El federalisme és el progrés real

El Pare Noel, fidel lector d'aquest blog, em va deixar sota l'arbre de Nadal un clauer amb una petita medalla que deia "fed" en un costat i una inscripció amb la frase "el federalisme és el progrés real" en l'altre. El recordatori és oportú, no perquè jo me n'oblidi (no hi ha cap risc) sinó perquè no em cansi de propagar-ho per terra, mar i aire. Difícilment avançarà el món si no és renunciant a la deriva identitària cap a la qual la volen fer relliscar alguns, si no és buscant fórmules per superar el monopoli de la sobirania i no aprofundir en aquest monopoli, si no és deixant enrera el somni obsolet de l'estat-nació. Difícilment avançarà Europa si no és sent fidel als desitjos dels autors del Manifest de Ventotene, si no és aprofundint en els elements federals que ja ens protegeixen com la justícia europea, com saben avui molt bé els qui van ser víctimes d'abusos amb les hipoteques a Espanya. Difícilment avançarà aquesta si no és obrint un debat franc on poguem construir una realitat institucional on hi càpiguen els qui tenen identitats diverses (alguns les tenim canviants, per minuts). Difícilment avançarà Catalunya si no sortim del dia de la marmota, del bucle infinit que ens porta de la desconnexió a un referèndum que se sobreentén previ a un acord. L'enèssim intent mediàtic del procés, de nou buscant el "featuring" de persones amb un passat progressista (encara que sembla que ex-consellers i catedràtics ja no es presten), no ens fa perdre de vista que seguir fent girar una sínia que ja no troba aigua enlloc (gràcies Jaume pel símil) no contribueix a fer avançar cap objectiu progressista sinó a endarrerir-los tots. Serveix de veritat per fer avançar la democràcia? O serveix perquè es mantinguin en el poder els qui amb les "eleccions plebiscitàries" van intentar evitar el control democràtic i la rendició de comptes amagant el seu principal candidat i apartant-lo dels debats televisius? Ara el gir serveix de nou per evitar la rendició de comptes respecte al programa que van presentar en aquelles eleccions "plebiscitàries", que no era altre que la desconnexió en 18 mesos, de la qual a mida que s'acosta el termini cada cop es parla menys. Serveix aquest gir per lluitar millor contra la corrupció? O servirà perquè l'any dels judicis sobre la corrupció del partit del president de la Generalitat estiguem parlant d'una altra cosa? Què hi fan persones que han lluitat per la democràcia i per combatre la corrupció a la sínia, en plena onada nacional-populista al món? Acceptem d'una vegada que la democràcia avui només pot ser una democràcia multinivell, que la globalització necessita ser governada amb federalisme, i que sense una federació mundial, europea, espanyola i catalana la corrupció seguirà jugant al futbolí en els paradisos fiscals. Quina pèrdua de temps i de recursos (des de la sentència de l'Estatut, ja portem sis anys sense govern real a Catalunya: gràcies "procés"), quan podríem estar tots buscant fórmules per retrobar-nos i no fórmules, com les desprestigiades després del referèndum del Brexit, per dividir-nos i "comptar-nos".

Aprendre per ser lliures

Hem arribat a una situació en què sortir de Catalunya per un dies a un li fa una gran sensació de llibertat. Aquesta sensació, perdoneu-me, però ja es produeix una mica fent escala a Madrid, i augmenta a mida que es va travessant l'Atlàntic, fins que s'assoleix l'èxtasi sortint al Sol de l'hemisferi sud. Mantindrem certa disciplina, cosa que requereix un esforç en aquests temps de WhatsApp i Internet, i per tant l'objectiu és dedicar les vacances a descansar i a preparar les coses importants del 2017, que no són altres que sobretot fer millor la pròpia feina (quan aquesta serveix a la societat, si es fa bé): fer millor les classes, la docència, i fer millor recerca, amb un intent de contribuir a l'esfroç d'aprenentatge col·lectiu que són les ciències socials. Per què seguir aprenent si ens anem fent grans, aprendre per a què? Que li preguntin a una senyora de 83 que se'm va acostar fa poc i que em va dir que havia recuperat les ganes d'aprendre. Entenc perfectament la seva felicitat. Aprendre ens ajuda a tenir sempre una actitud incomformista, amatents a les innovacions en tots els terrenys. Convé fugir de les coses que no ensenyen res i acostar-se a totes les situacions que ens puguin ensenyar alguna cosa. Amb totes les crítiques que es fan a la Universitat (difícil no afegir-s'hi quan algun rector és enxampat plagiant i no dimiteix), la veritat és que ofereix un context on l'aprenentatge és possible, on s'entra amb contacte amb els qui més saben, amb lectures, conferències, o la pròpia recerca que sempre és una activitat col·lectiva (fins i tot quan un escriu un article individualment) i d'abast global, on no serveixen de res les fronteres geogràfiques, i cada vegada menys les fronteres disciplinars. Aprendre ens ha de permetre ser lliures per compartir el coneixement, per anar contra corrent quan és necessari i sobretot quan és una obligació moral. I a la vegada dubtar que el que estem fent sigui el millor. Com va dir un professor que es jubila aquest any l'altre dia en una celebració, tot segueix...

