedes y pagar dos euros— ofrecían una ventaja de Bersani —el 44,5%— sobre Renzi —36,%— con la mitad del voto escrutado."
Totalment d'acord amb els pensaments de Raimon Obiols que Joan Tapia transcriu: "Ara s’ha tancat el cicle obert a Sitges i el PSC ha de tornar a ser un gran partit esponja, amb estructures més àgils, un partit amb més xarxes i menys Nicaragua, i que els candidats surtin d’eleccions primàries. Ha de canviar i la transformació vindrà de plataformes internes… i de grups externs. És un model el Partit Demòcrata d’Obama? No li atrau l’excés de disparitat ideològica, però sí la gran porositat organitzativa. I les primàries, són compatibles amb un aparell fort i centralitzat? Rotunda negativa".

Un vot Catalunya enllà

Un projecte per a Catalunya basat en els principis i la tradició federalista (de sòlides arrels) que tingui com a referent de futur una Europa unida i democràtica i com a referent de present alguns dels països més exitosos del món, com Canadà, Suïssa, Alemanya, Austràlia i els Estats Units. Un projecte que no es pensi que estem en un altre continent i en un altre segle, sinó que sigui conscient de la realitat sociològica, geogràfica i històrica de la Catalunya plural d'avui, i que vulgui mirar al futur amb una mà estesa a la resta d'Espanya, amb la qual ser exigent en un futur federal, plurinacional i multi-língüe. Aquest és el projecte per al qual jo votaré el proper diumenge. No crec que per aconseguir aquest horitzó calgui caure en el populisme xovinista en què sovint cauen les forces nacionalistes, populisme que té conseqüències molt negatives per a la qualitat de la nostra democràcia i la convivència social.
No m'agrada la deriva burocràtica que ha seguit el partit socialista no en els darrers anys, sinó en les darreres dècades, i he combatut aquesta deriva durant tots aquests anys, i la seguiré combatent a partir del proper dilluns. Però una cosa és una deriva burocràtica i una altra cosa és una força política de dretes que s'aprofita i alimenta de forma oportunista i anti-democràtica dels sentiments nacionalistes d'una part important de la població.
Jo no vaig anar a la manifestació del 11 de setembre perquè no sóc nacionalista, i de vegades m'he sentit tractat com si jo hagués estat l'únic que no hi va anar (també per part de membres dels sectors catalanistes del PSC amb els que col·laboro, que influïts per la pressió social han arribat a creure's que el federalisme era una cosa del passat i que de federalistes no n'hi havia enlloc, potser perquè no havien llegit a temps articles com els d'Alvarez-Junco i Fradera o el d'Ignacio Torreblanca). Crec que bona part de la resta de com a mínim 6 milions de catalans que no hi van anar se senten igual. Molta gent hi va anar i altres sense anar-hi hi van simpatitzar i mereixen tot el respecte, com el mereixem els altres. Però la força política que ha convocat les eleccions dos anys abans del que toca ha fet servir la mobilització sobiranista com a cortina de fum per ocultar el fracàs absolut de la seva gestió (incloent la involució en el control democràtic dels mitjans de comunicació), la seva mancança absoluta de solucions equitatives a la crisi, els seus pactes amb el PP aquí i allà, i greus casos de corrupció (anteriors a les portades del diari El Mundo d'aquesta setmana, i que aquestes portades més aviat han aconseguit ocultar).
Malgrat els intents d'alguns insignes economistes per vendre els avantatges econòmics de la independència, molts altres economistes (que estimen Catalunya tant com els primers) han reaccionat amb arguments molt més clars i convincents, i la comunitat econòmica internacional, la que probablement més ens interessa, com els inversors o el setmanari The Economist, no s'han cregut aquests avantatges.
Les coses dolentes s'han de jerarquitzar. N'hi ha dolentes, i n'hi ha d'horroroses i perilloses (no la independència, que no és ni bona ni dolenta en sí -jo només dic que crec que hi ha una idea millor: el federalisme-, sinó la utilització populista i oportunista del nacionalisme per part de la dreta). El segle XX hagués anat millor si aquesta jerarquia s'hagués tingut més present. Encara estem a temps de construir al segle XXI una Catalunya que sigui respectada a tot Europa (per exemple, que algú rebi al seu president quan va a Brussel·les), que miri més enllà del seu melic i que contribueixi amb una mà estesa a resoldre els greus problemes que afecten a tot Europa, que ningú pot resoldre en solitari, i que només podrem superar amb més integració i menys fronteres en tots els aspectes.

