Economistes per un progrés real

Ahir va tenir lloc la presentació del document sobre el projecte econòmic de la socialdemocràcia encarregat per la Fundació Campalans i la secretaria d’economia del PSC. A continuació podeu llegir el text en què vaig basar les meves paraules.

Presentem un document  de debat, per tant incomplet i obert a noves aportacions. No és un document que tingui concessions de cara a la galeria ni que busqui l’aplaudiment fàcil. Però no és tampoc un document tècnic ni agnòstic, sinó compromès amb una visió igualitarista de l’economia. El fem públic en el seu estat actual, de “work in progress”, com el podíem haver ensenyat abans o després. El document té tres parts, més una introducció i unes conclusions: un sistema econòmic més just i eficient, mercat laboral i política industrial.

El document parla de la crisi i més enllà, no necessàriament centrant-nos només en l’economia espanyola o catalana: parla del tipus de societat amb el qual volem sortir de la crisi. El punt de referència és el dels països nòrdics i dels governs socialdemòcrates (SD) d’aquests països i altres. Les experiències de govern SD o inspirades en les idees SD són les que han aportat més benestar durant més temps a més persones de la història de la humanitat. I la SD aporta el conjunt de valors (com va dir l’historiador Tony Judt en els seus darrers escrits) que millor permeten navegar en un món sotmès a grans problemes globals.

El document és un esforç d’afirmació de les nostres idees en temps de gran incertesa, i al mateix temps de posar-les al dia en diàleg amb altres esforços semblants. No és un programa electoral ni un fulletó per anar repartint als mercats, sinó un document per al debat i la reflexió. No és tampoc una recepta màgica per sortir de la crisi ni per superar els nostres problemes electorals.

El model nòrdic es basa en la igualtat, estat del benestar, innovació, respecte pel medi ambient, igualtat home/dona, compatible amb un rol important per a les empreses privades i el mercat. Un model fortament redistributiu basat en una elevada pressió fiscal acceptada per la població perquè a canvi rep els fruits d’una acció col·lectiva eficaç. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista cultural.

Es tracta d’aconseguir la millor combinació d’eficiència i equitat (sabent que no és fàcil ser suec). Com fer-ho: amb reformes progressistes: avançar en l’igualitarisme cultivant alhora una reputació de responsabilitat econòmica, de seriositat i rigor. Acceptar reformes que permetin la sostenibilitat i la millora del model igualitarista, en un context d’envelliment de les poblacions, d’oportunitats i amenaces globals. Amb una reforma fiscal perquè la fiscalitat deixi de recaure principalment en la classe treballadora, introduint reformes complementàries que facin possibles tipus impositius més elevats (harmonització fiscal, reducció d’altres distorsions com per exemple augmentant allà on sigui possible la competència en els mercats de producte).

Els millors economistes crítics amb el neo-liberalisme, com els neoclàssics progressistes (Krugman, Stiglitz, Arrow, Stern, Nordhaus, Rodrik) i partidaris d’enfocs alternatius rigorosos (Bowles, Aoki, Basu) avalen que aquesta combinació no només és possible sinó que és desitjable.

Els economistes hem estat massa arrogants però Keynes va dir: “The ideas of economists and political philosophers, both when they are right and when they are wrong, are more powerful than is commonly understood. Indeed the world is ruled by little else. Practical men, who believe themselves to be quite exempt from any intellectual influence, are usually the slaves of some defunct economist. Madmen in authority, who hear voices in the air, are distilling their frenzy from some academic scribbler of a few years back. I am sure that the power of vested interests is vastly exaggerated compared with the gradual encroachment of ideas”. L’important és triar bé els economistes, i altres pensadors, de referència, en comptes de posar-se les mans a la cartutxera cada vegada que se sent la paraula “economia” o “economistes” (com diuen que feia Queipo de Llano amb la paraula “cultura”).

A Espanya i a Catalunya hi ha menys compromís polític progressista dels economistes de més alt nivell que en altres països. Per exemple en el “Occuppy Handbook”, hi ha tots els economistes que recolzaven el moviment Occupy (o sigui, els indignats globals) però no hi participa cap economista espanyol.

Un estat més gran és necessari, però ha de ser un estat repensat: la gent no el recolzarà si no perceben que l’estat combat la corrupció,  i el malbaratament de recursos, i contribueix a regenerar la democràcia.

Regenerar la democràcia amb seriositat és la millor forma de combatre al mateix temps el populisme i la tecnocràcia. Una nova política ha de ser un bé col·lectiu al servei de les classes populars.

El document també tracta de la dialèctica entre estat i mercat en la societat que volem després de la crisi. El caràcter anònim de les forces de mercat és més clar que en cap altre sector en els mercats financers, que segons Robert Shiller amb les reformes institucionals adequades es podrien posar al servei d’un món més just, menys sotmès a riscos de forma desprotegida. L’estat és una institució més d’acció col·lectiva (no l’única), la que fins ara ha actuat a més gran escala, però ara aquesta escala s’ha quedat curta davant de la dimensió dels mercats. Va ser la combinació d’estats i mercats, junt amb altres institucions, que va fer possible simultàniament la revolució industrial i la reducció de mortalitat dels darrers dos segles, i ara s’hauran de tornar a combinar per fer possible una tercera revolució industrial. Els supòsits que fan que els mercats amb pocs afegits funcionin malament cada vegada tenen més vigència (externalitats, béns col·lectius, rendiments creixents): cal l’acció col·lectiva, però adaptada a les noves condicions tecnològiques i estructurals, cal repensar l’estat.

