El federalismo como parte de un proyecto reformista

Felipe González ha dicho que hoy no se siente representado por ningún proyecto de reforma, renovación y progreso. Vamos a ver si le ayudamos a re-engancharse. Por supuesto, no bastará con un modesto post en un blog, pero esto no son más que unas notas de trabajo que pretenden alentar a la acción (si puede ser de otros, claro, porque yo me canso y tengo mucho que hacer). El federalismo en España y Europa debe formar parte de un proyecto reformista profundo impulsado (pero no protagonizado en exclusiva) por la social-democracia europea, que no diga una cosa un día y una muy diferente otro día, en función de las necesidades de la actualidad. Las instituciones del Estado-Nación tradicional se han revelado como obsoletas e insuficientes para hacer frente a los retos sociales y medioambientales del mundo del siglo XXI. Las reformas institucionales, especialmente la reforma de la gobernanza económica de la Unión Europea, sobre la que escribe hoy Xavier Vidal-Folch, debe mostrar en la narrativa de las fuerzas reformistas europeas su complementariedad con reformas sociales que consoliden el Estado del bienestar y lo modernicen y reduzcan las desigualdades. Las reformas institucionales en España y Europa deben acompañarse por una narrativa común (sugerida por el economista francés Thomas Piketty en un reciente artículo) que ponga de relieve la necesidad de reducir la competencia fiscal y regulatoria y que ponga énfasis en la necesidad de resolver cooperativamente los grandes retos del siglo XXI, como el cambio técnico protagonizado por grandes multinacionales, o el cambio climático. En España, hay que dar por buenos los trabajos de hacendistas y constitucionalistas e impulsar sus conclusiones, que tienen un elevado grado de consenso en el sentido de proponer transitar hacia reformas políticas e institucionales que incluyan con gradual posibilismo la reforma de la Constitución mediante acuerdos lo más amplios posibles en función de las circunstancias. Así responderemos positivamente a los críticos europeístas y a los críticos demócratas, pero con reformas serias. El populismo quiere arrasar con las instituciones, es su forma de aprovechar de modo oportunista el descontento: nuestro deber es reformarlas. Un marco institucional estable (que entre otros aspectos relativice los conceptos de soberanía y nación) es necesario no sólo para los inversores, sino sobre todo para la gente corriente. Y para que todo esto sea serio y no sólo la ensoñación de cuatro blogueros y tuiteros, hay que consolidar instrumentos asociativos federalistas, así como de formación y pensamiento, aprovechando las oportunidades que nos brinda Europa y las nuevas tecnologías. Un buen ejemplo de instrumento formativo es el curso on-line que deduzco que ha seguido el ex-alcalde de Sabadell Manuel Bustos (aunque quizás una parte presencial no le hubiera ido mal). Este fue el programa sobre "Transparencia y Prevención de la Corrupción en la Gestión Pública" de Sustentia Innovación Social al que infiero de una información en El País que se apuntó (y al que deberían apuntarse quizás a modo preventivo todos los que vayan a tener cargos públicos, no sea que los proyectos reformistas tan bienintencionados como el que apunté se vean empañados por la corrupción):

Descripción: El curso analiza los principios éticos que se deben cumplir en cualquier modelo de gestión pública, centrándose en la transparencia, anticorrupción y el derecho de acceso a la información, como requisito democrático y de prevención de corrupción. Se trabaja sobre las principales referencias normativas y estándares, para reflexionar y aprender cómo poner en práctica la transparencia de manera eficiente, y en especial cómo garantizar el derecho de acceso a la información pública y la participación de los ciudadanos a través del sistema de gestión de la información de las administraciones, así como medidas para prevenir eficazmente la corrupción. Para ello se utilizan recursos de contenido teórico, de debate y de resolución de ejercicios prácticos.
Dirigido a: El curso busca dar formación a:
• autoridades electas,
• funcionarios de administración (central, autonómica y local), instituciones y empresas públicas,
• personal laboral, directivos y técnicos,
que participan en los procesos de gestión pública tanto en la definición de políticas y/o su aplicación, como en la atención a los ciudadanos.
Por su contenido, también aporta conocimiento y habilidades específicas a profesionales independientes (consultores y trabajadores de OSC, representantes de movimientos asociativos, etc.) y ciudadanos, interesados en conocer las bases fundamentales de la gestión ética y del derecho de acceso a la información pública.
Estos conocimientos tanto para realizar labores de incidencia y como para relacionarse con la administración haciendo uso de los principios y derechos reconocidos en el ámbito nacional e internacional.
Duración: 50 h. (5 semanas)

 

