El discurs que esperem de Pere Navarro

Crec que si el primer secretari del PSC, Pere Navarro, fes un discurs semblant al següent, podria contribuir molt notablement a fer front a la situació de crisi econòmica i política que viu Catalunya, i frenaria el procés de declivi continuat del socialisme català (i, secundàriament, per primera vegada prendria la iniciativa política):

“Benvolguts conciutadans. M’adreço a vostès conscient de la gravetat de la situació política i econòmica que viu Catalunya, com a màxim responsable del partit que ha estat el segon en número de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, del partit de Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall i José Montilla, del partit de Marta Mata i Ernest Lluch.

Si no es prenen decisions caracteritzades pel màxim sentit de la responsabilitat i esperit patriòtic,  el nostre país es pot veure abocat en el futur immediat a una greu inestabilitat. L’emergència financera i econòmica que vivim pot seguir perjudicant els sectors més vulnerables de la nostra societat, si el govern segueix en mans únicament d’una força política que aplica un programa liberal i conservador.

Per aquesta raó, faig la proposta d’avançar cap a un govern institucional amb participació de polítics  i tècnics del màxim prestigi (si pot ser internacional), amb tots els seus membres consensuats i sense repartiment de conselleries per a partits polítics. Aquest govern podria estar  presidit o no per Artur Mas, recolzat per les dues forces polítiques amb més vots, i tenir el màxim suport per part del Parlament de Catalunya. El nostre partit estarà disposat a negociar per donar suport al seu programa d’actuació si es compleixen com a mínim tres condicions:

i)                Per la convivència, renúncia explícita per part de CiU a la independència de Catalunya mentre no es demostri que hi ha una majoria molt qualificada de la població a favor d’aquesta opció. I reorientació del procés sobre el dret a decidir a la realització d’una proposta amb suport ampli i majoritari  a Catalunya d’un nou encaix amb Espanya en una perspectiva federal (que pugui reflectir-se en canvis constitucionals,  i ser finalment recolzada en un referèndum que no divideixi els catalans). Aquest procés ha de fer possible avançar sense interrupcions cap a una major integració i democràcia europees, i ha de fer possible una reforma de les administracions que inclogui la supressió de les diputacions provincials.

ii)               Per la qualitat democràtica, restitució immediata de la independència, pluralitat i neutralitat dels mitjans públics de comunicació a Catalunya.

iii)             Per l’equitat, restitució de l’impost de successions com a primer pas d’un procés d’acceptació responsable dels acords d’estabilitat financera, fent que aquest procés es faci de forma justa, contribuint al creixement econòmic i sense que la sortida de la crisi impliqui l’acceptació d’una societat més insolidària.

Creiem que els partits polítics, incloent el nostre, en les darreres dècades han ocupat excessivament les institucions, i per tant és el moment d’avançar cap a un govern de la màxima qualitat institucional. Per això renunciem a demanar al nou govern cap càrrec de confiança en cap conselleria, més enllà dels que es derivin dels criteris esmentats anteriorment del màxim prestigi polític i tècnic.

Per al nostre partit, la prioritat en les propers anys no és entrar a cap govern, sinó emprendre un procés profund, radical i seriós de renovació política. Catalunya necessita un partit social-demòcrata i federalista fort, que pugui merèixer el més aviat possible el suport majoritari dels votants,  perquè aquests són els valors que poden aplegar millor una majoria de la nostra societat, facilitar la convivència, i conduir a una Catalunya més rica i justa. Aquest procés inclou un compromís contundent  contra qualsevol forma de corrupció. En aquest sentit, reiterant la meva confiança personal en els dirigents que s’han vist recentment implicats en acusacions, entenc que sectors amplíssims de la societat no comparteixin aquesta confiança. El nostre partit ofereix la màxima col·laboració amb la justícia, i anuncia per a les properes setmanes un programa i un calendari d’apertura i renovació en profunditat d’una organització que en els darrers temps ha estat massa tancada en si mateixa. Aquesta renovació implicarà una reforma total del procés de presa de decisions i de selecció del personal polític (que estan en la base de la credibilitat que mereixen les acusacions de corrupció abans fins i tot de ser demostrades), que faci que el nostre partit torni a ser elegible i mereixi de nou  la confiança de la societat".

