La idea federal

El dijous passat vam celebrar a Barcelona un debat molt oportú sobre “Federalisme a Europa i al món”, organitzat per Federalistes d’Esquerres. Vam parlar des de Barcelona Carme Valls, vice-presidenta de Federalistes d’Esquerres i membre del Moviment Federalista Mundial, Jean Leclair, professor de la Universitat de Montreal i un tercer intervinent ben conegut del fidel lector. Via skype van intervenir des de Granada José Antonio Pérez Tapias, professor de la Universitat de Granada i autor de Invitación al Federalismo (encara no se sabia que aviat seria conegut per altres aventures, en les quals li desitjo molta sort), des d’Amsterdam Paolo Vacca, membre de la direcció de la Unió Europea Federalista, i André Lecours, director científic del think tank canadenc L’Idée Fédérale. El vídeo complet de l’esdeveniment es pot veure aquí. El debat dic que era oportú, perquè era pocs dies després d’unes eleccions que havien donat més d’un disgust als europeus federalistes i a la gent de bona voluntat. De totes maneres, el col·loqui va demostrar la bona salut de la idea federal, amb organitzacions dedicades a aquest ideal a nivell europeu i mundial, i persones compromeses amb la idea a Barcelona, a Granada i a tants llocs del món. Més de la meitat de les persones que viuen en democràcies ho fan en federacions, i a ulls de qualsevol observador, tant Espanya com Europa estan, certament de forma no lineal, en procés d’esdevenir federacions. Males notícies per als sobiranistes britànics, francesos, russos, ucraïnesos, espanyols o catalans: el món avança cap al federalisme, perquè l’estat-nació no serveix per a fer front als grans reptes de la humanitat.

L'opinió d'un militant de base sobre el PSC

Els resultats del passat diumenge van ser dolents pel PSC. Són temps difícils, i jo estic molt lluny dels que quan es reuneixen és per decidir si segueixen o se'n van del partit en el qual han militat durant molt de temps. Jo vull estar a les dures i a les madures. Per mi, és hora de militar més que mai (alguna cosa ens fa ser menys socialistes i federalistes avui que fa cinc anys, que no sigui que no estem de moda?). N'hi ha que militen més que mai quan hi ha molts càrrecs institucionals a repartir, però a mi em passa a l'inrevés. El diumenge passat vaig fer orgullós d'apoderat i ho tornaré a fer quan toqui. Ja sabem que els que diuen que volen fer un altre partit, més socialista que mai, acaben en candidatures d'un altre partit, que no recolza a la socialdemocràcia europea i que fins i tot flirteja amb posicions euroescèptiques.
Però la meva fidelitat no ha de portar a engany: el partit avui és inelegible, i necessita entrar urgentment en una fase de voladura controlada de les seves estructures internes. Quan dic voladura em refereixo a remodelar profundament l'aparell, sobretot el del C/ Nicaragua, però no només. Els aparells són necessaris, però aparells moderns i competitius. I quan dic controlada és perquè sense control tot és susceptible d'empitjorar, i al PSC segueix havent-hi actius entre la militància i l'electorat que ja voldrien per a ells altres partits polítics. La renovació (i menys quan és purament endogàmica, com fins ara) ja no serveix. Cal la reconstrucció.
Avui el PSC està dirigit de facto per persones que no poden donar la cara públicament, o bé perquè no tenen cap prestigi social o bé perquè, justa o injustament, han tingut o tenen problemes amb la justícia. El partit l'han de dirigir de facto persones que puguin donar la cara. No em refereixo a Pere Navarro, que fa el que pot, i que m'imagino que ningú voldria estar en el seu lloc en aquests moments. Si ell es veu amb forces per seguir, endavant. Però també ell ha comès errors en el procés de les europees, sobre els quals hauria de reflexionar: des del procediment per triar el candidat (beneint primer a Miquel Iceta, i després improvisant unes primàries innecessàries que van anar malament), fins a posar la seva autoritat darrera del projecte de Barcelona World a mitja pre-campanya, que pot ser comprensible a escala local, però que contradiu alguns principis de l'estratègia sòcio-econòmica de la social-democràcia.
És molt necessari que el principal partit del federalisme, l'única opció viable i raonable per a Catalunya, sigui creïble i elegible. Un objectiu de tornar a percentatges de vot al voltant del 20% és realista si es fan bé les coses, però no està escrit que sigui així. Les eleccions europees estan molt lluny de mostrar un tsunami independentista. L'únic partit que es mostrava obertament independentista va ser el més votat, però és un partit nacionalista radical, amb clars tics euroescèptics, que no pot liderar cap projecte per Catalunya en el marc de la Unió Europea. Avui he llegit que el seu candidat ara diu que Catalunya serà independent el 2016, però fa uns anys deien que seria al 2014 (ara) i fa dos dies deien que seria per Sant Jordi de 2015. Què diran al 2016? En quin món, o millor dit, en quina Europa, viuen, a Ucraïna o en un país seriós de la zona euro??? El partit independentista guanyador va obtenir el 11,3% dels vots de l'electorat potencial, donada l'alta abstenció. Si li sumem a CiU, cosa que en rigor no es pot fer perquè Unió no és independentista, arribaríem al vint-i-pocs per cent de l'electorat. Suficient per governar, però insuficient per alterar les fronteres de la Unió Europea. I per cert, acabo de veure que Marine le Pen, igual que Nigel Farage de l'UKIP, també demana un referèndum. Mentrestant, els eurodiputats catalans independentistes són una minoria: López, Villarejo, Urtasun, els dos de Ciutadans, el del PP i el d'Unió no són independentistes que jo sàpiga, però són tan catalans com en Terricabras (l'Ernest suposo que ara deu ser independentista, tot i que la major part de la seva vida va ser federalista i alguna cosa li deu quedar).
Hora de reaccionar, companyes i companys.

