La democràcia porta aire fresc de Nou Barris

Les primàries obertes del PSC per a l'Alcaldia de Barcelona tenen riscos, inconvenients i avantatges (altres partits no tindran oportunitat de comprovar-ho). Un dels avantatges és que són una oportunitat per fer emergir nous talents polítics, per trobar allò que els suposats experts i munyidors de la política són incapaços de trobar. En aquest cas la novetat pot venir de Nou Barris. Per descomptat, Carmen Andrés ja està sent objecte de tot tipus d'estereotips, però es tracta d'una persona amb més experiència de gestió i tanta o més preparació que els altres candidats socialistes, tots ells perfectament capacitats per ser alcaldes de Barcelona. Si TV3 celebra que una filla d'immigrants espanyols sigui alcaldessa de Paris, potser aviat haurà de fer el mateix amb Barcelona. Carmen Andrés va néixer a Calanda el 19 d’octubre de 1964. És Regidora de l’Ajuntament de Barcelona des de l’any 2007 pel Partit dels Socialistes de Catalunya i ha presidit el Districte de Nou Barris. Néta i filla de llauradors i pastissers, l’any 1970 va arribar amb la seva família a Barcelona a la recerca de millors oportunitats laborals, que van trobar en el sector de la fabricació de l’automòbil i en el sector tèxtil. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (1987), va cursar estudis d’extensió universitària d’especialització en Dret Administratiu. Als 25 anys va incorporar-se a la funció pública, especialitzada en l’àmbit de la gestió de personal i recursos humans en diferents àrees de l’administració de la Generalitat de Catalunya. En el període 1989-2002 va treballar com a Tècnica en la Direcció General de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i Cap de la Secció Tècnica i d’Inspecció de la Secretaria General de la mateixa conselleria. A l’octubre de 2002 va traslladar-se a l’Institut Català de la Salut i mitjançant concurs de mèrits va accedir als llocs de Cap de la Secció de Gestió i Administració de Personal i Cap del Servei de Gestió Administrativa de la Direcció de Recursos Humans. Entre 2001 i 2006 va exercir com a membre titular de diferents tribunals i juntes de mèrits i capacitats de concursos per la provisió de llocs de treball i trasllats de diferents conselleries i de l’Institut Català de la Salut, després d’aconseguir l’acreditació corresponent. Com a regidora ha fet molt bona feina, i la seva campanya a les primàries ha estat impecable (a la primera volta va treure més vots a l'Eixample -el meu entre altres- que Jordi Martí a a Nou Barris), posant sempre pel davant el benestar de la ciutadania de Barcelona en l'actual moment de crisi. Jo no he parlat mai amb ella, i a diferència dels altres candidats, no tinc amistat amb ella. Jaume Collboni seria un bon alcalde de Barcelona, però jo crec que ha arribat l'hora d'una dona de Nou Barris. Guanyi qui guanyi, espero que facin un bon tàndem, i que de pas ajudin a millorar la democràcia i a modernitzar i desburocratitzar el seu/nostre partit.

Cap a un món federal: volem ser-hi?

