Per una sortida càlida al trilema de Rodrik

Properament sortirà a la revista Política & Prosa l'entrevista que li vaig fer recentment per Skype a l'economista Dani Rodrik. Quan li vaig preguntar pel seu famós "trilema" sobre les tensions que es produeixen entre sobirania nacional, democràcia i globalització, vaig suggerir que les tensions existeixen, però que em plantejava dubtes que la seva sortida preferida del trilema semblava ser limitar la globalització i donar per bo l'estat-nació. Em va contestar això: "Per al món en conjunt, la seva interpretació és correcta. No puc imaginar una política global de prou gruix per traslladar la democràcia al nivell global. Ho trobo difícil d’imaginar, donades les diferències actuals al món. Per a la Unió Europea (UE), crec que els fundadors de la UE tenien l’ideal que la integració econòmica europea podria ser la base d’una forta unió política quasi-federal que reforcés la integració econòmica. En aquest model dels pares fundadors, la sobirania nacional estaria molt debilitada. Els estats nació a Europa serien com els estats als USA. Això de moment no ha passat. Jo a Europa, encara triaria això, aquestes serien les meves preferències, una Europa mes integrada i uns estats menys sobirans. Però els polítics dominants no han extret totes les conseqüències d’ aquesta tensió, sempre han volgut el millor dels dos móns: mantenir la sobirania nacional, i integrar algunes polítiques, com la monetària. No admeten que més integració vol dir limitacions a la sobirania nacional. I aquesta actitud poc clara ha donat lloc a una reacció de l’extrema dreta. Un ministre holandès de finances em va dir una vegada que l’extrema dreta ultra-nacionalista és l’única que admet de veritat el trilema. Ells no trien la sortida al trilema que triaria jo, perquè no estan interessats en la democràcia com ho estic jo, però ells capitalitzen sobre el trilema perquè l’entenen".

A mi el trilema de Rodrk em sembla una de les millors maneres d'explicar un dels grans reptes del món d'avui: com solucionar democràticament problemes que cada vegada són més interdependents. El debat afecta per descomptat les tensions entre sobirania nacional i federalisme, i així ho vaig explicar una vegada a Agenda Pública. També en vaig parlar una vegada amb un altre gran economista, Branko Milanovic, que ho va reflectir en un post al seu blog. També en parlo al meu llibre "Missió Federal" i als llibres "Economía de una España Federal" i "Qué es el federalismo".

Un llibre recent de Josep M. Colomer posa l'èmfasi en una solució obertament globalista, de democràcia global, amb el matís que aquesta serà diferent de la democràcia que coneixem per als estats-nació. Un risc d'aquest debat seria caure en una perspectiva excessivament tecnocràtica, i oblidar que darrera les fronteres s'hi amaguen sovint sentiments tribals i greus conflictes comunitaris. La perspectiva de democratitzar la globalització seria en aquest sentit complementària de la perspectiva de construir comunitats polítiques semblants a les grans ciutats multi-culturals, on poden conviure, idealment compartint espais i béns públics, persones de diferents ètnies, religions i orígens. 

Aquesta perspectiva però no és la que s'ha imposat en casos com els del Brexit, Irlanda del Nord (aquí, amb matisos), Israel-Palestina (ja va avisar dels perills l'historiador Tony Judt), o l'antiga Iugoslàvia. Vist amb perspectiva, els principis de reconeixement ètnic, que potser van ser necessaris per frenar guerres i matances als anys 1990, difícilment serveixen com a solució a llarg termini per a la convivència. Avui Irlanda del Nord, Israel-Palestina i les etnocràcies de l'antiga Iugoslàvia, són societats segregades on comunitats etiquetades viuen d'esquena les unes a les altres (en el cas d'Irlanda del Nord, com explica Patrick Radden Keefe a "Say Nothing" traduït al català com "No diguis res"). L'espècie humana és una espècie social i cooperativa. L'abast de la cooperació s'ha anat ampliant des del petit grup pre-històric, fins a les grans comunitats humanes del present. Els problemes d'ara, molt especialment les desigualtats estructurades internacionalment i el canvi climàtic, ens exigeixen aixecar la mirada. Ernest Lluch parlava de federalisme càlid. Al segle XXI, aquest prendrà la forma de democràcia global (i càlida).

El desbordament fonamentalista del nacionalpopulisme català

Una escissió rigorista i fonamentalista del partit fundat per Jordi Pujol, ha envaït avui l'espai de tota la ciutadania (i no és la primera vegada), el Palau de la Generalitat de Catalunya, i s'ha auto-proclamat Autoritat Nacional de Catalunya. Ho han portat a un extrem delirant, però la idea que Catalunya és seva, la van aprendre de petits. Em pregunto si a partir d'ara, els col·lectius dels quals formo part, o qualsevol entitat catalana, partits, sindicats, associacions, podran utilitzar el Palau de la Generalitat per organitzar els seus actes. Han deixat el Palau sense president, per la seva pròpia irresponsabilitat, i ara degraden encara una mica més la institució, organitzant un acte més propi d'una secta que d'un moviment polític democràtic.

