Carta d'Artur Mas al seu confessor

Benvolgut Mossèn,
m'adreço a vostè per escrit perquè l'altre dia al confessionari em va quedar la sensació que em quedaven coses al pap, i que els nervis no em permetien expressar-me com jo hagués volgut. Vaig venir a visitar-lo per aclarir amb vostè els acostaments d'una monja, però en realitat m'hagués agradat confessar-li moltes altres coses. El fet és que em preocupa com quedo davant del manament que ens empeny a dir sempre la veritat. Els meus enganys és possible que hagin anat més enllà d'una mentida piadosa, perquè algú podria dir que he fet creure a gran part de tot un poble, i bona part dels seus dirigents polítics i intel·lectuals, que la independència de Catalunya dintre de la Unió Europea era possible, fàcil, ràpida i que donaria uns fruits econòmics colossals. La veritat és que ho tenim difícil perquè sigui així. Hauríem de ser una majoria molt clara els que ho volguéssim i hauríem de tenir aliats de pes a la Unió Europea, perquè un nou estat requereix la unanimitat de tots els altres. Avui les enquestes diuen que no tindríem majoria en un referèndum fins i tot si jo decidís la pregunta. I que en un Parlament de Catalunya necessitaríem, per arribar a la meitat de vots al Parlament (que legalment no seria suficient), el suport d'aquests xicots tan simpàtics de les CUP, una força antisistema oposada a la Unió Europea. A més, a Europa (i més enllà) ningú em rep, m'he convertit en un pària internacional. I mira que hi he dedicat temps i recursos, amb ambaixades, faxos, viatges. Quan he fet arribar a gent de l'Obama o de la Merkel les meves fantàstiques idees, em contesten que ells tenen un model que els ha funcionat prou bé, que per què no el provo... i que aquest model es diu federalisme!
Ara a sobre m'estic quedant sense calers, cosa que de moment no m'impedeix fer campanyes propagandístiques per manenir el caliu que costen un milió i mig d'euros, però la veritat és que no sé si ho podré seguir fent. A sobre he promès que faríem eleccions el 27-S, que corro el risc que acabin amb la victòria de l'altra monja, no precisament la dels acostaments. En les eleccions municipals de la setmana passada, els desagraïts votants ens han enviat a l'oposició a Barcelona i no ens han donat ni un regidor a llocs que jo intento mantenir invisibles, però on es veu que hi ha molta gent, anomenats Santa Coloma i Cornellà. Però és que si no les convoco, les eleccions del 27-S, hauré de sortir volant de la Plaça de Sant Jaume. La veritat és que de vegades crec que això seria millor, i anar a aterrar a Miami a una escola de negocis i algun consell d'administració d'algun pujolet. La veritat és que el que intentava no ser més que un petit joc de nens al 2012 per tenir majoria absoluta i ocultar alguna petita corruptela i les necessàries retallades, ha acabat dividint partits, esmicolant la societat i creant mal rotllo.
Molts dels meus pecats podrien quedar perdonats si deixo Catalunya en mans de dues monges del Senyor, encara que no siguin gaire de fiar per part de la jerarquia eclesiàstica, però i què passarà amb mi? I què passarà amb els meus?
I si plego, Mossèn?