De Pujol a Putin: la deriva del camarada Krls

Nate Silver i Philip Tetlock, dos grans experts en l'art i la ciència de fer prediccions, estan d'acord que un dels secrets d'aquells qui encerten més els seus vaticinis rau a combinar el coneixement de les circumstàncies locals amb una perspectiva més global i comparativa. Així, igual que és crucial per entendre la qüestió catalana saber què ha passat exactament en la nostra societat, també és molt útil entendre què passa al món sencer en casos semblants, perquè som menys únics que el que pensen els nacionalistes (de fet, hi ha nacionalistes per tot arreu i tenen molts trets en comú). Per això no és tan sorprenent la deriva euro-escèptica, quasi euro-fòbica del tuitaire en cap krls, que és com es fa dir a twitter Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya. Les arrels euro-escèptiques del moviment independentista català no són d'ara, per bé que s'han intentat dissimular durant molt de temps, amb la creença equivocada que per Europa anirien apareixent suports o almenys mediadors per a la causa independentista, si aquesta era vista amb prou simpatia en comparació amb una Espanya que es presentava com a rància i autoritària. Això, però, no ha passat, i els representants de totes les institucions europees i els seus estats membre s'han pronunciat inequívocament en contra de les aspiracions independentistes. Avui no només ha quedat clar que una hipotètica Catalunya independent quedaria fora de la UE, sinó que també ha quedat clar el tarannà ja oficialment euro-escèptic de Puigdemont, que s'ha posat a l'alçada dels extremistes nacionalistes de diversos països europeus, incloent el Regne Unit, França i Itàlia, demanant un referèndum sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea. M'imagino que molts dels que encara demanen un referèndum d'autodeterminació sobre la relació entre Catalunya i Espanya deuen haver posat el crit al cel, perquè creien que amb la reivindicació del referèndum ("què pot haver-hi més democràtic") havien aconseguit una pàtina de respectabilitat que el suport d'alguns d'ells a la desnortada causa indepe els hi havia fet perdre. Ara però no els veig defensant quelcom tan democràtic com un referèndum per sortir de la UE, això ja sona menys respectable. Els dos referèndums però són idèntics, una forma simplista de resoldre un problema complex, que requereix en canvi grans consensos i el millor de la democràcia representativa i deliberativa. Però Puigdemont ha passat en poc temps de liderar la fase superior del pujolisme (l'ús barroer de les institucions en benefici propi, però almenys amb una retòrica europeïsta) a posar-se en mans dels Putin i Assange. Se sap de les reunions de líders independentistes amb aquest darrer, i se sap de la participació de mitjans vinculats al Kremlin en la difussió de notícies falses sobre Catalunya. Puigdemont i alguns dels seus consellers estan en mans d'advocats relacionats amb grups enfrontats a la Unió Europea i fins i tot amb un passat violent, com és el cas de l'advocat que defensa Toni Comín. Què votarà tota la gent moderada que havia votat a Jordi Pujol i que el 2015 encara recolzava el projecte independentista? Poden recolzar aquesta deriva absurda? Poden els líders independentistes seguir-se amagant darrera d'un llaç groc fins el 21-D sense donar explicacions del mal que han fet, la legalitat democràtica que han transgredit i les aliances que han conreat? Avui el combat per derrotar l'independentisme català amb una proposta federalista basada en l'acord (per això he signat aquest manifest) és subscribible per qualsevol europeïsta català, és a dir per la majoria, i forma part d'una batalla global per defensar-nos dels Putin, Trump, Farage, Le Pen... i ho sento molt però ara també de Puigdemont.

