PERSONES MOLT PREPARADES, AMB UN PROGRAMA MOLT SÒLID AL DARRERA

Aquesta nit comença la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 14 de febrer. En els darrers dies i setmanes, l’atenció ha estat justificadament centrada en la figura del candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa. Avui el que esperem que sigui aviat President Illa, ha anunciat que el seu vice-president econòmic i Conseller d’Economia serà Maurici Lucena, una persona preparadíssima i experimentada que dóna credibilitat a la idea de fer prioritària la reactivació econòmica sense deixar ningú enrera. I a la idea que anem a per totes, amb les persones més competents possibles.

Mentre l’atenció se centra en les persones que encapçalen les nostres propostes, val la pena destacar que aquestes van acompanyades d’un treball d’elaboració programàtica de mesos i anys, dirigit per Eva Granados, vice-primera secretària del PSC i candidata número 2 per Barcelona. En aquest treball, intern i extern, hi han participat centenars de persones, i ha culminat amb un procés participatiu on hem pogut escoltar i en molts casos recollir les propostes de moltíssimes entitats i grups socials. Ara el programa definitiu ja està penjat a la xarxa i és públic. Diuen que els programes no se'ls llegeix ningú. No hi estic d'acord, conec a molta gent que els busca, i els llegeix, en alguns casos de pe a pa, i en altres a trossos, anant a buscar el que l'interessa a cadascú. I en qualsevol cas són la referència de les propostes de les persones candidates, i després la referència principal en els plans i pactes de govern.

En el terreny del bon govern econòmic, hem alimentat el programa amb aportacions realitzades en sessions dels Tallers Econòmics del PSC, a les quals hem convidat a prestigioses personalitats de l’acció i la reflexió econòmica, com Olga Cantó, David Vegara, José Luis Escrivá o Martí Carnicer. Hem enriquit les idees del programa amb treballs sobre finançament autonòmic d’Antònia Monés i Montse Colldeforns (que esperem presentar en un futur paper de treball de la Fundació Campalans), o amb un treball escrit i ja públic sobre Col·laboració Públicoprivada, que vam dirigir en Marc Murtra i jo, per al qual ens van fer arribar les seves idees un nombrós grup de personalitats, entre altres Salvador Illa i Maurici Lucena.

Les coses no s’improvisen. Si avui el PSC està en condicions de ser de nou una alternativa creïble a Catalunya, és perquè hi ha molta feina al darrera. I el compromís de moltes persones que han donat la cara, i el seu esforç generós, en moments difícils. A totes elles, el meu homenatge, i en la part que em correspon, agraïment.

Ara la campanya electoral està llençada, i només ens queda fer arribar aquesta proposta elaborada amb tanta seriositat, a tots els racons de la societat. Després de les eleccions, esperem que amb els i les socialistes al govern, i si no, des de l’oposició, seguirem amb aquesta feina d’elaboració de continguts. Però aquesta vegada, molt em temo que si seguim amb un govern com l’actual, el declivi serà irreversible. Podem fer possible el canvi, no només de govern, sinó d'època, amb la nostra implicació demanant respectuosament el vot a tothom, i fent-lo efectiu per correu (jo ja l’he demanat) o in situ, el 14 de febrer.

CONÈIXER I ESTIMAR LES LLENGÜES

El títol d’aquest apunt està tret d’una idea de Marta Mata, la pedagoga socialista que va liderar amb altres (com el diputat Pepe González), les posicions de l’esquerra catalana en el consens lingüístic que va donar lloc, bàsicament, a les lleis de política lingüística vigents a Catalunya. Mata deia que l’objectiu de les lleis havia de ser que els nens i nenes coneguessin i estimessin el català i el castellà. Jo afegiria que respectessin i a la vegada relativitzessin totes les llengües, però sens dubte conèixer-les i estimar-les són objectius lloables.

Els debats sobre la realitat lingüística catalana, que s’han fet més intensos els darrers anys, són una qüestió sobre la qual, a diferència d’altres, no tinc idees molt apassionades però que sento que m'afecta molt personalment. Observo que cada vegada més persones tenen idees més apassionades, en direccions oposades. Hi ha qui considera que el català està en vies de desaparició (malgrat unes lleis que el consagren com a principal idioma de l’ensenyament i l’administració), i hi ha qui considera que les lleis actuals (i la posició dels socialistes catalans -aquests subjectes als quals dóna presitigi menysprear en certs ambients- al respecte) són una absoluta vergonya.

