2015: l’any dels Fernandes

El millor llibre de 2014 per a mi finalment no ha estat el de Piketty (que és un dels millors) sinó el de Ricardo Fernández Aguilà, “Un Fernandes entre banderas”, que m’he llegit aquests últims dies amb gran plaer. La humilitat, serenitat, i subtil sentit de l’humor de l’autor esperem que inspiri un propòsit d’any nou per a molt(e)s catalan(e)s i espanyol(e)s.

A allò que alguns hi hem posat arguments acadèmics, de vegades massa enrevessats, Ricardo Fernández hi posa senzillesa i humanitat, a favor del diàleg i la convivència, per exemple en l’inspirat capítol “Ir o no ir a la consulta”, les millors lletres que s’han ajuntat fins on jo he vist contra la trampa del “dret a decidir”.

El 2014, que havia de ser el gran any de l’independentisme, acaba amb un gust com a mínim agredolç per als independentistes catalans. Els números no els surten (ni els aliats, ni els procediments en l’Europa federativa del segle XXI), i ja pràcticament no saben com seguir pedalant, ara que queden enrera tricentenaris i consultes i moltes energies consumides dels nostres monotemàtics governants. Josep Lluis Carod Rovira va pronosticar fa uns anys que el 2014 Catalunya seria independent. Al veure que l’any designat pels déus no sols arribava sinó que anava passant, la Sra. Forcadell va endarrerir la declaració d’independència al dia de Sant Jordi de 2015 (ja falta poc). Artur Mas ho allarga una mica més, per a d’aquí a 18 mesos. Mentre que Andreu Mas Colell, sempre més calmat, ja va dir fa temps que si no era aquesta generació seria la següent. Serà una qüestió empírica comprovar si el souflé puja o baixa d’aquí a  la propera generació, jo francament espero que altres souflés molt més saludables pugin més que aquest. La qüestió per a alguns és mantenir la flama viva, no fós que les masses comencessin a preguntar què estan fent amb el nostre govern, amb el nostre estat del benestar i amb la seva corrupció.

Confiem amb la gent que sempre ens acaba treient les castanyes del foc, la gent del poble, els Fernandes de Catalunya i els treballadors i treballadores de tot arreu, per avançar cap al diàleg, la concòrdia, i la fraternitat. Feliç any 2015.

SOS Hispanofòbia

Encara que un intenta posar milles i oceans entremig, el monotema continua sacsejant la consciència. La Sra. Pilar Rahola va respondre al míting de Pablo Iglesias a Barcelona amb aquest tuit (entre altres perles de la reacció del star system indepe, que sembla que no comparteix alguna teoria voluntarista que destaca els punts en comú entre Podem i el moviment sobiranista): "La frase de Pla, "el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres", ha quedat avui certificada amb un Messies amb cueta". És a dir, els espanyols, tant de dretes com d'esquerres, són impresentables, no tenen remei. És el que de vegades encara se sent per part de persones aïllades en alguns actes i taules rodones a la Catalunya de finals de l'any 2014 després de Jesucrist, o en comentaris a la xarxa de persones més o menys anònimes. La Sra. Rahola, però, no és una persona anònima. És una persona que gaudeix d'un espai desproporcionat en els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals de Catalunya, i que forma part d'un òrgan oficial, una mica fanasmagòric això si, però oficial, el Consell per la Transició Nacional. Si en comptes d'espanyols hagués posat alguna altra identitat nacional, religiosa o ètnica, segurament ara aquesta persona seria objecte d'alguna querella automàtica per part d'alguna autoritat pública. La Sra Rahola, però, segurament seguirà gaudint dels seus injutificats altaveus mediàtics i del seu càrrec públic. Com les altres persones que no es tallen ni un pel a l'hora de fer comentaris hispanofòbics, la Sra. Rahola no només menysprea persones que viuen en altres terres d'Espanya, sinó que també menysprea els milions de catalans que tenim lligams amb la resta d'Espanya, i que ens sentim, en menor o major grau, depèn del dia i de l'estat d'ànim, també espanyols, entre moltes altres coses. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", els agradi o no als nacionalistes, ara autoanomenats independentistes no identitaris. Això pel que fa a la vessant més greu del comentari, la vessant que té a veure amb els estereotips i els prejudicis fronterers amb el racisme. Hi ha una vessant menor en aquest cas, però que també convé criticar amb duresa, i és el fet que la realitat desmenteix tossudament que la dreta espanyola sigui igual que l'esquerra. És una qüestió menor, perquè de la xenofòbia cal defensar tant a les persones de dretes com a les d'esquerres, tinguin la identitat que tinguin. Però algunes persones d'esquerres a Catalunya ens sentim ofesos que hi hagi altres persones que siguin incapaces de reconèixer que en moltes fases de la història de Catalunya, fins avui mateix, han estat les esquerres les que han defensat el reconeixement de Catalunya, i la recerca de vies d'apertura i diàleg. Les esquerres espanyoles (amb la col·laboració de les catalanes) van impulsar la Constitució que fonamenta la nostra democràcia, la democratització de l'exèrcit espanyol, la universalització de la sanitat (que avui les dretes espanyola i catalana posen en qüestió), i avui defensen una via federal per resoldre l'encaix de Catalunya a l'Espanya i l'Europa del segle XXI. Per no parlar de la sang vessada junt amb tants catalans per la llibertat i el progrés. Les declaracions de la Sra. Rahola són lamentables i inacceptables, com ho són el rol absurdament privilegiat del qual gaudeix aquesta persona en la societat catalana.