El curiós cas del partit invisible

Els socialistes a Barcelona, igual que a altres grans ciutats espanyoles, han tret un mal resultat. Les tendències de fons que dificulten la connexió de la socialdemocràcia amb les classes mitjanes urbanes i amb la joventut es poden apaivagar o agreujar a cada lloc en funció de la fortalesa de les organitzacions locals, la qualitat dels candidats o les campanyes electorals. De vegades els cops d'efecte a última hora serveixen més perquè la gent celebri el nom del publicista que per redreçar allò que ja no té massa remei. A Barcelona també ha afectat la polarització per la qual va apostar CiU i els seus mitjans afins, polarització que se li ha girat en contra; la majoria de la gent, posada a triar entre CiU i el caos, prefereix avui dia el caos. El que passa és que els dirigents convergents fa temps que han perdut el sentit de la realitat, i segueixen en el seu camí accelerat cap enlloc, disposats a dividir partits i acabar amb el poc talent que els queda. Però a part de Barcelona, el PSC ha tret un bon resultat. Això pot sorprendre a qualsevol persona que llegeixi els diaris o estigui atent als mitjans de comunicació, perquè el PSC és un partit en el millor dels casos invisible. Els que porten setmanes o mesos escrivint que el PSC es jugava la supervivència en aquestes eleccions, o que estava patint una voladura, o que estava en caiguda lliure, li sorprendrà saber que el PSC no només és la segona força política en número de vots amb més del 17%, sinó que guanya còmodament a la segona ciutat de Catalunya en número d'habitants (el telespectador de TV3 potser ni sap que hi ha una ciutat anomenada l'Hospitalet), igual que a Santa Coloma, Cornellà, Viladecans, Mollet, Granollers, El Vendrell, Esparreguera, Mataró, Tarragona, Lleida i un llarg etcètera. Sembla un mort d'aquells que estan molt vius. Això passa en plena tormenta perfecta: efectes de l'austeritat, onada sobiranista, sorgiment d'una esquerra populista... El PSC té molta feina a fer, fonamentalment continuar per la via de la renovació de les seves estructures internes, per fer-les més transparents i que serveixin per a fer la millor selecció possible del capital humà i del personal polític. Però està on ha d'estar, al costat del sentit comú i de la gent, sense demagògia. I ara col·laborarà amb noves majories d'esquerres intentant posar sensatesa i treballant perquè les coses funcionin al servei de la majoria, i es generi prosperitat repartida. Però també dient ben clar que ja no estem a l'any 1978 ni tampoc no estem al Carib, que avui estem a l'Europa de l'euro, i que la majoria de la gent hi vol continuar.

Reformas anti-corrupción y equilibrios políticos (el ejemplo de Chile)

Chile suele hacerme quedar mal. Hace años puse Santiago como ejemplo de eficacia en la solución de problemas de transporte y calidad de vida, meses antes de que estallara el caos del Transantiago, la reforma del sistema de autobuses urbanos. Tras pasar la última Navidad en ese querido país reflexioné por escrito sobre el potencial de la nueva mayoría de Michelle Bachelet como posible ejemplo de lo que podía pasar en España tras las próximas elecciones generales. Pero pocos días después de regresar a Barcelona tras esas vacaciones estallaba el escándalo del esperpéntico enriquecimiento del hijo de la presidenta. Como coincidía en el tiempo básicamente con otros escándalos de financiación ilegal de la política y algunos políticos, todo ello ha sumido al país y a su presidenta  en una crisis cuyo elemento principal es la conciencia de que la corrupción es un problema grave en Chile. Las respuestas a corto plazo de Bachelet han sido remodelar su gobierno y convocar una comisión de expertos, presidida por quien posiblemente es el mejor economista progresista de Chile, Eduardo Engel, que en un tiempo récord ha elaborado un extenso documento  de propuestas para combatir la corrupción. Me leeré a fondo el documento, por la cuenta que nos trae, y por venir avalado por una personalidad de este calibre. En su blog habitual el profesor Engel ha dicho que el problema principal es el de los partidos políticos, que no se han reformado suficientemente. Pero deben ser los partidos políticos (con personal nuevo o veterano) quien haga posible las reformas. Otro economista, en este caso Héctor Schamis, tiene más confianza en la clase política chilena, de acuerdo con un artículo que ha publicado en El País. En una sociedad democrática, las reformas tienen que ser fruto de un equilibrio político, o de un proceso social que nazca de los agentes políticos realmente existentes. Quizás esta es una de las razones por las que estas reformas son tan difíciles. Veremos si las reformas propuestas por la Comisión Engel dan frutos positivos. Ojalá.

