L’evidència abrumadora sobre el fracàs econòmic del nacionalpopulisme

En ocasió del referéndum del Brexit de 2016, nombrosos economistes van fer pública la predicció que la decisió del Regne Unit d’abandonar la UE causaria un enorme dany econòmic. Aquests economistes van ser titllats d’experts desconnectats de la realitat pels nacionalpopulistes triomfants. Quasi deu anys després, s’ha fet públic l’estudi més complet fins ara sobre l’impacte real del Brexit sobre l’economia. Els experts de llavors van encertar en la direcció, però no en la magnitud del desastre: es van quedar curts.

L’article publicat ara en la prestigiosa col·lecció de papers de treball del National Bureau of Economic Research examina l'impacte de la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea (Brexit) el 2016. Utilitzant gairebé una dècada de dades des del referèndum, els autors combinen simulacions basades en dades macro amb estimacions derivades de microdades recollides a través d’enquestes. Aquestes estimacions suggereixen que, el 2025, el Brexit havia reduït el PIB del Regne Unit entre un 6% i un 8%, i que l'impacte s'havia acumulat gradualment al llarg del temps. Estimen que la inversió es va reduir entre un 12% i un 18%, l'ocupació entre un 3% i un 4% i la productivitat entre un 3% i un 4%. Aquests grans impactes negatius reflecteixen una combinació d'incertesa elevada, reducció de la demanda, desviació del temps de gestió del personal executiu i una assignació incorrecta de recursos pel procés prolongat i complex del Brexit (no va haver-hi un “moment de la desconnexió”). La comparació d'aquestes dades amb les previsions contemporànies, mostra que aquestes previsions eren precises en un horitzó de 5 anys, però van subestimar l'impacte durant una dècada.

Els autors suggereixen que aquests resultats poden ser vàlids per estudiar altres realitats, com les polítiques tarifàries o d’immigració de Trump 2.0, que van en la mateixa direcció que el Brexit: restriccions al comerç internacional i al moviment de persones treballadores. El Brexit i el Trumpisme formen part del que succeeix quan les forces nacionalpopulistes arriben al govern; la història econòmica ja contenia nombrosa evidència del cost per a la renda per càpita i la cohesió social d'aquestes experiències, però faltava tenir dades més completes sobre el desastre del Brexit. Això contrasta amb el que sabem dels beneficis de la integració, per exemple els guanys significatius i de gran magnitud per als països de l’Est d’Europa que es van integrar a la Unió Europea a principis del segle XXI.

Aquest fracàs econòmic, i el consens creixent que reuneix la idea d’enfrontar-s’hi amb polítiques més assenyades (per exemple, a través del “Consens de Londres”), contrasta amb el vent polític a favor de què gaudeix el nacionalpopulisme autoritari. Part de l’explicació és el cercle viciós que generen polítiques fracassades que sembren el descontent social sobre el qual cavalquen els oportunistes i els demagogs. Al Regne Unit, conviuen avui el sentiment majoritari que el Brexit va ser un error, amb el partit del líder que va liderar el Brexit encapçalant les enquestes…

A Catalunya, l’error secessionista no es va consumar, encara que també hi ha alguns estudis (amb metodologies semblants a les del paper del NBER) que revelen el cost econòmic del “procés”, probablement per la incertesa i inseguretat jurídica que va generar. No veurem gaires dels grans intel·lectuals i economistes que el van recolzar fent-se enrere obertament, encara que unes declaracions recents d’Andreu Mas-Colell els pot mostrar el camí, ni que sigui amb la boca petita.

Té remei el declivi del centre-dreta catalanista?

Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.

Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.

Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.

La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).

El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.

Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.

Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor. 

Decàleg federalista actualitzat

Els mateixos dies aproximadament que Mario Draghi defensava un federalisme pragmàtic com el futur d’Europa i Salvador Illa expressava de nou les seves conviccions federalistes al Debat dePolítica General al Parlament de Catalunya, va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Campalans, el think tank del socialisme català. 

En les notes que vaig preparar per a la meva intervenció, més curta i amb un format diferent al d’aquest apunt, em va sortir un decàleg, complementari de les 10 preguntes més freqüents sobre el federalisme que vaig escriure a l'agost de 2016 al blog de Federalistes d’Esquerres:

1. El federalisme és la fase superior del contracte social (no hi ha dos eixos, n’hi ha un: la realitat social complexa): el repte avui és organitzar el socialisme i la democràcia en grans democràcies diverses, com explica Piketty a “Història Breu de la Igualtat”.

2. El federalisme és, en paraules de Manuel Cruz, l’expressió política de la fraternitat.

3. La federació europea és l'única utopia raonable dels nostres temps, en paraules de Javier Cercas

4. La federalista és l’única via de superar el trilema de Rodrik i la fal·làcia de les petites nacions d'Alesina i Spolaore en un món globalitzat (com explica l’economista italià Massimo Morelli).

5. La federal és una eina clau en el debat de les idees: no hi ha res més pràctic que una bona idea, com va dir una vegada Raimon Obiols. Hem de defensar el nostre vocabulari i no fer concessions al nacionalisme metodològic i el sobiranisme mental (per bones raons, a França i sobretot a Itàlia als nacional-populistes els anomenen "sobiranistes"): sí, som universalistes.

6. Hem de defensar el federalisme dels fets: vacunes covid, endeutament comú pels fons Next Generation, parc fluvial del Besòs, Corredor del Mediterrani...

7. El federalisme dels fets avui a Europa és defensa comuna, garantia europea d'ocupació (amb programa europeu d'habitatge), informes Letta i Draghi, política industrial per la descarbonització i la millora de la productivitat.

8. Les forces federalistes han d’aprofitar les finestres d'oportunitat per als canvis legals, però no obsessionar-s'hi.

9. No solucionarem els problemes de la humanitat estat a estat ("one state at a time"): millor les solucions a Irlanda del Nord i Sudàfrica que a Iugoslàvia (i que la "solució dels dos estats" a seques).

10. El federalisme del segle XXI és una eina clau (de present i de futur) per combatre el projecte dels populismes xenofòbics i autoritaris, a tot el món i també a Catalunya, Espanya i Europa. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar), contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.