El fracàs de les privatitzacions catalanes i la inutilitat de les comissions d’experts

Contra el que es pensa convencionalment, una privatització per si sola no millora les finances públiques. Una política d’ajust pressupostari no s’hauria de basar mai en privatitzar, a no ser que s’intenti enganyar al ciutadà. Privatitzar vol dir que el sector públic ven un actiu al sector privat. Amb un actiu per definició s’obté un fluxe de rendes al llarg del temps. El valor de l’actiu avui és el valor present del fluxe de rendes futures. Si el sector públic ven un actiu, rep diners avui a canvi de deixar-los de rebre en el futur. Des del punt de vista intertemporal, la transacció és neutral en les finances públiques. L’excepció (sens dubte rellevant) té lloc quan l’operador privat és més eficient que el públic, i (molt important!) aquests guanys d’eficiència els pot capturar el contribuent gràcies a una licitació competitiva que permeti que l’operador transfereixi al sector públic els guanys d’eficiència per la via del preu de la privatització. Als meus estudiants els poso habitualment l’exemple d’una vaca: si el govern es ven una vaca, perd els ingresos futurs de la llet, i això no queda compensat per la venda a no ser que el comprador privat sigui més eficient que el govern munyint vaques i aquesta superior eficiència es reflecteixi en el fet que li pagui al govern molt per la vaca. Per altra banda, les privatitzacions donen bons resultats per als consumidors quan no hi ha poder de mercat (monopoli o oligopoli) o aquest està ben controlat per la via de la regulació o la política de defensa de la competència (tot això ho explica John Vickers al New Palgrave Dictionary). Per altra banda, els contractes de col·laboració públic privada poden ser útils quan es tracta de construir noves infraestructures sobre les quals operi un servei que sigui gestionat per la mateixa empresa que fa la construcció (així l’operador té en compte la influència de la construcció en el cost i qualitat de la prestació del servei). Això ho saben bé quatre o cins dels membres del CAREC (el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que assessora el govern de la Generalitat), incloent el seu president, que també ho és d’una de les principals multinacionals que operen en el sector de la col·laboració públic-privada (deixem de banda en aquest post els problemes de sospita de captura del govern per grans interessos privats que pot aixecar aquest fet). Com ho sé jo pobre de mi, que alguns d’aquests assessors això ho saben bé? Perquè els conec i almenys he treballat amb tres dels membres del CAREC. Aquest organisme està format en la seva majoria, a diferència del Consell per la Transició Nacional, per persones de prestigi i bons-es professionals. Sorprenentment però cap dels seus 18 informes des que fou creat en 2011 ha estat dedicat a les privatitzacions, malgrat que aquesta era una de les principals estratègies del govern català per millorar les seves finances. Difícilment hi havia un tema més urgent i important, i sobre el qual el CAREC estigués més ben qualificat, que aquest, tenint en compte el drama de les finances públiques catalanes.

Les privatitzacions recents de la Generalitat han estat un fracàs estrepitós: s’han privatitzat monopolis que no hi ha cap garantia que estiguin ben regulats (però tampoc no hi havia notícies que estiguessin especialment mal gestionats), i les transaccions de privatització han estat un fiasco total. En un cas (Aigües Ter-Llobregat) la Generalitat ha estat obligada a anul·lar el concurs de licitació. En un altre (Túnels del Cadí) l’adjudicatari es va vendre amb posterioritat la seva part de la concessió per molt més del que va pagar inicialment, senyal clar que el preu de la privatització no permetia que el contribuent capturés els guanys d’eficiència (o derivats del poder de monopoli del concesionari).

