Un grup propi, no per enfrontar-nos, sinó per fer sentir la veu de la majoria catalana (Per Jordi Casanova Roca)

1. Em sembla que seria tan un error convertir el tema del grup propi en l'eix central del congrés com minimitzar-ho com un mer detall sense importància. Per a mi, l'eix central del congrés ha de ser com concretar avui l'alternativa socialdemocràta per a Catalunya i com el PSC pot ser una eina útil de participació política per a desenvolupar aquesta alternativa.

2. En canvi, la qüestió del grup parlamentari és una qüestió instrumental. El necessitem precisament per fer sentir la nostra veu, per presentar la nostra alternativa.

3. La nostra estratègia passa per establir una política comuna per a Espanya juntament amb els companys de PSOE. No creiem en l'equidistància entre el PP i el PSOE. Sabem quins son els nostres companys a la resta d'Espanya. En aquest context, el nostre servei als ciutadans de Catalunya passa, no tant per un enfrontament amb el PSOE, com per aconseguir acostar-lo a les nostres posicions. I no renunciarem a aquest objectiu.

4. Però per aconseguir que aquest procés sigui útil hem de poder fer arribar la nostra pròpia veu, explicar les nostres raons amb les nostres paraules. I no només pel que fa als temes "identitaris" sinó també pel que fa als temes industrials, econòmics, energètics... els temes de tot tipus que afecten als ciutadans de Catalunya. I un grup propi és una de les millors eines que podem tenir per fer-ho. Per que hi hauríem de renunciar?

5. Contra el que sovint es vol fer creure no va ser el PSOE qui va eliminar el grup dels socialistes de Catalunya. La modificació del reglament de les Corts espanyoles per intentar aconseguir-ho va ser acordat per UCD i CiU, units en l'objectiu de dificultar que es sentis la veu dels socialistes catalans, l'opció majoritària dels ciutadans de Catalunya en totes les eleccions que hi hagut fins ara per a diputats a les Corts. I el nostre objectiu és que així segueixi sent.

6. L'existència del grup propi no ha de ser cap element de divisió interna ni d'enfrontament amb el PSOE. Ans al contrari, és un dels elements sobre els quals vam acordar bastir la unitat dels socialistes de Catalunya i la nostra coordinació amb el PSOE. En canvi les noves propostes que es fan com alternatives al grup propi si que poden ser polèmiques, sense arribar a ser tan útils: acordar un marge per la discrepància a l'interior d'un grup comú si que implica començar una nova negociació que pot ser molt complicada i que no ens garanteix la veu pròpia. En canvi, per a constituir el grup propi  només cal aplicar l'acord que ja tenim.

7. En definitiva, el grup propi no hauria de ser l'objecte d'un enfrontament d'un suposat sector en contra d'un altre. Crec, en canvi, que pot ser un punt on tots els militants del PSC ens podem trobar per fer més forta la nostra alternativa política, que decidirem entre tots.

LES SORTIDES DEL TÚNEL (per Ricardo Castro, Francesc Trillas, Francesc López, Xavi Menéndez, Martín Miralles i Toni Carretero)

1. En paral·lel a l’evolució del PSC, diverses generacions de joves s’han incorporat a l’acció política a Catalunya passant primer per la Joventut Socialista de Catalunya, liderada en els seus orígens per un ja veterà militant socialista actual, en Jordi Casanova Roca. En el Congrés del Poble Nou de la JSC de 1981, Xavier Soto va ser elegit Coordinador Nacional de la JSC. A partir del lideratge de Soto, l’organització va créixer molt, i diverses generacions de joves progressistes, de diferents orígens geogràfics, socials i culturals, es van anar incorporant a l’acció política. Un moment culminant d’aquell procés va ser el congrés que va tenir lloc al mes de desembre de 1985 en una estació de metro de Barcelona llavors en desús, la de Sant Antoni. Aquella trobada va tenir lloc en un moment en què la crisi econòmica seguia castigant molt a la joventut i a Catalunya hi havia un govern de majoria absoluta de la dreta. El missatge de futur i esperança dels joves socialistes, que s’oferien per ser un instrument al servei dels joves més vulnerables de la societat, es va sentir més enllà del subsòl de Barcelona, sota l’eslògan metafòric de “Les Sortides del Túnel”. El túnel es refereix a la crisi econòmica i política de llavors,com es podria referir a la d’ara (CiU va fer servir la metàfora del túnel anys després amb ben poca originalitat).