Avui a Mataró haig de parlar sobre "Què és el federalisme". El que diré estarà inicialment basat en aquestes notes:
El federalisme no és una recepta tancada, ni unes taules de la llei, sinó una tradició i un punt de referència per a grans democràcies com la Unió Europea, Canadà, Alemanya, Estats Units, la Índia, Austràlia i molts altres països. A Catalunya i Espanya està relacionada amb els esforços de sectors progressistes i il·lustrats des del segle XIX per articular la diversitat d'Espanya de forma pacífica i democràtica. Avui el federalisme és la millor opció per a la humanitat, per a Europa, per a Espanya, per a Catalunya i per a l'esquerra catalana.
Per a la humanitat, perquè els mercats són globals i s'han de governar a una escala equivalent mitjançant nous instruments de governança global democràtica. Els grans reptes de la humanitat (com el canvi climàtic, la pobresa global o la inestabilitat financera) són globals, i l'estat-nació ha quedat petit per a fer-los front. Els estats-nació estan en declivi, només grans agregats que reconeguin la seva diversitat seran rellevants en el futur de la humanitat.
Per a Europa, perquè la Unió Europea, i especialment la unitat política de la zona euro estan a mig fer. La situació actual és insostenible. O avancem cap a una major unió, o anem cap enrera desfent la unió monetària. Crec que és millor anar cap endavant, no per raons monetàries, sinó per fer realitat el somni d'una Europa unida que deixi enrera els dimonis que el nacionalisme va produir en el segle XX. Els 28 estats d'Europa són massa petits per ser rellevants a nivell global, incloent Alemanya. En canvi, Europa té els recursos i la capacitat per ser rellevant i per liderar la solució als reptes globals plantejats. A tota Europa se solapen les nacionalitats i les identitats: és impossible retallar Europa a trossets i que tothom estigui content, perquè les nacionalitats es barregen en tots els carrers, fins i tot dintre de cada individu. És mentida com diu Artur Mas que el destí de les velles nacions d'Europa sigui esdevenir un Estat: el destí de les velles nacions d'Europa és unir-se i barrejar-se en un Estat federal europeu sense fronteres. L'alternativa realista a un federalisme democràtic a Europa no és una Europa on es divideixin els seus estats-membre, sinó federalisme tecnocràtic.
Per a Espanya, perquè Espanya és diversa, i en democràcia només es pot organitzar reconeixent aquesta diversitat, molt fonamentalment el seu multi-lingüisme. Espanya té molts aspectes d'un Estat federal, però no té cultura federal, i falta perfeccionar elements fonamentals dels millors estats federals: govern compartit, competències clares i no vulnerables aribtràriament, reconiexement del multi-lingüisme a tot l'Estat. Però avançar cap a un estat que perfeccioni els seus elements federals és factible, i es pot fer sense traumes i divisions. La descentralització, la democràcia que hem aconseguit junts catalans i espanyols, i la presència a Europa han donat els 30 anys de més pau i prosperitat i llibertat i reconeixement de la seva personalitat a Catalunya en tota la seva història. Aquest és el camí a seguir i a millorar, no el camí del qual ens hem de penedir.
Per a Catalunya, perquè Catalunya també és diversa, i si trenqués amb Espanya estaria en una situació molt difícil per reconèixer la seva pròpia diversitat, que es basa precisament en el fet que la cultura espanyola també està present a Catalunya. Hi ha independentistes que creuen que Catalunya és diversa perquè hi ha la Vall d'Aran i que tota sola podria competir amb les grans nacions del món. Alguns d'ells és perquè han passat de l'Eixample a Minessotta sense passar per Cornellà o per Brussel·les. La majoria de catalans tenim llaços culturals, de parentiu i comercials amb la resta dels espanyols, i per tant tenim problemes comuns que només resoldrem conjuntament (i cada vegada més, amb tots els europeus). El candidat d'ERC va dir que era anti-natural tenir diverses identitats; el que és anti-natural és desconèixer un país que dius que t'estimes tant. El desgast, les incerteses i els costos de transició que suposen la lluita per ser l'estat 29 o 30 de la Unió Europea, ens fan perdre unes energies precioses que podríem esmerçar millor treballant per liderar el sud d'Europa i afegir-nos als sectors europeus (incloent molts espanyols) que lluiten per una Europa més unida sense fronteres.
Per a l'esquerra catalana, perquè el sobiranisme i l'independentisme ens estan dividint i estan afeblint a l'esquerra. Des del punt de vista individual i col·lectiu, gastar temps i energies lluitant per ser l'estat 29 o 30 d'Europa ens impedeix gastar energies a lluitar pels drets socials. A Madrid l'esquerra està més mobilitzada per aquests drets que aquí i estan aconseguint més èxits, com la retirada de la privatització de la sanitat. Mentre aquí sectors de l'esquerra fan l'onada al procés sobiranista, Boi Ruiz i Irene Rigau segueixen amb les seves polítiques de privatització sanitària i segregació educativa. A més, cap dels problemes d'injustícies socials de la societat catalana se solucionen amb la independència, sinó amb una Europa més unida sense fronteres i amb una majoria d'esquerres que la lideri. Els grans problemes de la societat no tenen solució en un sol país.
Finalment, el rol dels federalistes catalans ha de ser el de construir el federalisme del segle XXI, amb col·laboració amb els federalistes de tot el món: hi ha molts més federalistes al món que independentistes catalans, fins i tot després dels molts recursos que el govern de la Generalitat es gasta buscant-los. La majoria d'experts i autoritats internacionals que s'estimen a Catalunya s'han pronunciat per una solució federal. I crec francament que aquesta solució, els detalls de la qual s'han de perfilar en una gran pacte polític a través del procés democràtic, és la desitjada per la immensa majoria de catalans i espanyols.

