El federalisme, una idea moderna i pràctica

A l'assemblea d'ahir de Federalistes d'Esquerres (FED), el seu president Joan Botella va dir molt encertament que un dels modestos èxits de l'associació havia estat posar sobre la taula la vigència del federalisme com a idea de present i de futur, i no només com una d'aquelles coses que s'estudien en els llibres d'història.

La projecció quasi clandestina del documental "Federal" (boicotejat pels mitjans de comunicació de la Generalitat) ha posat de manifest que la idea té a veure amb buscar alternatives contra els nacional-populismes del present (anomenats per alguns populismes plutocràtics o també sado-populismes), i amb buscar formes de govern per gestionar els gravíssims problemes socials de la humanitat, des del canvi climàtic, fins a l'evasió i la competència fiscals, passant per les migracions i els problemes de persones refugiades. El federalisme és la idea de construir una democràcia multi-nivell on ningú tingui el monopoli de la sobirania, amb el gran repte avui, en marxa i en progrés, de fer una Europa federal a través de la Unió Europea. 

Hem passat del federalisme de Pi i Margall al federalisme de Thomas Piketty, l'economista francès autor de best-sellers, que parla del social-federalisme com una de les grans receptes del present i del futur per abordar de forma creïble les injustícies socials del nostre temps.

Són idees que estan avançant, de forma imperfecta i lenta, però estan avançant, a Espanya i a Europa, per exemple amb l'aprovació dels fons Next Generation EU, que per primera vegada senta les bases d'una Europa fiscal. No només la majoria de persones que viuen avui en democràcia al món ho fan en federacions, sinó que la democràcia multi-nivell és la via per abordar formes de governança global, que avui ja s'estan assajant a Europa.

La foto del nostre federalisme la veurem demà, quan els presidents autonòmics espanyols es reuneixin amb el govern espanyol i amb la presidenta de la Comissió Europea. Aquest és el nostre federalisme, no és una entelèquia, ja el tenim aquí, ja és com ens governem, en un continuum democràtic que va de l'ajuntament a les institucions europees. És ridícul en aquest sentit que el govern català segueixi resistint-se, fins el moment d'escriure això, a adoptar el Radar Covid, una app de rastreig homologada a nivell europeu i utilitzada per totes les les altres comunitats autònomes. La contribució del govern català al déficit federal té ja un cost en vides humanes.

L'estat d'alarma, acabat de declarar pel govern espanyol, és un exemple de la nostra ja real, però imperfecta, co-governança federal, prenent una decisió general a petició de les comunitats, que ha de ser executada per aquestes amb modulacions territorials. 

Els qui fins ara deien que el federalisme és tan difícil com la independència de Catalunya, que es vagin buscant una altra excusa per seguir boicotejant el federalisme.

El nacional-populisme de dretes s'ha inventat per amagar les desigualtats i perpetuar-les, ho explica molt bé el llibre "Let Them Eat Tweets" ("deixeu que mengin tuits") per als Estats Units, però també val per altres casos, inclòs el català. Els autors del llibre remarquen que això no s'ha produit en un laboratori, sinó per l'assaig i error de certes élites desesperades davant de la dificultat per mantenir la seva agenda socialment injusta en un context democràtic. No hi ha res com exaltar passions ètno-nacionals, lingüístiques o religioses, per apartar l'atenció de les injustícies socials, encara que calgui subcontractar la mobilització a organitzacions "friquis". 

El combat del federalisme contra el nacional-populisme no forma part de cap eix "territorial". Això només està en la imaginació i la retòrica. Aquest és un combat social, ho saben molt bé els plutòcrates que recolzen el nacional-populisme, ho fan per mantenir els seus privilegis a la desesperada, buscant per la via dels greuges i les emocions l'adhesió de persones de menys recursos. Sembla mentida que encara hi hagi persones amb passat progressista que els hi facin el joc. El federalisme és un combat social per governar per a la majoria, amb eines a l'abast dels problemes que tenim plantejats, que no són cap broma.