Per què serveix llavors el CAREC? Perquè el president de la Generalitat es faci fotos amb persones de prestigi i sembli que fa coses assenyades. Fan informes no remunerats sobre qüestions genèriques i sobre els quals no se’ls poden demanar comptes. Si assessoren sobre la reactivació econòmica i el creixement, no sembla que aquests s’hagin produit. És culpa d’ells? És clar que no. Però seria molt millor que si hem de confiar en experts, aquests assessorin sobre qüestions específiques sobre les quals es pugui avaluar el seu input. I que se’ls pagui bé, i que sapiguem quan temps dediquen a aquesta feina. Molts d’aquests experts també saben que la teoria dels incentius explica que acostumem a fer bé la nostra feina quan aquesta està ben delimitada i es pot observar amb precisió la relació entre l’esforç que hi esmercem i el resultat observable que es deriva del mateix. Per diferents raons, acostumo a desconfiar de la gent que dedica els millors anys de la seva vida a feines no remunerades.

¿Dónde están nuestros patriotas europeos?

Vemos pasar una tras otra conferencia de nuestros líderes políticos, y uno tras otro manifiesto o artículo resabiado sobre la ubicación de la soberanía nacional, y cuesta mucho encontrar a alguien que sufra por Europa, que es donde realmente nos jugamos el futuro de la soberanía popular y de la solución de nuestros problemas. No me refiero a envolvernos en una bandera y empezar a pegar gritos contra los que no son europeos, me refiero a un sentimiento de solidaridad que deje atrás la disgregación y violencia del pasado, el nacionalismo y el populismo que amenazan con hacernos regresar al pasado. Y que abrace la solución democrática a nuestros problemas compartidos, que sólo hallarán solución en el marco europeo. En otros países es fácil encontrar a patriotas europeos como

Magris, Piketty, Fischer, Cohn-Bendit, Scalfari, inlcuso Gordon Brown, que no abren la boca si no es para hablar de nuestro único futuro posible, que es un futuro compartido. Eugenio Scalfari decía hace dos domingos refiriéndose a la imperiosa necesidad de avanzar hacia una Europa más federal que confederal, donde se produzcan más y mejores cesiones de soberanía desde los estados miembro hacia instancias democráticas de gobierno europeo:

"in una struttura federale il potere di Renzi, come di tutti i capi di governo dei Paesi membri dell'Ue, diventerebbe simile al potere d'un governatore regionale o del sindaco di un'area metropolitana".

Curiosamente, hay una frase muy parecida de JA González Casanova (¿nuestro patriota europeo?) en su último e imprescindible libro “Cataluña, federación o independencia”: “cuando el gobierno que reside en la capital del reino lo sea de un estado miembro de la futura federación europea, será asimilable a cualquier consejo ejecutivo de una de nuestras más responsabilizadas comunidades autónomas, las cuales, tras la progresiva pérdida de soberanía del Estado español en favor del Estado federal europeo, permitirán que España siga autogobernándose desde su propia base y cada vez más cerca de los problemas de su ciudadanía". Es imprescindible vincular el debate sobre el futuro constitucional de España y Cataluña al debate europeo. De paso si se pone a ello, quizás podríamos convertir a Pedro Sánchez en un estadista. En la conversación de hace unos días de Federalistes d'Esquerres con el eurodiputado de ICV Ernest Urtasun le dije que yo creía que los federalistas de izquierdas de toda España y Europa no nos uniremos por algo que sólo se entiende en Cataluña, como es el "derecho a decidir", pero que sí que nos podemos unir por algo mucho más hermoso y compartido, que es la unidad de una Europa que se organice como una democracia de calidad (no confundir con el radicalismo democrático de votarlo todo ahora ya). Claro que hablar de Europa y tenerla como centro de nuestras preocupaciones a a algunos como Mas y Junqueras les obligaría a contarnos con qué aliados piensan hacer según qué. La soberanía nacional hoy se contradice con la soberanía popular: ésta será multi-nivel, y cada vez más europea, o no será.

Una enquesta cubista per a Adama i Munir

El Barça té dos jugadors com a mínim que fan molt difícil d'encaixar en el món d'identitats clares i homogènies que tenen al cap Terricabras, Junqueras o Forcadell. Adama Traoré va néixer a l'Hospitalet i els seus pares són de Mali. Ell juga al Barça B i a les categories inferiors de la selecció espanyola. Parla amb català amb el mateix accent que Jordi Alba, que també és de l'Hospitalet. Munir el Haddadi va néixer a El Escorial, a prop de Marid, de pares marroquins, i ja ha jugat amb la selecció absoluta espanyola. Ara viu a Barcelona, igual que moltes persones amb pares africans, asiàtics o llatinoamericans. Té algun sentit que els hi preguntem a aquests conciutadans si se senten més catalans que espanyols o viversa? Amics indepes: el vostre món s'acaba (per això teniu tanta pressa).
Deia Josep M. Vallès en una entrevista de Siscu Baiges a Catalunya Plural: "Abans dels estats, els mapes eren com les pintures de Kandinsky, pinzellades, perquè les competències de les ciutats, de les monarquies, de l’església, dels monestirs estaven totes barrejades. Quan es creen els estats apareixen mapes com els del Paul Klee: vermell, groc, verd, blau,... Els mapes que estudiàvem eren així. I ara hem entrat en una època cubista, on, segons com t’ho miris, ho veus d’una manera o d’una altra. En termes econòmics, la composició és una. En termes lingüístics, és una altra. En termes tecnològics o mediambientals és una altra. No podem tornar al mapa de Klee o Modigliani on els colors estan molt definits.