En busca de buenas noticias

Mal fin de semana. Cuando el viernes me olvidé la bolsa de deporte en el tren, ya intuí que el fin de semana empezaba muy mal. El mismo día, el Financial Times había encontrado errores en el diagnóstico de Piketty (habrá que seguir el debate), el sábado el R. Madrid ganó la Champions League y el domingo la derecha gana en España y en Europa, la derecha anti-europeista xenófoba se impone en Francia y el Reino Unido, y en Cataluña gana el nacionalismo radical. Para alguien que se dedica a promover las ideas de la socialdemocracia y el federalismo, un fracaso rotundo. Me consuela la victoria de la socialdemocracia en Suecia, Portugal, Italia y Rumanía. Pero quizás la mejor noticia sea que los resultados nos marcan la gravedad de la situación (y por lo tanto la necesidad de actuar), sobre todo por la victoria de partidos de perfil enormemente inquietante en el Reino Unido y Francia, dos grandes países de Europa. El centro-izquierda sigue vivo porque es la segunda gran fuerza en el Parlamento Europeo, pero no consigue configurar una alternativa ilusionante a la derecha. Hoy muchos saldrán con soluciones milagrosas, pero nuevos bandazos podrían hacer que las cosas sean aún peores. Intentemos reflexionar y actuar con la cabeza fría. Quizás para lo que hay margen es para eso, para que entre el griterío nacionalista y radical, salgan voces sensatas y creíbles. Saber dar respuestas simultáneas a la falta de perspectivas económicas y a la necesidad de una Europa más unida, y convencer de ello a británicos, franceses (y catalanes), a la vez que se es capaz de renovar en profundidad a los partidos burocráticos construidos a base de un poder institucional ya desaparecido, quizás, sólo quizás, sean las claves.

Imatges ridícules

Hi ha imatges que deixen en ridícul els seus protagonistes. Dues imatges que entrarien en aquesta categoria les he vist avui.
En una d'elles, les joventuts nacionalistes de Catalunya ensenyaven una pancarta enorme en un míting de Convergència i Unió, que deia, en anglès, "We Want to Vote", que vol dir "Volem votar". La pancarta és ridícula perquè tenia lloc en un míting electoral propi d'un país lliure on 48 hores després havien de tenir lloc unes eleccions democràtiques on la ciutadania votaria tan lliurement com a tot Europa, el continent més democràtic del món. La pancarta, enorme i ben editada, és a dir, no gens improvisada, s'estenia mentre parlava Artur Mas, líder del seu partit, i president de la Generalitat perquè va guanyar unes eleccions lliures on els ciutadans de Catalunya van poder votar lliurement, després que el mateix president exercís la seva potestat legal de convocar eleccions quan li dongui la gana. A Catalunya alguns intenten transmetre la sensació que no es pot votar, que la democràcia està suspesa, contra tota evidència. Estem votant permanentment, i l'única restricció a la democràcia és el poder polític de les classes privilegiades i el sectarisme dels mitjans públics i subvencionats de comunicació. Per descomptat, igual que en totes les democràcies del món, no podem votar sobre tot en tot moment i inventant-nos regles noves cada vegada. Si ho poguéssim fer, no seríem una democràcia seriosa, que segurament és el que alguns pretenen.
En una altra imatge ridícula que acabo de veure, el porter i capità del R. Madrid, un personatge ultra-ric i ultra-famós, amb coneguts problemes amb hisenda això sí (igual que altres futbolistes), plorava desconsoladament perquè el seu equip guanyava un trofeu futbolístic.
Què tenen en comú les dues imatges? La visió de túnel, la ignorància completa de la realitat més enllà de les quatre parets mentals que custodien les neurones d'alguns. Sóc pessimista sobre l'evolució de la intel·ligència humana.