Collboni: federalisme de Barcelona al món

(Paraules pronunciades al míting de Jaume Collboni a Sant Andreu el 15 de maig). Fa més de 20 anys que no parlo en un míting electoral. Vaig formar part d’un gran equip, el govern de Barcelona al 92, del qual òbviament jo era la peça menys important com a regidor jove i de joventut. En aquell equip a més de Maragall hi havia Núria Gispert que avui ens acompanya, i Marta Mata, i Oriol Bohigas, Antoni Lucchetti i Eulàlia Vintró, a la qual no m’imagino amb un antifàs i disfressada de super-lali interrompent un míting d’Imma Mayol. Estàvem a la política de pas, com vam demostrar tots els que estàvem en aquell govern. Per això tinc poca paciència amb els qui diuen que som la casta. Ni jo, ni cap dels que hi havia al govern de la BCN del 92, no som la casta, i ho hem demostrat no amb paraules, sinó amb fets.
El federalisme consisteix en organitzar el poder des de baix.
El federalisme no és una proposta “territorial” o “identitària”. És una proposta d’organització per ajudar a resoldre els problemes de les persones, els problemes socials, començant pels problemes de la desigualtat, l’austeritat, l’atur i la precarietat laboral.
L’articulació política d’una societat democràtica comença per baix, per l’endreçament col.lectiu dels àmbits de la vida quotidiana, i progressivament cap a cercles territorials més amplis. Des d’una visió federalista, més i millor democràcia local és el primer pas cap a més i millor govern democràtic.

FEDeralistes d’Esquerres és plural i tenim socis i sòcies que recolzen a diferents candidatures. Com a associació només demanem que es respecti que aquestes eleccions són municipals, i que a l’hora de votar recordem que la democràcia i la justicia social comencen en els barris, les ciutats i els pobles. A títol individual, jo estic convençut que la candidatura que encapçala Jaume Collboni és la que és més coherent amb aquests principis.

No es pot ser alcalde de Barcelona sense tenir les idees clares pel que fa a l’organització del govern, perquè Barcelona no està sola al món.

Quins són els principis del federalisme (FED):

-Govern multi-nivell perquè hi ha problemes de diferent abast geogràfic, amb cada nivell escollit directament pels ciutadans, del municipi a Europa i algún dia al món.

-Sobirania compartida en comptes de monopoli de la sobirania en un món on els estats-nació estan en declivi i ja no serveixen per resoldre els grans problemes com la inestabilitat financera, les desiguatats o el canvi climàtic.

-Competències i finançament amb regles clares.

-Cooperació institucional en comptes de subordinació.

-Respecte a la diversitat i cultiu del diàleg i la concòrdia entre persones que pensen i senten diferent o que tenen orígens diferents.

Com es concreta això per a nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Barcelona:

-Impulsar una ràpida evolució de l’Espanya autonòmica, que ve d’un estat unitari, cap a un estat federal, amb competències més clares, millor finançament territorial, un senat que serveixi per compartir la sobirania, diversitat de capitals i millor reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural.

-Impulsar una ràpida evolució de la Unió Europea, que ve d’una realitat inter-governamental o confederal en un sentit federal: volem una Europa democràtica sense fronteres. Això vol dir més democràcia en el nivell europeu i més capacitat pressupostària i fiscal comuna per impulsar l’economia i fer polítiques redistributives.

-Barcelona, amb el seu potencial econòmic i cultural serà la primera beneficiada d’aquesta evolució, com a gran capital d’una gran regió europea organitzada amb una lògica federal.

Barcelona no hi ha qui la freni, però si el seu alcalde o alcaldessa no impulsa de forma convençuda aquesta evolució federal, quedarà gradualment al marge dels grans procesos de canvi que tenen lloc avui al món i perderà aliats (com els ha perdut el president Artur Mas, que avui s’ha convertit en un pària internacional a qui no rep ningú).

