Jerarquías morales

En momentos de gran volatilidad de la opinión pública y de crisis de las grandes ideologías e instituciones, es importante mantenerse firme en la defensa de algunos principios que uno cree fundamentales, como la solidaridad y la democracia. Por eso causa desazón que personas que uno ha admirado en otras ocasiones muestren una gran vulnerabilidad ante el populismo y poca firmeza en cuanto a jerarquizar la importancia de los problemas en nuestra sociedad.
Me refiero por ejemplo al periodista Jordi Évole, que nos había ofrecido programas tan brillantes como aquel en que expuso la cárcel identitaria en que se había convertido Israel, o el programa de hace unas semanas donde Artur Mas y Felipe González discutían civilizadamente sobre el encaje de Cataluña en España. El programa sobre el supuesto golpe de Estado orquestado por la clase política española, mintiendo deliberadamente supuestamente para denunciar que no se abrían los archivos para investigar la verdad del golpe, es una ejemplo de la falta de valores sólidos en nuestra sociedad. Que no se abran unos archivos puede ser un problema, pero su denuncia no puede hacerse al precio de banalizar un asalto a la democracia que avergonzó a todos los españoles. Insinuar que la clase política pudo haber engañado a toda una sociedad durante décadas, o dar carta de naturaleza a teorías conspirativas de la historia en una trama que nos tenía a todos como víctimas (los ciudadanos y nuestros políticos), fue una forma barata de cabalgar la ola anti-política que inunda nuestra sociedad. Las instituciones políticas tienen muchos problemas, que no se solucionan vendiéndose por la cuota de pantalla, ni mucho menos se solucionan por parte de políticos o periodistas venidos a menos prestándose para colaborar en la patraña.
Otra decepción es la de ver a un diputado que había ilusionado a muchas personas de izquierdas luciendo una camiseta diciendo que los catalanes "queremos decidir" nada menos que en la tribuna del Congreso durante el principal debate del año, como si no hubiéramos decidido muchas veces, entre otras cosas, llevarle a él al Congreso para que defendiera nuestros derechos sociales. Que en un momento en que España y Cataluña baten todos los récords de desempleo, de desigualdad, de problemas sociales de todo tipo, de riesgo para la sanidad pública, de segregación educativa, un diputado que como Évole había conseguido niveles justificados de popularidad, se preste a concentrar la atención limitada de la audiencia en una camiseta sobre el supuesto derecho a decidir, es algo que ha avergonzado a bastantes personas con unos criterios morales mejor jerarquizados. ¿Realmente alguien con unos mínimos principios morales se cree que todos estos problemas sociales absolutamente urgentes y prioritarios se solucionarán mejor si en Cataluña se hace un referéndum de autodeterminación? Hacer de éste el gran tema de debate, ¿está solucionando algún problema social en Cataluña o en España, o está ayudando a consolidar las nefastas políticas de los consejeros y consejeras de CiU y de los ministros y ministras del PP?

Una entrevista amb Thomas Piketty

Le Nouvel Observateur va publicar fa uns mesos una interessant entrevista amb l'economista francès, Thomas Piketty, reproduïda a l'Hora. Reprodueixo aquí dues de les respostes de l'autor de "Le Capital au XXI Siècle".

Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?
Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.
Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.
Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10634#sthash.yC1UHxy3.dpuf

Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?

Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.

Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.

Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.

Vostè està fent campanya per a la introducció d’un impost progressiu sobre el capital. Per què no és una utopia?

L’impost progressiu sobre la renda va ser la gran novetat fiscal del segle XX. L'impost sobre el capital progressista podria complir un paper similar al segle XXI. És la institució apropiada per a la democràcia i l’interès públic per a prendre el control dels interessos privats i la dinàmica de la desigualtat a la feina, preservant al mateix temps l’obertura de l’economia i les forces competitives, i reposant els plecs nacionalistes, proteccionistes i identitaris, que només conduiran a una frustració encara més terrible.