25-M y después: federalismo o barbarie

El próximo domingo 25 de mayo está en juego el avance del proyecto europeo hacia cotas superiores de unidad y democracia, contra el riesgo de mayores repliegues identitarios y nacionalistas. La mayoría de los graves problemas que tenemos planteados sólo tienen una solución en el ámbito europeo, o incluso mundial (pero para incidir en éste sólo podemos hacerlo a través de una Europa más fuerte). Federalistes d’Esquerres se ha pronunciado con claridad al respecto. Eugenio Scalfari explicó el pasado domingo qué le lleva a apoyar a Martin Schulz como presidente de la Comisión y yo me sumo a sus argumentos. Como ejemplo de la enorme confusión que introducen en Europa los partidarios del repliegue identitario, es útil repasar lo que nos ofrecen los partidos nacionalistas catalanes, algunos neo-nacionalistas españoles, y algunos que actúan bajo presión nacionalista:

-CiU: sus euro-diputados elegirán a dos candidatos a presidente distintos, y pertenecerán a dos grupos parlamentarios distintos. Los de Unió votarán al mismo presidente que el PP. Los de CDC votarán a un liberal federalista, Guy Verhofstat, que no quiere ni oir hablar de su consulta. La Lega Nord, único partido relevante en Europa que apoya los planes soberanistas de Mas, está a favor de la salida del euro.

-ERC:  ¿son socialdemócratas, como dicen Ernest Maragall y Toni Comín?  ¿Son verdes? ¿O comparten las tesis neo-liberales del grupo Wilson sobre la irrelevancia de la UE y su preferencia por una asociación simplemente de libre comercio? Xavier Vidal-Folch ha escrito un artículo devastador al respecto. ¿Alguien sabe quiénes son sus aliados a nivel europeo? ¿Se puede votar a un partido para un Parlamento en el que no se sabe que va a hacer? Parece que su candidato Terricabras está muy contento porque tendrá tiempo para escribir libros de filosofía.

-Ciudadanos: los neo-nacionalistas españoles tampoco saben con quién aliarse a nivel europeo. A pocos días de las elecciones, su líder Albert Rivera dijo sin ruborizarse que ya decidirán a qué grupo piden apuntarse cuando estén ahí (Ana Pastor, en La Sexta, siempre tan incisiva, no le insistió al respecto). No saben si son liberales, socialdemócratas o mixtos.

-ICV-IU: sus euro-diputados apoyarán a dos candidatos a presidente. ICV es la única fuerza política catalana que ha conseguido arrancar un compromiso de una candidata, en este caso de los Verdes europeos, a presidir la Comisión, de apoyar la consulta de autodeterminación (perdón, del derecho a decidir) en Cataluña. No aclara la candidata si aceptará lo mismo de cualquier parte de un estado miembro, y en todo caso cómo se gestionaría una Europa donde proliferen los referéndums de autodeterminación, en lugar de emplear las energías en luchar por una unión más estrecha, federal  y democrática (como hacía Daniel Cohn-Bendit, que por desgracia ahora se retira).

-Las CUP, otra fuerza que apoya la consulta de autodeterminación en Cataluña, ni se presenta, porque no cree en la Unión Europea (como ERC, pero por lo menos lo dicen abiertamente).

En conclusión, las fuerzas que monopolizan el debate soberanista en Cataluña carecen de proyecto europeo. En realidad (con la excepción de una ICV confusa), Europa les molesta profundamente. Es algo que tienen en común con fuerzas euro-escépticas.

Hay que ir a votar por una Europa más unida y democrática. Y a partir del día siguiente, a seguir luchando por el federalismo en Europa y el mundo, para lo que estáis todos-as invitados-as al acto del Palau Macaya en Barcelona el día jueves 29 de mayo a las 19 horas.