En busca del Krugman español

Agenda Pública publica hoy una nota sobre "Democratizar la economía". Quisiera expresar aqui mis puntos de coincidencia y de discrepancia con esta nota.  Mi coincidencia es que la economía como disciplina científica está en crisis, y que hay que buscar alternativas epistemológicas e institucionales. Mi discrepancia es que esta crisis tenga que ver con las matemáticas como tales. Sé que la nota no dice exactamente eso, pero me preocupa su tono "anti-matemáticas" en un país como el nuestro tan dado a despreciar cuanto ignora. En España hay un vacío que no existe ni en Estados Unidos ni en Francia, entre otros países: no hay buenos economistas de izquierdas. Me explico: los economistas con más prestigio profesional académico a nivel internacional no son de izquierdas (algunos ocultan su ideología, otros son abiertamente de derechas, otros se camuflan tras el independentismo catalán). Los economistas de izquierdas no tenemos suficiente prestigio académico internacional. Así de claro, me incluyo y espero no herir sensibilidades. En otros países existen economistas de izquierdas que han alcanzado gran prestigio sin renunciar ni un ápice a construir una ciencia mejor. ¿Es menos matemático Samuel Bowles que los economistas a quienes critica? ¿Paul Krugman? ¿Thomas Piketty? ¿No tiene que aspirar a ser científica la economía? Beinhocker tiene un excelente libro explicando los intentos por construir una economía que abrace mejor la complejidad y que dialogue mejor con otras ramas del saber, no sólo la sociología y la historia, sino también la biología, la antropología y las ciencias de la computación.
La crisis de Fedea, muy bien explicada en este artículo, podría servir para reflexionar sobre esta cuestión. Fedea ha sido un foro liberal crítico, que ahora parece que está sometida a un acoso para que pierda su sentido crítico. Su blog "Nada es gratis" ha tenido gran éxito porque se ha apoyado en el prestigio profesional y científico de sus autores. El último director de Fedea, el "volcánico" Michele Boldrin, en su país no ocultaba mientras dirigía Fedea su ideología turbo-liberal (por utilizar el vocabulario de la prensa italiana), que le llevó a crear un partido político, que tuvo un éxito perfectamente descriptible en las últimas elecciones italianas, y que ahora aspira a concurrir a las elecciones europeas junto con otras fuerzas liberales. Sería muy deseable que existieran plataformas de izquierda y centro-izquierda que tuvieran el prestigio público y profesional que se ha ganado "Nada es Gratis", pero para eso no hay que renunciar jamás a la pretensión de construir mejor, y no peor, conocimiento científico. (Como dirian en inglés, "disclosure": soy licenciado en historia aparte de licenciado y doctor en economía, hijo de matemáticos, y en mi juventud fui durante un período un político profesional; lo digo para que quede claro que no hablo desde una torre de marfil, sino desde una profunda preocupación y reflexión de décadas sobre la necesidad de comunicar bien la ciencia, de la necesidad de enfoques pluridisciplinares, etc. -tengo abierta una ventana en mi ordenador con un capítulo que estoy redactando sobre "la lógica borrosa y la economía moderna").

Evitemos la plutocracia

Agenda Pública publica hoy mi artículo "¿Es de mala educación hablar de la desigualdad?". Entre otras cosas, digo lo siguiente:

Los intentos de capturar el proceso político pueden no ser automáticamente un éxito, pero a medida que las rentas del capital tienden a crecer más que las rentas del trabajo (según lo explicado por Piketty) la tendencia es a un riesgo creciente de una plutocracia: los enormemente  ricos serán cada vez más capaces de comprar medios de comunicación, clubs deportivos, y tal vez incluso países enteros en el futuro, mientras que el control de sus fortunas puede escapar de las autoridades fiscales nacionales (Piketty calcula la evasión fiscal en un 10% del PIB mundial). La democracia no conduce a la reducción de la desigualdad tal vez porque la democracia no está funcionando lo suficientemente bien. Probablemente veremos en el futuro que personajes como Bill Gates, el cantante Bono o el entrenador de fútbol Josep Guardiola (amigo del presidente catalán de centro-derecha, del nuevo primer ministro italiano de centro izquierda, y de la familia real qatarí de naturaleza feudal) tendrán cada vez más peso en el proceso político, muchas veces promoviendo causas que les hacen populares, pero probablemente nunca cuestionando los mecanismos que les permitan amasar enormes fortunas. Hay razones pues para esperar el aumento de las presiones hacia la privatización de la política.

Es urgente e importante por lo tanto buscar fórmulas para fortalecer el control público del proceso político. La democracia está siendo una víctima de las crecientes desigualdades, y a la vez éstas sólo se pueden frenar mediante un mejor funcionamiento de la democracia. En el primer siglo de evolución del estado del bienestar, las instituciones basadas en el contrato social (impuestos, sindicatos, educación, salud pública, seguridad social) que construyeron una sociedad más cohesionada eran nacionales. Algunas podrán seguir siéndolo, pero con los mercados globalizados, deben desarrollarse nuevas instituciones que cumplan objetivos parecidos a escala internacional. Los Estados-nación no son suficientes para luchar contra el aumento de las desigualdades, ni para frenar la concentración de riqueza y de poder a escala planetaria. La política nacional es insuficiente y tiende al populismo, precisamente porque es en gran medida impotente: a la oferta de los plutócratas mediáticos se añade la demanda de una política nacional ineficaz que gesticula colaborando con las estrellas para parecer todavía relevante. Es hora de ponerse manos a la obra y establecer una auténtica agenda pública internacional.

Un debate significativo

Ayer asistí a la presentación en el "Club de Lectura" del libro de Andrés Ortega "Recomponer la democracia". Se trata de un análisis muy ponderado y profundo, realizado en colaboración con el cada vez más influyente medio digital Agenda Pública, sobre los problemas que aquejan a la democracia, especialmente la española en un contexto europeo. El libro es de lectura obligada para todos aquellos que quieran participar en el debate sobre el futuro de nuestras instituciones democráticas, que por supuesto no es un debate separado del debate sobre el futuro de Cataluña o del futuro de Europa. Cuando hablamos de cómo organizar mejor nuestras soberanías complejas y solapadas estamos hablando de cómo mejorar nuestas democracias. Aunque al autor no le gustan nada las etiquetas, los planteamientos que se hacen en el libro son perfectamente congruentes con las ideas federalistas y europeistas. Pero seguro que aparecerán comentarios mucho más elaborados y útiles del libro: no es éste el objetivo del post. Sí lo es destacar que en el turno de preguntas en la presentación del libro en Barcelona dos personas bien cultivadas e informadas realizaron preguntas muy respetables sobre la cuestión catalana, que para mí reflejan el enorme rol que los sesgos psicológicos y los marcos mentales que se nos imponen tienen en este debate. Un participante preguntó si el autor estaba de acuerdo con "la única solución" que tenía el problema: la introducción de una disposición transitoria en la constitución española sobre Cataluña. Más allá de si esta es una buena idea o no, tiene mérito afirmar tranquilamente que es la "única solución", puesto que ello implicaría haber identificado y analizado a fondo todas las soluciones posibles, y tras descartar todas las demás (n menos 1) haber llegado a la conclusión de que esa única es posible y es la única deseable. Ello denota como mínimo un cierto exceso de confianza en las propias posibilidades cognitivas. El mismo participante preguntó si el autor creía que ésta u otra propuesta parecida iba a llegar "por parte de España", como si los catalanes no tuviéramos nada que ver en la necesidad de elaborar una propuesta que pueda ser compartida, como si no tuviéramos ninguna culpa del clima de crisis política que se vive. ¿Qué hubiera pasado si en la transición y en los años 1980 los catalanes hubiésemos esperado que "España nos hiciera una propuesta"? En lugar de hacer eso, los catalanes se implicaron en la elaboración de la Constitución, en la democratización del ejercito, en la expansión de la salud pública para toda España. ¿Qué propuesta nos van a hacer si en el mejor de los casos les pedimos que "ellos" hagan la propuesta, y en el peor nuestro presidente amenaza con una declaración unilateral cuya gestión correrá a cargo de una señora que dice que hay que hacer planes para controlar aeropuertos, fronteras e infraestructuras clave? Otro participante dijo que el 50%, quizás 75%, de catalanes vería imposible un concepto utilizado por el autor del libro: "vertebrar España", a pesar de que el autor lo hace desacralizando el concepto de nación y hablando de España como una "nación con naciones". ¿Por qué un planteamiento tan sensato, en el marco de una propuesta de "recomponer la democracia" no va a ser posible cuando la mayoría de los catalanes se siente por lo menos parcialmente española, y tiene la lengua castellana como primer idioma, o cuando la mitad de los productos catalanes se venden en el resto de España? Pero contra los marcos mentales es muy difícil luchar.