L'Agència del Medicament era més important que els Jocs Olímpics

Que Barcelona hagués estat la seu de l'Agència del Medicament tenia molts dels avantatges de ser seu olímpica i no tenia cap dels seus inconvenients. Hagués atret visitants i activitat econòmica (de la bona), i les inversions no estarien determinades per les necessitats d'un període breu de temps, sinó que hagués estat una seu permanent. A diferència d'una seu olímpica, a més, no calia fer costoses inversions, ni hi hagués hagut els sobrecostos i els "elefants blancs" que acompanyen a tot projecte olímpic (ho sento, també a Barcelona, veure els treballs de l'acadèmic danès Flyvbjerg). La seu de l'agència del medicament implicava un staff qualificat d'un miler de persones i una garantia de conferències i esdeveniments amb milers de visitants cada any, a part d'un impacte positiu en un sector intensiu en recerca i desenvolupament (això sí, amb menys esportistes famosos fent de lobby). Amb tots els respectes, el sector de l'esport no té el valor afegit ni l'aportació a la societat del coneixement de l'agència del medicament. Els Jocs Olímpics com a projecte per a una ciutat del segle XXI estan avui desprestigiats, com saben Boston, Oslo, Hamburg, Roma i altres ciutats (que van decidir retirar-se de l'aspiració olímpica). Si es justifiquen els de Barcelona de 1992 és per una situació històrica especial (com explica l'economista nordamericà Andrew Zimbalist en aquest vídeo), eren un "second best" perquè el "first best" d'un bon sistema federal que permeti contínuament la cooperació entre administracions estava absent. Van ser un gran èxit, però això no ha d'impedir veure que les grans ciutats no poden avançar regularment a força d'aquestes sotragades a les finances públiques. Però una seu intensiva en coneixement com l'agència europea del medicament és un "first best", és quelcom desitjable fins i tot en el millor dels móns possibles. Hagués convertit Barcelona definitivament en una gran capital europea. Tothom sap quina és la raó principal que ha impedit aconseguir aquesta seu. En absència del procés independentista és difícil pensar que Barcelona hagués quedat cinquena com ha quedat. La victòria no hagués estat segura, però era impossible amb la situació política que es viu a Catalunya en els darrers anys, agreujada pel projecte populista de l'alcaldessa de Barcelona, que una setmana abans va cessar el tinent d'alcalde que portava pacientment les gestions d'aquest tema, i el va cessar per raons de política populista. Pel que fa als independentistes, ells ja no volien els Jocs Olímpics, o sigui que no és d'estranyar que la possibilitat d'assolir aquesta seu no els hagi fet reflexionar en cap moment sobre l'estratègia de terra cremada que anaven seguint. La seva actitud després de saber-se el fracàs és l'actitud de nens malcriats d'una família de classe alta (que és el que són molts d'ells) que són pescats fent una trapelleria i li fiquen la culpa a un germà, o encara millor, a la senyora de fer feines. Els recursos d'influència internacional de la Generalitat estaven totalment dedicats en els darrers anys a la causa indepe (Diplocat, etc.) i per si faltava algun detall durant les darreres setmanes el president fugat que vol tornar a ser-ho s'havia dedicat a practicar l'enfrontament amb les institucions europees amb el suport de l'extrema dreta europea. Es poden permetre Catalunya i Barcelona seguir en aquestes mans tan irresponsables?

Mejorar la democracia implica derogar la ley de la turba

Es bien conocido el episodio de Barrabás en el Evangelio. Pilato le dijo a la turba cuando, siguiendo la tradición de liberar un preso a petición de la muchedumbre linchadora, le dio a elegir entre Jesús y Barrabás: "¿Qué haré entonces con Jesús, llamado el Cristo? Todos dijeron: ¡Sea crucificado! Y Pilato dijo: ¿Por qué? ¿Qué mal ha hecho? Pero ellos gritaban aún más, diciendo: ¡Sea crucificado! Y viendo Pilato que no conseguía nada, sino que más bien se estaba formando un tumulto, tomó agua y se lavó las manos delante de la multitud, diciendo: Soy inocente de la sangre de este justo; ¡allá vosotros! Y respondiendo a todo el pueblo, dijo: ¡Caiga su sangre sobre nosotros y sobre nuestros hijos! Entonces les soltó a Barrabás, pero a Jesús, después de hacerle azotar, le entregó para que fuera crucificado". El libro sobre populismo y fascismo de Federico Finchelstein explica que más o menos eso es el populismo, como sabe una Ada Pilatos indiferente a la necesidad de unir a los barceloneses tras un dramático atentado y tras la fuga de sedes empresariales, y como sabe el temeroso y mentalmente inestable Puigdemont, fantásticamente retratado hoy por Javier Cercas. A diferencia del fascismo (con el que comparte algunos rasgos, como el nacionalismo -diga lo que diga Juncker- y el caudillismo), el populismo no pretende derogar la democracia, sino aprovecharse de ella (por eso luchar contra él es tan difícil) y desvirtuarla. La respetabilidad de los reaccionarios modernos (así llama Timothy Garton-Ash a los nacional-populistas de la nueva extrema derecha, los mismos que igual que Puigdemont son apoyados por Assange y Putin) se basa entre otros aspectos en su presunto apoyo a la democracia en su forma plebiscitaria. Señal de que no leyeron el Financial Times durante los referéndums de Escocia y el Brexit, donde los editoriales y los columnistas más ecuánimes no pararon de advertir contra la "Mob Rule" que se desató en ambos, la ley de la turba que encontraba traidores ("quislings") por todas partes, los pesecés británicos -siempre hay alguno a mano. Jordi García-Petit ha explicado muy bien en un fantástico artículo, que por desgracia pocos leerán, la diferencia entre el poder de la masa y la democracia. Quienes como Rosa M. Sardá han seguido teniendo a mano su brújula moral (en palabras de Isabel Coixet, otra que se ha plantado) en tiempos de apogeo de la turba linchadora, no han querido refugiarse en manifiestos vergonzantes o en medias palabras para no quedar mal ante la masa religiosamente enfervorizada. Habrá que ir avanzando hacia una guía de buenas prácticas (como la que el economista Avinash Dixit receta para combatir con realismo contra la corrupción, otra forma de captura de la democracia) para luchar contra los reaccionarios modernos, pero sin duda uno de los aspectos a destacar será apoyar a todos aquellos que se han plantado ante la turba, y socializar su ejemplo.