Jo crec que el model actual és millorable. Crec que és molt positiu que no hi hagi una divisió entre escoles catalanes i castellanes. Vam decidir no ser segregats com Bèlgica i Irlanda del Nord, encara que esperem no acabar desitjant que com  mínim siguem com ells, que ara viuen pacíficament. És argumentable que l’ensenyament i l’administració afavoreixin, dels dos idiomes que es parlen al carrer, aquell que és més dèbil demogràficamnt i comercialment, si volem que els dos tinguin una categoria semblant. També sóc capaç de reconèixer que el model català és força únic, en el sentit de relegar en un lloc molt secundari l’idioma que és oficial a tot l’Estat. Crec que una solució raonable seria augmentar l’ús del castellà a l’escola sense qüestionar la preeminència del català. Però sobretot m’agradaria que ningú s’ofengués per això. Estem parlant… només d’idiomes.

Ja sé que molta gent no ho veu així, que per ells un d’aquests idiomes és una de les coses més importants de la seva vida. Per a mi són importants, però hi ha coses molt més importants, especialment hi ha coses molt més importants que motiven el meu activisme polític i el meu vot. Abans que desapareguin el castellà o el català, dues formes de parlar llatí malament que s’assemblen molt, potser desapareixerà la vida humana tal com l’hem coneguda fins ara, si no posem de costat les lluites identitàries i ens unim cooperativament per resoldre els problemes col·lectius.

També crec que els drets lingüístics no signifiquen defensar només l’idioma que un parla més, sinó aconseguir que com més persones millor puguin conèixer com més idiomes millor, i a Catalunya això avui vol dir català, castellà i anglès. Avui he llegit que en un rànking de 34 països, Espanya està al lloc 26 de domini de l’anglès, però crec que, mentre ens anem escalfant amb això, la metròpoli barcelonina, si tot va bé, en pocs anys tindrà l’anglès com a llengua franca entre persones que, com ara ja, parlen centenars d’idiomes. Ai el que acabo de dir. Però Amsterdam, Berlin i Brussel·les crec que ja hi són. La clau és que ningú quedi enrera, i que el coneixement de l’anglès no sigui un factor més de segregació. Per això el programa del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya prioritza el coneixement de la llengua franca global.

Crec francament que avui el principal perill per al català no ve de cap col·lectiu immigrant, ni de cap règim feixista extern, sinó que ve de determinades actituds per part de sectors nacionalistes i independentistes radicals. Actituds que s’afegeixen a alguns continguts adoctrinadors de materials escolars (com un text de geografía que diu que Espanya és un estat unitari). Em refereixo al classisme amb què solen tractar persones treballadores que no dominen el català (tractats de forma molt diferent a com es tracten per exemple les estrelles estrangeres del futbol), o em refereixo a la politització de la defensa del català. Per exemple, a la seu del Consorci de Normalització lingüística del català, al C/ Muntaner de Barcelona, fa almenys dos anys i mig que hi ha un llaç groc, i que hi diu en una pancarta (veure foto)  que el seu “conseller de cultura” és un senyor que està fugit a Bèlgica i que ja no és conseller. Em refereixo també a l’estupidesa de no considerar com a catalans a autors internacionalment reconeguts com Cercas, Mendoza, Vila-Matas, Ruiz Zafón o Marsé. Així serà molt difícil que convencin a persones que sobretot fan servir el castellà, que el català és un dioma d’acollida i de cohesió social. Com em va dir un amic meu nascut a Aragó que parla un català pefecte (sense ser de la Franja), si arriba a pensar-se que aprendre el català era per fer un país diferent, probablement no l’hagués après. El classisme i el reaccionarisme antiquat d'alguns indepes són semblants a les expressions conservadores d’aquells que creuen que el seu país només pot ser d’una manera. Catalunya, com el món sencer, és diversa, igual que Espanya. 

