Compartimentar o compartir sobiranies?

Els darrers discursos de l’any de Pere Aragonès i de Pedro Sánchez ens il·lustren clarament quines són les prioritats de cadascun. Mentre el segon ofereix mesures (totes elles debatibles) per protegir les persones en moments de dificultats, el primer segueix enfangat en l’obsessió plebiscitària. Són ja més de 10 anys de governs catalans sense proposar res que millori l’autogovern i la qualitat de vida, mentre se succeeixen les crisis i el món no para d’evolucionar al voltant nostre.

La retòrica progressista d’Aragonès, encara que emesa amb poc convenciment (preval el referèndum, l’amnistia, els represaliats), no pot amagar la curiosa barreja de populisme de dretes i d’esquerres que és el procés.

La infrastructura dels greuges i el ressentiment: això és el que el PSC vol eliminar, i no l’administració autonòmica, que la volem millor. Per això volem acordar uns comptes públics diferents del pressupost conservador i continuista que el govern minoritari d’ERC vol imposar.

Després de la consulta de Mas, Donbas, Crimea, les plebiscitàries, el Brexit, Colòmbia, l'1-O, el referèndum de Musk... la gran novetat d'Aragonès per a 2023 és... un referèndum! En un post anterior ja vaig fer referència als articles d’Arbós que tothom hauria de llegir abans de parlar de la Llei de Claredat canadenca.

Hem passat d’”aquest serà l’any de la independència”, etc. a “aquest serà l’any per donar forma a la proposta catalana d’acord de claredat” que com a afirmació és menys clara que les anteriors.

Puigdemont i Torra eren un disbarat tan gran, que amb el seu petit i confús gir moderat Aragonès i Junqueras ens semblen estadistes, però el que van fer i el que proposen no els allunya gaire del perfil d’un nacionalisme oportunista. Els actuals dirigents d’ERC van ser també els co-dirigents (junt amb Puigdemont) del Procés. Surten a totes les fotos del que va pasar entre 2014 i 2019, i que ens va portar al caire del conflicte civil, sense assolir absolutament res per a la ciutadania i les seves institucions col·lectives.

Aragonès un dia va al concert de Serrat (s’agraeix), i al dia següent diu que la gran cosa del nou any serà que ens tornem a comptar, a veure quantes ovelles blanques i quantes ovelles negres hi ha. Si segueix per aquest camí, pensarem que la principal diferència entre ell i el seu predecessor, és que Torra ens comparava amb Eslovènia i ell amb Montenegro, quan tant Eslovènia com Montenegro formen part de la tragèdia dels Balcans, les guerres de Secessió de Iugoslàvia, la creació en cadena (potser no finalitzada) de nous estats a quin més ètnicament pur, autèntiques etnocràcies envoltades de sang, fanatisme i referèndums.

Sánchez a part de prioritzar la protecció de la ciutadania va explicar millor que altres vegades la seva posició sobre Catalunya. No són temps de compartimentar sobiranies sinó de compartir-les en el marc europeu; el “procés” s’ha acabat però el “conflicte” no, ve de lluny i seguirà. Jo potser no hagués fet servir la paraula conflicte, a no ser que acceptem que en societat tot és barreja de conflicte i interès comú (també dintre de Catalunya). L’estat som tots, també la Generalitat.

L’entrevista del periodista Zarzalejos al catedràtic López Basaguren a El Confidencial fa una proposta de com enfilar l’agulla federalista en el mig i llarg termini en aquesta barreja de conflicte i interès comú. Parlar d’aquestes coses també és parlar dels problemes que preocupen a la ciutadania, com explicava recentment l’ex primer ministre britànic Gordon Brown quan exposava com reformar les institucions de govern per resoldre millor els problemes socials. O això, o deixar-nos emportar pel “Visca nosaltres”.

Bon any nou a tothom.

"Els efectes de..."

A Catalunya portem massa temps, o alguns porten massa temps, buscant succedanis. Determinada retòrica vol fer veure que som com els països o nacions que tenen un estat, un exèrcit, i alguns una moneda. Alguns volien fer veure que muntaven una independència, quan en realitat el que volien era tapar la seva corrupció i les retallades. Una altra cosa és que molts s’ho creguessin i ara els costi desfer l’engany.

Ara ja ho ha dit Aragonès, conscient que l’amnistia i l’autodeterminació que demana són legalment impossibles (per bones raons). Ja no es tactaria d’aconseguir-les, sinó d’aconseguir els seus “efectes” amb mesures que sembli que tenen el matex efecte pràctic. Però el mateix efecte pràctic seria la despenalització total dels delictes, i la possibilitat de fer un referèndum de secessió (que totes les Constitucions democràtiques descarten per a parts del seu territori, incloent els esborranys de constitució que s’han redactat per a una hipotètica “República catalana”).

Per què no hi havia res preparat al 2017? Perquè tot era una enganyifa, un succedani. Excepte que era una enganyifa cara i que va implicar a molta gent. Per exemple, molts quadres d’ERC i Junts es van dedicar des de les institucions col·lectives, amb els nostres recursos, a muntar una conspiració que alguns d’ells creien que podria portar a una fantasmagòrica “desconnexió”. No és només il·legal i immoral dedicar els recursos dels contribuents a activitats no previstes per la llei, i que ataquen els fonaments institucionals de la llei (l’existència del mateix estat), en un moment de greus privacions per a amplis col·lectius de la població. És que els recursos col·lectius es feien servir per enganyar a la gent, per erosionar l’edifici institucional de la democràcia, per tensionar i polaritzar la societat, per posar-nos al caire del conflicte civil. Estaria bé que algun dia demanessin perdó, amb dosis majors d'humilitat que les que demostra el líder d'ERC Oriol Junqueras. Demanant que es modifiqui la tipificació dels delictes que van cometre, reconeixen implícitament que van cometre irregularitats, però es troba a faltar un mea culpa amb la boca ben oberta. Un mea culpa no adreçat als seus adversaris polítics, sinó als milions de persones que van veure la seva seguretat, la seva identitat, el seu benestar i el seu futur amenaçats pels fets de 2017.

S’entén i és lloable que es vulgui evitar un ambient de confrontació civil com el que vam patir a Catalunya el 2017 i el 2019. Però s’ha de fer sense deixar de tenir present tota la gent que no seu a les taules de negociació, i que va patir en silenci al 2017 i 2019 com una colla de privilegiats jugava a fer la revolució posant en risc la convivència, la seguretat i el benestar de la majoria, que no compartia els seus deliris.

Un referèndum de secessió no seria un festival de la democràcia, seria una bacanal de mentides, una pirotècnia polaritzadora, com ho va ser el referèndum del Brexit o el plebiscit de Colombia que el demagog Uribe es va encarregar de sabotejar (llegeixi’s el llibre de Juan Gabriel Vásquez al respecte, “Los desacuerdos de paz”). Els referèndums i les consultes sobiranistes estan totalment desacreditats pel que ha passat els últims anys, des del Regne Unit fins al Donbas. L’únic que s’ha de fer és recordar els mecanismes (lògicament exigents, però clars) que ja preveu la Constitució actual, per reformar-se a si mateixa o per aprovar estatuts d’autonomia i les seves reformes. És delirant pensar que Catalunya (un territori d'un dels estats més lleials i integrats de la Unió Europea, la zona euro i l'espai Schengen) al 2022 té res a veure amb el Montenegro posterior a la carnisseria dels Balcans dels anys 1990, o que per a Catalunya algú permetrà (i molt menys una majoria qualificada del Congrés) que es canvïin les regles del joc anant contra el desig del 45% dels votants i dels abstencionistes catalans (concentrats en els sectors de renda més baixa, entre altres trets sòcio-demogràfics). I també es pot recordar que el gran canvi institucional i econòmic a Espanya els darrers 50 anys es va fer sense canviar la Constitució i sense fer cap referèndum: la integració a Europa.