2. Molts d’aquells joves han jugat després un paper important en el PSC de principis del Segle XXI, des de militants de base fins a alcaldes de les principals poblacions de Catalunya. Ens vam començar a incorporar a l’acció política als anys 80, quan la democràcia no estava consolidada, i molts (no tots) hem seguit sent militants fins al dia d’avui, quan la democràcia està consolidada, però ens enfrontem a enormes problemes econòmics i polítics. Tenim un bagatge d’experiències, positives i negatives, que volem compartir amb tothom per si la nostra experiència pot ser útil per millorar les coses en un moment de crisi.

3. En aquests 30 anys creiem que hem contribuït, junt amb moltes altres persones, a fer de Catalunya un país més cohesionat i avançat. També hem comès errors, probablement el principal no haver evitat l’oligarquització i la institucionalització de la vida política. El socialisme català comparteix molts problemes amb la resta de la socialdemocràcia europea, però té un tret afegit que s’havia accentuat en els primers anys del segle XXI: una gran acumulació de poder institucional, que ha tingut un impacte negatiu sobre la percepció que la població té de la forma d’exercir l’acció política de molts de nosaltres. La política s’ha privatitzant en excés. No hi ha un culpable o un grup petit de culpables d’aquest procés, però el procés s’ha donat i és un dels principals motius del desprestigi de la política. La dreta es pot permetre una política desprestigiada i confosa amb els interessos privats, però l’esquerra necessita una política prestigiada que pugui atreure noves generacions, que sàpiga escoltar a la gent i que permeti democratitzar les relacions econòmiques i socials. La política s’ha de tornar a col·lectivitzar.

4. El PSC celebra properament un congrés que una gran majoria considera que ha de ser un congrés de canvis importants. Desitgem que el PSC sigui un projecte col·lectiu on participin diverses generacions, persones de diversos orígens socials, culturals i geogràfics. Reivindiquem l’acció política continuada en el temps, que no és flor d’un dia, que mira cara a cara a la complexitat dels problemes. Reivindiquem el compromís polític i fem una crida a totes les persones amb valors progressistes a afegir-se a aquest compromís polític, especialment en temps de dificultats. Fem una crida a tots els dirigents del PSC a obrir de bat a a bat les portes i les finestres del nostre partit, perquè s’hi puguin afegir nous protagonistes i perquè es renovi en profunditat.

5. El partit és de tots i per això no és de ningú. És dels militants de base, dels votants, dels regidors i alcaldes, dels dirigents i dels simpatitzants. Necessita lideratges a l’alçada de la societat catalana de la segona dècada del segle XXI. En temps de crisi dura, l’alternativa a la política socialdemòcrata és el populisme, l’egoïsme social, la recerca de solucions aparentment senzilles a problemes complexos. No ens hi resignem, i la forma de no resignar-nos-hi és esmerçar més forces que mai a fer un partit millor.

6. Les dificultats d’una acció política socialdemòcrata en un món de transaccions creixentment globalitzades no s’han de minimitzar. Però la socialdemocràcia segueix tenint una gran autoritat moral: mereix ser la primera candidata a governar la globalització, des dels instruments estatals actuals i des de nous instruments globals que es puguin crear. Cap altre projecte polític, que no sigui la socialdemocràcia, no ha donat tant de benestar i tanta llibertat, durant tant de temps, a tantes persones. No hi ha una dicotomia entre buscar en la crisi econòmica la davallada electoral dels socialistes o socialdemòcrates a Catalunya i altres societats europees o buscar-la en les debilitats organitzatives o de lideratge. Precisament perquè és difícil desenvolupar una estratègia socialdemòcrata en un sol país en temps de crisi, són més visibles que mai les insuficiències dels notres instruments i lideratges. Per això especialment en  moments de grans dificultats econòmiques i socials, és més necessari que mai un partit que sigui un bé col.lectiu de qualitat al servei de la majoria de la societat, la majoria que és partidària d’un projecte redistributiu, que faci compatibles benestar econòmic i equitat social.