Pistes per al futur

CiU i Artur Mas s'han donat una bona patacada. En molts sentits, crec que se la mereixen, però a ningú pot deixar de preocupar-li la situació en què la seva frivolitat (i la d'ideòlegs d'ideologia confusa, com en Ferran Mascarell) deixa el país.
Mentre ahir el PSC treia al voltant del 15% dels vots a tot Catalunya , a Itàlia passava una cosa que assenyala el camí de futur. Així ho explica El Pais:
"La jornada, independientemente de los resultados, fue un éxito. Más de tres millones de simpatizantes formaron largas colas ante las 9.000 urnas colocadas por todo el país, ofreciendo un bello y reconfortante espectáculo a quienes estaban perdiendo toda esperanza en la política. Las primarias abiertas —no hacía falta pertenecer al partido, solo inscribirse en alguna de las sedes y pagar dos euros— ofrecían una ventaja de Bersani —el 44,5%— sobre Renzi —36,%— con la mitad del voto escrutado."
Totalment d'acord amb els pensaments de Raimon Obiols que Joan Tapia transcriu: "Ara s’ha tancat el cicle obert a Sitges i el PSC ha de tornar a ser un gran partit esponja, amb estructures més àgils, un partit amb més xarxes i menys Nicaragua, i que els candidats surtin d’eleccions primàries. Ha de canviar i la transformació vindrà de plataformes internes… i de grups externs. És un model el Partit Demòcrata d’Obama? No li atrau l’excés de disparitat ideològica, però sí la gran porositat organitzativa. I les primàries, són compatibles amb un aparell fort i centralitzat? Rotunda negativa".

Un vot Catalunya enllà

Un projecte per a Catalunya basat en els principis i la tradició federalista (de sòlides arrels) que tingui com a referent de futur una Europa unida i democràtica i com a referent de present alguns dels països més exitosos del món, com Canadà, Suïssa, Alemanya, Austràlia i els Estats Units. Un projecte que no es pensi que estem en un altre continent i en un altre segle, sinó que sigui conscient de la realitat sociològica, geogràfica i històrica de la Catalunya plural d'avui, i que vulgui mirar al futur amb una mà estesa a la resta d'Espanya, amb la qual ser exigent en un futur federal, plurinacional i multi-língüe. Aquest és el projecte per al qual jo votaré el proper diumenge. No crec que per aconseguir aquest horitzó calgui caure en el populisme xovinista en què sovint cauen les forces nacionalistes, populisme que té conseqüències molt negatives per a la qualitat de la nostra democràcia i la convivència social.
No m'agrada la deriva burocràtica que ha seguit el partit socialista no en els darrers anys, sinó en les darreres dècades, i he combatut aquesta deriva durant tots aquests anys, i la seguiré combatent a partir del proper dilluns. Però una cosa és una deriva burocràtica i una altra cosa és una força política de dretes que s'aprofita i alimenta de forma oportunista i anti-democràtica dels sentiments nacionalistes d'una part important de la població.
Jo no vaig anar a la manifestació del 11 de setembre perquè no sóc nacionalista, i de vegades m'he sentit tractat com si jo hagués estat l'únic que no hi va anar (també per part de membres dels sectors catalanistes del PSC amb els que col·laboro, que influïts per la pressió social han arribat a creure's que el federalisme era una cosa del passat i que de federalistes no n'hi havia enlloc, potser perquè no havien llegit a temps articles com els d'Alvarez-Junco i Fradera o el d'Ignacio Torreblanca). Crec que bona part de la resta de com a mínim 6 milions de catalans que no hi van anar se senten igual. Molta gent hi va anar i altres sense anar-hi hi van simpatitzar i mereixen tot el respecte, com el mereixem els altres. Però la força política que ha convocat les eleccions dos anys abans del que toca ha fet servir la mobilització sobiranista com a cortina de fum per ocultar el fracàs absolut de la seva gestió (incloent la involució en el control democràtic dels mitjans de comunicació), la seva mancança absoluta de solucions equitatives a la crisi, els seus pactes amb el PP aquí i allà, i greus casos de corrupció (anteriors a les portades del diari El Mundo d'aquesta setmana, i que aquestes portades més aviat han aconseguit ocultar).
Malgrat els intents d'alguns insignes economistes per vendre els avantatges econòmics de la independència, molts altres economistes (que estimen Catalunya tant com els primers) han reaccionat amb arguments molt més clars i convincents, i la comunitat econòmica internacional, la que probablement més ens interessa, com els inversors o el setmanari The Economist, no s'han cregut aquests avantatges.
Les coses dolentes s'han de jerarquitzar. N'hi ha dolentes, i n'hi ha d'horroroses i perilloses (no la independència, que no és ni bona ni dolenta en sí -jo només dic que crec que hi ha una idea millor: el federalisme-, sinó la utilització populista i oportunista del nacionalisme per part de la dreta). El segle XX hagués anat millor si aquesta jerarquia s'hagués tingut més present. Encara estem a temps de construir al segle XXI una Catalunya que sigui respectada a tot Europa (per exemple, que algú rebi al seu president quan va a Brussel·les), que miri més enllà del seu melic i que contribueixi amb una mà estesa a resoldre els greus problemes que afecten a tot Europa, que ningú pot resoldre en solitari, i que només podrem superar amb més integració i menys fronteres en tots els aspectes.