Primàries de Barcelona: un èxit molt desitjable

Avui he col·laborat en la gravació d’un vídeo de promoció de les eleccions primàries ciutadanes per a elegir el candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015. Aquestes eleccions primàries tindran lloc en primera volta el 29 de març i, si és necessari, en segona volta amb les dues millors candidatures una semana després. El procés electoral  ja està en marxa, després que cinc candidatures reunissin els avals reglamentaris. Que el procés estigui en marxa i s’estigui desenvolupant amb tota normalitat i transparència, ja  és un gran èxit democràtic del qual tota la societat s’ha de felicitar.

Aquestes eleccions primàries tenen una extraordinària importància. Serà la primera vegada que se celebren unes eleccions primàries obertes a Catalunya o Espanya per a unes eleccions d’aquesta trascendència. Si van bé, marcaran un precedent històric. Aquest tipus d’eleccions són un fet habitual en altres països de règim presidencial, però només s’han començat a implantar als sistemes (la majoria, parlamentaris) europeus en els darrers anys de la mà de partits d’esquerres com el Partit Socialista francès o el Partit Demòcrata italià.

En el cas de les primàries del PSC de Barcelona, que precediran les primàries ciutadanes per triar el president de la Generalitat, són un gran èxit de totes les persones que des de fa anys treballem perquè els nostres partits polítics siguin més oberts i democràtics. El partit que les convoca ha demostrat un gran coratge, donat que ha posat  la qualitat democràtica per sobre dels riscos evidents que el procés comporta.

Seria una tragèdia democràtica que el procés, que ha començat molt bé, no seguís així fins al final. Correspon a tothom fer un gran exercici de responsabilitat, que arribi al dia de la segona votació si és que és necessària. A mi m’agradaria que ho fós i que les dues candidatures que quedin mantinguin el fair play i es comprometin a recolzar-se mútuament i a integrar-se en la candidatura final, així com a servir lleialment a un projecte socialista i federalista que, en uns moments difícils, necessita més compromís que mai. Cal assegurar  que aquestes primàries marquen un camí de no retorn, és a dir, que ja mai més, almenys en aquest partit, i idealment en altres, no es tornaran a triar els candidats a unes eleccions si no és amb aquest procediment (en comptes de triar-los a dit o recorrent al mercat de fitxatges mediàtics). Més enllà del candidat-a que guanyi, el missatge que ha de sortir d’aquestes primàries és que “funcionen”, que serveixen per triar el millor candidat-a socialista possible. Quin missatge s’estaria donant si el procés més democràtic que s’ha organitzat fins ara per triar un-a candidat-a descarrilés d’alguna manera o tingués una baixa participació? Si els partits arriben a la conclusió que aquest tipus de primàries serveixen per finalitats diferents a les que van ser convocades, aquestes seran les darreres i no només les primeres, primàries ciutadanes. Per això els demòcrates que hem lluitat des de fa anys per renovar els partits tenim dret a exigir un exercici de la màxima responsabilitat per part de tots els participants.