La majoria de gent que viu en democràcia al món ho fa en federacions. Però no cal que anem molt lluny per veure els resultats del federalisme, no cal que anem a Alemanya, Suïssa, Austria, Canadà, Estats Units, Austràlia. La Barcelona governada per governs progressistes és un exemple del que pot donar de si el federalisme: els alcaldes socialistes sempre van desenvolupar estratègies federalistes, obertes a la cooperació (que no a la subordinació), que van donar grans resultats. Recordeu aquells que hi éreu com van ser els JJOO:

-Participació popular.

-Cooperació institucional.

-Multi-lingüisme.

-Diàleg i proximitat permanent amb els ciutadans per impulsar la transformació urbana, però mai populisme (dir-li a tothom a cada moment el que vol escoltar).

Algú es creu que els JJOO haguessin estat possibles amb un alcalde independentista o amb un alcalde populista?

Jaume Collboni (JC) està fent una campanya exemplar, de propostes concretes, realistes, estudiades, que poden significar una gran millora per a tothom.

JC és una persona senzilla, preparada, compromesa amb la seva ciutat i les idees de progrés

Hi ha una tendència a parlar bé dels líders socialdemòcrates quan estan morts (Olof Palme) o s’han retirat (com Pasqual Maragall, PM): ja va sent hora d’abandonar la hipocresia, i reconèixer que mai cap ideologia no ha donat tant de benestar, a tanta gent, durant tant de temps com la socialdemocràcia (SD) o el socialisme democràtic.

De tots els candidats que es presenten, l’únic que recolzava i feia campanya per PM en els anys difícils (“Maragall, borratxo”) era JC. Jo ho sé, jo hi era. L’únic que fa anys que abraça i es creu les idees de la SD i el FED i que les posa en pràctica.

En el món global d’avui la socialdemocràcia no es pot aplicar en un sol país o en una sola ciutat aïllada del món, per això cal complementar la SD amb el FED.

A Barcelona, aquesta opció es diu JC; em nego a esperar que en Jaume es retiri perquè li ploguin els elogis. JC: ets el millor candidat, mereixes ser el nostre alcalde. Visca Barcelona i (com van dir Los Manolos) Visca la humanitat!

Més respecte i més tolerància en la nostra democràcia

Ahir un candidat de CiU va ser agredit a Barcelona. Com que en el seu moment vaig denunciar l'agressió que va patir el llavors primer secretari del PSC, Pere Navarro, ara també denuncio sense cap matís aquesta agressió i em solidaritzo amb el candidat de CiU, Santi Borrull. Probablement es tracta d'un fet aïllat, com va ser un fet aïllat l'agressió a Navarro, però convé ser clars: violència, no. Aquests episodis de violència física necessiten ser condemnats per tothom, amb contundència, i són pitjors que els episodis d'intimidació inquisitorial que també es viuen a Catalunya. Ahir mateix en vam viure un. Resulta que una candidata d'ICV-EUiA per la ciutat de Girona, Marina Pibernat, es va veure forçada a dimitir de la candidatura quan va veure la cadena de reaccions (un autèntic linxament cibernètic) que s'havien produit a uns tuits seus que alguns han considerat insultants. Els "insults" pitjors eren anomenar als sobiranistes "catalufos" (sic) i dir que el nacionalisme era "fastigós". La campanya brutal d'atacs a les xarxes socials no es va fer esperar, i el més suau que se li ha dit a Pibernat és catalanòfoba. La candidata de Girona ha hagut de renunciar degut a la pressió social; sí, sí, per uns tuits una mica pujats de to. Déu n'hi do, en un país on ningú no dimiteix per res. Però un país on en alguns pobles es passa llista nominal de qui va a les manifestacions i qui no, o es passen papers per signar a les entitats on està tot escrit i només falta la signatura, o les estelades dominen en molts llocs abusivament l'espai públic. Com que a Federalistes d'Esquerres, que sempre ha mantingut una línia de defensar les seves idees amb suavitat i ironia, però sense insultar mai a ningú, se li va ocórrer defensar a Pibernat des del seu compte oficial a Twitter, la brutalitat tuitàire de cop i volta es va girar contra els federalistes, que en qüestió de minuts van esdevenir unionistes, espanyols malintencionats, i tot el que us pugueu imaginar. Realment crec que a Catalunya (igual que en altres territoris on el nacionalisme té un pes social important) hi ha una pressió social força assimètrica: mentre que el partit més corrupte no té cap problema per presentar llistes a tots els pobles sense massa pressió social en contra, una candidata d'esquerres no independentista ha d'abandonar la cursa democràtica perquè se li escalfa una mica la mà a Twitter. Per no recordar alguns personatges independentistes que a Twitter han fet crides a boicotejar creadors federalistes, o han anomenat feixistes a demòcrates de tota la vida, o han donat mostres d'una pueril hispanofòbia, i avui segueixen ocupant les seves poltrones amb tota tranquil·litat. I per cert, se suposa que parlar malament del nacionalisme (d'acord, no calia dir "fastigós") hauria de ser quelcom compartit, donat que molts independentistes mateixos posen molt d'èmfasi a dir que ells no en són, de nacionalistes.
(Uns dies després, hem publicat aquest article sobre el mateix tema a El País),