Les paraules de Carod a "Federal" i l'independentisme tronat i nacionalista

Els qui encara no hagin vist "Federal", el documental d'Albert Solé emès per fi ahir a la televisió pública catalana (per bé que amb 3 anys de retard, coincidint amb un partit del Barça i sense fer-ne publicitat), el poden veure ara a la carta amb tota tranquil·litat, clickant aquí.

Les persones que l'hagin vist apreciaran que es tracta d'un documental de tesi, però plural i reflexiu. Ja ens agradaria que la najoria de programes polítics a la televisió pública catalana tinguessin aquest to. Hi parlen personalitats internacionals, i també representants de la política d'un ventall que va des de Carod-Rovira fins a García-Margallo, passant per Monedero, Solana, Jiménez Villarejo i altres.

Per fer aquest tipus de documentals polítics, ja sigui "Federal", "La Pelota Vasca", "Ferida Oberta" o "ETA. El final del silencio", habitualment es graven hores de declaracions de diverses persones, i al final es fa una selecció. En el cas de "Federal", tot i que Carod-Rovira hi té un paper destacat, d'alguna manera representant un independentisme suposadament dialogant i civilitzat, tenim evidència que Albert Solé en va descartar algunes de les seves declaracions, no sé si per no posar-lo massa en evidència. Ho sabem perquè en el tràiler promocional de la pel·lícula (minut 3.13), hi apareix Carod-Rovira amb la mateixa escenografía de la versió final, dient textualment que "no es pot federar allò que és diferent" (cosa que no apareix al documental final). Podria ser que ens falti context per afirmar amb rotunditat que es refereix a Catalunya i Espanya. Però si s'hi refereix, el director del documental li va fer un favor a Carod treient això de la versió final, perquè que una persona (com la majoria de catalans i catalanes) amb sang de la resta d'Espanya, digui que Catalunya i Espanya són tan diferents que no es poden federar, frega el ridícul. No només més de la meitat de la ciutadania té lligams de sang o lingüistics amb la resta d'Espanya, sinó que som semblants en moltes altres coses, com la religió (o absència d'ella), la gastronomia, els hàbits, les aficions esportives, la majoritària vocació europeista... És cert que costa més federar coses que són més diferents, però també és cert que la federació és necessària precisament perquè hi ha diferències. De fet, com va dir una vegada l'actual regidor de Barcelona i editor Joan Ramon Riera, el federalisme és dret a la diferència sense diferència de drets.

Això no vol dir que el que va quedar a la versió final de les paraules de Carod-Rovira no pugui ser objecte de crítica, o almenys de reflexió sobre les pròpies contradiccions del personatge i del moviment. Carod s'esforça per desmarcar-se del que ell anomena expressions "tronades i nacionalistes" d'un cert independentisme, i reclamar un independentisme cívic i racional. Contrasten aquestes paraules amb la seva reflexió recent sobre si va ser una bona idea no deixar que antics sectors catalans partidaris de la "lluita armada" accedissin al cos de Mossos d'Esquadra. O fan pensar sobre com de tronat i nacionalista va ser anar a pactar, amb els ulls tapats, sent president de la Generalitat en funcions, amb la cúpula d'ETA, que aquesta no seguiria actuant a Catalunya però sí a la resta d'Espanya. Tant de bo que emergeixi aquest independentisme cívic i racional (alguns pensem que si emergeix, renunciarà a la independència com objectiu a curt i mig termini, com a mínim), però no és el que ha dominat, sens dubte en espais com les xarxes socials, però tampoc no ho ha fet en la trajectòria de persones aparentment calmades com Carod-Rovira.

Finalment, l'ex-líder d'ERC no pot evitar en les seves reflexions al documental aferrar-se a un tòpic, que també han contribuit a difondre com a excusa per tapar la seva mala consciència, algunes persones amb un passat d'esquerres o federalista que han abraçat l'independentisme (almenys abans d'adonar-se que s'estaven abraçant a la versió catalana dels corrents nacional-populistes internacionals). Em refereixo a l'argument que és tan difícil la independència com el federalisme. Aquesta falsa equivalència, tan habitual en aquells que estan mancats del coratge per enfrontar-se al nacional-populisme, no s'aguanta en la realitat dels fets. La realitat és que avui Espanya i Europa ja han fet una part del camí cap a una evolució federal, i aquesta evolució continuarà. No pot haver-hi cap equivalència amb un moviment que ha promès una "desconnexió" dicotòmica que no acaba mai de produir-se, i només serveix per enganyar molta gent i evitar la rendició de comptes.