El procés de 2017 s’ha acabat, però la lluita contra el nacional-populisme no ha fet altra cosa que començar. És ja per sempre la lluita de la nostra vida, la lluita pel federalisme i contra el sobiranisme nacionalista, com va explicar Javier Cercas. La lluita per un projecte que assumeixi amb naturalitat que vivim en una democràcia multi-nivell, que s'han de diluïr les fronteres, i que per resoldre els grans problemes socials i ambientals l'estat-nació és un marc totalment insuficient. I no derrotarem el nacional-populisme només amb agendes (benvinguda l’agenda del retrobament, necessària, però només és una agenda), maquinàries electorals més o menys ben engreixades o estratègies parlamentàries ben planificades, que són absolutament necessàries. A mig i llarg termini, cal un projecte, un model, un relat, una narrativa, una infrastructura d’idees i canals que les transmetin, que inclogui entre altres coses evitar que una part de la federació faci servir els recursos públics per anar contra el conjunt i per posar en perill la convivència.

Datos en el fútbol: entre el desprecio y el dogma

El libro de Kiko Llaneras “Piensa Claro” debería ser de lectura obligatoria para, entre otros públicos, quienes estén preocupados por la relación entre ciencia y periodismo, como mi amigo el Dr. Miquel Porta (que probablemente ya lo haya leído, y que a su vez aborda este tema, junto con otros, en su libro “Epidemiología cercana”).

Esta relación es especialmente problemática en el caso del periodismo (o el comentariado) deportivo, en particular en lo que se refiere al fútbol, donde la presión populista es máxima y la lucha porque la racionalidad se abra paso tiene las de perder. Reconozco que algunas personas han conseguido que se avance en este sentido, pero queda mucho por hacer. El mensaje de la película y el libro “Moneyball” (que el uso profesional de datos puede mejorar el análisis del deporte), que ha sido totalmente procesado por el béisbol y otros deportes de secuencias más cerradas que el fútbol, se ha abierto camino con mucha más dificultad en el más fluido deporte rey. Sin embargo, los avances tecnológicos y científicos asociados entre otras materias a la inteligencia artificial, sugieren que este camino terminará por abrirse.

El recelo por la introducción de datos en el fútbol está muy extendido, y alcanza a comentaristas cultos y habitualmente ponderados como Jorge Valdano o Santiago Segurola, que quizás (como sugiere Llaneras en su libro) sienten subliminalmente su posición amenazada en su profesión de analistas. Segurola, en un reciente artículo, contrastaba el uso de datos en el fútbol con el humanismo en el deporte, como si ambos no fuesen compatibles, como si la humanidad no hubiese avanzado gracias a la ciencia en general.

Con la irrupción acelerada de datos, sin embargo, las estadísticas permean cada vez más el mundo del fútbol de un modo desordenado, en las pantallas durante y después de los partidos. El riesgo ahora es que se haga un mal uso de los datos, para lo cual sería deseable que las empresas mediáticas buscaran un mayor apoyo profesional. El riesgo es que pasemos del desprecio al dogma o el mito.

Por ejemplo, que pasemos a dar por ciertos y contrastados lugares comunes muy difundidos como que “el equipo que lanza primero en una tanda de penaltis tiene estadísticamente una ventaja sobre el que lanza segundo”.

Este lugar común se ha extendido como una plaga entre los comentaristas de partidos de fútbol, parece que por todo el mundo. Ayer los comentaristas del Canal “Gol Mundial”, José Sanchís (JS) y Axel Torres (AT), que son de lo mejor de la profesión, tuvieron esta conversación tras el sorteo para decidir quién tiraba el primer penalti en la tanda del partido Croacia-Brasil:

-AT: “chuta primero Croacia”

-JS: “Esto es lo más importante, ¡eh! (…) Existe un elevadísimo porcentaje de tandas de penaltis que se lleva quien marque primero… siempre y cuando anote el primer lanzamiento”.

-AT: “sí, sí, está ahí la estadística”.

-JS: “sí, sí, ahí la dejamos”.

Hubiera estado bien saber por qué JS dijo que eso era “lo más importante”, o que diera algún breve detalle cuantitativo y de fuente de información sobre qué entiende por “un elevadísimo porcentaje”. Lo que fue nuevo fue que introdujera el matiz de “si se anota el primer lanzamiento”, que a veces se omite, aunque tampoco dejó claro cuantitativamente a qué equivalía el matiz, ni añadió que, igualmente, si el que tira segundo anota su primer lanzamiento, también aumenta mucho su probabilidad de ganar la tanda. Y que AT hubiese explicado a cuál exactamente se refiere cuando dice que “ahí está la estadística”. Quizás tienen algo concreto en mente, que sería interesante compartir.

Croacia tiró primero y ganó esa tanda de penaltis. Sin embargo, había ganado las tres anteriores tandas de penaltis en un mundial (unos días antes contra Japón y hace cuatro años contra Rusia y Dinamarca) tirando segundo. En el pasado Mundial hubo 4 tandas de penaltis, todas ganadas por el equipo que tiró segundo. En este Mundial, a falta de 4 partidos, ha habido cuatro tandas de penalti, ganadas al 50% entre quienes han tirado primero y segundo. Pero esto es evidencia anecdótica, son pocas observaciones; hay que ver qué dicen los estudios científicos de verdad, los que usan bases de datos suficientemente amplias y han pasado un proceso de evaluación riguroso (así es como avanza la ciencia).

No voy a expresar ninguna opinión tajante; ya cometí ese error en mi libro “Pan y Fútbol”, presentado justo antes del Mundial de Rusia en 2018. En el libro me hago eco de lo que yo creía entonces que era un hecho bien establecido (que tirar primero daba la victoria el 60% de las veces). Pero en la presentación del libro en Madrid, el economista Toni Ítal·lo de Moragas me llamó la atención sobre un artículo científico que desmentía lo que yo daba por cierto. Leí el artículo sugerido y no conozco ningún artículo mejor que desmienta a éste, pero quizás es ignorancia mía. En los estudios empíricos, nunca hay resultados definitivos, como aprendimos en la pandemia.

Llaneras dijo en 2021 en Twitter que “Aunque un estudio de 2010 muy citado dice que el equipo que empieza gana el 60% de las veces” (se refiere al trabajo de los economistas Apesteguia y Palacios-Huerta en el que yo me había quedado estancado), “otros posteriores —con más datos—reducen la ventaja al 53%” (se refiere al estudio de Kocher, Lenz y Sutter de 2012 sobre el que me llamó la atención de Moragas). La ventaja parece que existe, pero es pequeña.” No solo eso, esta diferencia no es estadísticamente significativa, es decir, no puede distinguirse de algo producido meramente por azar. 

La explicación de Apesteguia y Palacios-Huerta fue que existe una presión psicológica por tirar segundo, ante el hecho de que la mayoría de penaltis se marcan, y por tanto quien tira segundo irá en general por detrás en el marcador. Pero cuánta más presión añade eso sobre la presión de tirar cualquier penal en una tanda de un torneo importante es algo que ignoramos.