Quan em vaig afiliar a la JSC a l’any 1982 es pensaven alguns que jo era un infiltrat de Convergència perquè parlava bé català (encara que no tan bé com Andreu Castellet, un periodista que ara està a Madrid), però no va haver-hi mai cap conflicte, ni la més mínima discussió, per temes lingüístics (crec que entre els socialistes adults en aquella època sí que n’hi havia; ara ja no, i al PSC es fan servir els dos idiomes amb naturalitat). Xavier Soto, el líder desaparegut prematurament, de familia castellanoparlant, una vegada es va posar a parlar en català amb un taxista de Madrid tot just sortit del pont aeri amb mi. No entenc com Omnium Cultural o els que donen la Creu de Sant Jordi no han homenatjat mai als alcaldes i alcaldesses del Baix Llobregat i altres llocs de la Barcelona metropolitana, que fan servir habitualment el català, quan l’idioma dominant al seu entorn familiar i veïnal és el castellà. Suposo que allà és on es juga el futur del català, i no a la Garrotxa, però ells, els nacionalistes, sabran… No ho entenen tampoc els crítics amb el PSC, que creuen que aquests dirigents són uns venuts o uns dèbils, quan ho fan perquè no volen que els seus conciutadans siguin menys que ningú. I perquè accepten que el català s’ha de protegir. 

He estat a punt d’anar a viure a Madrid un parell de vegades i encara em faria il·lusió viure-hi alguna vegada. M’estimo el castellà, l’anglès, i també el català, sobretot quan m’oblido dels hooligans de tots tres. I també l’italià, el francés i l’alemany, que els parlo molt pitjor però m’agraden i els conec en graus diversos.

Catalunya i especialment Barcelona són un cas únic en el sentit que moltíssima gent es pot expressar quasi indistintament en 2 idiomes (encara que “malament” en molts casos; és tan greu que la gent no parli un idioma perfectament? no hauríem d’aspirar a parlar-ne tres malament millor que dos perfecte?), i cada vegada més en altres. No és única en el plurilingüisme perquè la majoria de grans ciutats del món, especialment les més pròsperes, contenen una gran diversitat lingüística, però crec que n'hi ha poques on la diversitat es manifesti tant dintre de cada individu. Allò que a mi més m'agrada, els nacionalistes ho odien (com al llibre Middle England, de Jonathan Coe): la diversitat.

La pregunta de si et sents més... que... cada vegada té menys sentit i ens fa sentir pitjor a alguns. Llengua pròpia? Llengua comuna? Llengua vehicular? Llengua oficial? Malgrat la meva llengua materna (la meva mare em parla en català, però també parla un castellà pefecte), sóc catalano-parlant només, si parlo 3 idiomes? És catalano-parlant la meva filla (que jo crec que, des que va aprendre a dir unes paraules, no ha passat un sol dia de la seva vida parlant un sol idioma)? No m’agrada cap d’aquests conceptes. M’agradaria despolititzar les llengües, encara que ja sé que és impossible.

No entenc per què els que voldrien reforçar la unitat d’Espanya no defensen que el català es parli al congrés, al Parlament Europeu, a l'exèrcit espanyol. Visca Espanya i Benvinguts a Espanya haurien de ser expressions habituals a tot el territori espanyol. No entenc que no hi hagi un programa setmanal en català, amb subtítols en castellà, per a tota Espanya, a la TV pública.

M’he passat mitja vida corregint el català de diverses persones, quan m’ho han demanat (excepte dels indepes, que ho faig sense que m’ho demanin). Faig classes i power points en català (i en anglès i en castellà). Llegeixo i escric llibres i articles en català, castellà i anglès. No sóc cap exemple, sóc un privilegiat perquè he tingut l’oportunitat i els recursos per aprendre, però crec que cada vegada més les noves generacions seran així (sobretot si ningú els força, es posen mitjans i si la diplomàcia lingüística ocupa el lloc de la policia lingüística). 

Quan vaig anar a una de les moltes escoles de Ciutat Vella buscant escola per a la meva filla i vaig preguntar per l'anglès que s’hi ensenyava, la directora (que havia rebut diversos premis internacionals) em va mirar malament i em va dir que amb els centenars d’immigrants que hi havia a l’escola, el seu objectiu número ú era que els nens i nenes s’entenguessin. En quin idioma, era força secundari.

Ja veieu que no hi entenc molt, però m’agradaria algun dia poder parlar de polítiques lingüístiques sense alterar-nos. Tant de bo la capacitat d'indignació que alguns tenen per les qüestions lingüístiques, la tinguessin per altres causes.