CiU i la corrupció

A Convergència i Unió no li cal cap descobriment addicional sobre fets relacionats amb la corrupció política i econòmica. No és que sigui irrellevant saber la veritat o no dels últims fets posats de manifest pel diari El Mundo. S’ha de saber la veritat. Però sense aquest darrer episodi hi ha una sèrie de coses que es poden afirmar, perquè són fets:

1) Unió i Convergència són dos partits afectats per casos gravíssims (en alguns casos demostrats i en altres en un estadi avançat de clarificació, ja sigui amb persones investigades o acusades) de corrupció i finançament il·legal: indult del govern del PP a un ex-dirigent d'Unió (partit que arrossega una llarga llista de casos) condemnat a pena de presó, indult concedit després d'escoltar la petició signada d'un grup de ciutadans encapçalats per Jordi Pujol; utilització del Palau de la Música com a intermediari de les comissions il·legals de Ferrovial a CDC; implicació de Prenafeta i Alavedra en el cas que també va implicar l'Alcalde de Santa Coloma, immediatament expulsat del PSC; implicació del Pujol fill en la trama de les ITV...

2) La convocatòria electoral avançada (2 anys!) es produeix immediatament després d’un estiu on s’havien conegut aspectes molt preocupants per a l’honorabilitat dels dirigents de CiU, com per exemple la certesa d’un jutge respecte al finançament il·legal de CDC i la implicació d’Oriol Pujol en la trama de les ITV (no sent la primera implicació de la família Pujol en un cas de corrupció).

3) Unió i Convergència sistemàticament es neguen a reconèixer l’existència o la importància dels casos que els afecten. En alguns casos, han arribat a homenatjar a persones acusades per casos de corrupció, com per exemple a  Lluis Prenafeta.

4) CiU no ha sortit en general electoralment perjudicada pels casos de corrupció. Els seus votants no els exigeixen res en especial en aquest sentit. Això afecta també a convergents sobrevinguts, o a persones que han signat manifestos “prestant-los el vot” en clau sobiranista.

5) Persones amb passat progressista com Ferran Mascarell o Xavier Rubert de Ventós no semblen especialment afectats per col·laborar amb una força política tan clarament tocada per la corrupció (com tampoc no semblen massa afectats per la supressió de l’impost de successions o per la deriva anti-democràtica dels mitjans públics de comunicació, per citar qüestions que haurien de preocupar a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista).

Tot i que en els anys 80 la denúncia d’irregularitats financeres va ser utilitzada per Jordi Pujol a favor seu dient que eren atacs contra Catalunya, l’ús de la mateixa estratègia algunes dècades després, en plena crisi econòmica, després de molts anys de CiU al govern i goteig permanent d'escàndols, no és clar que tingui el mateix resultat. L'estratègia però existeix: jo fa setmanes que no veig TV3, però ahir tornant del futbol amb els cascos posats vaig tornar a escoltar al Puyal, i no va poder evitar comparar els intents de la premsa i TV "de Madrid" de buscar "pegues" a les victòries del Barça amb la portada del diari El Mundo sobre els comptes dels dirigents de CiU a Liechstenstein! Alguns creuen que El Mundo donarà a CiU la majoria absoluta. Ho veurem el dia 25 a la nit. En qualsevol cas, si els de CiU han de ser els responsables polítics que ens guïin cap a una Catalunya independent, el nou país començarà molt avall en els rànkings de Transparency International. Hi ha països que neixen amb un anhel utòpic de fer una societat sense els vicis d’altres i només és amb el pas del temps que degeneren cap a quelcom força diferent (Israel?), però Catalunya s’hauria de desprendre de molt de greix abans de començar una vida independent sent creïble en aquest sentit.