La utilització d'un espai de màxima simbologia, que hauria de ser de tothom, per crear una institució paralel·la a la sobirania popular i al marge de la llei, situa aquest estrambòtic moviment legitimista com una variant del nacionalpopulisme, ubicada entre el trumpisme i el chavisme, corrents totalment despresigiats entre les persones demòcrates de tot el món.

Tot això es podria argumentar que és millor ignorar-ho, perquè dedicar-hi atenció els fa el joc, si no fos perquè és necessari denunciar que això té lloc al mig d'una crisi sanitària i econòmica brutal, que hauria de centrar l'atenció de qualsevol actor polític i social, especialment un actor que té la responsabilitat de gestionar l'estat del benestar a Catalunya.

Personatges estrambòtics van escombrant els darrers indicis de seny i edat adulta que en algun moment acompanyava aquests sectors. Pallassos, advocats propers al terrorisme i el narcotràfic, personatges entretinguts fent coets, milhomes que flirtegen amb l'extrema dreta i la xenofòbia...

Els seus projectes no van enlloc. L'independentisme ja només està unit per una amnistia impossible, una campanya contra un rei emèrit, i la fòbia al PSC (que esperem que sigui sobre-actuada, però que sempre pot inspirar a algun boig). Ja no demanen ni l'autodeterminació, entre altres coses perquè el Parlament Europeu ja ha dit recentment que no té tampoc encaix legal, com no el té en cap país de la Unió Europea. La independència la fien, diuen (no sé si algú s'ho creu), a un "desbordament" democràtic, que no se sap què vol dir, i que tampoc no té cap encaix legal ni a Espanya ni al conjunt de la Unió Europea.

La responsabilitat última és de la "very serious people" (manllevant una expressió de l'economista i columnista nordamericà Paul Krugman)  que va impulsar al principi aquest moviment que avui està totalment fora de control i fora de tota lògica. Són alguns que avui se'n desmarquen amb la boca petita (perquè se n'avergonyeixen), però no ho denuncien obertament, i encara estan disposats a recolzar les seves campanyes distractores, com ara la d'una amnistia que no té cap encaix constitucional. Tota aquesta "very serious people" d'intel·lectuals, polítics ben encorbatats i enclenxinats, historiadors i catedràtics d'economia, si aspiren a ser presos seriosament en el futur per persones serioses de veritat, haurien de mirar-se bé al mirall i reflexionar sobre el paperot que han fet i segueixen fent, ara amb el seu silenci.

Em pregunto què els passa pel cap a persones que han militat en partits d'esquerres i que encara donen suport a aquest disbarat. De veritat que durant un temps vam compartir els valors que avui em porten a mi, i a tanta gent, a denunciar amb tota la força que pugui aquesta monumental presa de pèl?

Queden enrera els temps on només alguns dèiem amb la veu baixa que l'independentisme era la versió catalana de l'onada nacionalpopulista global. Avui això està universalment acceptat, i ja ni els mateixos protagonistes se'n donen vergonya. El culte que avui s'ha reunit al Palau de la Generalitat té més a veure amb Trump, Salvini, Chávez, Farage i Johnson, que amb qualsevol precedent del catalanisme. Però aquest no es el principal problema: el principal problema és que una gravíssima crisi sanitària, econòmica i social està escombrant Catalunya, i que aquesta no es pot permetre seguir tenint les seves institucions segrestades per un negoci que viu del fonamentalisme identitari.

V Convención: plataforma de despegue de la recuperación económica y social en clave federal

El próximo viernes, 11 de Diciembre, se celebra por quinta vez la Convención Federalista que organiza cada año la Fundación Rafael Campalans. El think tank del socialismo catalán lleva, desde antes de que existiera esta convención, trabajando en el debate y la concreción de los principios federales, desde los tiempos de Isidre Molas como presidente de la Fundación hasta los de José Montilla, pasando por Miquel Iceta (hoy líder del PSC). Ante las tendencias anti-intelectuales de cierta política, el hecho de que una modesta (en sus medios) fundación lleve años elaborando ideas que hoy forman parte de los programas electorales y las páginas de los diarios, debería ser motivo de reflexión. También deberían ser un poco más generosos en su reconocimiento del éxito del esfuerzo realizado (sobre todo comparado con el éxito de otros esfuerzos) quienes todavía dan muestras de escepticismo ante el avance del federalismo en Europa y España. Como recordaba ayer Xavier Vidal-Folch, hasta De Gaulle tuvo que claudicar después de burlarse de los “federadores” europeos.