Tenim el G-20, la Unió Europea... Per l’aviació internacional tenim l’Organització d’Aviació Internacional. Per temes bancaris tenim la Unió Bancària. Per temes estratègics tenim la NATO. Per temes monetaris tenim l’Eurogrup... Tenim un mapa cubista. Hi ha qui no ho vol reconèixer però és la realitat que s’ha anat imposant".

En Siscu li preguntava, "En aquest marc té sentit continuar demanant-li a la gent si se sent més catalana, més espanyola o més europea, o tant catalana com espanyola i les diverses variants possibles?" I en Vallès rematava, "Alguna vegada he pensat què els podem preguntar als nens pakistanesos del Raval o als equatorians de la Verneda, que han nascut aquí i van a escoles catalanes. Què els preguntarem? Si se senten més catalans que espanyols, pakistanesos o punjabís? Per alguns estarà molt clar que només hi ha una capa d’identitat. Per d’altres, hi haurà dues o més capes superposades.

Munir, el futbolista de pares marroquins que juga al Barça ara i que ha nascut a El Escorial, què se sent? Madrileny? Espanyol? Català? Marroquí? És un discurs vàlid encara però que queda transcendit per les migracions i les comunicacions immediates. Els equatorians escolten emissores de música equatoriana que estan aquí i es comuniquen amb la seva família per skipe, en qualsevol moment. Això complica la visió massa simplificada que, a vegades, volem donar de la identitat".

Ken Loach: nació o llibertat

En un cinema ple de gom a gom, potser responent com jo a la crida de Gregorio Morán el dissabte passat, he anat a veure la pel·lícula "Jimmy's Hall" dirigida pel gran cineasta britànic Ken Loach. El film explica la història d'un líder d'esquerres del camp irlandès en el període posterior a la independència de 1922 respecte a l'Imperi Britànic. Jimmy és un irlandès que emigra als Estats Units i que torna al cap de 10 anys per posar en marxa de nou un casal social (el "Hall" de Jimmy) on s'hi fan tota mena d'activitats formatives i lúdiques fora del control de l'Església catòlica. El casal esdevé un lloc de reunió de persones que no accepten el poder establert al camp irlandès, format per una coalició de terratinents, polítics conservadors, policies i capellans. Es tracta d'un al·legat obert contra el nacionalisme que desfà alguns dels mites més estesos dels independentistes i explica algunes veritats molt senzilles però que massa sovint semblen oblidades. En primer lloc, la independència d'un país no té res a veure amb la llibertat. Un país pot independitzar-se respecte a un altre i seguir oprimit per les mateixes forces socials i culturals del passat. És més, aquestes forces poden utilitzar els moviments nacionalistes i independentistes per amagar les contradiccions socials i promoure una falsa unitat que faci oblidar quines són les fonts autèntiques de l'opressió (com a Irlanda i Israel). En segon lloc, l'emancipació real no és mai d'un poble contra un altre, sinó de persones oprimides de pobles i orígens diversos respecte als opressors de qualsevol poble, fins i tot del propi. Un dels moments més recomanables de la pel·lícula per a alguns amics meus que darrerament he anat perdent és quan Jimmy i els seus aliats expliquen com a Belfast, a Irlanda del Nord, un treballador anglès ha aconseuit unir a obrers catòlics i protestants per lluitar per unes millors condicions de vida. En fi, podeu anar a veure el film d'Isona Passola (que parla de la llibertat dels pobles bandejant la llibertat d'expressió de les persones que no pensen com ella, que no van poder participar del seu film subvencionat) o podeu anar a veure aquest de Ken Loach, que parla de l'autèntica llibertat, i a més amb una gran qualitat cinematogràfica. Jo no tinc masses dubtes (respecte a això): Loach sí que explica la veritat sobre l'endemà de la independència, en aquest cas d'Irlanda.