"Federal", un documental fet des de baix, al Canal 33 dissabte 17-O a les 22.30h

Han calgut 3 anys de lluita perquè per fi la televisió pública de Catalunya programi el documental "Federal", encara que sigui en data i horari de difícil audiència (un dissabte tard a la nit) i a la seva segona cadena. És un documental d'alta qualitat, dirigit per un director internacionalment guardonat, Albert Solé, i on intervenen personalitats de diferents ideologies i nacionalitats. És un documental de tesi, però plural i reflexiu, a diferència dels documentals de tesi independentistes que la televisió pública catalana ha finançat de forma entusiasta, i programat repetides vegades i amb tota urgència.

El documental existeix des de 2017, va ser finançat gràcies a centenars de persones que van contribuir-hi per micromecenatge, i va ser estrenat a la tardor d'aquell any als cinemes Verdi de Barcelona. Impossible oblidar la sala plena, amb la presència de Pasqual Maragall i Diana Garrigosa. Tres anys després, seguim notant com es falta al respecte a les idees federals, però també com aquestes avancen en la realitat de les coses, amb totes les dificultats, tant a Espanya com a Europa. Malgrat tot, la realitat té un fort biaix federal.

El proper dissabte, 17 d'Octubre, tenim una cita a les 22.30h davant de la tele per veure "Federal" i suposo que després es podrà veure durant uns dies per Internet o en plataformes on deixen els programes penjats durant uns dies. La pressió popular, vehiculada a través de Federalistes d'Esquerres, amb l'ajuda de diputades i diputats de l'oposició al Parlament de Catalunya, ho han fet possible.

A "Missió Federal", el llibre que un conegut fanàtic nacional-populista va dir que calia cremar, vaig explicar alguna cosa de com va ser possible el documental. Escrit a l'estiu de 2018, ho reprodueixo tot seguit.

En els darrers dos o tres anys Federalistes d’Esquerres ha fet un esforç extraordinari per fer realitat el documental Federal, dirigit per Albert Solé. Ens va semblar que podria ser una bona idea tenir un objectiu concret i ambiciós, però factible, al voltant del qual mobilitzar-nos. I que el producte final podia ser una eina de qualitat per difondre i debatre les idees federalistes.
L’acte final de la campanya de micromecenatge que va tenir lloc l’estiu de 2017 a Sant Joan Despí, gràcies a l’impuls i el compromís de l’alcalde Antonio Poveda, va reflectir molt bé el que vol ser Federalistes d’Esquerres. Fou presentat per Silvia López Valentín i Cesáreo Rodríguez Aguilera. Hi van parlar diverses personalitats, com Nicolás Sartorius, Eulàlia Vintró i José Luis Atienza. Vam mostrar un vídeo amb encara més suports, com els de diversos alcaldes del Baix Llobregat, de partits diferents, i el de José Montilla, i que va culminar amb unes paraules (una mica més extenses que les dels protagonistes anteriors) de l’escriptor Javier Cercas. Entre el públic, que omplia una gran sala d’actes, hi havia Eva Granados i diversos dirigents sindicals. També es van llegir unes paraules de Juan Capilla, un militant històric del PSUC de Cornellà. Va ser un acte intens i emotiu.
El finançament del documental s’aconseguí per mitjà del micromecenatge, sense ajudes institucionals públiques de cap tipus. Algunes persones han fet un esforç financer important. Al final de la pel·lícula consten els mecenes. En justícia i en contrast, perquè quedin retratats, també haurien de sortir els que no hi van posar res malgrat conèixer el projecte. Jo els recordo perfectament, perquè a alguns els vaig dedicar temps. També recordo els qui ens donaven lliçons de com s’havia de fer, els qui no ens van tractar del tot bé a les reunions, etc. Al principi, algú ens va dir que érem excessivament ambiciosos, que no creia que aconseguíssim més de tretze mil euros. Això potser és degut a l’absència d’una tradició de recaptació de fons a l’esquerra catalana, que només va trencar el Maragall candidat a la Generalitat quan va organitzar uns sopars a cent mil pessetes el cobert (devia ser, doncs, el 1999, perquè el 2003 ja hi havia l’euro). Al final, amb un gran esforç, vam aconseguir cent deu mil euros i, gràcies a això, l’Albert Solé ha pogut fer un documental excel·lent. És una peça d’una qualitat infinitament superior a la dels documentals proindependentistes. A més, a diferència d’aquests, hi apareixen diversitat d’opinions, inclosa la independentista. TV3 té coneixement del documental i, de moment, a l’hora d’escriure això, als seus executius ni se’ls ha passat pel cap programar-lo.