Carta a un jove europeu federalista

Benvolguda amiga o benvolgut amic,

l’altre dia vaig participar en un acte de la Joventut Europea Federalista (JEF) a la Universitat Pompeu Fabra. Quan m’ho van proposar de seguida vaig dir que sí, a diferencia d’altres propostes que rebo de vegades per anar a tertúlies o coses semblants. No em feia il·lusions que seria un acte massiu, però sí una oportunitat de conèixer gent jove interessant, com així va ser. Certament, no va ser massiu: tenia difícil competir amb un acte que es feia a l’aula del costat d’una mena de faqir que parlava sobre l’optimisme o una cosa així, o amb el que s’anunciava el dia següent amb el titol més suggerent de “Fuck the Troika”. L’acte de la JEF era  un acte seriós sobre el somni d’Europa, “d’on venim i on anem”, sense concessions al populisme o la demagògia. Persones joves que organitzen un acte així en els temps que corren mereixen tot el suport dels qui aspirem a un món civilitzat.

Sé que són temps difícils per a una persona jove europea, especialment en els països perifèrics d’Europa. Però tant tu com jo sabem que la solució dels problemes ja només pot ser europea.  L’estat-nació ha quedat obsolet per fer front als grans problemes: el canvi climàtic, la inestabilitat financera, la pobresa internacional.  

Tant tu com jo sabem que el federalisme fa compatibles la diversitat i la democràcia. És una forma de govern compartit però regles clares on els governants a diferents nivells poden retre comptes directament a la ciutadania, en comptes de retre’s comptes entre ells, com succeeix en els sistemes confederals o intergovernamentals. Les formes de govern federal, que són diverses i flexibles, són ja avui la forma d’organitzar-se per a quasi el 50% dels ciutadans del planeta, i cada vegada serem més si Espanya i Europa avancen més decididament en aquesta direcció.

No us puc garantir l’èxit perquè el federalisme té molts obstacles i enemics (aquells que creuen que les fronteres o l’homogeneïtat són una solució, i no uns dels principals problemes), malgrat els progressos que ha demostrat.  Però sí que us puc garantir que amb la vostra lluita tindreu una vida plena i que sembrareu una llavor que tindrà fruits. Esperem que aquests arribin com més aviat millor, però si no els recolliu vosaltres, que tant de bo fós així, els recolliran les generacions futures, com avui a la majoria d’Europa recollim la llavor de pau que van sembrar federalistes idealistes després de les calamitats de la segona guerra mundial. I on no preval la pau (com a Ucraïna) és perquè el federalisme retrocedeix davant de les banderes i els nacionalismes.

Vosaltres sabeu millor que ningú que Europa és un gran somni de pau i prosperitat. El somni es farà realitat si som capaços d’organitzar-nos en una democràcia federal i no en etnocràcies, o territoris fragmentats dividits per fronteres perseguint cadacun el somni de la seva petita identitat. L’exemple de l’antiga Iugoslavia no pot ser més trist: 300.000 morts després, han creat diversos estats independents, i encara dintre d’ells segueix havent-hi divisions ètniques ben atiades pels empresaris de l’odi. Això només se supera renunciant a les fronteres, buscant la convivència en la diversitat. Allò que es fa per enfrontar-se a un enemic exterior no augura res de bo quan a dintre del teu territori n’hi ha que se’ls identifica amb aquest enemic exterior.

El nostre futur no coneix fronteres. Sigueu analítics i no cregueu en les solucions miraculoses, però no accepteu tampoc acríticament les meves lliçons ni les de ningú. Rebreu moltes pressions i trampes per no mantenir el combat ferm. No deixeu d’estudiar i de preparar-vos, de viatjar i de conèixer persones d’altres llocs. No deixeu de llegir llibres com el de Claudio Magris (“El Danubi”) sobre la diversitat de cada petit tros d’Europa, o de Clara Usón (“La hija del Este”) sobre la guerra dels Balcans. Crec que us explicaran millor que jo el que us vull transmetre.

Amiga o amic: et desitjo una llarga vida federal.