LA SÍNDROME DEL “WHATABOUTISME” (O “IQUÈMENDIUSISME”) A CATALUNYA

Al capítol 29è (el penúltim, ja començant a recopilar) de l’excel·lent llibre sobre Irlanda del Nord “Say Nothing”, traduït al català com a “No diguis res”, apareix un concepte que és de molta aplicació a societats dividides que tenen dificultats per debatre sobre el que els està passant.

El concepte original en anglès  de “whataboutery” el presenta l’autor del llibre, Patrick Radden Keefe, no casualment, just després de recordar que l’antropòleg Claude Lévi-Strauss una vegada va observar que per a la majoria de l’espècie humana, i durant desenes de milers d’anys, la idea que la humanitat inclou a tots els éssers humans no existia de cap manera. La designació s’aturava en el límit de cada tribu, o grup lingüístic, o el poble… A continuació explica que, en el període del conflicte violent a Irlanda del Nord (els “Troubles”), es va estendre el fenomen del “whataboutery”. Digues alguna cosa contra els líders protestants i et constestaran: “What about…” alguna cosa que hagi fet un líder catòlic. Algú dirà “What about Bloody Sunday (una matança contra grups catòlics)?” i algú contestarà amb “What about Bloody Friday (un greu atemptat dels fanàtics catòlics)?”. I així amb tot, fent-se impossible el diàleg entre dos sectors d’una societat totalment dividida. La traducció catalana del llibre, a càrrec de Ricard Gil Giner, ha traduït "What About" com “Què me’n dius?”.

Aquesta setmana, veient la CNN, he vist que el concepte de “whataboutery” o “whataboutism” no és exclusiu d’Irlanda del Nord, sino que també és aplicat a la política dels Estats Units. Jake Tapper, un dels presentadors estrella de la cadena, va qualificar de “whataboutism” la resposta del President Trump a les acusacions d’haver instigat una insurrecció violenta. L’encara (a l’hora d’escriure aquest apunt) president va respondre amb un “What about” clàssic: “i què me’n diuen del suport dels demòcrates a les manifestacions violentes del Black Lives Matter?”.

El concepte de “Whataboutery” o “Whataboutism” fins i tot apareix a la Wikipedia en anglès i  en castellà i la Viquipèdia en català: “Whataboutism ('I-què-ens-en-dieu-de-isme') és un nom alternatiu en anglès per a la fal·làcia lògica tu quoque, que fou popularitzat per The Economist en referència al seu ús per la Unió Soviètica (URSS) en les seves relacions amb l'Oest durant la guerra freda. La tàctica es feia servir quan algú criticava l'URSS i consistia a respondre: «I què ens en dieu de…», seguit d'algun fet esdevingut a l'Oest que tingués alguna relació amb l'objecte de crítica inicial. És equivalent a tu quoque, o apel·lació a la hipocresia, una fal·làcia lògica que intenta desacreditar el que diu algú indicant que les accions d'aquesta persona no són coherents amb les seves paraules, però sense aportar proves que el seu argument sigui erroni..”

A qualsevol persona que expressi les seves opinions polítiques a Twitter sobre la política catalana, aquesta síndrome del “Què me’n dius?” li resultarà ben familiar. 

L’intent de normalització del nacionalpopulisme necessita que els seus protagonistes creguin convençudament que ells no fan ni diuen res anormal, sinó que els valors que els sustenten són tan convencionals com els que no pensem com ells, i per tant si els critiques, en comptes d’argumentar, és freqüent que et diguin que en el fons fan com tu. Així poden estendre una idea de falses equivalències. Ells justifiquen que fan coses totalment fora del normal perquè… són tan normals que són com les que suposadament fas tu: i què me’n dius de la policia espanyola, de la repressió, dels GAL?... Sense entrar mai a aportar proves que l'argument que no els ha agradat sigui erroni.