Alternativas Económicas, una revista necesaria

La revista Alternativas Económicas ha cumplido 20 números. Está emparentada con la revista francesa Alternatives Economiques y muestra una selección de temas y una perspectiva económica abiertamente progresistas. Tuve la suerte de colaborar con el número anterior, en un excelente dossier sobre regulación y competencia que coordinó la periodista Ariadna Trillas (no nos une paentesco alguno, si el lector o lectora se lo está preguntando). En la revista colaboran periodistas económicos y economistas, bajo la dirección del ex perioditsa de El País Andreu Missé. Igual que su pariente francés, Alternativas Económicas juega un papel importante en el debate sobre la necesidad de desarrollar políticas y proyectos económicos en una perspectiva igualitarista y democrática. Se puede comprar por suscripción y también en algunos puntos de venta. Yo suelo comprarla en la librería La Central de la C/ Mallorca en Barcelona o en el kiosco de la Facultad de Comunicación de la UAB. Debería ser lectura obligatoria para todo profesor o alumno de economía con una mínima sensibilidad progresista, y también para periodistas, politólogos y público en general interesado en cuestiones económicas. Hay una buena crítica de libros y, sin concesiones a la demagogia, plantea los grandes temas que afectan a nuestra vida cotidiana y nuestras perspectivas de futuro. Su reto principal es el de gran parte de la izquierda: desarrollar un discurso económico progresista de calidad como el que se elabora en importantes círculos de otros países como Estados Unidos o Francia. En el dossier del número 19 hay un interesante artículo de mi amigo y colega Javier Asensio que puede dar lugar a un interesante debate en el futuro: la relación de la izquierda con la competencia. Yo creo que este artículo presenta una visión necesaria, pero demasiado unilateral para mi gusto. Por supuesto la competencia allí donde es posible es preferible a los monopolios, no es sinónimo de desregulación, y es cierto que facilita cobrar impuestos minimizando la ineficiencia y ampliando las bases fiscales. Pero creo que también es de justicia destacar que si los trabajadores en ocasiones temen a la competencia es porque la complementariedad entre competencia e impuestos elevados  actúa en ambas direcciones. Es lógico que no se acepte la competencia abierta si no hay un fuerte colchón en forma de una generoso estado del bienestar financiado con una alta presión fiscal (cosa que hoy por cierto requiere una mejor arquitectura institucional federal, en España y Europa). Antes de abrir las puertas y ventanas a la competencia, la gente de izquierdas queremos saber cómo va a afectar la misma a la gente más vulnerable, a la que tiene menos poder. Por otra parte, la competencia no es una panacea si además del poder de mercado existen otras imperfecciones. Por ejemplo, si hay contaminación, más competencia empeora las cosas a no ser que se disponga de una amplia gama de instrumentos de intervención pública; es lo que se llama teoría del óptimo de segundo orden (second best). Y la competencia también puede tener lugar sobre dimensiones no deseables, como el status o el gasto suntuario. A largo plazo, la competencia debe ser la óptima, y debe interactuar con la cooperación a gran escala para facilitar el desarrollo económico.

Bienvenidos a la socialdemocracia y el federalismo

Podemos ha hecho público un programa económico, elaborado por el economista Torres y el politólogo Navarro. En su presentación, el líder de Podemos reivindicó el legado de la socialdemocracia y proclamó que su modelo no es Venezuela, sino los países escandinavos que han tenido durante décadas gobiernos socialdemócratas. Los detalles del programa económico han sido criticados, en especial por abrazar ideas que la socialdemocracia ha ido puliendo en las últimas décadas (como la propiedad pública de los bancos y los medios de producción o el keynesianismo en un solo país). Pero no cabe duda de que reconocer que ha sido la socialdemocracia quien ha proporcionado más bienestar a más gente durante más tiempo, es sin duda un desarrollo muy positivo.

El lunes pasado en Madrid, el dirigente de Podemos Juan Carlos Monedero expresó su apoyo a una España federal que se refleje en una nueva constitución. Aunque hubiera sido deseable que acompañara sus argumentos con una expresión de apoyo a una Europa unida y democrática parecida a las que suele hacer su colega griego Alexis Tsypras, no cabe duda de que se trata de una muy buena noticia. El dirigente griego no tiene mucha paciencia para la autodeterminación de cualquier territorio de Europa que se crea con fuerza para pedirlo, porque entiende perfectamente que de lo que se trata es que la soberanía cada vez se traslade más hacia una Europa democrática. Democracia no es necesariamente someterse a  binarismos excluyentes y empobrecedores, sino avanzar por el camino de una segunda laicidad, como decía ayer Rafael Jorba en La Vanguardia, que nos permita convivir y resolver problemas de forma solidaria.