Tras la tanda entre Japón y Croacia, el periodista Simon Kuper (columnista del Financial Times y autor de algunos de los mejores libros sobre fútbol) sugirió en Twitter una posible explicación al posible declive de la ventaja de tirar primero: ahora los porteros estudian mejor a los lanzadores, y el que lanza primero tiene una mayor probabilidad de fallar. Sin embargo, los datos del estudio de 2012 son anteriores a 2008, e incluyen los del estudio de 2010 que desmienten, teniendo muchas más observaciones; por lo tanto, no se basan en evidencia reciente. Y el portero croata del Croacia-Brasil declaró que no se había basado en información sobre cómo se lanzan los penaltis, sino en su intuición. Bien hecho, porque una conclusión que sí ha resistido mejor la replicación científica es que los tiradores y arqueros usan estrategias mixtas, es decir, van cambiando la forma de lanzar el penalti, para hacerse imprevisibles (como se pudo ver en la imagen con los últimos penaltis tirados por Messi, que habían ido por todas partes).

En la última edición de su famoso libro “Soccernomics” Kuper y el economista Szymanski argumentan que el uso de datos en el fútbol está en una fase alquimista, es decir, en una fase muy primitiva, y que vamos a ver grandes avances en los próximos años.

Mientras tanto, necesitamos a personas como Kiko Llaneras en las tertulias deportivas, o por lo menos personas que sean lo que Llaneras llama "bilingües" en el último capítulo de su libro, reproducido recientemente en El País, es decir, personas que tengan a la vez un conocimiento humanístico y que no menosprecien sino que entiendan (y que también entiendan sus limitaciones) las estadísticas y los trabajos científicos que las utilizan.

Sería un servicio público que alguien pudiera contestar esta pregunta: ¿existe algun estudio más reciente y mejor que desmienta la conclusión del trabajo de 2012 que decía que la ventaja del equipo que tira primero no es estadísticamente significativa? Quizás JS y AT conocen la respuesta a esta pregunta, y de momento no nos la cuentan. 

El arte de ponerse de perfil y correr un tupido velo

Con el Mundial de Qatar, estamos asistiendo a una exhibición del arte de ponerse de perfil. La mayoría de deportistas, periodistas, dirigentes y aficionados implicados, ha mirado hacia otro lado ante el hecho de que el evento se celebre en una autocracia que explota a inmigrantes y mujeres y que reprime a las personas homosexuales.

Un caso extremo ha sido el del entrenador y exjugador Xavi Hernández, que no solo se ha puesto de perfil, sino que se ha dado la vuelta como hacía cuando jugaba. Pero lo que era bonito sobre el terreno de juego, es patético fuera de él. Ha dicho que las críticas al régimen qatarí eran injustas y fruto del prejuicio contra los árabes.

Guardiola o Piqué, habitualmente tan locuaces para abrazar causas que les resultan más cómodas, por lo menos han guardado un cuidadoso silencio esta vez. Luis Enrique (a quien admiro como entrenador) ya dijo claramente que no pensaba mojarse porque no era su trabajo, y en sus “aló entrenador” en streaming parece que no le llegan preguntas sobre el tema.

Las excusas de quienes se ponen de perfil van del “no me incumbe” hasta el “hay cosas peores” de la revista The Economist, pasando por el “whataboutismo” y el “la luz servirá para que las cosas mejoren”, o el patético de Xavi “a mí me trataron bien” o el de echar las culpas a ogros convenientes como los gringos (celosos porque perdieron la puja por el Mundial contra Qatar), como hacen los ayatolás iraníes y algunos qataríes.

Se pide que la política quede fuera del deporte, cuando es la peor política la que lleva los grandes eventos deportivos de forma creciente a las autocracias, según datos del propio The Economist, y cuando el deporte de alto nivel, especialmente el fútbol, es político en sí, como se vio en las recientes elecciones brasileñas. Por supuesto, no todas las personas implicadas en el deporte se ponen de perfil, y ha habido casos, una minoría, de deportistas realmente comprometidos con causas que les podían acarrear un coste personal en sus carreras.

La creciente tendencia a albergar estos eventos en autocracias, se debe a las críticas abiertas en las democracias al hecho de que la mayoría de estos eventos acarrean más costes que beneficios sociales.

Todos tenemos derecho a ponernos de perfil. Yo me habré puesto cómodamente de perfil alguna vez. Pero hay personas que son genios en este arte. A veces se generan auténticas epidemias, como estamos viendo en el Reino Unido con el Brexit, donde a pesar de la obviedad del fracaso del proyecto, poca gente se atreve a poner el tema encima del tapete por no hacer enemigos. El “Mejor no meneallo” también se estila más cerca de nosotros. Personas que protagonizaron el fracasado “procés” en Cataluña siguen gozando de un prestigio social inmerecido. El relato del post-“procés” prioriza pasar página, quizás de forma comprensible, con el riesgo de que nadie tenga que rendir cuentas política y éticamente por lo ocurrido. Cuando ocurrió, junto a quienes se posicionaron a favor, en contra o entre medio, hubo quienes prefirieron esperar a que escampara y se viera de qué lado había caído la pelotita. En general, les ha ido bien.

Para mirar hacia adelante, no hay que hacerlo con los que quisieron tirarnos para atrás o con los que se pusieron de perfil, o por lo menos hay que darles cancha con la máxima de las prudencias. Como ha dicho recientemente Javier Cercas, “no basta con decir la verdad, hay que desmontar las mentiras”.

El llarg i tortuós camí d’Aragonés cap al món real

El President de la Generalitat, Pere Aragonès, governa amb el suport de només 33 diputats sobre 135, degut a la divisió de l’independentisme. Però la seva formació política és co-responsable de la paràlisi de Catalunya en els 10 darrers anys, per haver recolzat i co-pilotat el “procés”, que ens ha portat a un retrocés en polítiques socials, energètiques, educatives i sanitàries.

El desig d’”ampliar la base” ha portat a ERC a intentar mostrar un rostre més pragmàtic, sens dubte ajudada per la deriva legitimista i trumpista de l’entorn de Puigdemont i el nucli dominant a Junts. Però aquest rostre més pragmàtic es tradueix de manera molt lenta en polítiques útils que reflecteixin que s’és realment conscient dels errors i disbarats comesos (de fet, en un dels errors, el del “dret a decidir”, s’insisteix amb contumàcia, com s’argumenta més avall). El ritme caribeny amb què es prenen les coses del món real, l’il·lustra que no han tingut cap problema a retardar de nou l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, com si no hi hagués urgències socials, educatives i sanitàries a Catalunya.

Les dificultats que té el partit d’Aragonès i Junqueras per adoptar una línea coherent no són cap novetat. És curiós que des d’ERC es digui que el PSC ha canviat molt (el PSC va treure els mateixos escons al 2021 que al 1980, repartits igual al territori), quan ells han tingut líders tan diversos i contradictoris com Barrera, Hortalà, Colom, Carod i Junqueras (si ens limitem a la darrera etapa democràtica). I que està avui liderat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, dos dels màxims responsables del salt al buit de 2017 que ens va portar al caire del conflicte civil. Seria bo que ERC arribés a acords estables amb altres formacions polítiques, en comptes d’intentar fer cabre la “Catalunya sencera” en el seu governet de 33 sobre 135, però abans haurà de seguir lluitant amb si mateixa per aconseguir seguir una línea coherent i sobretot realista.