En el dia d'Europa, la nova web del federalisme

Molt apropiadament, el Dia d'Europa, 9 de Maig, que commemora la històrica declaració del ministre francès d'afers exteriors Robert Schuman, ha vist com sortia a la llum la nova web de Federalistes d'Esquerres. Aquesta associació, que s'ha sentit dir de tot, des d'insults a les xarxes socials i als mitjans públics de comunicació segrestats pel fanatisme nacionalista fins a comentaris condescendents i ridículs de l'estil dels "és massa tard pel federalisme" o "no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre", ha anat fent el seu camí, i avui té un prestigi que difícilment poden tenir altres grups de tots els colors que volen jugar un paper en el debat sobre com ens organitzem i com gestionem les identitats i sobiranies compartides i solapades del segle XXI. Avui resulta que els dos principals partits de l'esquerra espanyola, i els dos principals sindicats, es proclamen federalistes, i resulta que fins i tot entre persones de dretes algun tipus d'acord (federalisme sense dir-ho) es veu no sols com a necessari, sinó com a imprescindible i inevitable. Sobiranistes de tot el món, assabenteu-vos-en: el futur és federal. A Espanya, a Europa i a tot el món. L'estat-nació fa tard: ja ha fet el seu paper, gràcies i adéu siau. L'extraordinària nova web de Federalistes d'Esquerres té un apartat especialment recomanable que és la de "Què pots fer pel federalisme". Es poden fer moltes coses, i totes estan explicades a la web, però la primera comença a ser un deure moral en un paisatge cívic enormement inquietant: fer-se de Federalistes d'Esquerres.

La Fundació Olof Palme fa una pregunta clara

El proper dimecres 14 de maig a les 19h. la Fundació Internacional Olof Palme (FIOP), que lidera Anna Balletbò, i la Universitat de Barcelona, organitzen un important acte titolat "Hi ha dret a la secessió?" A diferència de la majoria de portaveus independentistes, especialment en l'òrbita de CiU però no només, la FIOP no fa servir eufemismes. Els sobiranistes catalans, experts en la utilització manipuladora del llenguatge, prefereixen parlar de dret a decidir, d'estat propi, d'estructures d'estat, de la voluntat del poble... No, no, no: dret a la secessió. Sense embuts. Les coses, pel seu nom. Anomenar les coses pel seu nom permet utilitzar categories que faciliten la comparació internacional i el diàleg amb persones expertes que no tenen especialment un partit pres en les polèmiques locals. Per a parlar-ne, qui millor que una de les persones que més hi ha pensat al món, el professor de folosofia política de la Universitat de Duke, Allen Buchanan. A l'acte també hi participarà entre altres el membre de la Junta de Federalistes d'Esquerres i degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, Joan Botella. La qüestió és si en les societats democràtiques on es respecten els drets humans i on no hi ha minories explotades, es pot reconèixer el dret d'una part d'un estat de dret a separar-se de la resta si ho desitja en un moment donat del temps, trencant els seus vincles de solidaritat. Com que el reconeixement generalitzat d'aquest dret impediria de fet qualsevol tipus de solidaritat i generaria una gran inestabilitat (com la que té lloc actualment a Ucraïna, per exemple), és molt important saber si hi ha casos extrems on cal garantir aquest dret, i si aquestes condicions es donen a Catalunya a l'any 2014. El fet que aquest dret no estigui reconegut en cap democràcia desenvolupada ja fa temps que hauria d'haver fet reflexionar molta gent, però potser el senyor Buchanan, autor d'un tractat sobre el tema, ens hi ajudarà.

Un debate entre Martin Schulz y Thomas Piketty

Un fiel lector de este blog (gracias Antonio) me envía el link de un debate (en francés) organizado por Le Nouvel Observateur entre Martin Schulz, candidato socialista a la presidencia de la Comisión Europea, y el economista francés Thomas Piketty, autor del exitoso libro "Le Capital au XXIe Siècle". Mucho mejor ver esto que cualquiera de las tertulias que aparecen en las televisiones española o catalana. En este debate, el candidato socialista discute con el economista sobre algunas de las propuestas contenidas en el libro de este último, y en el manifiesto por una unión política del euro, firmado por Piketty entre otras muchas personas (¿a qué esperas, querido-a lector-a?). Ambos participantes han coincidido en la necesidad de dar un fuerte impulso a la unión europea en clave igualitarista, trascendiendo nociones anticuadas de la soberanía nacional, y en evitar los repliegues identitarios y nacionales, y también han coincidido en la necesidad de construir una Europa más democrática. Se han mostrado de acuerdo en la necesidad de armonizar y trasladar al nivel europeo el impuesto de sociedades y en luchar de forma coordinada contra el fraude fiscal. Schulz sin embargo ha discrepado, acaso con un exceso de vehemencia de la que al final se ha disculpado, de la propuesta de Piketty de institucionalizar una cámara presupuestaria de la zona euro, formada por diputados surgidos de los parlamentos nacionales. El político alemán ha considerado que esta opción, aunque bienintencionada, es puramente teórica y no serviría para dejar de lado los intereses estrictamente nacionales. En cualquier caso, que gane la socialdemocracia europea y que se deje asesorar por Piketty.