7. Cal recuperar vells militants i incorporar gent nova al combat de l’esquerra per una societat millor. Ho demanem i ens comprometem a impulsar-ho a Catalunya amb accions concretes d’organització i mobilització prèvies i paral.leles al Congrés del PSC perquè aquest sigui exitós i eficaç. Volem que el partit del futur no sigui un partit de càrrecs públics i assessors de càrrecs públics. Volem que el PSC, i els altres partits de la socialdemocràcia europea, estiguin arrelats en la societat, siguin institucions socials d’ampla base, transparents i democràtiques. Només així podran respondre a la seva funció pública de seleccionar els representants polítics i contribuir a formular la voluntat popular. No som il.lusos: no volem partits assemblearis i imprevisibles, volem partits socialdemòcrates, començant pel PSC, “elegibles” i amb una estructura professional ben preparada, en realitat, una estructura professional millor que l’actual, i que a la vegada sigui capaç d’atraure altres professionals que vulguin aportar el seu treball voluntari. Però els partits de l’esquerra europea, començant pel PSC, han de reflexionar seriosament sobre les seves estructures i les seves formes d’organitzar-se, per canviar-les en profunditat, i convertir-les en un instrument molt més eficaç de servei als seus votants i a la majoria de la societat. Això no es pot fer en un sol congrés, però es pot fer que un congrés inicïi un procés irreversible en aquesta direcció, per exemple encarregant a una comissió formada per militants i experts el disseny d’una nova forma de partit, que s’aprovi definitivament en una assemblea posterior o per mitjà d’un referéndum entre la militància.

8. Volem renovació i unitat, per aquest ordre de prioritats. Un PSC millor és possible. El nostre partit ha de canviar per ser fidel als seus valors originals. Una societat sense partits programàtics és una societat pitjor, entregada a líders populistes i corruptes, a modes fugisseres i a polítiques insostenibles. L’instrument partit tal com existeix actualment té una forma que no ha canviat en l’essencial des del segle XIX, amb un òrgan anomenat “congrés” que ho decideix tot cada tres anys, i unes estructures que faciliten que una minoria tingui un control excessiu de les decisions, especialment quan es consolida després d’una dependència excessiva de l’accés del partit a càrrecs institucionals. Volem un partit que sigui un bé col.lectiu de qualitat, eficaç, modern, al servei de la majoria de la societat. Un bé col.lectiu al qual vulguin tornar a acostar-se la joventut, la classe treballadora, els professionals de tota mena, tots aquells que vulguin construir un  món millor basat en les idees de la socialdemocràcia i el federalisme.

9. Allò que és essencial és el caràcter plural del PSC, el fet de ser el partit que millor representa la diversitat cultural, geogràfica i lingüística de Catalunya. Això no volem que canvïi. No volem dos partits socialistes a Catalunya, com a Bélgica, només en volem 1, federat amb els partits germans d’altres pobles. De vegades, però, per ser fidels a una idea bàsica (la unitat civil del poble català com a forma de concretar els valors de la socialdemocràcia universal i el federalisme), cal canviar d’estructures i mecanismes, cal afegir noves idees que responguin als nous problemes, com els que fan referència als reptes de la immigració internacional o als reptes de les amenaces al medi ambient.

10. El nostre sistema polític ha d’experimentar canvis. Hem de fer posibles canvis en la llei electoral que desbloquegin les llistes electorals i que facin possible la influència dels electors sobre l’elecció de les persones concretes que ocuparan càrrecs de gestió i representació. Ens vam incorprar a la política com a joves que defensaven els interessos dels joves que estaven pitjor en els anys 80 del segle XX: els joves de l’atur, des   dels barris de la perifèria de Barcelona i altres ciutats catalanes. Trenta anys després la nostra joventut torna a passar per temps molt difícils. Per ells val la pena reforçar el nostre compromís perquè la política torni a posar-se al seu servei.

11. Fem una crida a tots aquells que han compartit amb nosaltres l’acció política en les darreres dècades a mobilitzar-se en ocasió del proper Congrés del PSC. A participar en el debat de ponències, en el debat i propostes de candidats, a ser delegats o a fer arribar la seva veu als qui siguin delegats. I fem una crida al conjunt del partit a fer una profunda autocrítica, i a fer un esforç sense precedents de canvi, apertura, renovació i unitat al servei de la majoria del poble de Catalunya. Igual que fa poc més de 25 anys, és necessari de nou un missatge d’esperança i de futur, que torni a connectar la política amb la joventut. De nou és hora de buscar, amb audàcia i coratge, “les sortides del túnel”.