Ètica i progrés a Vilanova i la Geltrú

El dimarts vaig ser convidat per un grup de ciutadans de Vilanova i la Geltrú a parlar d'ètica i progrés a la Catalunya de 2015. Vaig tenir l'honor de ser presentat per l'ex alcalde de la ciutat i actual candidat a regidor del PSC per Sant Quintí de Mediona, Jaume Casanovas. Entre els assistents hi havia l'actual candidat a alcalde del PSC, Juan Luis Ruiz, i grans socialistes com Carolina Orriols, Teresa Llorenç, Assumpta Baig, nombrosos sindicalistes i molts altres. Quan veig que persones com Jaume Casanovas i Carolina Orriols segueixen ben actius treballant a favor del socialisme català (com Raimon Obiols o Isidre Molas, i també moltes persones de les noves generacions), penso no només que estan molt equivocats els qui creuen que els catalanistes han marxat del PSC, sinó que el millor del catalanisme segueix estant al PSC. Un catalanisme molt diferent del dels dirigents independentistes això sí, molt més realista i fèrtil a la vegada. Vaig expressar la idea que el que dóna coherència a les nostres idees socialistes, federalistes i per la regeneració democràtica és el criteri ètic que ningú no és més que ningú, i que per tant el valor que ens guia és la solidaritat, inclosa la solidaritat amb totes les persones siguin d'on siguin, incloent les persones de les futures generacions. Quan es tenen uns criteris ètics forts, es poden resistir moments millor i pitjors mantenint el rumb. La conversa es va centrar en la qüestió de la regeneració democràtica, sobre la qual tant Jaume Casanovas com Carolina Orriols van tenir paraules contundents, que jo comparteixo. Jo vaig dir que aquesta qüestió havia de ser una prioritat per a les esquerres, perquè clarament per a les dretes no ho és. No s'explica d'una altra manera que la força política més corrupta de Catalunya hagi aconseguit presentar candidatures sense cap problema a tots els pobles. O que el partit més corrupte d'Espanya segueixi encapçalant les enquestes a la majoria de comunitats. Erradicar les pràctiques de clientelisme i corrupció no és una feina trivial, però cal aprendre dels països que ho han aconseguit en molt bona mesura, ser conscients del problema i tenir la seva solució com a prioritat. Llàstima que no hi fóssim tots. Potser la propera vegada.

És greu la divisió de Catalunya? Es pot aturar?