Té raó Arseni Gibert quan diu que, en comparació amb el que han fet i proposat els darrers 10 anys, la proposta d’Aragonès d’una Llei de Claredat per a Catalunya, semblant a la que es va aprovar al Canadà per al Quebec, és un pas endavant. Però que sigui una proposta millor que els disbarats proposats al llarg del “procés”, no la converteix en una proposta ni desitjable ni realitzable.

La idea del dret a decidir, o del referèndum com a solució miraculosa, ha envellit malament a Catalunya (després del desastre del Brexit, les “plebiscitàries”, les dues consultes il·legals, els referèndums putinians a Ucraïna, etc.), però darrerament ha tingut una petita resurrecció amb la proposta d’Aragonès d’importar la Llei de Claredat. Fins i tot un conegut columnista, que almenys al 2013 ja deia que la “consulta” (l’eufemisme que es feia servir en aquella època) era l’única solució possible (hi ha hagut ja consultes, que no han solucionat res), ara diu que hi haurà autodeterminació, i concretament la situa en la propera legislatura, quan Sánchez torni a necessitar els vots d’ERC. Si el PSOE torna a governar, podrem avaluar la seva predicció. El que no diu el columnista és com s’ho faria qualsevol govern (fins i tot si al govern espanyol només hi hagués Podemos i ERC) per saltar-se la Constitució espanyola que, com totes les constitucions escrites de les democràcies dels països desenvolupats (inclosos tots els països de la UE) impedeix el dret a la secessió d’una part del territori.

Per a mi, la principal autoritat a Catalunya en relació a la Llei de Claredat és el Catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós. No només és expert acadèmic en qüestions constitucionals, sinó que és una de les poques persones a Catalunya que sap de què parla quan parla de Canadà, un país que ha visitat i estudiat, i amb el qual està en contacte permanent a través de la seva vinculació amb la Fundació Canadà. És a més amic personal de Stéphane Dion, “pare” de la Llei de Claredat.

Les opinions i análisis d’Arbós respecte a la Llei de Claredat i el seu hipotètic transplantament a Espanya estan recollides en un article a El País i un altre a la Revista Idees. Qualsevol intent seriós de defensar el traspàs a Catalunya de la Llei de Claredat, hauria d’explicar quin dels arguments d’aquest gran expert és incorrecte. En els dos articles, deixa clar que la Llei de Claredat no té encaix constitucional a Espanya. És a dir, que per a fer quelcom semblant, s’hauria de reformar la Constitució espanyola, i que per tant no pot importar-se la llei canadenca o res semblant mitjançant un acord entre un govern central i un d’autonòmic.

Arbós aprofita aquests articles, de lectura obligada, per desfer alguns mites sobre la Llei de Claredat i els confusos referèndums anteriors que la van motivar. Ni els referèndums anteriors van ser “acordats”, ni la Llei de Claredat ha servit per fer-ne cap de nou. A més, la llei ni reconeix el dret a l’autodeterminació, ni dóna seguretat jurídica, perquè assenyala que el legislatiu canadenc dictaminarà amb posterioritat al referèndum, si la pregunta era clara i l’eventual majoria resultant era també suficientment clara. “Més que buscar la claredat, aquesta llei busca la indefinició perquè el govern federal trobi un argument per negar-se a negociar”, diu Arbós. La Llei de Claredat és l’instrument que els federalistes canadencs van trobar, en el marc de les seves institucions, per evitar que es tornessin a fer referèndums sobiranistes, cosa que de moment han aconseguit. No ha estat un instrument per fer cap referèndum, sinó perquè es deixin de fer. Ni és més clar que la Constitució espanyola actual.

Si les Constitucions escrites de les democràcies del món no reconeixen el dret a la secessió ni contemplen referèndums que facilitin la separació territorial és per bones raons. En el cas català, suposant que es pogués algun dia fer legalment, es donarien els mateixos problemes d’indefinció, inseguretat jurídica i inestabilitat econòmica que han afectat al Brexit: què estaríem decidint exactament? A l’hora de votar, sabríem què passa amb la pertinença a la UE, a la zona euro, a l’espai Schengen? De tot això, i dels països als quals podríem entrar amb passaport català: què se’n diria al referèndum? Petits detalls sense importància en els quals no sé si hi ha pensat Aragonès quan fa la seva proposta d’autodeterminació i claredat (encara que la Llei de Claredat, i la sentència del tribunal suprem canadenc que la va precedir, com explica Arbós,  neguen el dret a l’autodeterminació).

Stéphane Dion, el “pare” de la llei de Claredat, no la recomanava en absolut per a Catalunya, en una conversa que vam tenir al 2014, i recordava que Escòcia i Canadà eren excepcions, perquè el seu marc institucional no impedia fer referèndums sobiranistes (encara que sota condicions molt diferents en aquests dos països). Arbós recorda que la reputació de pragmatisme del Regne Unit, que en el passat era un efecte moderador de la discrecionalitat que permet el sistema britànic, s’ha erosionat precisament pel populisme del Brexit. Aquest mateix populisme és el que ha animat les expressions menys realistes del “procés”, i que tenen i pel que sembla segueixen tenint en la democràcia plebiscitària un dels seus instruments i mites preferits.

Les idees de la consulta i el dret a decidir, després ja quan ens vam deixar d’eufemismes convertits en referèndum i autodeterminació, són el que el Tribunal Suprem del Canadà anomenaria “idees superficialment convincents”. Però que transplantades al cas català i espanyol, com diu el Prof. Arbós, no tenen altre objectiu que contribuir a generar un “framing”, un marc mental que segueixi posant en el centre una independència divisiva (en comptes de la rendició de comptes per les polítiques públiques), que és impossible en el marc de l’Estat de Dret i d’una democràcia ubicada en el nucli més integrat de la Unió Europea.

Una economia social i cooperativa més forta

Avui s’ha celebrat a Barcelona la Jornada “Cap a un nou model d’economia social” organitzada per la Fundació Rafael Campalans. El vídeo complet dels molt interessants debats es pot trobar aquí. La meva intervenció final (cap al final del vídeo) estava basada en les següents notes.

Les cooperatives i les empreses de l’economia social poden ser igual o més productives que les empreses convencionals perquè poden tenir una força de treball més motivada i que necessita menys capes de supervisió. Però s'enfronten a problemes de finançament entre altres, que un marc institucional i de polítiques públiques propici pot contribuir a solucionar.

Les empreses cooperatives i de l’economia social es basen en els principis de democràcia i igualtat, en formes d’organització i treball que ens facin més lliures com a persones i que siguin més eficients i dinàmiques: necessitem créixer i fer-ho de forma diferent. Calen formes d’organització que vagin contra la concentració de poder com deia Pi i Margall, que complementin amb pre-distribució la re-distribució i que permetin crear i mantenir bons llocs de treball (Rodrik).

Necessitem institucions que treguin el millor de nosaltres, i un marc institucional que sigui complementari d’organitzacions més justes i eficients (de manera anàloga a com en el passat els estats-nació van ser complementaris del capitalisme). Una democràcia multi-nivell que eviti la concentració de poder és complementària del reforçament de l’economia social i cooperativa perquè aquesta necessita acompanyar-se d’un estat del benestar fort, de governs d’alta capacitat a tots els nivells, que permetin proveir de béns públics, d’una educació universal de qualitat, d’un coixí i una estabilitat que permeti l’assumpció de riscos. El concepte de "social-federalisme", encunyat per l'economista francès Thomas Piketty, aniria en aquesta direcció.