Thomas Bayes y la retórica de la soberanía nacional

El matemático y ministro presbiteriano británico del siglo XVIII Thomas Bayes es conocido por su importante contribución a la estadística moderna al plantear una fórmula de actualización de las probabilidades de un evento ante la aparición de nueva información. Por ejemplo, si al estrellarse el primer avión a las torres gemelas la probabilidad de que fuera un atentado se suponía reducida (podía ser un accidente), el hecho de que minutos más tarde chocara un segundo avión obligó a actualizar en sentido ascendente esa probabilidad. El famoso estadístico norteamericano Nate Silver, en su libro "The Signal and the Noise" dedica un capítulo completo a la importancia de aplicar la regla de Bayes, no sólo como fórmula matemática concreta, sino como planteamiento en general ante la incertidumbre: debemos estar siempre abiertos a actualizar las probabilidades que asignamos a los eventos inciertos ante la aparición de nueva información. No estoy seguro de que en España y en Cataluña haya tenido hasta ahora mucha influencia el reverendo Bayes, ante la insistencia a lo largo del tiempo de muchos en seguir utilizando el concepto de soberanía nacional, y su asociación al concepto de democracia y el instrumento del referéndum de autodeterminación. En 2014 cuando se convocó el evento participativo en Cataluña del 9 de noviembre muchos lo apoyaron como máxima expresión de la democracia. Después los convocantes, no satisfechos con el evento, dieron por buena la convocatoria de unas elecciones "plebiscitarias" cuya vaga conexión con la democracia sólo fue comentada por algunos. Pero desde entonces han pasado cosas muy importantes en el mundo. El referéndum de Escocia dividió dramáticamente a la sociedad escocesa, y parece no haber resuelto el "encaje" de Escocia en el Reino Unido, aunque sí que ha servido para barrer a la izquierda. El referéndum del Brexit tampoco ha servido para "resolver el encaje" del Reino Unido en Europa, también ha dividido dramáticamente a la sociedad británica (con un asesisnato y numerosos ataques racistas incluidos), y también ha servido para debilitar a la izquierda. La fórmula del referéndum dicotómico para resolver problemas identitarios de distinto calibre ha sido o está siendo la impulsada por líderes nacional-populistas como Farage, Wilders, Orban o Le Pen. Todo esto no es una exageración. Es nueva información que hoy tenemos y que quizás sólo algunos intuíamos en 2014. Son cosas que han pasado y que deberían utilizarse para actualizar la probabilidad de que un referéndum soberanista sirva para resolver problemas de encaje institucional cuando hay cuestiones identitarias de por medio. No sólo hay que actualizar la probabilidad de éxito de un referéndum de autodeterminación, sino también la probabilidad de éxito de cualquier marco mental que asocie soberanía nacional a democracia en el mundo de hoy (esto no afecta sólo a Podemos y los independentistas catalanes). Personas y medios escritos por personas lúcidas ya están haciendo este ejercicio bayesiano, pero por desgracia quienes viven de las certezas del pasado son incapaces de practicar la actualización bayesiana. Nótese en la fórmula matemática concreta de la regla de Bayes que los dogmáticos (quienes asignan una probabilidad de 0 o 1 antes de recibir nueva información) nunca actualizan la probabilidad: es decir, la aparición de nueva información no introduce para ellos ninguna diferencia entre la probabilidad ex ante y la probabilidad ex post. Con ellos no hay nada que hacer, pero con quienes tienen una mente suficientemente abierta a la recepción de nueva información (quienes dudan) todavía hay esperanza. En nuestra sociedad evolutiva los hechos sociales son el resultado de la interacción de agentes con racionalidad limitada y tenemos poco control sobre lo que va a ocurrir, pero podemos ayudar a generar y procesar nueva información. Estos son los objetivos realistas de la acción colectiva: contribuir a producir nueva información, tener una mente abierta a procesarla, generar variedad e innovación, y contribuir a difundir aquello que nos gusta de lo que funciona.