 Autors com Sáez i Piketty, Milanovic, i altres han explicat com les desigualtats han augmentat amb la crisi. Ens procupa la desigualtat en la renda, l’herència de les desigualtats, i les desigualtats en l’accés a posicions contractuals i de poder. Per això defensem redistribució de la renda i redistribució dels actius i combat a la segregació educativa.

Abordem la necessitat d’un creixement sostenible i de fer front al canvi climàtic, en un combat que al mateix temps hauria d’incloure la lluita contra la pobresa mundial, perquè argumentem que els problemes climàtics i de subdesenvolupament no es poden abordar per separat. Com diu el llibre de Joan Cals “Los intereses del futuro”, l’economia i l’ecologia s’han d’integrar per entendre la petjada ecològica de les activitats econòmiques. L’economista francès Phillippe Aghion aposta en aquest sentit per una tercera revolució industrial basada en les energies netes i en un fort paper d’un estat renovat.

Les grans empreses també s’han de reformar, sense fer-ho serà difícil avançar cap a una reforma laboral justa, cap uns partenariats públic-privats que no suposin amagar els riscos sinó assignar-los millor, cap a la solució als problemes de canvi climàtic i de corrupció.

Respecte al mercat laboral, en la sessió que hi vam dedicar vam convidar dues persones externes al grup i només en va venir una. Com a resultat d’això el document en el seu estat actual pot haver quedat un xic esbiaixat, i hem de treballar perquè reculli altres veus; en el passat haguéssim convidat economistes com Lluis Fina o el Prof. Toharia, però ja no estan entre nosaltres. Jo no acceptaria més flexibilitat sense més seguretat, i no tant més flexibilitat, sinó millor flexibilitat. El mercat laboral ha d’estar fortament regulat; no faria una lectura justa del document qui el fés servir per justificar més flexibilitat externa en el mercat de treball. Però no podíem no pronunciar-nos sobre el problema principal de l’economia espanyola i catalana i les seves dues característiques principals (la major volatilitat de l’atur i l’enorme dualitat); proposem un gran acord que incorpori aspectes fiscals, formatius i de participació dels treballadors en la gestió de l’empresa, i que tingui una dimensió internacional: més integració europea, més mercat únic, a canvi de més harmonització fiscal i protecció social. No és suficient amb invocar la flexiseguretat, perquè aquesta no té lloc en un buit institucional: la flexiseguretat ha de ser acceptada i políticament sostenible.

Tot això ho podem aconseguir en un marc que només pot ser Europa: és en aquest sentit que cal adaptar la socialdemocràcia a realitats més complexes. No estem aïllats, importa molt com els hi va als nostres veïns, clients, proveïdors i tots aquells amb els qui interactuem. No té cap sentit intentar fer illes de prosperitat a Europa ignorant el que passa al voltant, sinó que hem d’adaptar els instruments col·lectius (partits polítics, governs) a la dimensió dels mercats i espais d’interacció on operem realment.

Gràcies per la vostra atenció, i us animem a fer-nos arribar aportacions per fer un document més extens i millor.

Historiadors amb la samarreta nacional

Vaig estudiar la llicenciatura en Història a la UAB entre 1983 i 1988. Després vaig estudiar Econòmiques i m’he dedicat més a l’economia, però mantinc un gran respecte per la història i pels historiadors, i una certa frustració per no ser un historiador de veritat. De la Facultat de Lletres de la UAB no m’agradaven algunes coses (com el caos permanent, que no existia a la Facultat d’Econòmiques, algunes escales més avall), però me n’agradaven bastantes coses, i vaig aprendre entre altres dues lliçons:

-Cal desconfiar de les versions oficials de la història, especialment les de carácter “nacional”, habitualment centrades en mites justificadors d’interessos relacionats amb el present.

-La interpretació marxista de la història té un poder explicatiu notable, perquè ens ajuda a situar l’evolució de tots els procesos socials en el context dels interessos materials.

No cal dir que aquests aprenentatges estan subjectes a nombrosos matisos, però m’han resultat força útils per entendre moltes coses, i en línies generals no res del que després he après llegint, viatjant, estudiant economia o participant en l’acció col·lectiva, m’han fet pensar que fossin incorrectes.