Lecciones de Barcelona'92 para la gestión de los fondos Next Generation EU

La gestión de los fondos Next Generation EU en España tiene algunas similitudes con la gestión de los fondos para los Juegos Olímpicos Barcelona'92, que se saldaron con un éxito de gestión aplaudido en general (no sin algunas cosas mejorables). Se trata de movilizar en un reducido espacio de tiempo una gran cantidad de dinero. Aunque existen obvias diferencias entre ambos proyectos, el reto de selección y gestión tiene puntos en común.

Habiendo vivido de cerca los Juegos Olímpicos de Barcelona (aunque era muy joven y hace ya bastante) y habiendo reflexionado sobre su experiencia en comparación con otros grandes eventos, creo que se pueden sacar 5 lecciones:

-Liderazgo político. Tanto la consecución de los fondos, como la selección de los proyectos y su gestión requerirá un fuerte liderazgo político. En el caso de Barcelona, el Alcalde de la ciudad (rodeado de un equipo excelente) ejercició este liderazgo, en la obtención de la sede olímpica, y posteriormente en la puesta en común de voluntades y la movilización de la sociedad. Es absurdo pretender des-politizar los fondos convirtiéndolos en un proyecto tecnocrático. Un gran proyecto colectivo, que requiere movilizar recursos y dinámicas en poco tiempo, en una sociedad democrática, requiere liderazgo político al más alto nivel. Pedro Sánchez ejercició este liderazgo, compartido con otros líderes europeos, consiguiendo la existencia misma de estos fondos federales, de una cuantía y unas características sin precedentes. Ahora debe ejercer el liderazgo en la selección y gestión de los proyectos, con el input imprescindible de técnicos del mejor nivel, como ocurrió en Barcelona. Igual que Pasqual Maragall merece un lugar de honor en nuestra historia, también lo merecerá Pedro Sánchez si la gestión de los fondos es un éxito. Así debe ser en una sociedad democrática.

Colaboración institucional. Los Juegos de Barcelona fueron un ejemplo de federalismo. Todas las instituciones colaboraron. Se combinaron instrumentos nuevos con participación multi-nivel (el Holding Olímpico), con un reforzamiento de las administraciones tradicionales. En el caso de Barcelona, se reforzó el Gabinete Económico de la Alcaldía y se profesionalizó la gestión financiera. Ahora se habla de co-gobernanza. Las inversiones de los fondos europeos Next Generation EU sólo serán un éxito si todos los niveles de la administración participan en un clima de lealtad y cooperación en la selección y gestión de los proyectos. Y donde haya un nivel reticente o que arrastra los pies (la Generalitat de Catalunya en 1992, y ahora, qué casualidad), el liderazgo político debe gestionar con habilidad la movilización de la opinión pública para ponerle en su lugar.

-Colaboración público-privada. Aunque el liderazgo corrió a cargo del sector público municipal en Barcelona, se buscó en todo momento la sintonía con el sector privado y su colaboración, por ejemplo en la expansión de la oferta hotelera de la ciudad. Es un buen momento para reforzar y modernizar el tejido empresarial, así como para renovar el compromiso de las empresas privadas con la sociedad que les brinda una infraestructura para que se desarrollen. Lo fue en 1992 y lo es ahora.