Els últims dies de Barcelona

Guillem Martí ha escrit el llibre "Cremeu Barcelona", una novel·la històrica sobre la figura del seu parent Miquel Serra i Pàmies, conseller de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola i militant del PSUC. Serra va rebre l'encàrrec dels comunistes soviètics de destruir la ciutat de Barcelona i els seus nuclis estratègics abans de l'arribada de les tropes sublevades, un cop es va constatar que la guerra es perdria. El conseller de la Generalitat va desobeïr l'ordre i la novel·la recrea com devia ser la tensió entre ell i les autoritats soviètiques els darrers dies de gener de 1939 previs a l'entrada de les tropes rebels a la ciutat de Barcelona. La novel·la esdevé un thriller apassionat que retrata com devia ser la vida d'una desmoralitzada societat barcelonina (molt diferent de la madrilenya que va sobreviure a un llarg setge), a mida que soterradament anava sorgint també una nova societat que es preparava per conviure amb el franquisme. A Martí li facilita les coses que el seu parent estava d'un costat i va jugar un paper heroic que li permet escriure una peça literària no només agradable de llegir sinó també políticament correcta, a la qual l'autor afegeix a més peces plausibles però convenients com les tensions entre el PSUC i el PCE per la singularitat del primer. Més difícil deu ser convertir en personatges literaris protagonistes més contradictoris que no van estar en el lloc que ens agradaria, però suposo que això de moment li deixem a Javier Cercas o a Javier Pérez Andújar. És un llibre relativament llarg (600 pàgines) amb un final emocionant, que es llegeix amb plaer i amb emoció, i que ens ajuda a reviure la Barcelona dels nostres avis, dels bombardejos, la gana i les traicions. No fa tant de temps.

Junts pel No?

En les darreres setmanes s'han conegut una sèrie de notícies i dades favorables a la possibilitat d'una evolució federal de l'organització institucional de les Espanyes (podria dir-se que només falta que Sergio Ramos entregui la capitania de la selecció espanyola a Andrés Iniesta). Membres i votants de Podemos hem comprovat que són federalistes en una gran majoria, segons una enquesta recent. Per què els seus dirigents no prenen nota oficialment d'aquesta realitat òbvia és una incògnita. Però mentrestant el PNB pacta amb el PSOE a Euskadi, al mateix temps que es coneix com una enquesta de prestigi mostra que el federalisme és l'opció preferida de la ciutadania basca respecte a l'ordenament institucional. I el principal diari espanyol confirma en les seves editorials la seva aposta per una profunda reforma constitucional amb un gran suport transversal. El debat principal en aquests moments a Espanya és quin abast ha de tenir una reforma federalitzant de la Constitució espanyola, a la qual el PP està obligat a donar una resposta en positiu perquè està en minoria però vol seguir governant. Però un obstacle per assolir una reforma en un sentit favorable a Catalunya (i a tota Espanya) està en la divisió del catalanisme provocada per l'aposta independentista del centre-dreta català. Per mantenir el suport d'una força eurofòbica (la CUP) els dirigents independentistes semblen disposats a arribar on faci falta. Les úniques reformes legislatives que s'atreveixen a fer les introdueixen amb opacitat en una Llei Omnibus adjunta als pressupostos com les que feia el PP de la majoria absoluta, perquè la CUP, malgrat la seva reputació d'honestedat i preocupació pels problemes socials, en realitat només sembla preocupada per una partida de 5 milions d'euros per un referèndum que no es pot fer, en comptes de preocupar-se pels 38 mil milions de la resta del pressupost (que sí que es poden aplicar). Però al final la suposada pantalla passada serà la pantalla del futur i la tercera via passarà a ser la primera. Els líders internacionals i els responsables de la UE arranquen a córrer quan veuen a Puigdemont, precisament quan Catalunya hauria de ser un baluart en defensa de la unitat europea en temps de gran perill per al millor de la nostra civilització. Tots els diners que es malgasten amb el Diplocat i amb el complex nacional-industrial del procés es podrien esmerçar a promoure els valors de l'europeïsme i la fraternitat. Avui la coalició que va guanyar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya és ja incapaç de construir un projecte en positiu, senzillament no sap com sortir-se'n. No té ni els aliats ni els suports suficients per fer-ho, ni tampoc un projecte jurídicament detallat i legalment viable. Quan alguns dels seus dirigents "amenacen" amb avançar un referèndum al qual creuen que tots ens veurem obligats a anar a votar, semblen dictadors retirats que segueixen donant ordres quan ja han deixat de tenir qualsevol palanca real sobre el poder. Avui el projecte sembla ser sobreviure un any més que hauria de ser crucial per aconseguir avenços palpables en un millor autogovern i una reforma de l'estat espanyol (i no ho dic com eufemisme d'Espanya, ho dic perquè l'estat s'ha de reformar). Cada vegada més són Junts pel No, pel no al federalisme avançat que Catalunya, Espanya i Europa necessiten. Els dirigents independentistes sembla que prefereixen esperar a veure si una confluència dels astres en l'era de la postveritat i l'ascens dels nacional-populismes xenofòbics pot fer que l'escena internacional giri suficientement com perquè algú els comenci a rebre en algun lloc i deixin de ser uns pàries internacionals.