Per això trobo especialment lamentable que els senyors Tortella, a una banda del quadrilàter, i els senyors de Riquer i Albareda, a l’altra, s’hagin posat la samarreta o el pantaló de boxa amb la seva respectiva bandera nacional, i oblidant tota mena de matís, s’hagin posat a intercanviar cops de garrot intel·lectual. El senyor Tortella diu entre altres comentaris de traç gruixut que els catalans tenim gelosia del poder de la llengua castellana. No només no tenim gelosia, sinó que ens sentim orgullosos de parlar-la i poder admirar les grans creacions d’aquesta llengua, fins i tot contribuir-hi, i alhora poder posar de manifest els enormes disbarats que es diuen de vegades amb ella. Els senyors de Riquer i Albareda no creuen que hi hagi res de veritat, pel que sembla, en l’acusació d’adoctrinament nacionalista de la població catalana, fins i tot després d’haver estat humiliats com a historiadors catalans al veure com els show men Miki Moto i Jordi Soler passaven per davant de tots ells com a directors d’activitats de debat i estudi en el tricentenari dels fets de 1714.

Debajo de los adoquines, Europa (y no Cataluña), o por qué el independentismo catalán no tiene apoyo internacional

(Esta es la versión en castellano del artículo escrito originalmente en inglés en Real Progress, y traducido al catalán en Esquerra sense Fronteres).

Los promotores de la campaña independentista en Cataluña invierten enormes esfuerzos y recursos para tratar de obtener apoyo internacional para su causa. Hay por lo menos dos libros en inglés en las librerías que explican los argumentos a favor de la independencia, escritos por partidarios locales (al parecer no lograron encontrar prestigiosos expertos extranjeros, que habrían aumentado la credibilidad del esfuerzo). El gobierno catalán mismo gasta recursos públicos en esta campaña internacional, por ejemplo mediante el despliegue de una organización de partidarios internacionales (de origen catalán) llamada "Diplocat". Se han enviado cartas al Presidente Obama (que han recibido una respuesta más bien fría).

Los resultados de todos estos esfuerzos han sido muy escasos. Básicamente, no hay apoyo externo relevante para la independencia catalana. Portavoces oficiales de las instituciones de la Unión Europea han declarado en repetidas ocasiones que una Cataluña independiente comenzaría su vida fuera de la UE y publicaciones de prestigio como The Economist y el Financial Times han expresado su apoyo a una mejor integración federal de Cataluña en España en una Europa unida. Los promotores de la independencia deberían reflexionar sobre las razones de su fracaso. Quizás las consecuencias distributivas de la campaña independentista y de la independencia real (si es que alguna vez se produce) de un territorio relativamente rico, donde se respetan plenamente los derechos humanos y la identidad, no son las que normalmente encienden las campañas internacionales de solidaridad. Estamos hablando de la Cataluña del siglo XXI, no de la India, Sudáfrica o Tíbet en el siglo XX. Ningún pacifista activista internacional desearía un brote de inestabilidad en Europa, sobre todo en el sur de Europa y el Mediterráneo. El federalismo es a la vez una alternativa más realista y más ambiciosa. Los secesionistas a menudo argumentan que los federalistas no tenemos seguidores fuera de Cataluña  sin tener en cuenta la opinión de 40 % de los españoles, según una encuesta reciente, o los partidarios internacionales mencionados anteriormente), suponiendo implícitamente que la ayuda externa no es necesaria para la independencia. Pero las nuevas fronteras son una cuestión internacional. El cambio climático, la inestabilidad financiera, o la pobreza en el mundo no se pueden solucionar desde cualquiera de los actuales estados nacionales en Europa (como suele decir Daniel Cohn-Bendit), y mucho menos desde un pequeño y nuevo estado- nación (sobre todo si no se acepta como miembro de la Unión Europea, lo que ya sabemos oficialmente que de entrada no pasará).

En un artículo muy revelador en el New York Times (NYT), varios empresarios catalanes manifiestan su discrepancia con la campaña secesionista. El periodista sólo recoge la opinión de un ejecutivo a favor de la independencia. Se trata de Jordi Bagó Mons, presidente ejecutivo de Serhs, empresa proveedora de catering para hoteles e instituciones públicas y otros servicios de turismo. Bagó es miembro de una asociación empresarial que apoya la secesión. El Sr. Bagó argumenta que con la independencia  “podemos construir un modelo económico mucho mejor para Cataluña". Uno se pregunta si la misma Serhs será una fuente de inspiración para este modelo, ya que el presidente de la compañía y ex -político, el Sr. Ramon Bagó Agulló, ha sido investigado por la Oficina Antifraude catalana (véase El País, 29 de enero, 2013). Muy apropiadamente, el reportaje de NYT explica como el gobierno catalán mismo que promueve la campaña secesionista, también  ha sido debilitado por escándalos de corrupción. Entonces no es de extrañar que este movimiento tenga tantas dificultades en inspirar a partidarios extranjeros, como anteriores luchadores catalanes por la libertad sí merecieron el apoyo de personas como George Orwell.