(Tinc un debat on line amb un independentista força civilitzat aquí)

Canvis institucionals, elits extractives i independència

El llibre d’Acemoglu i Robinson “Why Nations Fail”, traduït al castellà amb el títol “Por qué fracasan los países” ha tingut cert ressò a Espanya, i és citat explícitament per alguns autors com César Molinas per justificar algunes propostes polítiques, com la d’avançar cap a un sistema majoritari, que acabi amb la suposada “elit extractiva” que ens governa. Oriol Bartomeus ja ha fet una crítica encertada de l’article de Molinas i no ha estat l’únic. Gabriel Tortella ha quedat menys enlluernat pel llibre d’Acemoglu i Robinson, i alerta sobre el risc de caure en explicacions unidireccionals. D’altres, sense citar el llibre i potser fins i tot sense haver-lo llegit, evoquen idees semblants a les de “Why Nations Fail” a l’hora de plantejar “canvis institucionals”. Jo crec que aquestes recomanacions que associen canvis institucionals molt concrets amb millores substancials en el progrés dels països parteixen d’una lectura simplista no només d’aquest llibre, sinó també de critiques que se li han fet, i de l’amplíssima recerca existent sobre economia de les institucions, que repasso en el parent anglès d’aquest blog.

Carles Rivera, en un comentari al post abans esmentat d’Oriol Bartomeus, ens diu que en una entrevista posterior a l'article César Molinas reconeix: "La otra mitad de la historia es que la clase política es bastante reflejo de la ciudadanía. Esto se dice mucho menos". I en un altre article anterior (4/3/2012) sosté tesis similars a les de Bartomeus, sobre algunes "elits empresarials".

Un altre exemple d’excessiva fe en canvis institucionals miraculosos és un text recent de Jesús Fernández Villaverde, on diagnostica el que ell identifica com els grans problemes d’Espanya i proposa, entre altres solucions, substituir els rectors universitaris i els alcaldes elegits democràticament per experts de carrera amb un currículum adequat. Quina garantia hi ha que aquestes institucions, fins i tot si han triomfat als Estats Units, puguin resultar eficaces a Espanya? No és un exemple d’un consell fútil, és a dir, que no és part de cap equilibri polític imaginable a Espanya? Per cert, entre els grans problemes que esmenta Fernández Villaverde no apareixen ni el de la creixent desigualtat entre els espanyols ni el de la necessitat de buscar una millor organització federal de l’Estat, que semblen també problemes importants que potser dificulten la solució d’altres problemes “d’eficiència”, en la mesura que dificulten tenir-nos confiança mútua sobre un repartiment just de les càrregues associades a assumir les anomenades reformes estructurals.

Els problemes d’eficiència a mi no em semblen separables dels problemes d’equitat i d’organització federal de l’estat. Caldrà doncs solucionar-ho tot junt, políticament, democràticament (com diuen encertadament Acemoglu i Robinson). Els problemes institucionals profunds no se solucionen posant un expert, ni dos, ni mil. Per cert, a mi també em sorprèn que autors com Molinas o Villaverde posin més l’èmfasi en els “polítics” i no en la gran empresa privada (de fet, Villaverde la lloa), quan les grans empreses espanyoles tenen un percentatge d’expolítics en els consells d’administració només equiparable a països com Pakistan.