Calen aliances amb els sector il·lustrats i reformistes del capitalisme (en la línia de les propostes de reforma de la Business Round Table als Estats Units), perquè la combinació d’estats-nació i forma d’empresa que purament busca el benefici privat s’ha mostrat generadora d’efectes externs negatius per a la societat en el seu conjunt, especialment a nivell global. Això és avui reconegut per grans economistes, com Joseph Stiglitz, Samuel Bowles, el mateix Piketty (amb el seu socialisme participatiu) i Vicente Salas. Hi ha una continuïtat entre l’economia social i la diversitat de formes empresarials on les persones treballadores tenen veu i poder (com el sindicalista català de la UGT Matías Carnero, que seu als màxims òrgans de Volkswagen en representació de Seat).

Cal afavorir un sistema econòmic que preservi la "bio-diversitat" empresarial i el polimorfisme, que faci compatibles la igualtat i l’eficiència, el creixement i la transició ecològica, la igualtat i el canvi tecnològic; això és desitjable i és possible.

Vivim temps difícils, on està en joc la pau, la supervivència de la humanitat, la democràcia, el benestar... Són necessàries propostes polítiques que treballin en diàleg constant amb organitzacions que comparteixin la idea que aquests grans reptes només els superarem si posem el treball i les persones treballadores, que som la majoria, al centre de les nostres preocupacions, i que ho fem donant importància a la credibilitat, a les aliances, i a la sostenibilitat financera i política de les propostes.

John Stuart Mill va predir que en el futur les cooperatives serien la forma d’empresa dominant a mida que la classe treballadora estigués millor formada i que s’estengués el sufragi universal. Això no ha estat així probablement per una barreja de raons econòmiques i polítiques, però donats els problemes actuals de la humanitat, ens aniria millor si les empreses de l’economia social ocupessin una fracció encara més gran de l’activitat econòmica que la que ocupen avui.

Històries que ens expliquem a nosaltres mateixos

A mi a tercer de BUP ja em deien botifler i sucursalista, per simpatitzar amb el PSC, i m’ho segueixen dient avui. Llavors a la classe i ara (40 anys després) a Twitter. És una de les coses que no han canviat, malgrat que algunes persones diuen que el PSC ja no és el mateix, sense apreciar que al 2021 va treure exactament el mateix resultat en escons que al 1980 (i distribuit de forma quasi igual per circumscripcions, i sospito que també per barris).

La suposada mutació del PSC forma part d’una llista de tòpics que he vist que ara abracen també algunes persones que han passat del socialisme al nacionalisme. Són pocs, alguns han anat a l’òrbita d’ERC, d’altres a l’òrbita de Junts, però quasi tots tenen una gran projecció mediàtica, projecció que no haguessin tingut si haguessin practicat la monogàmia política. 

Francesc Esteva, Antoni Puigverd i Cinto Amat ja han posat de manifest algunes contradiccions de Quim Nadal, i en una recent entrevista de Marina Geli les contradiccions feien metàstasi.

Altres tòpics que s’expliquen a si mateixos i a qui els vulgui escoltar algunes d’aquestes persones (a qui respecto, i que per mi poden tornar quan vulguin) que van deixar el partit per pròpia voluntat són aquests:

-“Sóc socialdemócrata sense partit” malgrat que recolzen activament forces polítiques que li van fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia, l’autèntica, la que participa a les organitzacions internacionals socialistes i socialdemòcrates.

-“El PSC ja no és catalanista, perquè els catalanistes se n'han anat del PSC”. Raimon Obiols (la persona més aplaudida al darrer congrés socialista junt amb Salvador Illa i Miquel Iceta), no és catalanista? Els germans Font (Jordi i Dani)? José Montilla? Per què? Perquè va néixer a Andalusia? Els alcaldes de la perifèria que gestionen el seu dia a dia municipal en català en comunitats on domina el castellà, no són catalanistes? Podria anomenar desenes de persones, n'hi ha centenars i milers... que patim francament pel català i el catalanisme en mans de l'independentisme.

-“Ja vam provar el federalisme però no vam trobar federalistes més enllà de l’Ebre”. El supremacisme light d’aquesta noció ja el vaig rebatre una vegada en un article a El País. Però quan caduca el federalisme? Qui té el rellotge? Quan va trigar els Estats Units a organitzar una democràcia federal més o menys completa?

-“Espanya no té solució”, però en realitat Espanya és un dels països més segurs del món, un dels que segueix atraient població, un dels països on l'esperança de vida és més alta, la sanitat més inclusiva, les llibertats individuals més respectades, les llengües minoritàries més protegides, i l'espanyol és un dels passaports que et permet entrar a més països del món. I podríem seguir, repetint arguments que molts visitants estrangers ens han de recordar, davant de tant de tremendisme. Si això necessita una solució, més aviat us la podeu estalviar. Una vegada un amic meu em va dir que Espanya era un “estat fallit”, i veient-lo amb tan bona salut vaig estar a punt de dir-li que tenia molt bon aspecte per haver viscut sempre en un estat fallit.

Les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos constitueixen un mecanisme psicològic fonamental per justificar les nostres decisions, i per combatre la dissonància cognitiva que ens pot afectar quan aquestes decisions són difícils d’explicar.

Seria interessant comparar la projecció mediàtica dels consellers socialistes del tripartit que van deixar el PSC, amb la projecció mediàtica dels consellers socialistes que no van deixar el partit (com Caterina Mieras o Josep M. Rañé, entre altres). Una hipòtesi és que si els consellers que van deixar el partit no ho haguessin fet, avui no serien entrevistats en cap mitjà ni serien cridats per fer de consellers, sinó que anirien caient progressivament en l’oblit, cosa que algunes persones toleren millor que altres.

La història que ens expliquem els socialistes que ens vam quedar al PSC (que som la immensa majoria), que és una historia que té molta menys difusió que la que tenen els que van marxar, és que la socialdemocràcia a Catalunya té un partit perfectament homologat (el PSC, aliat amb el PSOE, el líder del qual ara dirigirà la Internacional Socialista); que la nostra Espanya europea no necessita cap solució miraculosa, sinó sobretot que millori i no s’espatlli; que el PSC és molt semblant al partit que quasi sempre han votat molts dels nostres pares, i per això el seguim votant; que la realitat ja és fortament federal a Espanya i Europa, i només en una democràcia multi-nivell es poden resoldre els grans problemes dels nostres temps; i que el “procés”, que per sort ha fracassat, ens ha produit angoixa i tristesa per l’ocupació abusiva de l’espai col·lectiu i cognitiu per part d’un relat divisiu i supremacista, al qual han fet el joc alguns excompanys nostres.

És una història menys sorollosa, basada en valors potser una mica antiquats, com la coherència i la lleialtat. Però és una història que s’expliquen a si mateixos milers de persones que no es van deixar enlluernar pel “procés” en cap de les seves versions.

Y España cambió

Hoy se cumplen 40 años de la victoria socialista en 1982 por mayoría absoluta. Por primera vez desde la Guerra Civil, un partido de izquierdas, bajo el eslogan "Por el Cambio", reunía los votos para gobernar en España. Ese proyecto estuvo liderado por Felipe González, sobre cuya figura poco se puede añadir a lo que dice hoy de él Javier Cercas en El País.

Los gobiernos de Felipe González se prolongaron hasta 1996, un récord de estabilidad y permanencia si vemos lo que ha ocurrido después y ocurre hoy en día.