-Fondos al servicio de un proyecto colectivo global. Barcelona 92 fue un éxito porque no fue un gran proyecto aislado, sino porque se puso al servicio de un proyecto de transformación urbanística, económica y social de la ciudad. Los fondos next Generation EU deben ponerse al servicio de un proyecto de modernización de España y Europa, que ponga por delante una transición ecológica justa y una modernización digital de nuestras estructuras públicas y privadas.

-Evitar sobre-costes y "elefantes blancos". Es imprescindible un uso óptimo de los recursos, evitando los sesgos habituales en todos los mega-proyectos. Estos sesgos están perfectamente estudiados y tienen que ver con el exceso de optimismo y las dificultades de valorar bien ex ante costes y beneficios. En Barcelona, pese al éxito en general, hubo sobre-costes (como en todas las Olipiadas) y quedaron "elefantes blancos" (infraestructuras inutilizadas que cuestan de mantener). Aprendamos de la experiencia, en lo bueno que es casi todo, y en lo menos bueno, que también lo hubo.

Reconstrucció econòmica per a una nova etapa a Catalunya

 Avui ha tingut lloc, en el context de l'Escola de Tardor del PSC, un debat sobre la reconstrucció econòmica a Catalunya, on he pogut participar juntament amb Manuel de la Rocha i Eva Granados. Les sessions han servit per desenvolupar plantejaments de fons per presentar una oferta electoral a Catalunya basada en una gestió de govern sòlida, que deixi enrera el desgavell dels darrers 10 anys, i que contribueixi a resoldre problemes i no a crear-los. La sessió del matí de l'Escola es pot veure en aquest vídeo, i en el minut 59 comença el nostre debat. El que he intentat aportar es pot resumir en aquestes dues idees:

-El federalisme com a condició necessària per desenvolupar bones polítiques socials. Manuel de la Rocha, una de les persones clau a la Moncloa, havia dit prèviament que la crisi actual era una gran oportunitat per desenvolupar l'estat de les autonomies en clau federal. I així és, o dit d'una altra manera, és una gran oportunitat per convertir el nostre federalisme salvatge en un federalisme ordenat i sistemàtic. Espanya està avançant pel camí de la co-governança federal i Europa ha donar un salt federal amb els fons Next Generation EU. Ambdós federalismes es trobaran aviat en una reunió del president del govern espanyol amb els presidents autonòmics, amb la presència afegida de la presidenta de la Comissió Europea. Auest és el camí, i és una necessitat per abordar els grans problemes del nostre temps, especialment les urgències socials i econòmiques derivades de la pandèmia

-La transició ecològica ha de ser justa i no ha de deixar ningú enrera. Una persona ha preguntat que què passava amb sectors econòmics com el turisme i l'automoció si es prioritzava un nou pacte verd. La pregunta és pertinent, perquè avançar per la via de la transició ecològica sense preocupar-se per les seves implicacions a curt termini en termes de llocs de treball i de benestar per als sectors populars, ha estat un greu error en alguns indrets, com per exemple a França. Eva Granados també havia posat èmfasi anteriorment en la prioritat de la creació de llocs de treball. A la llarga, el canvi climàtic perjudica sobretot els sectors més vulnerables, i per tant a llarg termini frenant el canvi climàtic es fa política social. Però això no és tan obvi a curt termini. És crucial per als partits socialistes i progressistes preocupar-se perquè, també en el curt termini, la transició ecològica sigui justa, es faci creant llocs de treball, i més que compensant, de forma immediata, els components regressius que puguin tenir algunes polítiques ecològiques.

De la crisi actual n'hem de sortir, també a Catalunya, amb un nou model de societat, que reparteixi millor la riquesa i el poder, i que permeti créixer i crear llocs de treball frenant al mateix temps el canvi climàtic, en la línia de les prioritats de l'actual govern espanyol i de les institucions europees. Catalunya no pot seguir amb un govern que dongui l'esquena a aquest repte crucial, perquè està ocupat donant cops de cap a la paret.