Uso y abuso del concepto de “élite extractiva”

El Director Adjunto de El Periódico, Sr. Albert Sáez, dijo en un artículo reciente que “El federalismo no tiene credibilidad cuando se presenta simplemente como un atajo intelectual para evitar que se celebre una consulta. Entonces no es una propuesta política sino simplemente un instrumento en manos de las élites extractivas para frenar un movimiento de base popular”. El concepto de élites extractivas fue acuñado por Acemoglu y Robinson en su libro “Por qué fracasan los países” (“Why Nations Fail”), para describir aquellos grupos sociales corruptos que impiden la expansión de los derechos políticos y económicos de las mayorías para evitar el desarrollo de muchos países. El libro de Acemoglu y Robinson es un libro sobre economía política del desarrollo que tiene aspectos muy interesantes, y que también ha sido sometido a duras críticas por parte de numerosos científicos sociales. Yo me he leído el libro, me he hecho eco de las críticas, y he debatido sobre todo ello con mis estudiantes de postgrado y con numerosos colegas. Seguro que, sin embargo, se me puede escapar algún detalle que no acabe de comprender. El concepto de élites extractivas ha sido popularizado en España por César Molinas, quien lo ha aplicado a la crisis institucional que vive nuestro país. Teniendo parte de razón (la corrupción es un problema muy grave de nuestra sociedad: las relaciones peligrosas entre gobernantes, grandes empresas y periodistas necesitados de financiación son un ejemplo de ello), los trabajos de Molinas tratando de forzar el uso del concepto de “élites extractivas” para España han recibido comparativamente todavía más críticas que el libro de Acemoglu y Robinson. Yo no sé si el Sr. Saéz se ha leído el libro de Acemoglu y Robinson (o si lo ha entendido) o los trabajos de Molinas, y las críticas que han recibido, pero lo que es seguro es que no ha entendido ni las motivaciones ni los argumentos de los federalistas que, sin oponernos radicalmente a ello, somos muy escépticos de que una solución democrática al problema de Cataluña deba pasar necesariamente por un referéndum de secesión que pueda dividir todavía más a nuestra sociedad. Por ejemplo, algunos de estos federalistas somos profesores en universidades del sector público (de esos que el señor Durán Lleida dijo por ejemplo que no ganaban suficiente como para dedicarse a ello cuando deje la política) cuyo principal contacto con el fenómeno de la corrupción es estudiarlo y denunciarlo.

La unió en la diversitat

La democràcia guanyada amb tant d'esforç ens dóna l'espai per discutir com volem organitzar la nostra convivència, i és un fet positiu que el debat de com hem d'organitzar-nos políticament torni a estar dins de les converses de molts ciutadans i ciutadanes. Per més que algú vulgui fer veure que tots pensem igual, la societat catalana, com l'espanyola o europea, és una societat plural amb idees diverses, classes socials, identitats compartides i superposades.
A Catalunya hem tingut una llarga tradició de federalistes des de Pi i Margall a Rafael Campalans, passant pel gruix de les esquerres durant la lluita antifranquista i la transició democràtica, que han compartit l'esforç per construir una societat millor amb sectors progressistes de tot Espanya o amb lluitadors que venien d'altres països com George Orwell. Pi i Margall ja contraposava les idees de poder i autoritat amb la de consentiment. No hi ha més sobirà que l'individu, no hi ha més poder que el pactat entre individus sobirans. El pacte o contracte i no la sobirania abstracta del poble ha de ser la base de la societat, deia. Aquest individualisme que dóna la sobirania a la ciutadania i que s'organitza mitjançant ens col·lectius (municipis, regions, nacions), és «el principi de la revolució que aspira avui a la reconstrucció de l'Estat», escrivia qui fou primer president de la República federal espanyola el 1873. També és revelador el posicionament de Valentí Almirall quan diu que «aspira, no a la uniformitat, sinó a la unió», i que «ho espera tot de l'associació». Organitzar la pluralitat, respectant la diversitat cultural i les llengües, ha estat el propòsit del catalanisme polític des dels seus orígens.
(la totalitat d'aquest article, publicat a El Periódico per Carme Valls i jo mateix, es pot llegir aquí).

Banderes que oculten la realitat

Avui ha tingut lloc una manifestació a Barcelona on de nou les banderes han estat les protagonistes. En les principals imatges, una gran bandera, en aquest cas catalana i espanyola, ocultava un munt de caps. Totes les manifestacions mereixen un respecte si es desenvolupen pacíficament, i aquesta no és una excepció. He vist el tractament que n’ha fet TVE que, simètricament al que fa moltes vegades TV3, ha destacat que el PSC havia decidit no apuntar-s’hi, i subratllava declaracions de promotors de la manifestació emfatitzant el “greu error” del PSC per no ser-hi. Aquestes ganes d’afegir-hi el PSC per part dels dos extrems oposats el que fan és destacar el rol central que no només el PSC (si és capaç de jugar les seves cartes amb més força, unitat i credibilitat), sinó totes aquelles persones que defensen solucions al voltant del federalisme, estan cridades a jugar, si estem disposats a evitar un escenari d’enfrotament entre els d’unes banderes, i els de les altres (per cert, totes s’assemblen força).