Los mayores logros de esos años fueron sin duda la modernización de España y nuestra incorporación al proyecto europeo, poniendo las bases del estado del Bienestar. Por supuesto, España en algún momento hubiera entrado en la Comunidad Europea sin Felipe González, pero esa entrada se aceleró y se gestionó con una iniciativa política que es impensable con otro gobierno y otro líder político.

En los años 1980 y principios de los 90 se pusieron las bases de lo que es hoy la España europea. Por supuesto, otros también contribuyeron, muy especialmente quienes hicieron posible la democracia y la Constitución, que precedieron a la victoria socialista. Desde octubre de 1982, se terminaron los golpes de estado (excepto los "postmodernos"), porque se mandó al ejército a aprender idiomas y a participar en misiones internacionales.

Por supuesto, no todo son luces, pero es ridículo cargar con las sombras a toda la militancia o al electorado socialista, que podemos estar muy orgullosos de haber contribuido a ese empujón histórico. España es hoy un país donde los delitos se juzgan y los culpables pagan por ello. Alfonso Guerra dijo que "este país va a cambiar y no lo va a reconocer ni la madre que lo parió". Mucha gente se rió, y hoy muchos se ríen o pueden estar legítimamente en desacuerdo, pero España, gracias a ese empujón, es hoy un país que sigue recibiendo población (mucha gente quiere tener nuestros problemas), es uno de los que goza de mayores libertades individuales del mundo, y tiene una esperanza de vida en promedio de las más altas, si no la mas alta, del mundo. Sí, ya sé que tenemos un déficit estructural, una productividad baja, y un poder judicial por renovar, y que compartimos con todo el mundo los enormes problemas de desigualdades y emergencia climática. Pero que estos sean hoy nuestros problemas, demuestra cómo ha cambiado la escala y naturaleza de los mismos.

No creo en la historia de los grandes hombres. Si no hubiera sido Felipe, hubiera sido otra persona, pero quienes pudimos disfrutar de sus mítines en la Monumental o el Sant Jordi sabemos que no habrá otro como él. González encarnó a la generación de nuestros padres, y materializó sus sueños e ilusiones: vivir en paz y libertad, con un mínimo de dignidad, con los mismos derechos que las personas de Suecia, Alemania o Francia.

Hoy esto es una realidad, de la que nos beneficiamos los hijos y los nietos. Gracias, padres y madres. La España democrática y europea es hoy una realidad, gracias a la cual las nuevas generaciones pueden luchar con las mismas armas democráticas que las de cualquier persona europea por un mundo mejor, para salvar el Planeta.

Ni Singapur sobre el Tàmesis ni Ítaca sobre el Llobregat

El fracàs paral·lel de dos processos sobiranistes (l’anglès i el català) s’ha posat de manifest en la dimissió de la fugaç primera ministra britànica Liz Truss i la sortida de Junts (el gruix del que queda de l’antiga Convergència) del govern català. Ja no hi ha una força política forta que tingui una idea clara de què fer amb el Brexit al Regne Unit, ni hi ha a Catalunya una coalició política majoritària que sàpiga què fer-ne de les runes del “procés”.

Tant el Brexit com el procés independentista català van partir de la premissa que un referèndum dicotòmic era una bona forma de resoldre un problema complex d’organització de les sobiranies i gestió d’unes identitats inflamables i plurals. Els arguments del “dret a decidir” o de “recuperar el control” eren semblants, igual de confusos i inapropiats en un món de sobiranies compartides i solapades. Les mentides sobre els beneficis de la independència (del Regne Unit respecte a Europa, o de Catalunya respecte a Espanya) tenien una naturalesa semblant, amagant en tot moment els costos de tallar uns lligams que havien permès tant al Regne Unit com a Catalunya prosperar enormement durant les darreres dècades. I aprofitaven moments de debilitat econòmica producte de la crisi financera global, on partits de dretes intentaven amagar les retallades (i en alguns casos la corrupció).

Les semblances continuen amb les divisions permanents en el camp independentista i l’empitjorament de la qualitat del personal polític, així com en el qüestionament de les institucions i els problemes judicials dels principals protagonistes.

La fal·làcia del referèndum com a millor mètode democràtic per solucionar qüestions de sobiranies en societats desenvolupades, diverses i interconnectades està avui a la vista de tothom. El Regne Unit és un dels pocs països del món on aquests referèndums de separació (com el d’Escòcia) són possibles, perquè no té una Constitució escrita (encara que cal l’aprovació del Parlament britànic; no es pot fer de forma unilateral). Doncs bé, avui una majoria ja es voldria fer enrera del Brexit, només sis anys després. El referèndum no va impedir, sinó que va encoratjar, les mentides i la inestabilitat. Contràriament al que es va témer el 2016, cap altre estat membre s’ha proposat fer un referèndum per sortir de la UE després del desastre (econòmic, polític i social) britànic.

Encara que no s’ha acabat mai d’explicitar així, el projecte dels Brexiters era fer un Singapur sobre el riu Tàmesis, una jurisdicció que fos una mena de paradís de la desregulació i els baixos impostos… excepte que la majoria de britànics estan acostumats a un cert estat del benestar al qual no volen renunciar. El càstig dels mercats quan això s’ha explicitat està portant al Regne Unit a tenir el cinquè primer ministre des del referèndum de 2016. El neo-liberalisme extrem al qual porta el sobiranisme en una economia interconnectada és incompatible amb la democràcia (com va explicar Rodrik en el seu famós trilema).

L’independentisme català va creure que el procés serviria per construir noves institucions que funcionarien de forma admirable lluny del control espanyol. Alguns economistes que avui no saben massa on amagar-se feien servir aquest argument. Després de veure el que estan disposats a fer amb les institucions persones com Puigdemont, Torra o Borràs (i el cost econòmic que té), ens podem alegrar que al final hagin fracassat, i que avui seguim en un estat-membre de la Unió Europea, que a més ens ubica en el cor de la Unió, és a dir, dintre de la zona euro i de l’espai Schengen. 

El fracàs del Brexit i del procés estan avui certificats (a Catalunya, per alguns dels seus principals protagonistes). Això no vol dir que algunes idees “zombie” hagin deixat de circul·lar dintre de les respectives societats. Al Regne Unit parlar del fracàs del Brexit encara és un tabú (trencat amb un excel·lent documental del Financial Times), i molta gent prefereix evitar el tema per les divisions que ha produit. A Catalunya molts protagonistes del procés encara ocupen posicions de poder polític i social, i encara gaudeixen de cert prestigi afirmacions i formes de parlar que es nodreixen del mateix supremacisme que va conduir al procés. Seguim presenciant tota mena d’equilibrismes i contradiccions: gent que segueix dient que és independentista no nacionalista, federalista a Europa però no a Espanya, “humoristes” que fan xenofòbia des de TV3 durant la setmana i que al cap de setmana són cridats a presentar actes sobre economia solidària, consellers que diuen que són socialdemòcrates sense partit malgrat que governen en un govern monocolor d’un partit que li va fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia internacionalment homologada (que no és precisament una formació clandestina, sinó la que va guanyar les eleccions)…

El Brexit i el procés han estat les expressions britànica i catalana de l’onada nacional-populista mundial que encara estem vivint. Molta gent els ha defensat i els ha fet possible. Tenen dret a opinar el que vulguin i a rectificar, intentant fer el mínim ridícul possible. Per sort, molta gent s’hi ha oposat també. Prefereixo escoltar i llegir aquests darrers. En això, la història els (ens) ha donat la raó.