A partir de ahora esperemos encontrarnos con los amigos de Podemos en los foros donde se habla de los retos de la socialdemocracia y del federalismo (por ejemplo en la conferencia sobre Economía Progresista organizada por el partido socialista europeo que tendrá lugar el próximo mes de marzo en Bruselas), discutiendo documentos seguramente muy mejorables, como los que hemos escrito sobre el proyecto económico de la socialdemocracia o sobre la economía de una España plurinacional. También será un placer discutir con ellos sobre los retos de la regeneración democrática, porque también en este caso creo que hay más que aprender de los países nórdicos, que encabezan todos los ránkings de transparencia y de lucha contra la corrupción, que de países como Venezuela. Los socialdemócratas que admiramos desde siempre el modelo nórdico pero que también aspiramos a una Europa unida soberana y democrática estaremos encantados de discutir con nuevos protagonistas el nada fácil problema de cómo avanzar democráticamente hacia adelante, hacia la agregación democrática, en lugar de hacia la fragmentación y el enfrentamiento.

Lo digo con cierto retintín, pero también con cierta esperanza. La socialdemocracia y el federalismo necesitan ampliarse con savia nueva, y responder a las exigencias de sectores que no se ven identificados con la política tradicional. No creo que haya mucha vida fuera de la socialdemocracia y el federalismo (debidamente actualizados para afrontar los retos del siglo XXI, como el cambio climático), pero sí creo que hay mucha vida fuera de las organizaciones socialdemócratas y federalistas. Con Podemos (y no sólo con ellos, por supuesto), hablemos.

Està suspesa la democràcia a Catalunya?

Recordo que fa uns mesos Lluis Bassets li va preguntar a Francesc Homs en una tertúlia a TVE si creia que la democràcia estava suspesa a Catalunya, perquè el conselleret de Taradell no feia més que dir que no ens deixaven votar. Avui la pregunta se li hauria de fer a Artur Mas, que ha proposat suspendre la democràcia de partits i proposa fer unes eleccions on s'elimini la rendició de comptes, que és una pràcica imprescindible en tota democràcia. L'actual president de la Generalitat, que ja va imposar un procés de consulta sense cap mena de garantia democràtica, que ha impulsat un sistema de mitjans públics de comunicació al seu servei, i que lidera un procés que ha donat lloc a episodis d'intolerància com els que van viure el cantant Raimon, en Quim Brugué, en Joan M. Serrat o el professor Jordi Llovet, ara proposa un procediment per declarar la independència sense cap marc legal, sense negociar amb les institucions europees i sense respectar cap mena de procediment formalment reglamentari. Les institucions democràtiques i d'autogovern per les quals tots vam lluitar estan avui en la pràctica anul·lades per part del mateix president de la Generalitat, que ja fa temps que ha deixat de ser el president de tots. Ahir en un debat de Calella em vaig tornar a trobar una persona que trobava els espanyols inferiors en relació als catalans. En aquest cas no es va referir a l'ADN dels espanyols, com m'ha passat altres vegades, sinó senzillament, al fet que, segons ell, els catalans són més oberts que els espanyols. Som tan oberts que ens empassarem un frau a la democràcia com el que estem vivim? Som tan oberts que acceptarem que Artur Mas no rendeixi comptes de les seves retallades pressupostàries, de la creixent segregació educativa, dels colossals casos de corrupció que pesen sobre el seu partit? Si fóssim tan oberts, al marge d'estalviar-nos mostres de prejudicis i estereotips, deixaríem de fer-li l'onada a un president que està llençant per la borda allò pel qual van lluitar diverses generacions de catalans, molts d'ells vinguts d'altres terres. Finalment, com em va dir una persona al final de l'acte de Calella, si els catalans som tan oberts com és que dels 92 regidors d'extrema dreta que hi ha a tota Espanya, 78 estan a Catalunya? Haurem de tornar a lluitar per la democràcia?

Exitazo federalista en Madrid

Cuentan las crónicas de los asistentes que el Círculo de Bellas Artes quedó ayer abarrotado de federalistas madrileños y de otras partes, para escuchar las propuestas federalistas de algunos líderes de la izquierda. Por supuesto, no estuvieron de acuerdo en todo, pero todos expresaron su apoyo a las ideas federalistas. El recinto estaba lleno desde antes de empezar el acto, y más de 100 personas no pudieron entrar. No es la primera vez en los últimos meses que se llena un espacio público en la capital de España para asistir a un acto de apoyo al federalismo. Pero esta vez era un acto para dejar claro que, por lo menos las izquierdas, son federalistas, y un acto organizado por una asociación nacida en Barcelona que tiene un nombre catalán, Federalistes d'Esquerres. Está más cerca el día en que veré cumplido mi sueño de llegar en avión a Barajas y que diga: "Benvingut a Espanya". ¿Dónde se esconderán ahora los que decían que no había federalistas más allá del Ebro? ¿O los que decían que era demasiado tarde para el federalismo? En todo caso, será demasiado pronto, dado que que con la mentalidad decimonónica basada en la soberanía nacional predominante, no será fácil convencer a la gente obtusa de que lo que ayer ocurrió es verdad y no una ensoñación de un bloguero. No me extraña que los indepes tengan prisa, porque lo que avanza es el federalismo, en Cataluña, en España y en toda Europa.