Des-pujolitzar Catalunya

Agraeixo a Lluis Bassets que hagi divulgat en aquest article i en aquest altre el concepte d'independentisme com a "fase superior del pujolisme" que vaig proposar primer en aquest blog i que després va recollir el magazine on-line L'Hora reproduint l'article. Bassets ha aprofundit millor en la continuïtat entre molts aspectes del pujolisme i molts aspectes del processisme. Els que creiem que el procés independentista ha estat un desastre per Catalunya (sembla que cada vegada som més) n'hem de deduïr per força que només un profund procés de des-pujolització permetrà a Catalunya recuperar-se econòmicament, culturalment i políticament. No serà fàcil, perquè s'ha generat una profunda desconfiança fora de Catalunya, a la resta d'Espanya i a la resta d'Europa, sobre qualsevol cosa que surti de la "polity" catalana. Per tant serà fonamental recuperar el prestigi i la confiança dels nostres possibles partners, perquè sense partners no es va enlloc en el món d'avui. Catalunya haurà de tornar a demostrar que pot construir institucions amb caràcter universal i no particularista, haurà de tornar a demostrar que la seva cultura i la seva llengua són integradores i són un bé col·ectiu per a tota Espanya i tota Europa. Espadaler i Duran-Lleida hauran d'ajudar a Jiménez Villarejo i per a fer-ho entre altres coses li hauran de donar la raó d'haver denunciat la corrupció a Catalunya. Molts sectors cristians (jo no en sóc, però Villarejo, Espadaler i Duran sí) són perfectament conscients que Catalunya ha donat massa pes a Montserrat i el seu sentimentalisme i massa poc, per entendre'ns, a Esade. Molta gent està veient que sense l'estat de dret, sense la legalitat democràtica i sense integrar-nos a Europa Catalunya, la seva cultura i la seva llengua no seran res. Em temo que alguns poden estar temptats de reconvertir l'autocrítica del sobiranisme en un retorn al "peix al cove" i "la puta i la Ramoneta". Per això jo crec que és important donar la batalla per un tipus concret de tercera via. De fet, durant molts anys el pujolisme també va ser una tercera via. Però era una via feta de pactes ocults i de transaccions privades, com la que va tenir lloc entre Mas i Zapatero per raspallar l'Estatut. No: és necessària una tercera via federal, feta de pesos i contrapesos, de lleis i normes clares universals i transparents, fruit d'un gran acord. Crec que Espadaler i Duran ho han entès, i espero que l'electorat els segueixi massivament per recolzar la candidatura que encapçala Miquel Iceta i que tanca, amb un missatge històric contundent, Carlos Jiménez Villarejo, el fiscal que no va poder arribar fins el fons en el cas Banca Catalana.

La izquierda orgullosa de su federalismo

Carlos Jiménez Villarejo, Marcos Delgado, Núria Gispert y Beatriz Silva son personas que han colaborado en distintas etapas de su vida con varias opciones de izquierdas, son personas de trayectorias y orígenes distintos, pero que siempre han destacado por su compromiso con los pobres y explotados, y a favor de los derechos humanos, la libertad y la convivencia.