Això si tens sort i no reps directament insults, o atacs ad hominem. Diferents versions dels comentaris tipus “i tu més” o “i què me’n dius” són freqüents entre persones que no troben aguments però que mantenen un mínim d’educació que els impedeix insultar directament. Podríem posar molts exemples (encara que arriba un moment que deixes de mirar comentaris perquè ja no n’esperes res), però per posar-ne un de recent, l’altre dia vaig tuitejar l’editorial de Federalistes d’Esquerres (contundent i encertat) explicant que la decisió del govern català de suspendre unes eleccions convocades, a més de ser de dubtosa legalitat, era patètica i anti-democràtica. L’editorial està molt ben argumentat, però pot ben ser que algú no hi estigui d’acord. En comptes d’entrar en un intercanvi d’arguments, una persona (un tal JoanB –això és tot el que sabem d’ell, a part que per tota presentació a Twitter té una bandera) va respondre el meu tuit dient “Per a vosaltres, enderrocar un govern elegit democràticament a les urnes per el poble Català, es antidemocràtic?” (la falta d'ortografia la va fer ell).

Suposo que el tal JoanB es refereix a l’aplicació de l’article 155, que va suspendre de les seves funcions al govern català a la tardor de 2017 per incomplir les seves obligacions constitucionals. Aquest article de la Constitució espanyola, homologada internacionalment, aprovada per una inmensa majoria d’espanyols i catalans, i reformable, està copiat d’un article de la Constitució alemanya. Es va advertir als líders inependentistes que el que feien encaixava amb l’article, es van fer servir els procediments reglats, i es va aplicar. I es va aixecar quan el Parlament de Catalunya, elegit democràticament, va elegir dintre de les regles del joc, un nou govern.

Però és igual, està clar que les persones que entren en el “whataboutisme” no tenen cap interès a entrar en un debat sobre fets que tothom reconegui com a fets, entre altres coses perquè cada vegada més cadascú té els seus fets.

Per a mi, cada vegada que algú es prengui la molèstia de contestar-me amb un insult, un atac personal, un “i tu més” o un “what about”, estaré entenent que els meus arguments són impecables. Si em responen adequadament, i fan servir algun contra-argument seriós i real, no tindré cap inconvenient (si arribo a llegir-ho) a establir un diàleg. Si s’allarga, fins i tot al voltant d’una cervesa, sempre que sigui en lloc i horari legals.

Entender y mejorar la co-gobernanza eléctrica

A la complejidad técnica del sistema eléctrico se añade la complejidad institucional derivada de la necesaria intervención de numerosos actores. Estas complejidades no van a disminuir a golpe de soluciones milagrosas. Ello no debería impedir que cada institución implicada asuma su responsabilidad.

La base para entender el sistema eléctrico es que entre la producción y el consumo de electricidad existe una cadena de valor, en la que intervienen segmentos potencialmente competitivos y segmentos monopolísticos. Las directivas europeas consagran esta convivencia de segmentos competitivos (en la producción de electricidad y su comercialización final) y monopolísticos (en el transporte en alta tensión y en la distribución local, es decir, las redes y cables que nos hacen llegar la electricidad a los hogares y otros edificios). Estas directivas europeas son necesarias, en la medida que la electricidad en Europa está interconectada, y que es un input fundamental en el mercado único europeo.

A las empresas que intervienen ya sea en competencia o en monopolio, se añaden otros protagonistas, como son el operador del mercado (ibérico, en España y Portugal) y el operador del sistema (Red Eléctrica en España, la misma empresa de mayoría pública, que gestiona la red de alta tensión), y agencias reguladoras como la CNMC en España (fruto de la innecesaria fusión de los reguladores energético y de telecomunicaciones con la autoridad de la competencia en tiempos del gobierno Rajoy).

El rol del gobierno y el legislador español, es el de, en el marco de la normativa europea de la que hemos decidido formar parte, diseñar el funcionamiento del mercado mayorista, y las "reglas de convivencia" entre los segmentos monopolísticos y competitivos, protegiendo a la población consumidora diseñando un buen sistema regulatorio. El diseño actual del mercado mayorista (que fija la retribución de las empresas que producen electricidad) español es fruto básicamente de las decisiones del gobierno Aznar en 1998, y en el programa del gobierno de coalición actual entre PSOE y UP está la reforma en profundidad de este mercado. Esta reforma ya ha empezado, con la socialización de los costes de la energía renovable en todo el sistema energético, lo que posibilitará una reducción de la factura eléctrica. Y lo normal es que continúe durante la legislatura con la eliminación de la sobre-retribución a la producción nuclear e hidroeléctrica, como reclama acertadamente hoy Natalia Fabra (miembro del grupo de expertos que asesora a la Vicepresidenta Calviño) en El País. Esto abarataría adicionalmente la factura de forma estructural. Las alzas coyunturales en el mercado mayorista (como la que se produce ahora en España y otros países europeos) se reflejan sólo en parte y de forma retardada en la factura final, y para distintos consumidores de forma distinta, pero también tendrían menos impacto si la energía nuclear e hidroeléctrica fuera retribuida simplemente por sus costes, y no por el precio de la energía más cara que entra en el sistema, como ocurre actualmente. Esto lo conoce perfectamente la Vicepresidenta Teresa Ribera, que es una de las personas más competentes que haya gestionado estos temas en España.