Mentre comptem banderes i manifestants, gran part del debat polític segueix desenvolupant-se com al marge de la realitat. Vegem-ne alguns exemples:

1) Vivim una gravíssima crisi econòmica i social, que ha fet augmentar dràsticament l’atur i les desigualtats, de la qual sembla que és millor que no se'n parli. Paral·lelament a aquesta (i de forma relacionada) s’ha desenvolupat una crisi institucional que afecta la legitimitat de tots els poders públics espanyols i catalans, crisi en la qual cal emmarcar la sentència d’un tribunal  constitucional deslegitimitat que va considerar oportú deslegitimar al seu torn la decisió en referèndum dels catalans sobre l’estatut impulsat pel president Maragall. De la crisi institucional (que inclou la corrupció) també millor que no se'n parli.

2) Les forces polítiques majoritàries a Catalunya pretenen aprovar una data i una pregunta per a una consulta que és molt difícil que compleixi amb una sèrie de criteris amplament considerats desitjables: ser legal i acordada, plantejar alternatives realitzables, donar lloc a una resposta clara, no dividir addicionalment al poble de Catalunya. Al Quebec van fer un referèndum al 1980, que van haver de repetir el 1995 (sembla que a la primera no es va solucionar el problema), amb el mateix resultat, i després van haver de fer la llei de claretat, davant de la confusió. Un dels guanyadors dels referèndums, Stéphane Dion, va dir que havia estat una experiència traumàtica i divisiva.  Igual que el teorema de la impossibilitat d’Arrow demostra matemàticament les dificultats de tenir regles de votació que compleixin una sèrie de criteris desitjables (i per això entre altres raons  les nostres democràcies són imperfectes i inestables), en el cas de la consulta resulta impossible sortir del laberint. Preguntar per un "estat propi" a la Unió Europea no és ni clar, ni planteja una alternativa immediatament viable, ni pot ser acordat i ser legal en el marc actual. Una pregunta clara entre independència i la situació actual ens dividiria artificialment (a part de no poder ser acordada). L’últim invent, una pregunta a triar entre federalisme i independència (ja m’agradaria, però fins i tot jo em preguntaria: quin federalisme? no seria millor explicar-ho amb una nova constitució i sotmetre aquesta a referèndum?), encara seria més difícil d’acordar: per què el president del govern espanyol ha d’estar d’acord a plantejar només dues alternatives amb les quals està en desacord? Un referèndum amb tres alternatives és quasi impossible que dongui lloc a una resposta clara, com a assenyalat Oriol Bartomeus. Que la immensa majoria de catalans desitgi una consulta (qui no desitja ser consultat sobre moltes coses? qui no desitja dir que sí a alguna cosa davant de la pressió ambiental?), no impedeix veure les enormes dificultats de la seva realització, i les poques simpaties que despertaria a la Unió Europea, que ja veu amb poques simpaties el referèndum d’Escòcia, que té lloc fora de la zona euro, en un estat (el Regne Unit) que no té Constitució escrita i que es planteja el procés de sortir de la Unió.
3) Un exemple relacionat de llunyania de la realitat és preguntar-se per què un estat membre ha de poder sortir de la Unió, i una part d'un estat no ha de poder sortir de l'estat. A mi no em fa cap gràcia que el Regne Unit pugui sortir de la Unió (entre altres raons perquè sóc anglòfil), però algú creu que es pot avançar cap a una Europa més unida si proliferen els referèndums per sortir-ne i per desmembrar els estats-membre? Una altra variant del mateix és l'expressió "jo vull votar", com si a Catalunya no estiguéssim votant cada dos per tres: dues de les tres darreres eleccions al Parlament han estat anticipades, i la darrera ja va intentar ser "plebiscitària". La democràcia és votar, però també és deliberar, governar, respectar les minories (coses que cada vegada practiquem menys), i bastir un marc institucional que faci algunes coses més difícils que d'altres.

4) Molts rutinàriament segueixen lamentant el poc cas que ens fan a Espanya (fins i tot alguns que no estan lluny del federalisme, però que són celebrats per autors que van arribar a dir que el PSC es trobava en una deriva feixista), ignorant la pluralitat de la societat espanyola (i les importants preses de posició dels principals partits i mitjans de comunicació progressistes, i de persones individuals fora de l’àmbit progressista), reflectida per exemple en la dada que el 40% veu amb bons ulls una reforma federal, de manera semblant a com intenten ocultar la pluralitat de la societat catalana. La grandària de les banderes oculta el fet evident que no es pot resumir la realitat de Catalunya i Espanya amb dos colors, ni tan sols amb dues nacions (Espanya i Catalunya són plurinacionals, cada vegada més pluri i cada vegada menys nacionals, potser).

5) Finalment, l’últim exemple de viure fora de la realitat el presenta avui l’economista Jordi Galí a El País. Galí diu que hi ha dos escenaris, un de separació amistosa, i un de separació amb ruptura entre Espanya i Catalunya. I després de dedicar un gran espai a la possibilitat d’una solució amistosa (que només la deu veure ell) dedica un breu espai a considerar l’altra possibilitat. És clar, en el primer escenari, Espanya acordaria recolzar la presència de Catalunya a la UE i tot aniria sobre rodes. En el segon escenari, de forma confusa i de pressa i corrents Galí diu que Catalunya no estaria a la UE. El Professor Galí diu amb la boca petita allò que un Sala i Martín diría sense embuts: “ens és igual sortir de la UE perquè són una colla de buròcrates i la independència de Catalunya està per sobre de la nostra pertinença a la Unió”. Com ja he argumentat en altres llocs, una Catalunya fora de la UE és l’opció d’una dreta anti-europeista (i també d’una esquerra aïllacionista).