Un altre exemple d’ingenuitat respecte al potencial per crear noves institucions amb grans efectes traumatúrgics el trobem en el debat sobre la independència a Catalunya. Alguns economistes, com Jordi Galí en una sèrie d’interessants articles a La Vanguardia, massa intel·ligents i ben informats com per defensar la independència en termes d’uns guanys a curt termini per a l’economia catalana, posen l’èmfasi en el potencial a llarg termini que la independència tindria per crear noves institucions, caracteritzades per la transparència, la meritocràcia i l’absència de corrupció. Santa innocència. Com recorda Antoni Zabalza en la mateixa sèrie "la independència, per si mateixa, no ens donarà nous polítics, ni nous sindicats, ni noves patronals, ni alterarà significativament els interessos corporatius avui existents. No eliminarà el frau fiscal i la corrupció d’un dia per l’altre. No ens dotarà d’un capital humà millor que el que ara tenim". Xavier Vives també mostra en la mateixa sèrie d’articles el seu escepticisme, quan ens recorda que ja vam ser incapaços de fer servir la recuperada autonomia per crear una nova administració sense els vicis de l’antiga. Gregorio Morán, en el mateix diari, ens recordava no només que la independència difícilment farà aquests miracles, sinó que, sota el títol de “Plebiscit per a la Impunitat”, argumentava que precisament el suposat suport de determinades elits (extractives?) a la independència només es podia explicar en termes de crear una cortina de fum que ocultés, entre altres coses, gravíssims casos de corrupció. Els matisos no ajuden a vendre llibres o a aconseguir grans espais als mitjans de comunicació, però ajuden a entendre les coses i a construir projectes econòmics, socials i polítics més sòlids.

Mejor discutir con los mexicanos

Discutir en Cataluña con los independentistas es muy difícil. Es mucho más fácil y agradable discutir sobre la independencia de Cataluña con los mexicanos. Por ejemplo, Juan Villoro manifestó hace poco, con inteligentes matices, su simpatía de ex-colonia española con una potencial independencia de Cataluña. Un gran amigo mío mexicano dice que respeta, casi admira, mis posturas federalistas, pero cree que esta es una ocasión única y, como México hace unos siglos, Cataluña debería inependizarse de España. Tanto Juan Villoro como mi amigo expresan sus opiniones con gran respeto, incluso con interés por conocer otros puntos de vista. Ojalá los independentistas y soberanistas expresaran sus opiniones con el mismo respeto.
Cataluña en 2012 no es México en 1821. España en 2012 no es España en 1821, por suerte. Es una democracia que forma parte de la Unión Europea, un espacio que está en proceso de una necesaria mayor integración. Los lazos entre las sociedades catalana y del resto de España son mucho más fuertes que entre la sociedad mexicana y la española de 1821, y la distancia cultural y geográfica es mucho más pequeña, por mucho que la cultural convenga exagerarla. Cataluña tiene reivindicaciones pendientes que se pueden resolver mejor en un marco federal, como Canadá, Suiza, Alemania u otros países. Si Cataluña fuerra independiente, las cosas en Cataluña cambiarían poco en algunos sentidos, las mismas oligarquías tendrían probablemente más, no menos poder. En la actualidad, su impunidad ante la corrupción es elevada y su control de los medios de comunicación públicos y privados es férreo, asfixiante para uno que no comulgue con sus ideas e intereses. Con la independencia, esto empeoraría todavía más, creo. Dudo que el movimiento "Somos 132" hubiera apoyado la independencia de Cataluña por lo que tiene de intento de una elite de lograr la impunidad más absoluta y de hacer girar el debate social entorno a un enfrentamiento entre colectividades, que oculte las crecientes diferencias sociales dentro de Cataluña, de España y de Europa. Pero a lo mejor estoy equivocado. En todo caso me siento muy a gusto discutiendo con personas tan civilizadas.

L'entrevista que no veuràs a TV3

Siscu TV sí que és un mitjà de comunicació al servei del poble. Aquí podreu veure una entrevista amb un ésser absolutament insignificant que diu algunes veritats. Alguns temes que s'hi tracten són:
-Per què molts independentistes són federalistes sense saber-ho.
-Per què hi ha bons exemples internacionals de federalisme i no d'independentisme.
-Per què independentisme i europeïsme grinyolen.
-Per què Claudio Magris té raó a Il Danubio (i per què els nacionalistes l'ignoren).