Las redes eléctricas cruzan todo el territorio y a la vez se caracterizan por la presencia de economías de escala. Esto explica que todos los niveles de gobierno, del local al europeo, estén implicados en su gobernanza. Las jurisdicciones además a veces se solapan (como ocurre en España y Portugal con el mercado eléctrico). Los países nórdicos y la isla entera de Irlanda ponen en común su sistema eléctrico en pools de electricidad que desafían las fronteras convencionales.

Las directivas europeas son agnósticas respecto a la propiedad de las empresas. Donde la propiedad pública tiene más sentido es en los segmentos monopolísticos, especialmente en el transporte en alta tensión, y en la operación del sistema y del mercado. En España ya existe una gran empresa pública de electricidad, que es Red Eléctrica, donde el Estado es el principal accionista y la presidenta es nombrada por el Gobierno español. Puede haber empresas públicas, o cooperativas, en los segmentos competitivos, pero deberán seguir siendo competitivos, y es deseable que así sea (y que la competencia funcione mejor). En distribución, la regulación es relativamente sencilla, con lo cual no hay una gran diferencia entre una empresa bien regulada y una empresa pública que funcione bien. El problema son las transiciones. No sé si debe ser una prioridad de los gobiernos en la situación actual nacionalizar segmentos que se pueden y se deben regular bien, cuando ya tenemos una empresa pública en el segmento donde tiene más sentido (el transporte en alta tensión y la operación del sistema), sin que sea una panacea.

Las competencias de la Generalitat de Cataluña, por su parte, están perfectamente definidas en el Estatuto de Autonomía vigente y en la Ley aprobada en 2008 por el Parlament de Cataluña: tiene la competencia y la responsabilidad pública de garantizar el suministro eléctrico, y la "supervisión, inspección y control del conjunto de instalaciones de transporte y distribución eléctricos". Estas competencias se las ha tenido que recordar a la Generalitat, una vez más, los ayuntamientos, mucho más ágiles que el invisible gobierno catalán para responder al sufrimiento de numerosos vecinos que han experimentado cortes de electricidad en los días más fríos del año.

L'assalt al Capitoli, una nosa inoportuna per a l'independentisme català

La nosa que els hi ha fet als dirigents i principals exponents de l’independentisme català  l’assalt del Capitoli als Estats Units es pot deure als següents factors:

1) Existeixen paral·lelismes entre la invasió ahir del Capitoli a Washington per part entre altres dels "Proud Boys" i algunes accions “directes” de l’independentisme català per part entre altres de Tsunamis i CDRs recolzades pels seus líders (amb un rol important de les xarxes socials aquí i allà):

-Intent d’assalt del Parlament al primer aniversari del 1-O (amb l'apreteu, apreteu de Torra), que tenia el seu precedent en la invasió del Parlament i intent d'agressió a Raimon Obiols a l'any 1984 en ocasió de la querella contra Banca Catalana.

-Manifestació per intimidar l’acció de la justícia el 20-S de 2017 davant del Departament d’Economia.

-Invasió de l’aeroport i ocupació de la frontera amb França a la tardor de 2019.

2) Els moviments nacionalpopulistes a Amèrica i Europa es basen en el menyspreu per les institucions de l'Estat de Dret i en particular pel Parlament, acompanyat per una estratègia per deixar-los de costat i passar per sobre d'ells. Són intents de subvertir la democràcia representativa i l'Estat de Dret sense recórrer a les insurreccions militars tradicionals, intents que topen però amb la fortalesa de les mateixes institucions a les quals s'enfronten. 