Sobre qui votaré jo, no és massa important. El meu criteri serà votar, a la primera i a la segona volta, a la persona i el projecte millors que cregui que es presenta per servir a Barcelona i a la democràcia, i no a servir-se d’elles. Com a ex regidor de la Barcelona Olímpica, m’agradaria que, sense nostàlgies, la candidatura guanyadora fés una bona lectura de la història, en particular d’una època de govern de la qual els ciutadans tenen un gran record (cosa que malauradament, potser injustament,  no es pot dir dels governs anomenats del “tripartit” a la Generalitat). El que crec que hauria de quedar és el desig de fer de Barcelona una gran capital del benestar, la igualtat i la creativitat al sud d’Europa (cosa que jo crec que ara ja es pot fer sense recórrer a mega-esdeveniments), la qual cosa implica un fort missatge internacionalista i progressista.

Els que no siguin militants del PSC es poden inscriure on line per anticipat, si volen anar rebent informació. Però també poden presentar-se directament en un dels punts de votació els dies assenyalats. Ensenyant el DNI, signant una declaració compartint els valors del PSC i pagant 1 euro per contribuir a les despeses, es podrà votar alguna de les magnifiques candidatures que es presenten. Visca la democràcia! Visca Barcelona!

Federar al 99%

El otro día en Bruselas, durante la sesión de preguntas y respuestas que siguió a la intervención del premio Nobel de economía Joseph Stiglitz en el Fórum sobre desigualdad del grupo socialista en el Parlamento europeo, se proyectó el twit de un participante que sugirió el eslógan de "federar al 99%". Jamás se me hubiera ocurrido una forma mejor de sintetizar algo que he intentado expresar miles de veces con mucha menos brillantez: el hecho de que la cuestión del federalismo y las cuestiones sociales están intimamente relacionadas. No solucionaremos los gravísimos problemas que tenemos planteados en Europa y en el mundo, empezando por el agravamiento de las desigualdades, sin federarnos, es decir, sin superar los estados nación, especialmente allí donde esta superación ya se ha iniciado, pero no se ha completado: Europa. Apoyar soluciones nacionalistas binarias que no pasan por la superación del estado-nación en el marco del máximo respeto a todas las identidades impide solucionar los problemas sociales por dos razones: en primer lugar porque consume energías (europeas) escasas: qué tristeza ver a personas de trayectoria progresista decidir dedicar los últimos años de su vida activa a entelequias nacionalistas en lugar de a cambiar el mundo. Y en segundo lugar porque soluciones que no pasen por el federalismo (es decir, por la agregación en la diversidad) es imposible que consigan acabar con el fraude fiscal, o conseguir un reparto justo de la riqueza en la línea de las propuestas de Thomas Piketty, o combatir el cambio climático, o acometer los cambios estructurales en nuestra economía que reclamaba Stiglitz en su intervención y que reclama en su libro "The Price of Inequality".