Siguiendo el principio de que el movimiento se demuestra andando, la Convención se celebra con aliados de peso, las fundaciones del socialismo español y el socialismo alemán (la Campalans también organiza eventos con la fundación de los socialistas europeos). Han pasado por ella, en ediciones anteriores, personas de distintos partidos políticos, líderes europeos como Massimo Dalema, presidentes autonómicos como Ximo Puig, así como los principales expertos en derecho constitucional y hacienda pública. Este año, la agenda no decepciona, y presenta un panel al más alto nivel sobre co-gobernanza federal para la recuperación económica y social, y un diálogo entre dos federalistas españoles y europeos de distintas ideologías, Ramón Jáuregui y García Margallo. Una vez más, los distintos participantes dotarán de contenido los principios federales, como llevamos haciendo bastantes en los últimos años a través de libros, asociaciones y documentales. Hoy está claro que estas concreciones son parte de los cimientos sobre los que se va a edificar la reconstrucción económica y social de España y Europa.

Es una victoria ideológica de los que hace años que proponemos que un federalismo fiscal debe corregir los incentivos a competir por rebajar algunas figuras impositivas, que sectores del independentismo ahora parezcan priorizar algún mecanismo de armonización fiscal en España. Como explicó recientemente el economista Alejandro Esteller en una sesión organizada por Federalistes d’Esquerres, la forma más fácil de corregir los efectos negativos de rebajas en el impuesto de Patrimonio en una Comunidad sobre otros territorios, es reformando las fórmulas de nivelación en el Sistema de Financiación Autonómica. Este sistema está caducado desde 2014, entre otras razones por la desidia de los últimos gobiernos del PP y la inhibición de los gobiernos independentistas catalanes desde esa fecha.

Lástima que se hayan perdido 6 años (5 con ERC en el Departamento de Economía de la Generalitat) priorizando con el dinero de todos proyectos fantasiosos que ahora se saben totalmente fracasados (aunque no hacía falta esperar tanto para darse cuenta de que no iban a ningún lado), en lugar de ir a las reuniones clave o yendo a hacer de “spoiler” (como la última con la Presidenta Von der Leyen). Hemos perdido mucho por el camino. Cuando el Departamento de Economía tenía que estar defendiendo los intereses de la ciudadanía catalana en las mesas adecuadas, practicaba una contraproducente política de la silla vacía (creyéndose De Gaulle), mientras preparaba (con la base de operaciones en el mismo Departamento) una descabellada “desconexión” y veía cómo huían 5.000 empresas y 30.000 millones de euros en depósitos. Y presenciaba pasivamente el deterioro de nuestra sanidad y servicios públicos, aparte de perder oportunidades e inversiones como la Agencia Europea del Medicamento. 

Sin embargo, no se puede defender poner límites a la competencia fiscal en España y al mismo tiempo decir que “lo volveremos a hacer”. De estas dos cosas, hay que explicar a la ciudadanía que solo se puede hacer una. Y con claridad y seguridad jurídica, quienes propongan de forma creíble negociar (alejando el debate de las hipérboles extremas) un sistema de financiación que limite la competencia fiscal, para reforzar nuestros servicios públicos, en Catalunya y también en Madrid, tienen las de ganar. Porque la ciudadanía está viviendo en su propia piel, más que nunca, la importancia de tener unos buenos servicios públicos, bien financiados y bien gestionados, con gobernantes que se tomen en serio las instituciones.

Aceptada la victoria ideológica del federalismo por parte de quienes lo han estado intentando ridiculizar y boicotear durante años, es hora de aceptar también que quienes pueden avanzar por esta senda son los que han creído en ella desde el principio. Quienes hicieron posibles los Juegos Olímpicos de Barcelona. Quienes negociaron (con sus aspectos positivos y sus aspectos mejorables) el sistema de financiación autonómica de 2009. Quienes han liderado desde España, con otros gobiernos europeos, una salida mutualizada, federal, a la crisis actual con los fondos Next Generation EU. Quienes vienen diciendo desde hace años que hay que poner en marcha el Consorcio Tributario previsto en el Estatuto de Autonomía vigente para luchar mejor contra el fraude fiscal. Quienes vienen reivindicando una cierta dispersión de las sedes de capitalidad, y la practicaron con el traslado a Barcelona de la desaparecida CMT. Sí, una fiscalidad progresiva y robusta, coordinada, que busque un equilibrio entre autonomía, co-responsabilidad y suficiencia, es necesaria para reforzar nuestros servicios públicos. Eso es lo que venimos diciendo algunos desde hace bastantes años, mientras otros se echaron al monte: que el federalismo, como dice Piketty, es pre-requisito de una sociedad igualitaria y próspera en el siglo XXI.