Les estructures dels partits polítics: un debat que toca i interessa (per Francesc Trillas)

El passat divendres 22 de Juliol el Regidor de l’Ajuntament de Barcelona Jordi Martí publicava un important article al diari El Pais on criticava la ponència marc del Congrés del PSC, la reducció dràstica en el número de delegats, i proposava una sèrie d’eixos per a canviar el rumb. Em centraré només en el primer dels eixos, la reforma democràtica del funcionament del partit: “La ponencia debería dibujar propuestas de profundización democrática para la sociedad (listas abiertas en ámbitos específicos, nueva ley electoral...) y, también, un modelo nuevo de funcionamiento del propio PSC (sustituir la cultura de la cooptación por la de la sana competencia entre candidatos, más participación democrática, primarias, apertura del partido a la sociedad y a los agentes sociales...), pequeños avances ineludibles en la lenta y necesaria recuperación de la confianza democrática”. Són reflexions que no acostumen a trobar-se en les proclames oficialistes, on sempre es parla de renovació de projectes i persones, sense parlar mai de les estructures que generen els projectes i els lideratges. En totes les democràcies, els partits polítics són les institucions principals de participació política i canalització de la voluntat popular. Com en tots els processos socials, les institucions són molt importants, perquè emmarquen el terreny de joc, distingeixen allò que és possible d’allò que no ho és. Cal obrir la "caixa negra" dels partits, des del punt de vista de l’anàlisi i des del punt de vista de la cirurgia, de la pràctica reformista.

Avui l’estructura dels partits és vuitcentista: congressos, executives, "secretaries d’organització, de formació, de relacions amb la societat". Però és l’actual rigidesa dels aparells el que els hi dóna el marge de maniobra suficient per ser competitius i guanyar les eleccions? O se’n guanyarien més amb un partit diferent? Jo crec que se’n guanyarien més, perquè amb garanties i major ús del sufragi universal es reclutaria millor el personal polític i es previndria la corrupció, que avui és una sangonera electoral per a alguns partits.

És clar que sobre aquests grans trets falta filar prim: utilitzar el pinzell petit, tenir cura dels detalls. Però també fa falta tenir més coratge del que molts han tingut fins ara. Ara hi ha les circumstàncies per fer d'aquesta dimensió la prioritat número 1. És una dimensió organitzativa i instrumental i no pas ideològica, però al capdavall és una dimensió de ressonàncies profundament igualitaristes: només amb instruments de poder democràtic, moderns, es pot fer front als poderosos.

El nou gran partit ha de ser un element potent que assenyali als electors la voluntat profunda de fer les coses de manera diferent, de dur a terme una política exemplar en el terreny ètic i de compromís en el terreny social. No ha de ser un partit guia, monolític, com els vells partits comunistes o el PRI mexicà, sinó un partit obert i plural, on hi puguin conviure diverses cultures. Ha de ser una eina que faci compatibles la participació democràtica amb la gestió transparent, professional, garant dels seus recursos humans i materials.

En definitiva, els partits clàssics del segle XX estan cridats a evolucionar si volen ser els grans intermediaris de la democràcia del segle XXI. I aquesta evolució ha de formar part d'un projecte de modernització institucional al servei d'una democràcia on tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats.

Han corregut ja diverses propostes concretes (per part de col.lectius com +PSC, PSC des d’abaix, Per Sumar Canviar o Nou Cicle), malgrat que algú hagi dit que les trobava a faltar:

-Supressió (certament simbòlica, però important) de la secretaria d’organització.
-Inversió de l’ordre del congrés (que el nacional culmini les renovacions a nivells local i de federació). Jo crec que això hauria de ser part d’un paquet molt més treballat de reforma del que és un congrés. Ara és el màxim òrgan, que en tres dies i nits sense dormir ho pot decidir tot, amb molt poca participació, representativitat i apertura. Per a mi hauria de ser una trobada de celebració que culmina un procés d’un mes de durada de presa de decisions, molt més obert, previsible i participatiu. Al llarg d’aquest procés s’elegiria el primer secretari en eleccions internes on participen tots els afiliats (i en això només els afiliats), separadament de l’executiva, que s’elegeix quan ja se sap qui és el primer secretari, per facilitar la integració de tothom.

-Equiparació d’estructures sectorials i territorials.

-Limitació de mandats, sous i càrrecs compatibles.

-Modernització de la formació i estructures professionals del partit.