Acte de presentació de la Crida Federalista

Aquest vespre ha tingut lloc a Barcelona un emotiu acte de presentació de la Crida a la Catalunya Federalista i d'Esquerres. Davant d'un Teatre Goya ple a vessar, alguns dels signants de la crida hem explicat per què ens hi hem adherit (els que no ho hagin fet, encara ho poden fer a partir de la pàgina web de la Crida). A continuació transcric el que hi he dit.
El poble de Catalunya, que és plural, planteja reivindicacions legítimes que provenen de la seva digna resistència a través de les generacions, per exemple de molts pares i mares que al llarg dels segles han seguit parlant en català als seus fills en temps molt difícils: aquestes reivindicacions es poden satisfer millor en un horitzó federal, amb aliats i projectes compartits, que no pas en un horitzó d’aïllacionisme estatista.

 Un defecte típic del nostre debat polític és la tendència a parlar de diferents eixos, com si no tinguessin res a veure entre ells. Aquesta tendència ignora un fet per a mi inqüestionable: les qüestions nacionals són socials. Els sentiments nacionals treuen gent al carrer, provoquen sentiments de solidaritat, però també provoquen guerres i destrucció. No podem ignorar que hi ha sectors que es beneficien de forma oportunista i populista de les flamarades nacionalistes per imposar uns programes que aguditzen les desigualtats. No ens podem desentendre de les conseqüències fiscals dels programes d’aquells que volen la independència per baixar, com han dit, l’impost de societats, i practicar altres formes de competència fiscal i regulatòria que ens empobreixin a nosaltres i als nostres veïns. La qüestió no és si una Catalunya independent és econòmicament viable (ho és a llarg termini, i altres opcions, incloent el status quo, també). La qüestió és si l’alternativa que pot recollir un major consens pel canvi respecte al status quo (el federalisme) té més beneficis socials que costos socials, i la resposta és rotundament que sí.

 El federalisme posat al dia és quelcom molt més ambiciós que la mera creació (ben poc imaginativa) d’un nou estat. Ha de ser part d’un moviment de canvi profund en l’acció col·lectiva i la política que permeti defensar millor els interessos dels treballadors i les treballadores, de les classes populars, de la majoria de la societat. És un greu error pensar que aquestes qüestions institucionals no són prioritàries perquè ho és la qüestió social. La qüestió social no se solucionarà sense una gran reforma federalista i un gran canvi en la forma de fer política. Hem de buscar la nostra pròpia via, però és encoratjador saber que el federalisme ve d’una llarga tradició, i que tenim experiències exitoses on inspirar-nos, com Canadà, Suïssa, Alemanya o Austràlia.

Sense entrar en la qüestió de si una Catalunya independent estaria o no a la UE, l’independentisme i l’europeïsme són dos projectes que grinyolen si s’intenten combinar. Però també grinyola la combinació de l’europeïsme amb les democràcies purament estatals. Europa està immersa en una gravíssima crisi que requereix més integració, més democràcia compartida. Avui no hi ha solucions nacionals als problemes econòmics, socials i medi-ambientals que tenim plantejats. El que està en perill és la sobirania, i a llarg termini, la supervivència, de tots els europeus davant dels mercats, el capital i la desregulació dels fluxes econòmics. Com diu el manifest, és hora d’eliminar fronteres i no de crear-ne de noves.

Dit això, federalisme és voluntat de concòrdia, i crec que hem de defensar les nostres idees, que són molt poderoses, amb una mà estesa als que no pensen com nosaltres, però que comparteixen alguns punts de referència bàsics, com l’anhel democràtic i el bé comú. Busquem ponts de diàleg i fem possible una Catalunya plena i justa que visqui en pau en una realitat més àmplia que la respecti i la reconegui.