La necessitat d'enemics versus la necessitat de solucions

Mantenir viu el procés independentista català ha servit per mantenir el suport per al PP en uns nivells suficients (i per bloquejar les alternatives) perquè avui segueixi al poder malgrat la corrupció i les retallades, com explica el politòleg Lluis Orriols. És una altra cosa que hem d'agraïr a tots aquells que s'han afegit a l'independentisme perquè creien que alguna cosa de bo en treuria Catalunya. En una lògica semblant, és molt probable que la dreta espanyola intentés durant alguns anys allargar el final del terrorisme basc perquè en treia rèdits electorals: de què si no els forts incentius per dir que l'11-M havia estat obra d'ETA? I mantenir viu el procés independentista ha servit al pujolisme i el post-pujolisme per mantenir-se en el poder a Catalunya malgrat fenòmens semblants, que inclouen en aquest cas la confessió del líder del clan. Tant al PP com a als Pujol, Mas & Hereus (PMH) l'independentisme català els ha servit per desactivar les protestes socials del 15-M, com explica Guillem Martínez. Això vol dir que malauradament els líders de la dreta espanyola i els líders del postpujolisme tenen pocs incentius per solucionar el problema. Ben al contrari, els tenen tots per intentar mantenir el problema ben viu. No es tracta certament d'una qüestió només d'incentius racionals: una extensa literatura sobre psicologia social avala empíricament la necessitat de tenir enemics a mà. Si el problema desaparegués, bona part del seu suport, el que tot just necessiten per mantenir-se al poder, s'evaporaria. Què hauria de passar perquè almenys una part del PP i una part del postpujolisme es veiessin en la necessitat de claudicar i acceptar la via de la negociació i el diàleg de veritat per resoldre un problema en realitat fàcil de resoldre? En un article sobre la necessitat d'enemics de la dreta colombiana, un grup d'investigadors ens recorda que de vegades la necessitat de solucions pot més que la necessitat d'enemics. Encara que a Colòmbia la partida encara s'està jugant, posen l'exemple històric de Winston Churchill, que va perdre les eleccions després d'haver guanyat la guerra. Potser li hagués convingut seguir-se fent imprescindible, però el que hi havia en joc era massa important en aquest cas. Podem dir que les coses són massa importants per al PP i per a PMH com perquè intentin d'una vegada acabar amb la cançó de l'enfadós del "procés"? Francament no ho crec de moment. Però potser a mida que passi el temps l'electorat començarà a demanar explicacions sobre per què un sistema polític està paralitzat, els problemes s'acumulen, i dues elits polítiques estan entretingudes amb un problema que es neguen a solucionar. Potser arribarà un moment que la gent es girarà i tornarà a preguntar "Quin ha sido", com els dies abans de les eleccions de març del 2004 quan es va fer evident el joc de JM Aznar culpant a ETA d'una cosa que ja era incapaç de fer.