En fi, han sortit altres propostes concretes i cal treballar-hi molt més. Però després del 15-M i de les enquestes del CIS que diuen que els espanyols i catalans creuen que els polítics i els partits són un dels principals problemes que tenim, aquests temes TOQUEN i INTERESSEN més que mai. Per descomptat, no interessen a aquells que es basen en l’actual model de partit per exercir un control ferri de les decisions. El debat organitzatiu és avui un debat polític i social. La societat ens exigeix que deixem de ser un partit institucionalitzat i amb clares derives clientelars. El partit ha de ser un bé col.lectiu de qualitat al servei de la majoria de la societat i sobretot dels seus sectors més vulnerables.

Ens hem d’eixamplar, modernitzar, canviar. Sobretot comprometre’ns de forma creïble que si tornem a acumular algun dia responsabilitats, no acumularem tant de poder personal, ni colocarem a tanta gent, ni farem un partit on els òrgans estan plens de càrrecs públics.

Els polítics han de cobrar, és una conquesta històrica de l’esquerra. Els partits no han de ser assemblearis, sino tenir continuïtat i ser predictibles. Però han de seleccionar millor els representants polítics, han d’incentivar als millors ciutadans a dedicar un temps o una etapa de la seva vida a la política. Han de complir millor els seus encàrrecs constitucionals i han de ser un bé col.lectiu de qualitat.

Els nuclis de control dels partits han sabut projectar la idea que són ells i no els aperturistes els que omplen pavellons i donen garanties de victòria electoral. I en part tenen raó. En particular, l’aparell del PSC és un aparell potent i eficaç, que aconsegueix mobilitzacions impressionants en períodes electorals, encara que fins ara això (junt amb altres mancances, és ben cert) ha estat insuficient per guanyar les eleccions autonòmiques.

Es pot fer un paral·lelisme amb les empreses familiars. Una dimensió mitjana permet mantenir el control familiar. Per a aquesta dimensió, la solidaritat, motivació i experiència familiars permeten mantenir amb força la marca de fàbrica. Ningú no ho faria millor. Si es vol créixer, tenir una dimensió més gran que permeti conquerir nous mercats, s’ha de cedir almenys part del control a nous inversors. Però el control només serà cedit si els nous inversors demostren que poden mantenir la mateixa solidaritat, motivació i experiència, i, a més a més, aporten noves tècniques que permeten desenvolupar nous productes i arribar a nous sectors. Amb els partits i les organitzacions passa igual: el control se cedirà si es manté l’eficàcia i es donen garanties que amb les reformes internes s’aconsegueixen millors resultats electorals d’impacte social.

El canvi organitzatiu no és una mania d’algú, o un fenomen aïllat, sinó que s’inscriu en un projecte global de revisió de les regles del joc en el conjunt de la societat. Es tracta de facilitar mecanismes transparents i democràtics, que facin possibles societats justes i eficients, preparades per assumir els reptes de la globalització i el canvi tecnològic. Es tracta de reduir les barreres d’entrada al poder polític i econòmic, amb noves regles, nous sectors, noves ocupacions, noves relacions públic-privat.

I per fer-ho, no n’hi ha prou amb referir-se amb menyspreu als partits polítics. Els partits existeixen per bones raons. S’han de canviar, però per canviar-los cal lluitar a fons, buscant gent nova (renovació per invasió). La prioritat ara és ampliar els partits amb gent nova. Sens dubte, obrir amb fermesa, rigor i prudència un procés d’eleccions primàries ciutadanes és un pas important en aquesta direcció. Aquest tipus de procediment de selecció de candidats, si s’entén com un primer pas i és realment transparent i participatiu, pot ser un incentiu que doni lloc a una reforma en profunditat dels canals de participació política.

"No les votes" (por Beatriz Silva)