En circunstancias normales, hubieran apoyado a distintos partidos de izquierdas, y en circunstancias excepcionales, por ejemplo si Podemos hubiera hecho bien las cosas, hoy estarían apoyando a una fuerza  que no fuera el Partido Socialista. En circunstancias normales, Ada Colau estaría apoyando la evolución hacia una España y una Europa federales, porque se daría cuenta de lo absurdo que es ser de izquierdas y no ser federalista en el siglo XXI. Y no estaría promoviendo supuestos procedimientos participativos para que una minoría de sus votantes, con la colaboración de algunos que no son sus votantes, dejen de lado un gobierno de coalición de izquierdas contra la voluntad de la mayoría de sus votantes y simpatizantes. En circunstancias normales, Iglesias y Domènech no cenarían en compañía de Oriol Junqueras con un empresario contratista de la administración y con conexiones inquietantes en Qatar y en otras partes, sino que estarían construyendo una alternativa viable de izquierdas en toda España que promoviera una Europa más unida y democrática. Es en lo que están el Partido Socialista, Izquierda Unida, el grupo de Gaspar Llamazares y Baltasar Garzón, Manuela Carmena, los sindicatos y la inmensa mayoría de los votantes de izquierdas de España, incluidos muchos de los fundadores de Podemos. Y en lugar de ver cómo caen en las encuestas por detrás de Ciudadanos, estarían contribuyendo a reforzar un proyecto federalista en España, como Villarejo les pidió educadamente en su momento. En circunstancias normales, los concejales y tenientes de Alcalde no socialistas de Ada Colau no irían a reunirse con un cada vez más frikie Carles Puigdemont, sino que estarían trabajando para que no se escapen las últimas posibilidades de que Barcelona gane la sede de la agencia del medicamento y no pierda el congreso mundial de telefonía móvil. En circunstancias normales, algunos (pocos por suerte) jóvenes alcaldes o ex-alcaldes tuiteros se darían cuenta de que es una lástima no poder compartir campaña electoral con Villarejo, Silva, Delgado y Gispert, así como con Carme Valls, Victoria Camps y tantos otros personajes con un sentido mucho más permanente y mucho menos tuitero de la ética y la moral. En circunstancias normales, algunos intelectuales y ex-consejeros (por suerte, muchos menos de los que fueron presionados para ello) no firmarían manifiestos para volver a la fase referéndum acordado como el de Escocia, como si no estuviéramos ahora iluminados por la experiencia del Brexit, sino que firmarían manifiestos reconociendo en público (como hacen en privado) que se equivocaron, y que el proceso independentista ha sido un desastre económico, político, social, jurídico y cultural. En circunstancias normales, no habría tenido que hacer Miquel Iceta una auténtica "candidatura de país".

Catalunya contra la Unió Europea? No en el nostre nom!

Les cròniques periodístiques expliquen que l'ex-president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va carregar contra Espanya i contra la Unió Europea en la seva intervenció davant un grup d'alcaldes catalans a Brussel·les. Aquest personatge va expressar la seva frustració perquè no ha trobat cap suport de les institucions europees (ni la Comissió, ni el Consell, ni el Parlament, ni cap família política que no sigui euro-fòbica o extremista). Fins i tot es va atrevir a apel·lar als "principis fundacionals" de la Unió per reclamar el suport europeu, que ni arriba ni se l'espera. Però el principi fundacional fonamental de la Unió Europea és deixar enrera els nacionalismes que tant de mal ens han fet al llarg de la història, i cooperar lleialment per assolir objectius comuns, i fer-ho en un marc de respecte per la legalitat democràtica. És a dir, just el contrari del que fa Puigdemont. En aquesta estranya aliança que constituteix l'independentisme català, entre elements carlins, elements d'extrema esquerra eurofòbica i economistes dels barris acomodats de Barcelona, va destacar també un comentari de l'ex-consellera Clara Ponsatí, doctora en economia per la Universitat de Minnesota, que es va estranyar que ara, a diferència del que succeïa al franquisme, algú que s'enfronta a la legalitat de l'Estat espanyol, no trobi solidaritat quan arriba a Perpinyà. Exactament això és el que no han entès molts independentistes catalans, especialment aquells que van passar directament des dels barris benestants de Barcelona fins als doctorats d'Economia de determinades universitats d'Estats Units, sense passar abans per altres països de l'Europa de la qual forma part Espanya (i sense passar tampoc pels barris de la perifèria de Barcelona). Avui a Perpinyà, a Madrid, a Badajoz, a Lisboa i a Barcelona tots compartim la mateixa legalitat democràtica europea. Els mateixos drets que amparen a aquestes persones per traslladar-se lliurement per la geografia europea són els que ens amparen a la resta de ciutadans per defensar-nos en tot el territori de la Unió de l'arbitrarietat, no només de l'arbitrarietat de les decisions judicials que es poden recórrer a instàncies superiors fins arribar a les europees, sinó també les arbitrarietats de personatges polítics que es creuen per sobre del bé i del mal. Per cert, estaria bé que el zèl que mostren alguns nacionalistes catalans (incloent alguns clubs esportius i alguns personatges multimilionaris del món de l'esport) reclamant justícia, l'extenguessin també a casos relacionats amb el frau fiscal, com els que han afectat i afecten a polítics nacionalistes, o personalitats de l'esport a Catalunya o a Bavària, o de la premsa rosa relacionada. Els líders independentistes no entenen la qüestió europea, i per això van acumulant frustracions en el seu viatge cap al no-res. La cultura i la llengua catalanes només sobreviuran en un context d'una Europa forta i unida. La nostra economia només recuperarà part de la brillantor que tenia abans d'aquesta funesta tardor econòmica quan recuperem aliats europeus de veritat, i no els aliats frikies de Puigdemont i els ex-consellers que l'acompanyen. Sisplau, deixin d'enfrontar-se a Europa en el nostre nom.