La centralitat política de la socialdemocràcia europea

He assistit aquesta setmana al Fòrum sobre Desigualtat (“Inequality: Consequences for Society, Politics and People”), organitzat pel grup socialista al Parlament europeu. Es tractava d’un fòrum de debat amb la participació de responsables polítics i acadèmics, que combinava taules rodones amb personalitats convidades i presentacions de treballs acadèmics seleccionats després d’un “call for papers”. Van assistir-hi més de 800 persones i va resultar un gran èxit. Les principals intervencions del fòrum van ser les de Martin Schulz i Joseph Stiglitz, cadascuna de les quals va ser seguida d’un debat. El candidat socialista a presidir la Comssió Europea es va comprometre a fer de la igualtat la prioritat número ú i va parlar de la urgència de redreçar les polítiques d’austeritat que tant de mal han fet a la qualitat de vida de milions d’europeus. El premi Nobel d’Economia Stiglitz va recordar que els mercats per si sols no són adequats per a la tasca de transformació estructural que és necessària a Europa per crear ocupació i al mateix temps lluitar contra el canvi climàtic. Va dir que la desigualtat creixent tenia un origen sobretot polític, fruit de la captura de la democràcia per part dels sectors més privilegiats. Al debat que va seguir a la intervenció de Stiglitz es van projectar a la pantalla els twits de persones que volien participar des de fora, i un d’ells va parlar de la necessitat de “FEDERAR el  99%”, com a forma d’unir l’internacionalisme amb el lema dels moviments “occupy”, als quals el mateix Stiglitz es va afegir quan van sorgir.A la nit d'ahir es va acabar la conferència amb un interessant debat també sobre les desigualtats, en el qual van participar entre altres el professor de la Universitat Pompeu Fabra Gosta Esping-Andersen,  la professora Kate Pickett, co-autora de l’exitós llibre sobre desigualtats “The Spirit Level”, i el responsable de la ONG Oxfam,  Jim Clarken, que fa unes setmanes va presentar un informe on s’explicava que les 85 persones més riques del món tenien el mateix patrimoni que la meitat de la población mundial. Esping-Andersen va posar especial èmfasi a alertar sobre la creixent segregació educativa i falta de mobilitat intergeneracional, que fa que els infants de les famílies pobres cada vegada s’enfrotin a més dificultats per superar la situació sòcio-econòmica dels seus pares, mentre que algunes famílies riques practiquen el que va anomenar l’efecte Bush: sobre-invertir en fills excepcionalment estúpids. Només el grup socialista, favorit a les enquestes per guanyar les eleccions europees, podia haver organitzat un fòrum d’aquest gran nivell polític i acadèmic, sobre una qüestió tan important, que centra i ha de centrar els debats de cara a les eleccions al Parlament europeu. Davant dels darrers moviments en el mercat de fitxatges polítics català, tan allunyat dels grans processos europeus, em pregunto: Quin és el programa europeu d'ERC? Quins són els seus aliats? Quin és el seu candidat a presidir la Comissió Europea? Creuen ERC i els seus fitxatges mediàtics que la proposta d'independitzar Catalunya ens situa al centre de les institucions europees? Creuen que té alguna cosa a veure amb els gravíssims problemes d'Europa, que compartim, i que només es solucionen en el marc d'un autèntic estat federal europeu que deixi enrera els estats-nació?

Quatre referèndums i un funeral

Acabo de veure a les notícies que el Parlament de Crimea ha convocat un referèndum "urgent" per decidir si pertany a Ucraïna o a Rússia. Està convocat també un referèndum sobre la pertinença d'Escòcia al Regne Unit. I el partit del primer ministre britànic té la intenció de convocar un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea per a 2017. És sabut també que a Catalunya partits representatius d'una majoria del seu Parlament tenen la intenció de celebrar un referèdum a la propera tardor sobre si Catalunya ha de ser "independent" (d'acord amb la segona pregunta que els convocants pretenen plantejar). Tots aquests referèndums són instruments inapropiats per resoldre els problemes d'Europa: creixents desigualtats, xifres d'atur esgarrifoses, creixent irrellevància en un món globalitzat que té plantejats enormes reptes. Si seguim per la via de centrar les "energies europees" de què parlava fa poc la vice-presidenta de la Comissió Vivian Reding en la celebració de referèndums per dividir-nos i no per unir-nos, aviat en comptes de processos d'alliberament, com ingènuament pensen alguns dels convocants, el que celebrarem serà la mort del projecte europeu i el creixement de les tensions que podrien despertar els fantasmes de nacionalisme i violència que s'amaguen al darrera de les fronteres del nostre continent. I el projecte europeu és la principal garantia de la nostra llibertat, de la nostra democràcia, i de les possibilitats de construir un federalisme democràtic i en pau.