Felicitats, Pere Oriol

Deu fer uns tres anys en una reunió de Nou Cicle en Pere Oriol Costa va sorprendre a tothom proposant escindir el PSC en dos partits, tornant a la idea de la transició de tenir dos partits socialistes, un dels catalanistes i un dels altres, que es coaliguessin en les eleccions en una sola candidatura. Jo no em podia creure el que estava sentint i vaig saltar immediatament per dir que si això passava, ens estaríem carregant tot allò per què haviem lluitat durant els darrers trenta anys (més, alguns dels que hi havia a la reunió). També vaig dir que si això passava algun dia, jo no formaria part de cap dels dos partits. Vaig dir que el PSC tenia una llista enorme de defectes, però que la seva principal virtut era que servia per unir persones d'orígens i identitats diferents, i que separar-se per identitats seria un fracàs colossal, que ens portaria a situacions semblants a les de separació identitària a Bèlgica. Podia haver fet la comparació amb Israel/Palestina o l'antiga Iugoslàvia, però no vaig ser tan agosarat. Fins i tot si la virtut de ser un gresol hagués estat l'única, per a mi aquesta virtut és tan important que només per això ja valdria la pena militar en aquest partit (perdó, però no suporto els que presumeixen amb aires de superioritat moral de no militar a cap partit; no cal que militeu, però no en presumiu). Doncs bé, sembla que aquest divendres es constitutirà el Partit Socialista dels Catalans Autèntics (PSCA). No sé si el partit es dirà així, però certament aquesta és la idea. No crec que la intenció d'aquest partit sigui coaligar-se amb el PSC, sinó aparèixer en alguna de les versions dels partidets que donen suport al procés independentista que encapçala Artur Mas. No sé quina implantació tindrà aquest partit a l'Hospitalet i Cornellà, però dubto molt que la configuració final estigui gaire lluny d'aconseguir exactament el contrari del que es proposaven els fundadors del PSC: agrupar els socialistes en un sol partit d'identitats diverses i una sola ànima. Per a ells ja no serà mai més possible aprendre d'un Xavier Soto, d'un Paco Calero, o portar a la presidència de la Generalitat a un fill de la immigració andalusa. Ells s'ho perden. Molts són amics meus, per la qual cosa no escric des del despit, sinó des d'una serena i profunda tristesa. Jo no penso complir la meva promesa inicial de no militar a cap dels dos partits. Jo seguiré al partit de Xavier Soto, al partit de la Internacional Socialista, d'Olof Palme i Willy Brandt. La pitjor traició no és a una persona, ni a un grup, sinó a una idea noble.

Renda bàsica universal: val la pena aprofundir-hi

Al llibre sobre un nou model econòmic presentat el divendres passat es van presentar diferents idees, com el repartiment del temps de treball o la necessitat de produir sense augmentar el consum energètic. La idea que a mi em va interessar més, perquè sincerament no hi havia aprofundit mai, és la d'una renda bàsica universal, que cobrarien tots els ciutadans pel sol fet d'existir. Lògicament, les persones més riques veurien compensada aquesta renda per pagaments elevats que haurien de fer gràcies a una fiscalitat més elevada, progressiva i universal que la que tenim actualment. La renda bàsica universal és diferent de solucions amb les quals se la relaciona habitualment, com la renda mínima d'inserció que ja existeix actualment, que està sotmesa a una relació permanent de seguiment entre la persona i l'administració. El llibre explica molt bé els pros i contres de la renda bàsica universal, i respon algunes crítiques que si fan habitualment. Seria complementària de la proposta del repartiment del temps de treball (amb iniciatives que ja es practiquen a Alemanya i Holanda). Efectivament, perquè sigui realitat, és necessari que vagi acompanyada d'una profunda reforma fiscal, que acosti països de pressió fiscal mitjana com Espanya a països de pressió fiscal alta com els escandinaus. Per a fer-ho, crec que és necessari crear el marc institucional que faci possible i sostenible aquesta fiscalitat elevada al segle XXI. I aquest marc institucional passa per aplicar les idees de Thomas Piketty i desenvolupar un federalisme internacional, inicialment a escala europea, que superi l'estat nació i (entre altres virtuts) freni la concentració creixent de les rendes de capital a nivell internacional i el frau fiscal organitzat també a nivell internacional. Però jo poso la idea en el capítol d'idees a treballar. Val la pena aprofundir-hi, experimentar-ho i discutir-ho. Lluis Torrens, que és qui va redactar els capítols del llibre referits a això, diu que la idea la van recolzar dos dels candidats a les darreres eleccions a secretari general del PSOE (incloent el que jo vaig recolzar, tot i que no malauradament el que va guanyar), i que és una idea que estarà en el manifest de Podemos. Estarà també en el programa d'un govern d'esquerres a Espanya d'aquí a un any i mig?