Europa: tenemos un problema (y una solución)

La exportación del problema Puigdemont (el potencial de quiebre de la convivencia asociado a este personaje inestable, fruto prototípico de un proceso de repliegue identitario agudo) a la capital de la Unión Europea puede tener el efecto positivo de que en Bruselas se tome conciencia de la gravedad del desafío a la democracia que plantea el soberanismo catalán, así como otros nacional-populismos con los que comparte numerosas características. El Brexit ha tenido efectos muy negativos sobre el problema de Irlanda del Norte, y la rebelión del independentismo catalán puede tener efectos muy negativos sobre el federalismo belga. En el futuro, quizás también sobre la cuestión corsa en Francia y sobre Italia con su mezcla de nacional-populismos xenofóbicos y anti-europeos. Europa nació para superar los nacionalismos, pero estos no han sido totalmente derrotados, por supuesto en lo que se refiere al nacionalismo de algunos estados miembro, pero también respecto al repliegue identitario de algunas élites de regiones ricas, como Cataluña. La solución no puede ser otra que la de aplicar los principios fundacionales del proyecto europeo, es decir, contribuir a superar los nacionalismos con la federación europea que recetó Spinelli en el Manifiesto de Ventotene. Tenemos mucha suerte de que el marco europeo disciplina mucho a todos los actores de la cuestión catalana. En su ausencia, quizás estaríamos hablando de una nueva Bosnia. Pero las instituciones europeas podrían hacer mucho más, si los estados confiaran más en ellas y les transfirieran más soberanía. Igual que en la política de defensa de la competencia, en la política monetaria o en la política fiscal, existen mecanismos para disciplinar ex ante a los estados miembro y a sus regiones, también en las fiebres identitarias deberían existir señales de alarma que permitieran a Europa actuar ex ante. Esto se podría hacer desde emitiendo reglas de buenas prácticas (como las del Consejo de Europa, fuera de la Unión Europea, con la Comisión de Venecia) hasta reglas de obligado cumplimiento que impidieran a las regiones acceder a fondos europeos en caso de incumplimiento, por ejemplo en caso de vulneración flagrante de la ley o de la necesaria lealtad federal. Por supuesto, lo mismo cabría decir de transgresiones de la autonomía regional por parte de los poderes centrales de los estados. Una aplicación de estos principios podría darse en el ámbito de la justicia. La prisión preventiva para miembros del gobierno catalán que vulneraron la ley a sabiendas (y presumiendo de ello, como ha escrito Roger Senserrich) y tras haber sido advertidos, es posiblemente desproporcionada. Así lo ha argumentado alguien tan poco sospechoso de simpatías independentistas como Carlos Jiménez Villarejo. Pocos dudan de que una vez se celebre un juicio, es muy difícil que estas personas (u otras que hubieran cometido un delito parecido en otro país) eviten sentencias que impliquen pena de cárcel. Lo que se cuestiona es si no se ha hecho un uso abusivo de la prisión preventiva, como probablemente se hace en otros casos, con personajes anónimos que han gozado de menos oportunidades en la vida y oportunidades para rectificar que los ex-consejeros catalanes. Aunque haber tenido cargos electos no debería ser un atenuante como piensan algunos, sino un agravante (puesto que a los responsables públicos cabe exigirles un plus de ejemplaridad), el caso presenta suficientes sutilidades como para que muchos piensen que otras autoridades judiciales más ponderadas hubieran procedido con más prudencia. A quienes han intervenido en este caso les afecta la sospecha de politización de la justicia, una sospecha que es frecuente en muchos sistemas políticos y judiciales, como en los Estados Unidos, donde una de las principales decisiones politizadas de cualquier presidente es el nombramiento de jueces de la Corte Suprema. Las instituciones europeas intuyo que ofrecen un marco donde estas cuestiones se pueden mejorar a partir de un sistema ya existente. Seguro que tanto la democracia española como la belga extraerán lecciones interesantes de las experiencias de estos días. Lo que es impensable es que el proyecto político de los ex-consejeros detenidos, es decir, el tipo de independencia de Cataluña que estaban planteando (y sobre cuyo fracaso se están ahorrando dar explicaciones debido a la polvareda de las detenciones), pudiera dar lugar a una menor politización de la justicia. Recordemos que en su Ley de Transitoriedad los independentistas pretendían que el poder judicial de su república independiente quedara más, y no menos, sometido al poder ejecutivo. Suerte, una vez más, que estamos en Europa.

