Trump 2.0 i nosaltres

Al cosí-germà d'aquest blog, escrit en anglès, he esmentat diferents hipòtesis que podrien explicar (o no) la segona victòria de Trump en unes eleccions presidencials als Estats Units. Tot i que ha guanyat per poc en vots, i que aproximadament la meitat de l'electorat segueix sent demòcrata, podem dir que un Trump pitjor que el de 2016 ha guanyat per més que el 2016, malgrat que va perdre fa 4 anys. En un post anterior aquí mateix, titolat  "l'economista i el llop", vaig manifestar que em temia que l'alerta massiva dels economistes professionals i acadèmics en favor de Harris seria poc creïble. En això no em vaig equivocar, però aquesta vegada em vaig equivocar posant la meva esperança en l'aparell del Partit Demòcrata que a nivell local em semblava capaç de mobilitzar l'electorat suficientment. No va ser així.

La victòria de Trump tindrà conseqüències econòmiques i polítiques en aquest racó d'Europa. Les econòmiques són molt incertes, però a diferència de l'electorat dels Estats Units, jo sí que em prenc seriosament, en això, les prediccions dels economistes. I no només les dels economistes, sinó també les de totes les persones expertes i científiques, de diferents branques del coneixement, que han alertat sobre els riscos per a la societat, l'economia, els drets humans, el clima i la pau, de Trump 2.0. Les conseqüències polítiques no crec que es desvïin d'un enfortiment dels nacional-populismes, encara que la derrota demòcrata també podria servir per focalitzar energies i demostrar, aquesta vegada creïblement, que el llop és de veritat.

Qualsevol victòria (també les nostres) contra el nacionalpopulisme agressiu s'ha de considerar temporal i fràgil, com la de Biden el 2020. I el que és menys agressiu no hem de deixar de prendre'l seriosament, perquè el seu estat d'ànim és alterable (molt oportú l'article de Branchadell avui a El País sobre què faran alguns a Catalunya si han de triar entre nació i progrés).

Em vaig equivocar en dues prediccions en el procés català: que no passaria res, i que seria la lluita de la resta de les nostres vides. Sí que va passar res, encara que el Procés va fracassar. El procés s'ha acabat, però l'amenaça del nacionalisme disruptiu (pitjor que el del Procés, i amb banderes diverses), no; ni aquí ni enlloc.

A Europa no estem als temps del Manifest de Ventotene, quan els seus redactors estaven en una presó feixista; avui la UE i l'euro són una realitat en expansió, sens dubte també amenaçada i amb problemes. L'únic país que n'ha sortit, de la UE, està pagant un preu elevat per la seva decisió. Sense la UE no tindríem ni estat de dret ni futur econòmic. La seva existència segueix sent la nostra taula de salvació en el present, i la seva evolució federal segueix sent la nostra gran esperança i el gran adversari dels nacional-populismes.

L'economista i el llop

Pot semblar una frivolitat i un luxe que em posi a escriure sobre unes eleccions que tenen lloc a l'altra punta de l'hemisferi nord, mentre a prop nostre acaba de succeir una enorme catàstrofe que requereix una reacció col·lectiva colossal, la màxima solidaritat i tota l'atenció. Però poques vegades els riscos globals i locals havien estat tan relacionats.