Per la pau i el federalisme a Ucraïna i Europa

Fa uns dies el portaveu del govern català va haver de fer marxa enrere a causa d'un informe que havia encarregat, on es comparava el moviment secessionista a Catalunya amb el moviment de protesta a Ucraïna que va portar a la caiguda del règim de Ianukóvitx i a una situació molt incerta i volàtil (que inclou l'ús de la violència i greus problemes financers i monetaris). El portaveu Homs va dir que l'informe va ser citat fora de context i que els casos eren molt diferents. Certament, són diferents, i la principal diferència és que Catalunya forma part d'un estat membre de la Unió Europea i la zona euro, i és gràcies a aquesta pertinença que la pau, la democràcia i l'Estat de Dret estan ben ancorats a Catalunya. Però, hi ha similituds en els arguments utilitzats per alguns dels activistes. I per això els independentistes catalans se senten molt incòmodes amb un nou exemple del perillós anacronisme que suposen els mites nacionalistes a tot Europa, com ha explicat Lluis Bassets. A Ucraïna, tant l'oposició a Ianukóvitx com l'oposició als nous governants revolucionaris, per exemple a Crimea, utilitzen arguments nacionalistes com el "dret a decidir el nostre propi futur " a través d'una barreja de referèndums i "radicalisme democràtic" (l’assemblea del Maidan “aprovant” els candidats abans de passar pel Parlament). Les cròniques diuen que el país està dividit entre un oest pro-europeu i un est pro-rus, però hi ha molta barreja (com explica Andrés Ortega) i segur que a molta gent li agradaria viure junts i no veuen aquestes identitats com a incompatibles (els idiomes rus i ucraïnès són possiblement tan semblants com el català i el castellà). A tota Europa les identitats nacionals se solapen, conviuen als carrers i fins i tot dintre de milions de persones individuals. També estic segur que les persones pacífiques (federalistes?) a Ucraïna són silenciades avui i ridiculitzades pels grups radicals que es tornen més "centrals", tot i que potser els pacifistes no radicalitzats són una majoria silenciosa. A la regió autònoma de Crimea, un grup radical va prendre l'edifici del Parlament amb violència i va fer proclamar el dret de Crimea a celebrar un referèndum per esdevenir un estat (amb una pregunta concreta i una data fixa, però sense cobertura legal), mentre recordaven els mites fundadors de la pàtria russa rascant en versions mitificades de la història. Molts paral·lelismes incòmodes. Fins quan les minories no russes a Crimea esperaran a proclamar el seu propi "dret a decidir el seu destí"? O construïm una Europa unida, una democràcia gran i diversa, o acceptem la construcció d’etnocràcies enfrontades. És només la nostra pertinença a la Unió Europea la que fa que sigui impossible que Catalunya i Espanya caiguin en això. Esperem que la força integradora de la UE perduri i aquesta tingui la intel·ligència i força suficient per a ajudar a construir una Ucraïna federal i en pau que tingui una mà estesa a una Rússia més democràtica.

Catalunya "lliure", estudiants lliures?

Ahir va haver-hi vaga d'estudiants i un piquet va venir a "informar" als pocs estudiants que havien decidit assistir a la meva classe sobre els motius de la vaga. Tot i que no van demanar permís per entrar a la classe, les seves maneres no van ser en cap moment agressives ni violentes, i van sostenir un interessant debat (tan formatiu o més com si jo hagués donat la classe en la seva totalitat) amb els que estaven a classe. La noia que portava la veu cantant del piquet tenia bons arguments i era molt articulada, i va mostrar en general un gran respecte pels professors i les seves condicions de treball. Va criticar el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, per liderar la privatització de la universitat almenys pel que fa als estudis d'economia. Em va sorprendre però que en un moment donat s'adrecés a un dels nois que hi havia a la classe preguntant-li si també aniria a classe el dia que "l'Estat espanyol" intervingués l'autonomia catalana. Em va sorprendre perquè jo creia que eren un grup radical que havien perdut tot respecte per les institucions autonòmiques, i perquè no lligava massa amb el que havia dit abans de Mas-Colell. No és que jo estigui d'acord amb intervenir l'autonomia, però em sembla que és un espantall que alguns independentistes branden per intentar arrossegar seguidors en un moment en què comencen a perdre fe en els seus propis plans. Després vaig veure a fora de l'aula una pintada que deia "Educació digne (sic), poble lliure" i també vaig veure que la manifestació estudiantil al centre de Barcelona anava presidida per dues banderes estelades. Amics: cap dels problemes socials que té plantejats Catalunya (com la creixent segregació educativa que amb raó denuncieu) no es resoldrà amb la independència, sinó que s'agreujarà. Cal més redistribució i solidaritat, i només es poden aconseguir amb més harmonització fiscal europea, amb una unió política de la zona euro i amb un autèntic federalisme democràtic que elimini les fronteres i no que en crei de noves. Si Catalunya s'independitzés, el lideratge econòmic cauria precisament en persones com el Sr. Mas-Colell o col·legues seus encara més radicals que ell en la defensa d'un model neo-liberal (el grup Wilson), a no ser que l'hegemonia passés a ser de les CUP i passéssim a practicar una política de ruptura amb Europa. Fora de la Unió Europea ens espera la misèria i l'enfrontament etnocràtic, com a Ucraïna.