En realitat, ja existeixen impostos anuals sobre la propietat, incloent béns arrels, a través dels impostos a la propietat. [...] El problema és que aquests impostos no es poden recollir correctament a nivell estrictament nacional: cal anar al nivell regional, continental o fins i tot mundial. Això pot semblar una utopia. Però d’alguna manera és cap aquesta via on es dirigeixen els projectes que actualment es debaten sobre les transmissions automàtiques d’informacions bancàries internacionals. [...]

 

Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?
Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.
Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.
Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10634#sthash.yC1UHxy3.dpuf

El radicalisme democràtic empitjora la democràcia

A Suïssa un referèndum sobre l'entrada al país d'immigrants va ser guanyat per l'extrema dreta posant en serioses dificultats les relacions d'aquest país amb la Unió Europea, després de despertar els més baixos instints d'una part important de la població. Tothom reconeix que Suïssa és el país del món on la democràcia directa funciona millor, havent portat a greus disfuncions en altres indrets on també es practica sovint, com a Califòrnia, on diferents referèndums han portat a polítiques incompatibles entre elles, com impostos baixos i despesa pública alta. Si on funciona millor la democràcia directa porta a aquestes calamitats, es podrà entendre millor per què alguns hi plategem moltes reserves.
Al Regne Unit la dreta thatcherista, pressionada per un partit independentista amb un líder mediàtic i populista, acusa a liberals i laboristes d'antidemocràtics perquè suposadament no accepten el dret a decidir del poble britànic a sortir de la Unió Europea, en un referèndum que els conservadors tenen previst dur a terme l'any 2017 (un any pensat perquè aquest tema monopolitzi les eleccions de 2015). En realitat, liberals i laboristes el que pretenen és que els britànics decideixin a través de les seves institucions representatives, practicant la democràcia deliberativa amb la màxima participació ciutadana possible, conjuntament amb altres ciutadans d'Europa, de quina manera ens organitzem millor en aquest món globalitzat, on el Regne Unit, per molts referèndums que facin, seguirà sent una part fonamental d'Europa. La democràcia millora quan les instàncies de govern que ens afecten poden rendir comptes als electors, no quan fem veure que ens desenganxem de les jurisdiccions amb les quals ens relacionem encara que fem veure que no hi tenim relació.
A Itàlia, un líder fotogènic acabat de sortir del niu, promet resoldre urgentment els problemes que el seu país fa dècades que no aconsegueix resoldre, i pot arribar en les properes hores al govern malgrat que l'únic que ha fet ha estat guanyar unes eleccions per assolir el lideratge del seu partit. Atenció que de pas no es carregui l'últim partit democràtic que quedava a Itàlia.
A Catalunya es pretén resoldre una qüestió complicada (quin ha de ser l'encaix d'una Catalunya que ara està a Espanya, a l'espai Schengen i en la zona euro, en una Europa creixentment integrada i federal) de forma ràpida i amb un parell de preguntes que sembla que vulguin dir alguna cosa però que al segle XXI estan buides de contingut. I es pretén fer en un context de manipulació dels mitjans públics de comunicació i de les institucions de govern autonòmic que sí que hem decidit democràticament tenir. Estic d'acord amb el que diu Javer Cercas avui a El Pais Semanal (amic Cercas: potser si estiguessis més obert a afegir-te a accions col·lectives de l'esquerra, les veus no nacionalistes d'aquesta se sentirien amb més força, encara que els teus articles perdessin epopeia de "llanero solitario").