Serien desitjables solucions que frenin la deriva trista de més i més amics cap a la lògica de les banderes (la tristesa que descrivia Stefan Zweig quan va esclatar la primera guerra mundial). Una nova constitució federal fruit d’un procés deliberatiu, i finalment aprovada en referèndum és la sortida lógica a la situació actual, la que té més aliats europeus, la que podria reunir més consensos si decidim allunyar-nos dels extrems i acostar-nos a la realitat dels fets i de les persones, que ara s’amaga sota les banderes. Hi ha 19 milions d’infants en risc de pobresa a Europa, 27% d’aturats a Espanya, 23% a Catalunya amb 50.000 infants amb problemes de nutrició. Aquesta és la realitat que amaguen les banderes. Aquests són problemes compartits: només els arregla una Europa unida que vagi resolent els seus problemes institucionals sobre la base de la regeneració democràtica (perdoneu que barregi conceptes, però és que jo no crec en els "eixos"), on el debat sobre si hi ha d’haver més o menys estats sigui totalment irrellevant.

El proyecto económico de la socialdemocracia

El objetivo económico de la socialdemocracia, para ser coherente con lo mejor de su tradición, debe ser conseguir el máximo nivel posible de equidad con el mínimo coste en términos de eficiencia. Y el máximo nivel de eficiencia y prosperidad general al mínimo coste en términos de equidad. Es decir, debe obsesionarse en buscar complementariedades entre eficiencia y equidad. Aunque Europa occidental presenta niveles de desigualdad inferiores a los de otras regiones del planeta (como América Latina o los Estados Unidos), y aunque existen hoy día (a diferencia de cuando nacieron los grandes partidos de masas de la izquierda) más diferencias de ingresos entre países que dentro de los países, las desigualdades dentro de los países desarrollados han crecido con la crisis económica y dan lugar a una distribución injusta de la renta, además con una reducida movilidad social, al ser muy alta la correlación entre el nivel de renta de los padres y el nivel de renta de los hijos. El modelo de los países nórdicos presenta las características de una muy elevada presión fiscal, por encima del 50% del PIB, un generoso estado del bienestar, una compresión salarial debido a la existencia de instituciones centralizadas de negociación colectiva, todo ello compatible con mercados abiertos y empresas privadas entre las más productivas del mundo. Los resultados son unos niveles de renta per càpita entre los más elevados del mundo, y la presencia en lo más alto de todo tipo de ránkings (educación, respeto al medio ambiente, ausencia de corrupción, igualdad entre hombres y mujeres).

Mientras la socialdemocracia se mantiene en los países escandinavos, tiene dificultades para avanzar en otros países del mundo. Probablemente, distintas realidades deben encontrar su propio camino para conseguir que prevalezcan los valores de una mayor prosperidad compartida. No existe una única vía a la socialdemocracia y las políticas e instituciones económicas son “camino-dependientes”; es decir, las trayectorias históricas importan en el cambio económico y político. El reto que se presenta es extender este modelo a sociedades más complejas y a regiones enteras del planeta, algo que hasta ahora ha resultado muy difícil. Por otro lado, los países nórdicos, además, en especial Suecia, han mostrado ejemplos de cómo salir de agudas crisis económicas y financieras introduciendo reformas en profundidad, pero sin alterar en lo fundamental las características del modelo social.  También ésta es una lección que hay que aprender con el objetivo de aplicarla a otras realidades y generalizarla. Un aspecto clave para la supervivencia y desarrollo de la socialdemocracia es que los ciudadanos estén convencidos de que se hace un uso eficiente y efectivo de los recursos recaudados a través de la elevada presión fiscal. Es decir, que la intervención del estado en la economía se realiza (y se percibe que se realiza) sin beneficios privados importantes, sin despilfarro, con transparencia y sin corrupción.

(Este post es parte del documento para del debate "El proyecto económico de la socialdemocracia", escrito conjuntamente con Carles Rivera y Javier Asensio,  como resultado de las reflexiones de un grupo de trabajo auspiciado por la Fundació Rafael Campalans y la secretaría de economía del PSC).