Abans que me n'oblidi

Els psicòlegs recomanen escriure de seguida allò que es recorda dels somnis quan un es desperta. Per això, ara que Catalunya sembla despertar (esperem) d'un malson de neguits viscuts els darrers mesos, escric el que recordo.
Començo el 17 d'Agost, enmig d'un estiu més vivint amb resignació com els independentistes catalans preparen per a una part de la població una nova temporada de marxes semblants a les orangistes amb el ritual habitual de coreografies, festes històriques i votacions plebiscitàries. Semblen pressionats per fer (aquesta vegada sí) alguna cosa de veritat, però estan atrapats pels dubtes de com fer-ho. Han quedat enrera els 18 mesos del full de ruta, que s'havien donat per declarar la independència després de les "eleccions plebiscitàries" plenes de manipulacions anti-democràtiques del 27S de 2015. Venim de 5 anys d'utilització descarada, i d'inspiració pujolista, de les institucions d'auto-govern per organitzar un moviment independentista molt potent, deixant en un segon lloc els problemes socials de Catalunya. Ja fa temps que hem perdut amics i s'ha dividit Catalunya. Fa poc que la majoria dels adults que quedaven al Consell Executiu de la Generalitat van ser purgats i hi queden bàsicament un grup de talibans de l'independentisme, potser amb l'excepció d'un confús Santi Vila. Aquell dia d'agost d'aquest any un grup terrorista yihadista (i català) atempta a Barcelona i Cambrils causant una gran commoció. El govern de la Generalitat intenta aprofitar la gestió de la seguretat post-atemptat, que li correspon competencialment en el marc de la gran descentralització de l'Estat espanyol, per imposar el missatge de "ja estem a punt", malgrat greus mancances en la seva gestió. Quan el cap dels mossos, convertit en cabdill mediàtic del procés, rep critiques en aquest sentit, respon en una roda de premsa amenaçant amb noms i cognoms uns periodistes. Al cap d'un dies, les organitzacions independentistes trenquen amb el discurs de dolor ciutadà i dignitat davant dels atemptats, manipulant grollerament davant de tot el món la manifestació de repulsa pels atemptats. El mateix dia, té lloc un estrany sopar entre representants de l'extrema esquerra, el vice-president de la Generalitat i Conseller d'Economia, i un empresari amb inquietants connexions.
El dia 6 de Setembre es convoca un Ple del Parlament, que en una sessió de dos dies culmina amb l'aprovació de les lleis que facilitarien un referèndum d'autodeterminació i una constitució provisional d'una república catalana on no es respectaria la divisió de poders. Els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries adverteixen que això és contrari a la Constitució i l'Estatut, els drets dels diputats de l'oposició són treptjats, i només el paper digne dels diputats Iceta i Coscubiela ens dóna l'esperança que encara hi ha una esquerra racional que ens pot salvar, com va dir Javier Cercas. La marxa orangista de la Diada aplega molta gent, si bé menys que altres anys. Quan ja decau, em veig obligat a atravessar-la per anar a un debat a Público TV, on creia que em trobaria amablement aixoplugat per amics d'esquerres. Pel contrari, la majoria (no tots) de contertulis són personatges d'extrema esquerra que es creuen de veritat que la revolta dels rics dels rics (votants de classe mitjana i alta defensant la secessió d'una regió benestant) és quelcom emancipador.
El 20 de Setembre, una actuació encarregada pel poder judicial dóna lloc a l'entrada de la Guardia Civil en oficines de la Generalitat i es produeix la detenció temporal d'alguns responsables de segon nivell del govern català, per preparar il·legalment un referèndum d'autodeterminació amb els recursos de l'autogovern. S'organitza una gran manifestació d'obstaculització a l'actuació de les forces de seguretat. El dia 1 d'Octubre té lloc el referèndum il·legal (amb pregunta, data i organització decidides per una part, i contravenint totes les indicacions de la Comissió de Venècia, òrgan internacional reconegut com a autoritat en matèria de procesos referendaris de sobirania), al qual s'hi arriba sense una autoritat electoral. La Guardia Civil, donada la passivitat dels Mossos d'Esquadra, intenta impedir la votació en alguns llocs, donant lloc a algunes escenes de violència amplament difoses pels independentistes i els cada vegada més manipulats mitjans de comunicació públics catalans (en realitat, va haver-hi una persona ferida per bala de goma i una persona gran que va patir un infart; aquests van ser els dos hospitalitzats que va reconèixer la Conselleria de Sanitat el mateix dia, després se'n van afegir altres amb ferides menors, arribant-se només als suposats "centenars" de ferits si