Important dicurs de Giorgio Napolitano al Parlament Europeu

El passat dia 4 de febrer, el president de la República Italiana, Giorgio Napolitano, va pronunciar un important discurs al Parlament europeu, que per descomptat ha passat totalment desaparcebut a Catalunya i a Espanya, perquè és un clam contra el nacionalisme i el populisme, i a favor del federalisme, i aquests tipus de clams no interessen a casa nostra. De fet, segons Eugenio Scalfari, fundador del diari La Repubblica, no va tenir tampoc gaire ressò al seu país, més interessat en les corregudes amunt i avall de la política dels canals de notícies de 24 hores que en les reflexions profundes sobre els grans processos. En aquest memorable discurs, Napolitano parla del moment decisiu que viu Europa, de la necessitat de superar la crisi amb una Europa políticament unida, del virus del nacionalisme i el populisme, i de la necessitat imperiosa de construir una federació europea, connectant amb la tradició dels grans federalistes italians progressistes com Altiero Spinelli. Diu Napolitano entre altres coses:
"La missió d'una Europa unida (...) és compartida pels pobles de la nostra Unió i es pot dur a terme amb èxit, necessitem una forta cohesió política de la Unió Europea, un lideratge polític europeu més convençut i decidit. Fa trenta anys, fa exactament trenta anys aquí a Estrasburg - permetin-me recordar - Spinelli va aconseguir expressar al Parlament Europeu aquest lideratge amb el projecte de tractat que porta el seu nom. L'ocasió no es va recollir llavors, però la seva inspiració constitucional continua vivint i mereix ser explicada. La seva idea d'una Europa federal no tenia res a veure amb el fantasma agitat per diverses parts d'un superestat centralitzat. S'ha fet un llarg camí des de 1984. Però encara són difícils de guanyar batalles polítiques, sinó contra el possible retorn del nacionalisme agressiu, sens dubte contra l'egoisme nacional persistent i la mesquinesa, contra l'escassetat de punts de vista, els càlculs i la comoditat del conservadorisme anacrònic, que es troba cada dia entre les classes dirigents nacionals".
(Com no podia ser d'altra manera, els euro-diputats de la Lliga Nord, aquest partit que té una forta relació amb els nacionalistes catalans, van interrompre el discurs de Napolitano amb xiulets i crits anti-europeïstes).

El federalisme democràtic i la fletxa del temps

L'argument “és massa tard per al federalisme”, que sovint se sent a Catalunya (sobretot ara que ja “no cola” dir que no hi ha federalistes a la resta d’Espanya) és ridícul. És veure el món per un forat. En realitat el món, i en especial i per sort Europa, evolucionen des de fa temps en una direcció clarament federal. També Espanya porta 30 anys avançant, d’una forma certament no linial, en una direcció federal.  És trist veure com l’argument és utilitzat, a Catalunya,  per algunes persones que van defensar el federalisme amb arguments universalistes (bastant independents de l’espai i el temps) quan a Catalunya no hi havia una pressió social sobiranista. Per sort de forma creixent, més i més federalistes aixequen la veu, tant a Catalunya com a fora d’ella, o si més no més i més persones veuen que el camí cap al federalisme té una força semblant a la llei de la gravetat, i és millor avançar en aquesta direcció i no fer marxa enrera via replegament identitari per tornar a la trinxera de l’estat-nació. Europa i el món van cap al federalisme: grans agregacions amb autonomia per a les parts, solidaritat interterritorial, govern i riscos compartits, sobiranies solapades, reconeixement de la diversitat, flexibilitat i innovació institucionals. Els mercats són cada vegada més internacionals i és molt convenient, per raons socials i econòmiques, que l’estat s’adapti a la seva grandària.

L’acadèmic i assagista multidisciplinar Jareed Diamond ens recorda que el món ha evolucionat de forma clara cap a la construcció d’estructures polítiques cada vegada més complexes. La caiguda dels grans imperis que van desaparèixer amb la primera guerra mundial, la descolonització i la caiguda del comunisme donen la sensació enganyosa d’una creixent proliferació de petits estats. En realitat, segueix havent-hi moltes més realitats nacionals que estats perquè existeixen òbvies economies d’escala en la provisió de béns públics. Pensar que ja estan creats tots els estats i que només falta Catalunya és de nou veure el món per un forat. La idea d’un estat per a cada nació és una idea del passat, com ja ens va recordar l’historiador britànic i jueu socialdemòcrata Tony Judt posant com a exemple la desafortunada evolució de l’estat d’Israel, gran mirall per cert del nacionalisme català.