Una minoria molt mobilitzada i poc transversal

Les dades són tossudes, tot i que hem hagut d’esperar 48 hores per a saber-ne els detalls desglossats. No m’estranya, perquè les dades no assenyalen precisament el camí d’Ítaca. Hem hagut d’esperar anàlisis tan bones com les d’Ignacio Uriquizu avui dimarts a El País (els diaris del dilluns es poden llençar a les escombraries, semblaven escrits per Artur Mas) per veure amb detall que el 30% aproximat d’independentistes sobre l’electorat potencial català són una minoria: gran, molt mobilitzada, però minoria clara, i a més a més ben poc transversal, per molt que diguin. Altres analistes han arribat a conclusions molt semblants en altres mitjans. Amb un 30% es poden fer moltes coses, com controlar el Parlament de Catalunya degut al sistema electoral que privilegia el vot rural, i paralitzar les institucions autonòmiques, o declarar la independència en 800 municipis. Però no es pot declarar ni negociar la independència en l'Europa democràtica del segle XXI. Com va dir Carme Valls, va ser una llàstima que Artur Mas a la nit del 9N no fés cap referència a la majoria de ciutadans de Catalunya que no van participar en la “votació” del dia 9 de novembre, ni a la gran quantitat de ciutadanes i ciutadans que pateix greus problemes quotidians en la Catalunya d’avui. No: tot el “procés” està organitzat per a una part dels catalans. Artur Mas va dir que ens hem agradat. Aquest narcisisme no em sorprèn, però el que em preocupa és no saber qui és el subjecte de la primera persona del plural que utilitza Mas. Qui som nosaltres per a Mas? Un terç de la població catalana? No és president dels altres? No és el meu president? Quan he deixat de pagar els meus impostos? Quan he deixat de ser català (el títol de catalanista ja me l’ha tret la Montse Tura fa dies)?

Sempre he pensat que per analitzar resultats de votacions, cal esperar a llegir els diaris dels dimarts, perquè els dilluns els diaris estan escrits amb la calor de les sensacions però sense la calma contundent de les dades.  “La Barcelona perifèrica es lliura al 9N” va titol·lar ahir dilluns el millor diari d’Espanya en les seves pàgines de Catalunya. Si un diari de línia editorial federalista va posar aquest títol, m’imagino les interpretacions que feien els mitjans de comunicació de línia independentista. El titular reflectia les sensacions de la redactora (o d’algú menys ingenu), expressades sens dubte abans d’analitzar els resultats amb calma. En el mateix diari, un columnista lamentava haver hagut d’escriure el seu article abans de les vuit del vespre. Si haguessin esperat una estona i fet quatre números, haguessin arribat a conclusions diferents. Per exemple, en la següent taula comparo els resultats de quatre municipis representatius:

 No he trobat dades del cens estimat del 9N per municipis. Per tant, per poder comparar, el que he fet és calcul·lar el número de votants totals i de votants pel sí-sí, respectivament (donant per bons resultats de la Generalitat que no ha validat cap autoritat electoral independent), dividits pel número total d’electors potencials per municipi de les darreres eleccions autonòmiques (segons les dades oficials de la Generalitat). Això no dóna el percentatge exacte de participants al 9N, ni el percentatge exacte d’independentistes, però dóna una cota màxima comparable. I el que veiem és que la xifra de participants i d’independentistes a dues ciutats del cinturó de Barcelona (Cornellà i l’Hospitalet) és enormement inferior al percentatge de participants i d’independentistes en dos municipis petits més o menys representatius de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (Llorenç del Penedès i Taradell). Es tracta d’una minoria molt mobilitzada i molt poc transversal. Però els de Cornellà i els de l’Hospitalet també són catalans, i el seu president també és Artur Mas. I són més, i segurament la majoria són federalistes. Però no tenen la força de les classes mitjanes comarcals ni l'autoestima dels sobiranistes que s'agraden tant; no van arrassant pel món, són només ciutadans catalans que esperen que algú els faci protagonistes d'un nou acord de convivència.