Catalunya: ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió

Totes les institucions dels països de la Unió Europea (partits, governs, organitzacions de tot tipus) s’enfronten en el moment actual a un dilema: o se situen entre aquells que busquen solucions als enormes problemes plantejats; o se situen entre aquells que volen aprofitar-se dels greus problemes plantejats per atiar els discursos dels greuges, dels bócs expiatoris, i en casos extrems de l’odi, per treure’n avantatge polític i electoral. El govern espanyol de coalició s’ha situat des del primer moment entre els primers, abans de la pandèmia, durant la pandèmia, i en la fase actual de reacció davant de la guerra a Ucraïna. Es podran criticar coses del govern espanyol, però avui no és un govern que inquieti a Europa ni als mercats financers, sinó que és un govern que genera confiança, perque està entre els qui volen resoldre els problemes, i està en una activitat frenètica permanent (legislativa, política, diplomàtica) per trobar-hi solucions.

Catalunya i el seu govern també han de decidir de quin costat se situen: del costat dels que volen resoldre els problemes, o del costat dels que volen aprofitar-se’n. És difícil voler-se mantenir amb un peu a cada costat. O es busquen estratègies de partit de curta volada, o es treballa per pactar la contribució de Catalunya a l’evolució federal d’Espanya i Europa, que és l’estratègia dominant per resoldre els grans problemes socials i econòmics plantejats.

L’estratègia de curta volada és convertir el Consell Executiu en un comitè de campanya per esgarrapar alguna alcaldia i regidoria més i (potser, creuen) aconseguir la presidència de la Diputació de Barcelona. Gran projecte nacional! Quines llums tan llargues!

I anar dient que es vol l’autodeterminació i l’amnistia amb el desig ocult una mica més realista d’aconseguir una reforma de l’estatut o de lleis orgàniques que es pugui pactar i refrendar, i unes reformes legals que permetin a persones que van cometre il·legalitats i que estan pendents de judici, sortir-ne una mica ben parades. I a això dir-ne “autodeterminació” i “amnistia”.

La gravetat del moment actual, geopolítica, social, climàtica i econòmica, demanaria posar les llums una mica més llargues. De veritat que ERC volia desfer-se de Junts per ser com ells? El dilema és fer un Junqueras (o sigui, mantenir el cordó sanitari a la socialdemocràcia, una de les forces centrals dels que busquen solucions a Europa), o acceptar que a Catalunya les estratègies d’aprofitar-se dels problemes ja han fracassat totes, i que és hora de ser-hi, de ser entre els governs, institucions i col·lectius que, en comptes de causar inquietud i inestabilitat, generen certesa i confiança.

En l’actitud de Junqueras hi ha una part de ressentiment i una part de càlcul racional (de molt curta volada), i de “missatge” perquè el PSC els “ajudi” a sortir de l’embolic judicial (ells en diuen “repressió”) en què s’han ficat alguns dels seus quadres pendents de judici per la seva irresponsabilitat i frivolitat al 2017.

El PSC repressor? El PSC els va avisar, dirigents del PSC van fer de mitjancers perquè no ho fessin, els jutges que els van ficar a la presó no són del PSC que se sàpiga, i en canvi alguns ministres del govern que els va indultar sí que ho són, i no es van posar precisament de perfil en la decisió d’indultar-los. I el PSC amb el PSOE treballa per introduir reformes legals que clarifiquin com es pot tipificar exactament el disbarat jurídic i institucional que van perpetrar els dirigents independentistes al 2017.

Hem de seguir amb els protagonistes que ens han portat aquí, o busquem protagonistes nous? ERC també ha estat el partit del caos, per molt que sortosament ara mostrin un rostre més moderat (alguns d’ells). Els seus principals dirigents, encapçalats per Junqueras, van estar a la sala de màquines del desastre institucional de 2017, que ens va portar al caire del conflicte civil. Abans havien votat a Puigdemont, després van votar a Torra, i després a Borràs com a presidenta del Parlament, tots ells avui clarament auto-situats orgullosament a la banda de la desestabilització.

Les limitacions sòcio-ètno-lingüístiques que revela la seva (estancada) estratègia de captació de quadres del PSC (tots tallats pel mateix patró) il·lustren que la suposada ampliació de la base està on era al 2017. Els dos ex membres del PSC que hi ha al govern de la Generalitat, que mereixen tot el respecte des del punt de vista personal (cadascú té dret a fer el que vulgui amb la seva biografia) són dues persones que van ser aliades de Puigdemont en la seva estratègia del dret a decidir, que ens ha portat on som, presidint organismes de suport al referèndum o al dret a decidir a escala catalana o gironina. Segur que volem seguir on érem?

La fugida d’empreses, la pèrdua de projectes, el retard en renovables, la mala gestió social, educativa, sanitària… no mereixerien que algú prioritzés des del govern la seva correcció? Segur que volem que a Catalunya segueixi sense funcionar la rendició de comptes amb estratègies oportunistes de curta volada i amb convocatòries permanents d’eleccions (6 en 12 o 13 anys?).

Prendre’s seriosament el govern de la Generalitat no és administrar una autonomia (que també), sinó contribuir a l’evolució federal d’Espanya i d’Europa, mirant al futur en una cruïlla històrica decisiva (no per Catalunya, sinó per Europa i la humanitat). Catalunya i les seves institucions han de contribuir a la política de rendes, a la distribució de costos de la crisi, al debat sobre el finançament públic (impostos, anivellament, inversions), incloent l’acord de finançament autonòmic pendent.

La Catalunya sencera no hi cap en un sol partit. La pluralitat de Catalunya segueix sense ser reconeguda pels dirigents independentistes, ni de Junts ni d’ERC, en un vici típic dels moviments populistes, que en el nostre cas ens impedeix trobar nous protagonistes que passin pàgina als desastrosos darrers 12 anys de la política catalana. No només necessitem uns pressupostos, que també. Necessitem una Catalunya que vulgui ser on sempre havíem volgut ser: en una Espanya al nucli central d’una Europa unida, pròspera i justa.

España progresa en medio de la tormenta

Los datos macroeconómicos de España en los últimos meses han sido muy positivos. Los momentos dramáticos de la pandemia quedaron atrás. España creció por encima del 5% en 2021, lo hará por encima del 4% en 2022, y seguirá creciendo en 2023 según todas las previsiones, a un ritmo más bajo, pero por encima de la media europea. Gracias a los fondos europeos, y a innovaciones institucionales que permitieron dar una salida progresista a la pandemia (los ertes, la reforma laboral), España puede que no sólo esté creciendo sino que puede que haya aumentado su capacidad de crecimiento potencial.  Al mismo tiempo, los paquetes de medidas están permitiendo controlar en cierto modo la inflación, que se ha situado por debajo de la media europea, al mismo tiempo que se actúa con responsabilidad fiscal y se está en una senda de reducción de la deuda pública en relación al PIB. Los indicadores de cohesión social han mejorado, y los indicadores de actividad diaria siguen espectaculares (como cualquiera puede comprobar paseando por cualquier ciudad española).

Esto no es triunfalismo, ni todo es perfecto. Se han tenido que tomar muchas decisiones de política económica (el laissez-faire ha quedado totalmente desprestigiado) y se pueden cometer errores, y hay que irlos corrigiendo sobre la marcha. 