Quan se’ls explica això, alguns diuen que aquests arguments són correctes però que “és massa tard per al federalisme” a Espanya, no a la resta del món, com si Espanya estigués al marge dels grans processos mundials i aquí s’apliqués una lògica diferent.  Anem cap a grans estats multi-culturals i en molts casos multi-nacionals, així són les grans potències emergents, i és impensable que una Europa unida sense fronteres no sigui una d’elles.

Existeixen ben coneguts problemes d’incentius i informació asimètrica en els sistemes molt centralitzats en un territori gran. Per això va fracassar la Unió Soviètica i per això la Xina s’està desenvolupant donant molta autonomia a les seves localitats i regions, i la majoria dels experts coincideixen que serà difícil que es mantingui unida i segueixi prosperant si no avança cap a un federalisme democràtic. L’alternativa al federalisme democràtic per a les grans jurisdiccions del futur no és la proliferació i re-afirmació dels estats-nació, que ja no es produirà, sinó un federalisme tecnocràtic, on les èlits i el capital decideixen sobre les grans qüestions.

La democràcia no es garanteix millor votant de qualsevol manera sobre les fronteres. Al Regne Unit, els hereus de Margaret Thatcher acusen a laboristes i liberals de poc demòcrates perquè es resisteixen a organitzar un referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea per a 2017. La dreta civilitzada, sota pressió d’un partit independentista i un líder populista (no parlo ara de Catalunya, sinó del Regne Unit) porten l’agenda política cap al replegament nacional, impedint trobar solucions democràtiques als greus problemes econòmics i socials que té plantejats la societat britànica.

El combat pel federalisme democràtic (on els ciutadans puguin escollir i controlar els seus representants en tots aquells nivells de govern que els afecten) no serà un combat exprés, sinó que és part d’una tendència evolutiva que va començar el mateix dia que els estats-nació van començar a mostrar les seves limitacions, i en alguns casos els drames que els acompanyen, i que van portar al món a viure guerres impensables. El combat per la democràcia va començar fa segles, i només fa dècades que el sufragi s’ha estès al vot femení.  Per què és massa tard per al federalisme? És que és massa tard per a una democràcia millor? Qui decideix quan caduquen les bones idees? Els amants de les presses i els que s’omplen la boca parlant de democràcia farien bé a llegir-se els interessantíssims articles de Ferreres i Saiz d’ahir i de Xavier Pons d’avui al diari El Pais. Keep calm, and support democratic federalism.

¿Cómo frenar la secesión de las grandes fortunas?

Ayer participé en un diálogo en la radio, en el programa "A vivir que son dos días" de la Cadena Ser, sobre las desigualdades y la relación de éstas con la democracia. Mi participación en el diálogo se puede escuchar a partir del minuto 20 aproximadamente de este archivo de audio. Mi principal mensaje fue que la preocupación de la opinión pública por las desigualdades está plenamente justificada. Las desigualdades no sólo son grandes sino que son crecientes. El hecho de que las rentas del capital crezcan a más de un 6% anual, y que las rentas de los trabajadores lo hagan aproximadamente a un 2% anual, implica que en unos 30 años la cantidad de la riqueza en manos del 1% más rico puede ser absolutamente insostenible y supone un gran riesgo para la democracia. El proceso va acompañado de una auténtica "secesión" de las grandes fortunas, en el sentido de que escapan al control democrático y a la vez son capaces de influir en los procesos sociales y políticos, comprando medios de comunicación, clubs de fútbol, y dentro de unos años fácilmente países enteros. La solución a estas tendencias realmente preocupantes no puede venir del estado-nación, totalmente impotente para controlar los flujos internacionales de capital, sino que debe venir de una reacción internacional, a través de una fiscalidad común por lo menos en la Unión Europea, y una lucha coordinada contra los niveles escandalosos de fraude y elusión fiscal por parte de las rentas del capital. En Europa, la solución se llama federalismo democrático, y la alternativa más realista a éste es un federalismo tecnocrático, es decir, la toma de decisiones que afectan a todos por parte de autoridades no legítimas y a menudo en colusión con los mismos poderes que se trata de controlar y reducir.