es tenen en compte els "atesos", sense que abundin els informes mèdics). Els organitzadors diuen que vota poc més del 40% dels votants i que d'aquests el 90% ho fan a favor de la independència. En protesta per la "repressió", el govern de la Generalitat coacciona treballadors i sindicats per convocar una "aturada de país" el 3 d'Octubre, que dóna lloc a una jornada de mobilitzacions al carrer, amb alguns enfrontaments físics (per exemple, a prop de casa meva) i escenes de grups de ciutadans posant-se del costat o enfrontats a diferents cossos policials. No sé si el mateix dia o el dia següent el Rei d'Espanya fa un discurs televisat acusant el govern català de greu deslleialtat i dient que les autoritats de l'Estat respondran a l'alçada del desafiament. Comença una estampida empresarial de les principals corporacions, que decideixen traslladar fora de Catalunya la seva seu social, a la qual el Conseller d'Economia encara no ha respost en roda de premsa o en seu parlamentària, i les institucions de la Unió Europea (Consell, Comissió i Parlament) es pronuncien unànimement a favor de la legalitat democràtica a Catalunya i Espanya. Dos elements clau de l'argumentari independentista (els beneficis econòmics i l'encaix en la realitat europea) fan aigües. Els màxims dirigents de les organitzacions para-governamentals independentistes, ANC i Òmnium Cultural, són arrestats en presó cautelar per la seva participació en l'obstaculització del treball de les forces de seguretat el dia 20 de setembre. Alguns, que mai s'han carateritzat per una especial preocupació pels drets de persones privades de llibertat en condicions i oportunitats davant la vida molt més penoses, troben en això una última excusa per seguir en l'estela del procés independentista en nom de "la llibertat" i contra "la repressió". Malgrat que la seva pròpia llei deia que s'havia de fer en 48h, cal esperar al dia 10 d'Octubre, en què el president de la Generalitat en el Parlament de Catalunya té tot el món atent perquè es rumoreja que pot "declarar" la independència. En realitat, diu que assumeix el resultat del referèndum però que en suspèn l'aplicació a l'espera d'una mediació. L'angoixa i l'ansietat d'una part important de la població van en augment. Moltes persones comencen a plantejar-se treure els seus estalvis de Catalunya i fins i tot alguns es pregunten si no haurien d'anar a viure en un altre lloc. Alguns rebem invitacions de parents i amics per anar a passar uns dies fora de Catalunya fins que es tranquil·litzi la situació. Els estudiants estrangers a Barcelona i les seves famílies es pregunten si és segur continuar a la ciutat, i els qui pretenem ensenyar els qui es plantegen venir en el futur comencem a estar preocupats. Immediatament, el govern espanyol inicia els tràmits per a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que permet intervenir un govern autonòmic en una sèrie de supòsits extrems. Se li dóna uns dies al president de la Generalitat perquè aclareixi o rectifiqui les seves intencions. Aquest no ho fa, però el dia 26 d'Octubre davant de la mediació de socialistes catalans i espanyols i nacionalistes bascos, està a punt de convocar eleccions i deixar enrera la declaració d'independència. A última hora se'n penedeix i, després de la dimissió nocturna de Santi Vila (l'últim adult que quedava al govern), al dia següent el Parlament de Catalunya declara la independència (de nou contra l'opinió dels lletrats del Parlament) amb 70 vots a favor de 135, el Senat aprova la petició del govern espanyol per aplicar l'article 155 i al cap d'unes hores el govern anuncia l'aplicació que en fa, destituint el govern català i convocant eleccions al Parlament de Catalunya per al dia 21 de desembre. Almenys de moment, la tranquil·litat sembla tornar a Catalunya (després de setmanes de cassolades, helicòpters, Els Segadors fins a la sopa i manipulació descarada de joves i adolescents) mentre, com ha dit la premsa internacional, el circ de Puigdemont es trasllada a Brussel·les, amb el suport polític d'un grup extremista flamenc i la defensa jurídica d'un advocat de l'organització terrorista ETA, que s'afegeixen a les activitats de cheer-leaders internacionals de Julian Assange i altres aliats de Putin (bona feina, Romeva). En aquests mesos hi ha hagut concentracions davant d'edificis més o menys organitzades des del poder. També hi ha hagut manifestacions amb banderes, moltes, a major xerinol·la dels bazars xinesos. Jo no he anat a res de tot això, però sí que he seguit organitzant actes federalistes. Ja està escrit. Perdonaré, però no oblidaré que ens hagin fet celebrar així els 25 anys dels Jocs Olímpics i els 40 anys de l'arribada del President Tarradellas.