El trilema de Rajoy

En España no está en juego la soberanía nacional porque ésta ya no existe. Entiendo que esto es anatema para cualquier nacionalista, pero el día en que nos demos cuenta de que el sol no da vueltas alrededor de la tierra nuestra perspectiva será muy distinta y problemas que ahora parecen insolubles encontrarán una solución. La verdad es que entiendo la cautela de la derecha española respecto a acotar la reforma constitucional para que no se convierta en una subasta. Pero esta reforma se ha convertido en un clamor y es necesaria no para resolver el problema catalán, sino para superar la parálisis institucional, actualizar el marco competencial y financiero, mejorar las inversiones territoriales, y reconocer mejor la diversidad lingüística de España. Todo ello mejorando el sistema de toma conjunta de decisiones y la rendición de cuentas en un sistema de democracia multinivel que tenga como uno de sus elementos importantes un senado territorial. España hoy ha perdido su soberanía en política monetaria y en buena parte de su política fiscal, así como en su política de defensa de la competencia, y en su política medioambiental y de seguridad, por lo menos. España mantiene cierta soberanía en cómo organiza su sistema de seguridad social, su sistema educativo y su sistema sanitario, en estos dos últimos casos en una soberanía compartida con los niveles sub-centrales. Entiendo que con el grandilocuente, casi religioso, concepto de "soberanía nacional" quizás muchos nacionalistas españoles no se refieren a nada de todo esto (que es lo sustancial) sino al mero hecho de que las partes de España no tengan derecho a celebrar un referéndum de autodeterminación. Pero que no se preocupen por eso tampoco: el referéndum del Brexit ha demostrado que el derecho a la autodeterminación no lo tiene ni el Reino Unido, que no sabe qué hacer con el resultado de su plebiscito, y eso que está fuera del euro (mucho menos lo tiene España o alguna de sus partes). España es hoy sobre todo para muchos una forma de estar en Europa, la única posible seguramente, y un marco de fraternidad en el que podemos seguir avanzando. Rajoy ha dicho que él acepta la reforma constitucional siempre que no ponga en duda la soberanía nacional, el Estado del bienestar y nuestra pertenencia a Europa. Todo suena muy equilibrado, excepto que al decirlo nuestro presidente del gobierno chapotea sin darse cuenta de lleno en el famoso trilema de Rodrik, que predice que entre la globalización, la democracia (que permite construir el estado del bienestar) y el estado-nación, debemos elegir dos, porque los tres a la vez son imposibles. Si defendemos con uñas y dientes la soberanía nacional impediremos la cesión de soberanía al nivel europeo que ya se ha producido y que debe seguir produciéndose, acompañando el proceso de un reforzamiento de la democracia europea. Si defendemos con uñas y dientes el estado nación seremos incapaces de coordinar nuestra fiscalidad en un contexto de globalización para mantener unas elevadas prestaciones del estado del bienestar. Rajoy: si de verdad crees en Europa y el estado del bienestar, empieza a olvidarte de la soberanía nacional. Sé fuerte, Mariano.

Xavier Arbós, un constitucionalista catalanista vetat pel Parlament de Catalunya?

El dia 6 de desembre celebrem l'aniversari d'un referèndum perfectament legal que va ser fruit d'un gran acord polític al qual van contribuir representants polítics catalans de diverses tendències. En aquest referèndum, una gran majoria del poble d'Espanya i de Catalunya va recolzar la nova Constitució democràtica, que ens ha permès els anys de més pau, llibertat, progrés i reconeixement de la identitat de la història de Catalunya. Sóc un il·lús pensant que aquesta celebració democràtica seria compartida per tots aquells que diuen parlar en nom de la democràcia. Podríem celebrar que avui aquesta Constitució la podem reformar en pau i adaptar-la als nous temps. Encara sóc més il·lús, pel que sembla, pensant que es podria aprofitar l'ocasió per proposar des de Catalunya com a membre del Tribunal Constitucional a una personalitat acadèmica del prestigi professional del Professor Xavier Arbós. Aquest expert constitucionalista té una llarga trajectòria, i a més s'ha caracteritzat en els darrers anys per una actitud de diàleg i de recerca de solucions per a la situació que es viu a Catalunya des de la sentència de l'Estatut de 2010. Que la coalició Junts pel Sí ni tan sols es plantegi vetar la figura de Xavier Arbós dóna la mesura del grau de ceguesa en què es pot caure quan una força política es deixa portar pel pendent del sectarisme. Vull pensar que encara Junts pel Sí pot rectificar, perquè hi ha persones en el seu interior almenys de passat progressista i persones que coneixen el tarannà i la trajectòria d'Arbós, un acadèmic que defensa versions molt avançades del federalisme. Estem parlant d'un expert constitucionalista que podria jugar un paper crucial en un escenari de solucions beneficioses per a Catalunya i per al conjunt d'Espanya (l'alternativa real és la paràlisi). Es tracta d'una personalitat acadèmica que coneix perfectament el cas canadenc, tot un referent internacional a l'hora de trobar solucions a problemes jurisdiccionals i de sobiranies complexos i enquistats. Em costa de creure que el sectarisme pugui arribar a vetar una persona tan dialogant i catalanista com Xavier Arbós. Si s'arribés a confirmar la negativa de Junts pel Sí (sembla que de moment prefereixen no recolzar cap candidat abans que recolzar Arbós), sisplau que no em vingui cap representant de Junts pel Sí (especialment els que en el passat han estat federalistes o ho deien) a dir-me que ells no veuen malament el federalisme, que el problema és que no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre, etc. Hauran demostrat que menteixen una vegada més, que són els nacionalistes siguin d'on siguin (inclosos els catalans) els qui no volen saber-ne res d'una cosa tan civilitzada com el federalisme. Si es confirma, que espero que no, serà veritat que prefereixen entendre's amb forces eurofòbiques abans que amb acadèmics del màxim prestigi internacional. No hi hauria pressupost del Diplocat que pogués amagar certs graus de ridícul.