Académicos contra ensayistas

Me gustó mucho el post de José Ignacio Torreblanca sobre el libro de César Molinas "Qué Hacer sobre España". Parece que varios académicos de prestigio han reaccionado poniendo en cuestión que el problema de España sea que esté en manos de una "élite extractiva", y que eso se solucione cambiando la clase política mediante un sistema electoral mayoritario y otros cambios legislativos. Más allá de la crítica concreta a los contenidos del libro, me ha parecido interesante cómo Torreblanca pone de manifiesto las diferencias entre el trabajo científico (en ciencias sociales) y el ensayo de actualidad con pretensiones científicas. Tengo pendiente la lectura a fondo del libro de Molinas, pero sí me leí los artículos en El Pais en que está basado (que me pareció que pecaban de anti-política barata y de ignorar los problemas distributivos de España), y me he leído el libro de Acemoglu y Robinson "Why Nations Fail" (traducido al castellano como "Por qué fracasan los países"), que expone la teoría de las élites extractivas. También en otras partes me hice eco extensamente de las críticas, algunas de ellas severas, que ha recibido este último libro. Lo cierto es que los ensayos con pretensiones científicas, pensados muchas veces con el objetivo de satisfacer al gran público y no tanto de iluminar la realidad, adolecen de una serie de sesgos que fueron puestos de manifiesto antológicamente por el científico social mexicano Gonzalo Castañeda. Por cierto, este científico social es originalmente un economista, lo que ilustra que los economistas (me pareció que un tanto menospreciados por Torreblanca) no tienen por que ir a la zaga de los mejores politólogos en proponer formas de reflexionar y acercarse a la verdad que sean abiertas, científicas y multidisciplinares.

Per una Espanya federal (per Marta Trillas)

"Catalunya, nou país d’Europa” és l’eslògan (actual) que es mou entre els nacionalistes del sector, aquells que defensen la independència de la comunitat nord-oriental espanyola. Però, quin exemple es pren davant el plantejament d’aquesta tesi?

Primer, cal analitzar la situació actual dels països que, recentment, s’han independitzat. Com a exemple trobem Kosovo, o també Macedònia. No hi ha dubte que a dia d’avui presenten una major inestabilitat política que abans d’haver establert fronteres amb l’Estat anterior iugoslau.

Per altra banda, distingim la rellevància d’Estats federals. En concret, els Estats Units, el Canadà, Suïssa o l’Estat alemany, els quals presenten la característica de la cooperació i, gràcies a ella, cadascun d’ells disposa d’una economia i un nivell de vida que aporta moltes garanties al ciutadà.

En definitiva, la hipotètica independència catalana és només una alternativa al fracàs polític viscut  a l’Estat espanyol, idealitzat pels grups sobiranistes catalans. No obstant això, no hem de confondre polítics amb futuristes. Ells insisteixen en la decisió antisolidària i volen deixar de pactar amb Espanya. Personalment, i sota la meva identitat barcelonina i catalana, proposo el federalisme com a via ràpida, senzilla i segura.

Es l'auge de l'independentisme català una conseqüència indefugible de la democràcia espanyola? (per Jordi Casanova)

Podem discutir si l'independentisme representa en aquests moments el sector majoritari del catalanisme però en tot cas el que és evident és que mai havia tingut un paper tan rellevant com fins ara. Molts analistes n'han discutit les causes, els diferents esdeveniments que han portat a aquesta situació. Sense negar-les, voldria proposar una hipòtesi que crec que les inclou a totes. Mai l'independentisme havia sigut tan fort en el si del catalanisme perquè mai Espanya havia viscut un període democràtic tan prolongat com l'actual. I que duri!

Fins ara, el catalanisme majoritari creia que un encaix de Catalunya a Espanya que assumís la realitat catalana era possible; considerava que els obstacles que s'hi oposaven eren el resultat les mateixes forces que impedien que Espanya funcionés com una societat moderna i democràtica. El dia que aquestes forces fossin vençudes, que Espanya s'organitzés com una societat moderna i democràtica, aquests obstacles podrien desaparèixer. Alguns potser direu que era una hipòtesi ingènua o il.lusa. De totes maneres, ja en els primers escrits del catalanisme, i en especial del catalanisme progressista, penso en Valentí Almirall, les seves propostes polítiques deixaven oberts camins alternatius per si aquesta hipòtesi resultava fallida.

Aquesta hipòtesi, però, no s'havia pogut verificar mai. Mai hi havia hagut un període democràtic prou llarg a Espanya. Ara, però, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, si. I hem pogut constatar que és possible una Espanya amb un funcionament raonablement homologable amb el de les altres societats europees i que, no obstant, no accepta el reconeixement de Catalunya en les condicions en que la majoria dels catalans ho desitgem. Ara ja hem pogut verificar empiricament que aquella hipòtesi inicial del catalanisme, no és certa. No és una qüestió de democràcia espanyola, és una qüestió de la pròpia concepció del país per part de la majoria de la societat espanyola.

Per això, la majoria dels independentistes no en són des del començament, sinó que si han tornat. No és el model polític al que aspiraven, és el que accepten perquè han hagut de descartar tots els altres. Molts pensen, fins i tot, que altres opcions polítiques serien millor per a Catalunya, però no les veuen possible. El tema no és, des del meu punt de vista si autonomies, federalisme, confederació... El tema bàsic, per a mi és l'assumpció d'Espanya com una realitat plurinacional i les conseqüències que se'n deriven. I és clar que la majoria dels espanyols considera Espanya com una realitat "uninacional" i desitja que Espanya s'organitzi d'acord amb aquest principi. Per això el debat no es planteja només, ni principalment afegiria, en les bondats d'aquests models sinó en la seva viabilitat. Perquè, fins a quin punt caldria violentar la voluntat de la majoria dels espanyols per a que acceptessin allò que la majoria dels catalans volen? I encara que s'aconseguís violentar aquesta voluntat majoritària, seria bo fer-ho?