Aquests intents de saltar-se l'Estat de Dret no són aliens a la necessitat de tapar la corrupció i als problemes de determinats dirigents amb la justicia.

3) Es coneixen declaracions de dirigents independentistes com Mas, Costa i Canadell elogiant Trump a l'inici del seu mandat. Veien en Trump una forma exitosa de derrotar l'esquerra i el centre-esquerra mostrant-se diferents de la política convencional:

“Mas dijo que la victoria de Trump era un ejemplo para el procés de que a veces puede ocurrir lo que parece imposible”.

“Canadell pidió prudencia al mundo indepe para que no se situara contra Trump y elogiando sus posiciones económicas”

Aquests elogis probablement reflectien interessos geoestratègics comuns: es creien potser que Trump els podia recolzar, i que Putin aplaudiria des de la distància.

4) Una nombrosa minoria fanàtica es veu amparada per intimidar els adversaris i saltar-se les regles, escrites i no escrites. S'ha produit un intent populista impulsat inicialment per un partit de dretes i posteriorment fora de control, encoratjant aquest populisme des de les institucions. Es promou des de les mateixes institucions una insurrecció contra el sistema democràtic i l'estat de dret, en nom d'una suposada majoria. Aquesta insurrecció (que assalta parlaments, vol fer "maidans" o vol "controlar" el territori) va acompanyada d'un debat sobre quina és la figura jurídica o fins i tot el concepte semàntic més apropiat (sedició? cop d'estat?), com ha explicat el periodista Antonio Franco. Segurament, serà difícil trobar la figura jurídica que tipifica el delicte comès per Trump en el seu suport a la turba que va assaltar el Capitoli. Però això no redueix la gravetat del que va succeïr, ni el disbarat polític, jurídic i moral que implica.

5) Existeix simbologia, pràctiques i terminologia amb punts en comú ("el poble" virtuós, definit excloent explícitament o implícitament a col·lectius considerats aliens: immigrants mexicans, minories ètniques afro-americanes o asiàtiques, "nyordos") nacionalista, sobiranista. Altres aspectes comuns: desestabilització, demonització de l'adversari (anomenar “socialistes radicals” als Demòcrates o unionistes als federalistes), crits patriòtics, defensa d'un suposat "president legítim", retòrica polaritzant i maniquea, relació ambigua amb sectors violents, ús d’arguments econòmics en la lògica de la suma fixa, utilització de mentides, teories conspiranoiques, i flirteig amb grups extremistes o directament frikies (QANon, Institut de Nova Història); politització de la pandèmia i fracàs en la seva gestió.

6) Un líder progressivament abandonat (en alguns casos, vergonyosament i a darrera hora, quan és fàcil fer-ho) per les “persones adultes” i serioses que li havien donat suport, i un moviment recolzat més per les zones rurals i impopular a les zones urbanes.

En els dos moviments, salvant les distàncies, s'ha produit una escalada de compromisos que al final els protagonistes no poden o no saben aturar, i s'ha fet servir l'estratègia de la granota bullent, a qui es posa en aigua tívia perquè no percebi el perill i llavors no salta corrents sinó que mor bullida gradualment si no la treu algú abans. Les distàncies s'han de salvar, i hi ha diferències, algunes favorables a l'independentisme català (Trump és més frikie i masclista que qualsevol dirigent indepe), però altres desfavorables (als Estats Units, si parles de nacionalpopulisme, et conviden a la CNN; a Catalunya, et diuen feixista, perquè l'atmosfera cultural està més dominada per un independentisme que ha estat molt, però molt regat). La principal diferència és que el President dels Estats Units és molt més poderós que el President de la Generalitat de Catalunya, i per tant el primer té molta més capacitat de fer mal que el segon. Però com s'ha dit a les xarxes socials (que espontàniament de seguida van començar a veure paral·lels), no hi ha massa diferència entre organitzar-se per implementar una república que no existeix o implementar els resultats d'unes eleccions que no s'han guanyat.

Passi el que passi amb el final polític de Trump, ningú tornarà a minimitzar mai més el perill del nacionalpopulisme, que s'ha revelat com un risc per a la supervivència de la democràcia, i un perjudici per l’estabilitat i la seguretat del propi país, que diuen estimar-se tant.