CiU i la corrupció

A Convergència i Unió no li cal cap descobriment addicional sobre fets relacionats amb la corrupció política i econòmica. No és que sigui irrellevant saber la veritat o no dels últims fets posats de manifest pel diari El Mundo. S’ha de saber la veritat. Però sense aquest darrer episodi hi ha una sèrie de coses que es poden afirmar, perquè són fets:

1) Unió i Convergència són dos partits afectats per casos gravíssims (en alguns casos demostrats i en altres en un estadi avançat de clarificació, ja sigui amb persones investigades o acusades) de corrupció i finançament il·legal: indult del govern del PP a un ex-dirigent d'Unió (partit que arrossega una llarga llista de casos) condemnat a pena de presó, indult concedit després d'escoltar la petició signada d'un grup de ciutadans encapçalats per Jordi Pujol; utilització del Palau de la Música com a intermediari de les comissions il·legals de Ferrovial a CDC; implicació de Prenafeta i Alavedra en el cas que també va implicar l'Alcalde de Santa Coloma, immediatament expulsat del PSC; implicació del Pujol fill en la trama de les ITV...

2) La convocatòria electoral avançada (2 anys!) es produeix immediatament després d’un estiu on s’havien conegut aspectes molt preocupants per a l’honorabilitat dels dirigents de CiU, com per exemple la certesa d’un jutge respecte al finançament il·legal de CDC i la implicació d’Oriol Pujol en la trama de les ITV (no sent la primera implicació de la família Pujol en un cas de corrupció).

3) Unió i Convergència sistemàticament es neguen a reconèixer l’existència o la importància dels casos que els afecten. En alguns casos, han arribat a homenatjar a persones acusades per casos de corrupció, com per exemple a  Lluis Prenafeta.

4) CiU no ha sortit en general electoralment perjudicada pels casos de corrupció. Els seus votants no els exigeixen res en especial en aquest sentit. Això afecta també a convergents sobrevinguts, o a persones que han signat manifestos “prestant-los el vot” en clau sobiranista.

5) Persones amb passat progressista com Ferran Mascarell o Xavier Rubert de Ventós no semblen especialment afectats per col·laborar amb una força política tan clarament tocada per la corrupció (com tampoc no semblen massa afectats per la supressió de l’impost de successions o per la deriva anti-democràtica dels mitjans públics de comunicació, per citar qüestions que haurien de preocupar a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista).

Tot i que en els anys 80 la denúncia d’irregularitats financeres va ser utilitzada per Jordi Pujol a favor seu dient que eren atacs contra Catalunya, l’ús de la mateixa estratègia algunes dècades després, en plena crisi econòmica, després de molts anys de CiU al govern i goteig permanent d'escàndols, no és clar que tingui el mateix resultat. L'estratègia però existeix: jo fa setmanes que no veig TV3, però ahir tornant del futbol amb els cascos posats vaig tornar a escoltar al Puyal, i no va poder evitar comparar els intents de la premsa i TV "de Madrid" de buscar "pegues" a les victòries del Barça amb la portada del diari El Mundo sobre els comptes dels dirigents de CiU a Liechstenstein! Alguns creuen que El Mundo donarà a CiU la majoria absoluta. Ho veurem el dia 25 a la nit. En qualsevol cas, si els de CiU han de ser els responsables polítics que ens guïin cap a una Catalunya independent, el nou país començarà molt avall en els rànkings de Transparency International. Hi ha països que neixen amb un anhel utòpic de fer una societat sense els vicis d’altres i només és amb el pas del temps que degeneren cap a quelcom força diferent (Israel?), però Catalunya s’hauria de desprendre de molt de greix abans de començar una vida independent sent creïble en aquest sentit.

(Tinc un debat on line amb un independentista força civilitzat aquí)