El títol d’aquest apunt té un doble significat. "No tornem al pujolisme" es pot entendre com una afirmació, i també es pot entendre com un prec.
Com a afirmació, s’hauria de matisar. No ho puc dir
rotundament, perquè no sóc un profeta. Ho diré amb més modèstia: crec que és
molt improbable que tornin els temps del pujolisme, del peix al cove, del
control a Catalunya pactant els silencis a Madrid a canvi de vots, de l’hegemonia
d’un partit de dreta nacionalista però no independentista a Catalunya. Ja ho
vaig explicar anteriorment: és molt improbable un retorn de l’independentisme al campament base, sobretot perquè ells es van encarregar de desmantellar-lo. Per
què ho crec? Perquè Catalunya ha canviat: avui és més diversa, té l’experiència
negativa del Procés i la desconfiança cap als seus protagonistes… I perquè el
pujolisme necessitava a Jordi Pujol. No només el catalanisme de CDC permetia
ocultar el seu conservadurisme, sinó que el mite i en part la realitat de Jordi
Pujol (que va passar un breu període de temps a la presó franquista), feia
perdonar els pecats de col·lusió de sectors molt amplis de la burgesia i les
oligarquies rurals catalanes amb el franquisme.
Com a prec (per si un cas la profecia no es compleix), el
que vull dir és que seria molt desitjable que el pujolisme no tornés. Aquella
etapa no va deixar de ser una preparació cultural i social per al procés. Una
utilització de l’administració autonòmica al servei d’una hegemonia social. L’”obra”
de Jordi Pujol de la qual parlen els seus fills i seguidors no existeix, més
enllà de la desprestigiada TV3. Queden residus molt estesos que mantenen la retòrica
nacionalista, però són com aquelles cues dels rèptils que no paren de moure’s
quan la resta del cos ja ha passat a millor vida.
Alguns tenen nostàlgia del passat previ al procés. Però el
passat previ al procés, o la part pujolista d’aquest passat, només era millor
que el procés en el sentit que no suposava un desafiament frontal a l’estat de
dret (es feien algunes trampes, però no se’n presumia). Però tenia molt poc d’ideal
o desitjable. En el pujolisme es va intentar agredir al líder de l’oposició en
l’edifici del Parlament de Catalunya, es va generar un sistema clientelar, i es
van produir casos de corrupció sistemàtics amb implicació d’alguns dels
principals dirigents del Govern.
Ara que ve un nou any, un dels meus desitjos doncs és que no
torni el pujolisme. Crec que el meu desig es farà realitat (els intents d’Artur
Mas de tornar al passat són patètics). Crec que amb un PSC que ocupi un espai
ampli de l’electorat, de l’esquerra fins a centre, amb capacitat de diàleg i
lideratge amb totes les forces polítiques democràtiques, amb capacitat per
mobilitzar nous talents, es generarà una nova etapa, llarga i estable, que
permeti que la Catalunya plural i diversa del segle XXI realitzi tot el seu
potencial. I ho farà en un terreny més fèrtil que el de l’estatisme i el
nacionalisme del passat: ho farà en el terreny d’una Europa unida sense
fronteres, la Unió Europea que va construir Jacques Delors, amb Espanya com un
dels seus membres més actius, i que camina, no sense dificultats, però amb
resultats i amb esperança, cap a un federalisme millor.