Según los últimos datos de la Encuesta de Población Activa (EPA), en España hay 4.121.801 de desempleados. Estas cifras significan que el 21,29% de las personas que buscan trabajo, no lo tienen. Que hay un 1.386.000 familias en la que todos sus miembros están en paro. Hogares que viven bajo el umbral de la pobreza lo que se traduce en que no pueden hacer frente a una serie de gastos como consumir carne, pescado o verdura fresca al menos una vez cada dos días, comprar ropa de temporada para sus hijos o pagarse una vivienda digna.
La grave crisis económica y financiera en la que estamos inmersos ha dejado un enorme ejército de personas que vivía al borde de la precariedad, en la miseria. A algunos de ellos los vemos cada día buscando en los contenedores de basura  o haciendo cola para conseguir un trabajo precario. A otros no los vemos pero están igualmente allí, consumiéndose en la angustia de cómo harán frente a un nuevo día sin trabajo ni esperanza.
A pesar de esto, los partidos de la derecha más rancia, los que abogan por bajar los impuestos y adelgazar el estado de bienestar, los que luchan por defender los privilegios de los más ricos, han arrasado en las últimas elecciones municipales.
La pregunta que deberíamos hacernos los que creemos en los valores de la izquierda es qué estamos haciendo mal para que se produzca esta paradoja.
Por qué no hemos sido capaces de representar para esas millones de personas una alternativa de progreso. Por qué las víctimas de la crisis y de un sistema que reproduce el círculo vicioso de la pobreza y de la exclusión social sin dar alternativas a los hijos de los más desfavorecidos, se quedan en casa y no salen a votar por los nuestros.
Los resultados de las últimas elecciones son especialmente desesperanzadores porque se produjeron en un contexto en el que miles de jóvenes indignados habían tomado las calles para pedir un cambio, una sociedad más justa, un sistema económico más igualitario y una democracia real.
El lema “No les votes” terminó perjudicándonos. El dicho generalizado de que “todos los políticos son iguales” se hizo realidad porque no sólo los indignados sino también los resignados así lo creen.
¿Somos todos iguales? Probablemente no pero tenemos que encontrar un camino para demostrar que no lo somos, para convertirnos en una verdadera alternativa de progreso, en una vía para conseguir una sociedad más justa y más igualitaria que de respuesta a las aspiraciones de las millones de personas que piden y necesitan un cambio.
Una de las pancartas de los indignados de Plaza Cataluña afirmaba en grandes letras: “Aquí comienza la revolución”. Quiero pensar que encontraremos la manera de que estas palabras se hagan realidad.

El poder del pensament i el pensament del poder (per Josep Xurigué)

Ens cal el món de la cultura, els intel·lectuals i els creatius per fer una altra política. El poder necessita límits encara que no li agradi. Sinó l'autisme s'acaba fent fort a l'interior dels governs i de les organitzacions polítiques. El poder i el pensament tenen una relació difícil, contradictòria, però és necessiten si pensem que la política si no serveix per fer feliç a la gent, falta al seu primer objectiu.

Aquestes notes podrien servir per a organitzacions-experiències progressistes d'altres països. Em permeto centrar-me en el cas català. Vull parlar en aquest cas del Partit dels Socialistes, sabent que hi ha d'altres formacions progressistes, però aquest partit pot ser-ne el pal de paller a Catalunya. El socialisme català té moltes dècades d'història més de 100 anys, el PSC 30 anys. El PSC que surti del seu proper Congrés a l’Octubre ha de tenir molt més vigor en els seus accents liberals, llibertaris, catalanistes, populars, sindicals. Si només es basa en l'element essencial, fonamental, socialdemocràta, i les arrels marxistes, perd molt de potencial. Si vol ser el partit de la majoria de catalans, necessita tot el potencial, tots els colors de la paleta. En Pasqual Maragall tenia clar que cal connectar amb l'esperit del país, i el país té molts colors. Algunes d'aquestes indicacions poden ser útils, ja ho judicarà el lector, per a d'altres casos.

La vitalitat de la creativitat ens ajudarà a fer política amb més alegria, amb més entusiasme, malgrat els temps. La vida comunitària i política, si no la renovem des de cada persona, amb una predisposició oberta de tarannà i bolcada a fer feliç a la gent, amb la gent, ens costarà molt. Diu Héssel que resistir és crear. En aquests temps d'adversitat econòmica, ens cal un socialisme i un progressisme ple de pensament, de cultura i d'esperit positiu. Una socialdemocràcia que estimi la gent, la humanitat, i que estimi més, més clarament, Catalunya i cada país.

De debò hem de salvar... Alemanya? (Per Siscu Baiges)

La cosa va anar així: La Unió Europea es va construir a base que uns països rics donessin un cop de mà als que s’hi incorporaven i que tenien una situació econòmica tan lluïda. Així va ser com Espanya, Grècia o Portugal vem avançar ràpid en la  millora de les condicions de vida dels nostres ciutadans i de la qualitat de la nostra societat del benestar.