Fa un parell d'anys més que no pas ara, tot i que encara alguns fan servir l'argument, es deia que tot i que la independència de Catalunya no era en si mateixa una bona idea, serviria com a eina de pressió per aconseguir un bon federalisme. A maig de 2015, quasi tres anys després de l'inici del "procés", potser veiem que hi ha més federalistes i sens dubte l'independentisme ens motiva i ens activa, però per desgràcia, les coses concretes no avancen en cap direcció (potser d'això es tractava). Això no vol dir que el "procés" no hagi tingut efectes colaterals. Dos d'ells em semblen força clars: en primer lloc, el manteniment en el poder del senyor Mas i el seu govern, malgrat la insòlita gravetat dels casos de corrupció que l'afecten directament o indirecta i malgrat les retallades i reformes que van en la direcció d'encongir l'estat protector; i en segon lloc, la divisió social a Catalunya. Sobre aquesta darrera, cadascú en pot tenir una opinió o una altra segons sigui la seva experiència personal. A alguns els afecta en l'àmbit familiar, a altres en l'àmbit de les amistats, a altres no els afecta perquè tot el seu entorn és homogeni. Però les experiències personals tenen un interès limitat. El que interessa és la realitat objectiva, sobre la qual en tindrem més dades a les eleccions municipals i les següents que se celebrin (que ja veurem quines són). De moment avui una enquesta de La Vanguardia diu que CiU i ERC (ara que han fet explícit que abandonen el camí legal cap a la independència) baixen, que no arriben a la majoria absoluta, i que Ciutadans li disputaria a ERC la segona posició. No cal aturar-se a fer veure al personal que amb això no s'avança cap a cap independència, perquè com deia anteriorment ERC i CiU ja han reconegut que no tenen cap intenció d'avançar legalment cap a ella, i per tant en l'Europa del segle XXI l'aventura des del punt de vista legal ja s'ha acabat. A més, en un entorn molt volàtil, qui sap si els resultats definitius s'acostaran a aquests. Però entre això i les dades reals de participació i votació a les darreres eleccions europees o al procés participatiu tolerat del 9-N, sí que veiem que comencen a dibuixar-se dues Catalunyes, que sempre hi han estat probablement, potser des de les guerres carlines, però que en les darreres dècades l'esquerra del PSUC i el PSC s'havia encarregat de fer confluir, almenys en molts aspectes: algunes vegades fins i tot ens havíem acostat a ser un sol poble, amb molta gent vinguda d'altres terres. Ara això està en perill. Com està en perill la construcció d'escenaris de reformisme social, perquè el reformisme social en una societat capitalista és tan difícil que sempre requereix consensos intercomunitaris (adjectiu tabú a Catalunya, però no a la resta del món). I els nacionalismes els fan impossibles, com va passar a tota Europa amb la primera guerra mundial, i com ha passat després a Irlanda, Israel, el País Basc, Iugoslàvia, els països africans... I com està passant avui al Regne Unit, on el principal obstacle perquè el Partit Labrista aconseguexi un suport hegemònic entre la classe treballadora no és el Partit Conservador, sinó l'èxit de partits nacionalistes com l'UKIP i el SNP. És greu aquesta divisió a Catalunya? No en el sentit de la convivència més primària. Digueu-me ingenu, però jo no m'imagino un incident insurreccional ni violència pels carrers de Barcelona, perquè els principals dirigents nacionalistes catalans (Mas) i espanyols (Rivera) a Catalunya, practiquen un populisme postmodern molt poc interessat en les batusses reals. Però convindria aturar la polarització si el que es vol és construir l'esperança d'uns governs compromesos en reformes i canvis igualitaristes. Tots els qui alimenten la polarització, especialment les persones que provenen de sectors progressistes, potser hi podrien reflexionar. Es pot aturar la divisió? Si les forces socials i polítiques que han defensat sempre crear ponts per avançar en la reforma social es regeneren i es recuperen, sí. Si no, no. O almenys això és el que em sembla a mi.