Democràcia ≠ Referèndum

Democràcia i referèndum no són sinònims. Si José Montilla volia dir això quan l'altre dia va recordar que Franco també celebrava referèndums, tenia tota la raó. Si el que va voler fer és comparar Franco i Artur Mas (cosa que dubto molt), es va equivocar totalment. No és el mateix una persona que està equivocada que un criminal. Encara que, en aquest cas, la persona que està equivocada caigui en dinàmiques profundament preocupants des del punt de vista democràtic, com quan contraposa la democràcia a les constitucions pactades i lliurement aprovades pel poble (incloent el de Catalunya) i els tribunals.
Sóc totalment favorable a una solució democràtica a l'encaix territorial de les realitats plurinacionals, el de Catalunya a Espanya i Europa, i el de totes les altres realitats nacionals que se solapen i coexisteixen a Europa. Això, si es donen certes condicions, pot voler dir l'ús d'un referèndum, amb molta prudència i responsabilitat (gràcies a les quals, per exemple, no és habitual convocar referèndums sobre la pena de mort o sobre el pagament d'impostos), i tenint molt en compte les conseqüències, perquè al projecte europeu el que menys li convé ara és una successió de referèndums dels territoris relativament més rics dels seus principals estats membre.
Ara bé, la democràcia va molt més enllà de la possibilitat de realitzar referèndums. La democràcia també inclou:
1) La llibertat de premsa i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació.
2) La rendició de comptes, especialment en casos de finançament il·legal dels partits polítics i de corrupció dels representants polítics.
3) El respecte escrupolós a les normes i decisions de les autoritats electorals.
4) El respecte escrupolós de la legalitat democràtica i dels tribunals de justícia.
Es donen aquestes condicions a la Catalunya d'avui? Milloraran aquestes condicions si CiU revalida o millora la seva majoria al Parlament de Catalunya?
Quan l'èmfasi democràtic es posa només en l'instrument del referèndum, la democràcia esdevé purament plebiscitària i s'acosta perillosament al populisme demagògic, com destaca molt bé l'historiador expert en populismes i extremismes Xavier Casals.
Per això a mi no m'agrada el concepte de "dret a decidir", ara ja acceptat per quasi tothom donada la pressió ambiental. Tenim dret (millor dit, obligació) a co-decidir, a decidir entre tots. Europa no serà una suma de referèndums unilaterals convocats per "milhomes". Europa serà profundament, seriosament, democràtica i federal, o no serà. I si no és, aleshores sí, proliferararn els petits estats insolidaris, desapareixerà l'euro, tornaran lires, pessetes i pessetones i com diu avui Eugenio Scalfari referint-se al risc dels populismes italians, ens trobarem amb la "discesa del reddito reale a livelli ancora più bassi, disoccupazione endemica, mafie e lobby onnipotenti, democrazia puramente nominale. La scelta la farà il popolo sovrano e speriamo sia quella giusta".

Contra-manifest des del poder

Des que un grup de ciutadans ens vam animar a impulsar una Crida a la Catalunya Federalista d’Esquerres ens hem sentit dir de tot. Es veu que els convergents independentistes se senten més a gust discutint contra el PP. Discutir amb arguments contra els federalistes europeistes quan molts d’ells ni tan sols es creuen els seus propis arguments independentistes (i per tant saben que es veuran abocats a buscar acords federalistes), els costa. Darrerament, estem veient com comencen a posar el fre a la seva pròpia embranzida secessionista. Però de totes maneres des de la Conselleria de Cultura, a la qual no es coneix cap iniciativa progressista en els darrers dos anys (ni en el terreny de la cultura, ni en el terreny d’intentar influir en l’acció global de govern), amb la col·laboració de columnistes propers al poder com Bru de Sala, s’està contactant amb intel·lectuals i professionals que semblin el més progressistes possible, per contrarestar amb un altre manifest l’impacte que ha tingut el manifest federalista. El timing està pensat per intentar fer ombra a l’acte de presentació del nostre manifest, que tindrà lloc el proper dijous dia 8 de Novembre a les 18.30, al Teatre Goya de Barcelona, i que segurament serà un acte sonat. Estan en el seu dret de fer-ho. Donat el clima social, suposo que (a diferència de nosaltres, que de vegades ens hem trobat amb persones que ens deien que estaven totalment a favor del que dèiem, però no s’atrevien a signar –i tot i així Déu n’hi do l’èxit que hem tingut, avançant ja cap als 3000 adherits) ells segurament trobaran persones disposades a firmar encara que no estiguin d’acord amb el que digui el contra-manifest. De totes maneres serà molt interessant veure els arguments i poder-los discutir. Suposo que tindran alguna cosa més a dir a part de dir que no hi ha federalistes a la resta d’Espanya (només cal llegir el diari El País un dia qualsevol per desmentir-ho), o que és massa tard a Espanya per al federalisme (com si les bones idees haguessin de tenir data de caducitat, o com si països federals que poden servir d’inspiració  com Canadà, Suïssa, Alemanya, Austràlia o els Estats Units estiguessin a punt d’enfonsar-se).