Ara, ens ha enxampat una crisi, causada per la bulímia de beneficis de la gran banca i empreses financeres, sobretot dels Estats Units (però no només). Els estats van haver de sortir a salvar el cul d’aquests bancs i, ara, els estats no tenen diners, els demanen als “mercats financers” i aquests es fan el ronso i intenten treure’n el màxim de profit. Per estalviar, aquells països que van rebre ajuts de la Unió Europea ara fa uns anys, han d’acotar el cap i retallar els progressos que havien fet en serveis a la seva ciutadania.

Entre els principals beneficiaris d’aquesta actitud hi ha els bancs alemanys que  van deixar (no ens els donaven?) els diners per convertir-nos en països de primera línia en l’àmbit social i de progrés a tots els nivells.

I ara ens diuen que per salvar els bancs alemanys hem de retallar despesa pública i donar-los els diners que en treiem. Què estem salvant, doncs? Grècia? Portugal? Espanya? Itàlia? No. Tinc la sensació que estem salvant Alemanya. Hi estem obligats? Si és així, proposo que ens integrem tots a Alemanya. Que deixem de ser catalans, espanyols o grecs, per passar a ser alemanys. A la Unió Europea li diem Alemanya i tots feliços. Menys els que viuen del “cuentu” dels nacionalismes diversos escampats per Europa.

Ah! I, posats a ser alemanys, reclamo el dret a denunciar que el meu Govern, el de la Merkel, estigui disposar a vendre 200 tancs “Leopard 2” a Aràbia Saudí (on els drets humans no abunden gaire, precisament), per fer “cash”!

Auf wieder sehen

Dos socialdemòcrates: Antonio Gutiérrez i Rubalcaba (per Francesc Trillas)

El divendres passat vaig presentar Antonio Gutiérrez a la sessió de cloenda de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC). L'actual diputat del grup socialista i antic dirigent de Comssions Obreres va fer una intervenció brillant d'una hora i mitja sense llegir i mantenint en tot moment la tensió entre els oients. Gutiérrez, que va estudiar Econòmiques sent adult, va fer un discurs coherent, al meu parer de clar perfil socialdemòcrata i europeïsta, crític amb el govern de Zapatero. Això és el que vaig dir en la presentació:

Bon dia a tothom,

És per a mi un gran honor poder presentar avui a Antonio Gutiérrez, que va ser secretari general de Comissions Obreres i és actualment diputat del Grup Socialista i president de la Comissió d’Economia al Congrés.

AG es uno de las grandes sindicalistas que ha tenido nuestro país y hoy es uno de los diputados más activos e interesantes que tiene nuestro panorama político. En un momento de grandes presiones por imposibilitar un proyecto socialdemócrata de salida de la crisis, nuestro ponente se ha caracterizado en los últimos tiempos, incluso en las últimas semanas, por mantener la única actitud éticamente posible, que es una actitud crítica e inconformista.

Quienes luchamos por una socialdemocracia y una izquierda fuertes y rigurosas, tenemos en AG un punto de referencia, como en el pasado hemos tenido a otros sindicalistas, como fue en su momento Bruno Trentin, que han luchado desde los sindicatos y desde la escena política por construir una Europa donde la clase trabajadora gane derechos y no los pierda, y consiga mayores niveles de bienestar, seguridad y derechos democráticos.

Son grandes sindicalistas como ellos, en alianza con intelectuales, con activistas como los que se reúnen alrededor de la UPEC, quienes saben que es más necesaria que nunca la lucha continuada, programática, permanente, por defender con libertad las ideas de la igualdad y la libertad. Ello incluye la lucha por una política más decente, por unos partidos políticos y unos sindicatos que sean bienes colectivos de calidad al servicio de la mayoría de la sociedad, y la lucha por una salida justa de la crisis, que implica una fiscalidad más equitativa y eficiente, y un sistema de negociación colectiva avanzado que entre otros aspectos reconozca el derecho a los trabajadores a participar en las decisiones de la empresa, como decían hace unos meses en un artículo los profesores Vicente Salas y Emilio Huerta.

Antonio, tienes la palabra

Avui s'ha presentat en societat el candidat Rubalcaba, amb un discurs de clar perfil socialdemòcrata. Antonio Gutiérrez es va queixar (de passada) en el seu discurs del divendres passat que Rubalcaba tingués entre els seus assessors a Carlos Solchaga. Estarem a temps de presentar una proposta coherent d'esquerres que no sembli un gir oportunista?