El conte de Pere i el Llop va de la falta de credibilitat del pastor Pere, que quan va avisar que un llop de veritat es menjava les ovelles, ningú li feia cas. Espero que no passi el mateix amb els literalment centenars d'economistes nordamericans i de més ençà, que no han deixat d'alçar la veu alertant sobre els perills d'una victòria de Trump (Lluis Bassets també el compara avui amb un llop a El País) el proper dimarts. Hi ha hagut manifestos de premis Nobel, cartes als mitjans de comunicació els darrers dies, els articles habituals de Paul Krugman amb un to cada cop més dramàtic, les aparicions a la CNN de Justin Wolfers, d'Alan Blinder al Wall Street Journal, o la recomanació de la revista The Economist, repetida una i altra vegada a les xarxes socials, de votar per Kamala Harris. El caos institucional que seguiria presumiblement a una victòria de Trump (que en part també es produirà si no guanya, perquè no reconeixerà el resultat), tindrà un cost econòmic, la magnitud del qual és incert. Els economistes també alerten del daltabaix per al creixement econòmic i la inflació que tindrien els promesos aranzels massius i el coll d'ampolla laboral (a més de drama humanitari) que acompanyaria a una deportació massiva d'immigrants, si s'arribés a produir.

El cert és que segons les enquestes de moment no és per l'economia que Harris encara pot guanyar, perquè la majoria de votants segueixen creient (absurdament, segons els experts economistes i tota evidència) que Trump seria millor per als afers econòmics que Harris. Si tenim en compte prèvies eleccions, les preses de posicions de persones famoses o expertes mouen poc a l'electorat, que es deixa portar més per grans xocs de l'actualitat (guerres, escàndols) i per indicadors econòmics del passat i present, però no d'un futur incert. En aquest sentit, Harris com a Vice-presidenta de Biden, es beneficia del creixement econòmic sota aquest, però surt perjudicada per la inflació dels darrers anys, que s'ha aconseguit frenar, però el record recent de la qual pesa massa.

El dimecres a la matinada amb quasi tota seguretat veurem a Trump proclamar-se guanyador, tant si ha guanyat com si no. Si no és president, s'enfronta a un futur personal i judicial més aviat ennuvolat per als anys que li quedin de vida. Aquesta és la seva principal motivació. A diferència de 2020, les seves amenaces són ara més creïbles, però no té el control de la presidència sortint. Esperem que les institucions resisteixin. Si guanya, ha promès posar la reduccció de l'estat en mans d'Elon Musk i la política sanitària en mans d'un personatge grotesc contrari a les vacunes. L'experiència històrica ens diu que un govern turbo-capitalista i autoritari no és incompatible amb el creixement econòmic (almenys a curt termini), però sí amb la redistribució, els drets humans i amb l'enfortiment solvent de l'estat que requereix el canvi climàtic. Necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells, que estiguin coordinats, i que es prenguin seriosament (en comptes d'aprofitar-les per atiar els prejudicis i els greuges) les catàstrofes naturals, cada vegada més freqüents per culpa precisament dels negacionistes del canvi climàtic. Crec que els riscos distributius, climàtics i democràtics són més greus que els riscos sobre la inflació i el creixement a curt termini, però és molt difícil predir la capacitat de resistència de pesos i contrapesos institucionals. Què poden fer els economistes (que per cert han estat força deixats de costat per l'administració Biden) i altres científics socials per ser tan escoltats i creïbles com altres científics i altres veus que s'expressen en la cacofonia del sistema comunicatiu actual? És una pregunta que la professió s'ha de plantejar.

Si s'evita la catàstrofe, serà més per la maquinària electoral, districte electoral per districte electoral en les jurisdiccions decisives, del Partit Demòcrata (que ha guanyat el vot popular en sis de les set eleccions presidencials des de 2000), que per les crides al vot dels economistes. Aquestes crides són però saludables, i potser útils en l'educació dels nostres estudiants, que sovint veuen en la professió econòmica una capelleta allunyada de les grans preocupacions ètiques del nostre temps.

La construcció desregulada, la befa del canvi climàtic, la consideració de les estructures públiques com a xiringuitos, si no troben un contrapès en una cultura de la responsabilitat col·lectiva, es convertiran en profecies autosatisfetes que donaran més carburant per la demagògia i la retòrica de l'estat fallit, l'antipolítica i el populisme. I aquí és on l'amenaça global del llop del proper dimarts es troba amb el drama de les creixents catàstrofes naturals a nivell local.