"Destuitear" la reforma constitucional

En estos momentos se dan en España las condiciones para avanzar en una reforma de la actual Constitución por un amplio consenso. Algunas personalidades del Partido Popular han admitido esta posibilidad, es una prioridad para el PSOE, lo sostiene también Ciudadanos y Podemos también reclama reformas. El alcance y contenido de las mismas merece diferentes opiniones, y sobre eso debería versar la negociación. El PNV ha alcanzado un acuerdo con el PSOE en el País Vasco y se abre a acuerdos con el PP en el Congreso de los Diputados, mostrando su voluntad de corresponsabilizarse en las reformas futuras de España para mandar una fuerte señal al resto de Europa de compromiso con la libertad, la democracia y el europeísmo en un momento de grandes problemas para nuestro continente. Hay sectores del independentismo catalán que están ansiando algo a lo que agarrarse para abandonar o por lo menos aparcar su proyecto y bajar las velas de sus navíos en lo que está siendo un viaje a Itaca cada vez más patético. Pero no nos engañemos: en las condiciones en que se desarrolla la política hoy día no está nada claro que los distintos agentes tengan incentivos para trasladar a acuerdos formales lo que son incluso sus coincidencias en valores básicos como el europeísmo y la democracia. No me imagino a algunos dirigentes del PP alcanzando acuerdos con Pablo Iglesias si cada reunión de una supuesta comisión de reforma constitucional es retransmitida en directo por TV, finaliza con una rueda de prensa y va acompañada de un hashtag para que sus señorías tuiteen y retuiteen a gusto. Mejor crear mecanismos institucionales de diálogo y negociación, con la participación de expertos de reconocido prestigio bien valorados por todas las fuerzas políticas. Los expertos y los responsables políticos que participen en la elaboración y negociación de las reformas constitucionales deben poder trabajar con calma y sosiego, y deben rendir cuentas de su eficacia tras un período razonable de tiempo. En eso consiste el grado óptimo de transparencia democrática: en rendir cuentas respecto a un objetivo preciso, en este caso alcanzar un acuerdo para una reforma no cosmética de la Constitución, que nos acerque a las mejores prácticas de las federaciones en las que viven la mayor parte de las personas que habitan en regímenes democráticos del mundo. Quienes no trabajen por el acuerdo deben quedar en evidencia y deberían ser condenados con el ostracismo social. Sólo un amplio acuerdo desde el PP hasta Podemos podrá ser refrendado por la ciudadanía española y catalana, como sería deseable para entrar en una fase de estabilidad que permita disponer de un marco institucional eficaz para resolver problemas acumulados. Si el formato de la reforma constitucional es el de la subasta, el de amenazar con un zapato en la mano, o el de pensar más en la rueda de prensa posterior a la reunión que en los frutos de la misma, será imposible que salga nada de todo ello. Y si no sale nada seguiremos igual, porque no hay alternativa. En España, o reforma federal o parálisis. En Europa y el mundo, federalismo o barbarie.