Podria pensar-se, arribat a aquest punt, que el camí del catalanisme ha estat una pèrdua de temps. Que es podia haver començat directament per aquí. No ho penso. El catalanisme només ha arribat a ser fort en la mesura en que ha aconseguit ser un moviment àmpliament majoritari en la societat catalana, i per a ser-ho calia fer el recorregut que ha fet la majoria de la societat catalana en el seu conjunt. Un camí col.lectiu difícilment accepta dreceres.

Només, doncs, la independència és la solució? Deixeu-me canviar el focus de la pregunta. Davant del grau de recolzament que l'independentisme en la societat catalana, està disposada la majoria de la societat espanyola a acceptar-se com a societat plurinacional com a últim recurs per a mantenir-se unida? Crec que aquesta és la resposta que decidirà el procés.

El profesor Pérez Tapias invita al federalismo

Ayer tuvo lugar en Barcelona la presentación del libro de José Antonio Pérez Tapias "Invitación al federalismo". El autor es profesor de Filosofía de la Universidad de Granada y demuestra en su libro un profundo conocimiento de la tradición federal y de las bases culturales y filosóficas en las que se apoyan países de estructura federal como Canadá, Suiza, Estados Unidos, Alemania y tantos otros. Esta obra debería no sólo ser de lectura obligada en Cataluña y en toda España, sino que además deberíamos llevar varios ejemplares encima "por si acaso" todos los federalistas, sobre todo en Cataluña. Lo digo porque es frecuente que nos encontremos con amigos y conocidos que nos dicen que les parece muy bien el federalismo, pero que "lástima que no haya federalistas en el resto de España". Cuando les mencionas a unos cuantos, dicen que no son "federalistas auténticos". Cuando se les argumenta que sí lo son, por ejemplo mencionando largas trayectorias y compromisos firmes, dicen entonces que si emergen ahora es gracias a la fuerza del movimiento independentista. Pérez Tapias y la lectura de su libro desmienten todas estas aseveraciones. Es un federalista andaluz, cuyo federalismo está bien arraigado en sólidos valores y se remonta a varias décadas atrás. No es federalista ahora porque hay independentistas: es federalista porque es federalista. El libro es una excelente síntesis de la historia reciente y no tan reciente de Cataluña y España y por qué se ha llegado a la situación actual. A la vez, el autor inscribe el asunto en la problemática universal de encajar realidades nacionales en estructuras estatales que sean justas y permitan resolver los problemas de las personas respetando la diversidad y la igualdad de derechos, mencionando a autores de categoría universal como por ejemplo Gellner o Kymlicka. Pérez Tapias aboga por relativizar los conceptos de nación y soberanía, y distingue entre un derecho a decidir que considera legítimo y necesario, y un derecho de autodeterminación que sólo contempla como una última fase de un largo proceso que requiere que se den muchos supuestos anteriores. El libro también contiene un fuerte alegato en favor de un rol activo del PSC y el PSOE como instrumentos políticos esenciales que apoyen el desarrollo de unas estructuras y una cultural federales. Para ello, en lo que respecta al PSC, es a mi juicio imprescindible seguir apoyando con fuerza una reforma federal de la constitución y hacerlo con la credibilidad que daría retomar la agenda de reformar al mismo tiempo el partido en profundidad como "nuevo PSC", agenda que ha quedado sepultada bajo la pelea de matices de unos y otros sobre un derecho a decidir que a mi juicio no debería confundirse con una consulta por la independencia, sino que debería enmarcarse en una reflexión profunda sobre cómo deciden las naciones que no son estados seguir integradas en una Europa progresivamente unida como auténtico estado federal, pero que hoy por hoy se estructura en estados-nación. Un PSC fuerte, moderno, renovado, que realice una mejor selección del personal político, es imprescindible para reforzar el único proyecto, el federalismo, que nos puede sacar de la actual crisis institucional. No creo en figuras carismáticas, pero si el Papa Francisco ha decidido hacer la revolución interna en la Iglesia Católica, partidos socialistas que han acumulado mucho poder institucional durante mucho tiempo no deberían irle a la zaga. Empezando quizás por recoger una buena idea perdida entre las páginas del libro de Pérez Tapias: proponer la supresión de las diputaciones provinciales, símbolo no sólo de una España con telarañas institucionales, sino también del clientelismo y el nepotismo partitocráticos. Organización federal del poder político y regeneración democrática van juntos, y sin ambos no hay progreso compartido.
(Aprovecho para saludar al nuevo blog de Federalistes d'Esquerres "Esquerra sense fronteres", al cual he contribuido con este post sobre "Economía y política del federalismo europeista")