España no inquieta ni en Europa ni en unos nerviosos mercados financieros, sino que genera admiración más allá de nuestras fronteras, o por parte de personas que nos visitan o están con nosotros por un tiempo, como reflejó el periodista Simon Kuper en un artículo en el Financial Times de hace unos meses. Inquietan Italia o el Reino Unido, pero no España, cuyo gobierno es visto como serio y responsable.

La cantidad y calidad de la actividad reformista en la legislación, que acompaña a la recepción de los fondos europeos Next Generation, solo se puede comparar con la etapa de ingreso de la comunidad europea, cuando hubo que adaptar todo el cuerpo legislativo. Destaca en este sentido una reforma laboral que por fin ha sido exitosa, y que ha conseguido doblegar la curva del paro y mejorar sustancialmente las cifras de empleo indefinido y de empleo juvenil. Por tercera vez, el gobierno español de coalición ha presentado unos presupuestos en tiempo y forma, lo cual permite mantener la estabilidad económica en tiempos difíciles. Es algo que los gobiernos anteriores del PP habían dejado de conseguir, y que algunos gobiernos autonómicos (como el catalán) no parecen priorizar.

Durante la pandemia, se generó el mayor escudo social de la historia de España, tras un parón económico inesperado y sin precedentes. Se puso en marcha el Ingreso Mínimo Vital, cuyas dificultades de implementación están siendo superadas con tesón y evaluación profesional de su despliegue.

Los fondos europeos no cayeron del cielo, hubo que pelearlos, y son el resultado de una visión europeísta y federalista a la que contribuyó decisivamente el gobierno de Pedro Sánchez y Nadia Calviño. La derecha española mientras tanto, en lugar de cooperar para consolidar estos buenos resultados, intenta generar miedo, erosionar las instituciones, y minar la cultura tributaria. 

Junto con una parte importante del nacionalpopulismo catalán, tienen en común su frivolidad, su falta de interés por los acuerdos, por el buen gobierno, por la rendición de cuentas, y su interés en el ruido y la crispación.

El foco de crisis constitucional que surgió con el proceso independentista catalán parece apagado con los indultos y el diálogo promovido por el gobierno español, que ha propiciado la división del movimiento independentista.

No hay que esconderse en el debate sobre los impuestos. La tendencia internacional es a armonizar impuestos y acabar con los paraísos fiscales. Cuando la derecha británica ha intentado bajarlos, han sufrido un pánico financiero y han tenido que ser advertidos como si se tratara de una república bananera. Hay argumentos de sobras para dar la batalla cultural de los impuestos: ¿qué tipo de sociedad queremos ser? ¿Como los países más avanzados de Europa, o como los Estados Unidos? ¿Como algunos países latinoamericanos, africanos…? Hay que tener un buen sistema impositivo para tener una economía equitativa y desarrollada, y estamos por debajo en ingresos impositivos respecto a los ingresos totales de aquellos países a los cuales queremos parecernos. Es necesaria una fiscalidad justa, eficiente, progresiva, que garantice todas las políticas de apoyo y reactivación que se están realizando.

Por desgracia, el cinismo que resulta de las actitudes anti-política, o de las estrategias de erosión institucional (como las de la derecha española o buena parte del independentismo catalán) minan la cultura tributaria, y crean un bucle negativo contra el que hay que luchar. Pero vamos a luchar, y esa es parte de la estrategia para que España en Europa siga progresando en medio de la tormenta.

Atascados en el voto

Cuando se ha hecho un uso tan oportunista y propagandístico del instrumento del voto como el que han hecho los dirigentes independentistas catalanes en los últimos años, es difícil tomarse en serio cualquier propuesta por su parte sobre otro referéndum. Por supuesto, se basan en la buena fe de la mayoría de la gente, que no tiene nada en contra, en general, de que se vote.

Votar es una parte importante de la democracia, pero no es la única. Tiene que ir acompañado por el respeto a las reglas, sin las cuales no hay democracia posible, y del respeto a las minorías. Hay muchas formas de votar, no hay una que sea perfecta, y distintas de ellas pueden dar lugar a distintos resultados, como hemos aprendido de, entre otros, sabios como Kenneth Arrow y Amartya Sen.

Si fuera verdad que en este caso el voto permite solucionar un atasco complejo, ya habríamos salido de él hace años. Se dice que el problema de buscar grandes acuerdos es que se producen situaciones de bloqueo, y sin duda el riesgo existe, pero en este caso el bloqueo se ha caracterizado por el uso reiterado y compulsivo del instrumento del voto como arma propagandística.

En Cataluña hubo 5 elecciones autonómicas (unas de ellas, llamadas por el gobierno catalán “plebiscitarias”, aunque con unas reglas algo borrosas) en 11 años, entre 2010 y 2021. En 2021, jugaron con la fecha de votación intentando saltarse las normas una vez más, lo que en este caso no consiguieron. Los dirigentes independentistas convocaron dos consultas o referendos ilegales, lo que estos días la prensa internacional ha llamado “sham referendums” en el este de Ucrania, tan alejados de las recomendaciones de la Comisión de Venecia como el de Cataluña de hace 5 años (en un contexto muy distinto). Estas consultas se nos vendieron como legales y definitivas, y algunos todavía hablan de su resultado como de un mandato democrático, bajo cuya invocación la antigua Convergencia y ERC han investido ya varios presidentes autonómicos, incluido el ultranacionalista Torra.

De una parte de los autores de la hoja de ruta de 18 meses que nos tenía que llevar a la independencia indolora tras las “plebiscitarias” de 2015, ahora nos llega la invocación de la Ley de Claridad canadiense. Un “acuerdo” de claridad con el gobierno español debería dar lugar a un referéndum de secesión pactado. Eso es algo que la Constitución española impide, como lo impiden casi todas las constituciones escritas de las democracias del mundo. La Constitución es nuestro acuerdo de claridad, y sí permite hacer referéndums de ratificación sobre acuerdos amplios de reforma de la Constitución o los estatutos de autonomía, y hacer referéndums consultivos (creo que el último que se hizo en España fue el de la OTAN de 1986, donde los que estaban en contra votaron a favor, y los que estaban a favor, votaron en contra).

Qué piensa el padre de la Ley de Claridad puede ser útil para ver si nos puede servir de inspiración. En un vídeo de 2014 puede verse el diálogo que mantuvimos, y donde Stéphane Dion dice explícitamente que no recomienda un referéndum de secesión, y que países como Canadá y el Reino Unido, que no los descartan (aunque sujetos a reglas del parlamento canadiense o británico), son la excepción y no la norma. En Canadá, la Ley de Claridad fue aprobada sin el voto de los independentistas de Quebec, que la rechazan, da la última palabra al parlamento canadiense, y ha servido para que no haya más referéndums soberanistas desde el último, previo a la Ley de Claridad, de 1995. En este, que dividió profundamente a la sociedad y tuvo un enorme coste económico por la incertidumbre, ganaron los federalistas por un margen estrechísimo, pero como explica la periodista Chantal Hébert en “The Morning After”, si hubieran ganado los independentistas, no había nada preparado. De ahí (y de la pregunta rocambolesca que hicieron) que hiciera falta un poco de “claridad”.

Que decida la militancia, pero ya veremos qué les preguntamos, dicen ahora por su parte los postconvergentes respecto a si seguir en el Govern con ERC, emulando a la CUP (no vayan a acabar en empate…).

Los que pierden que se aguanten, dicen que es eso la democracia. Pero, ¿es eso? ¿O las democracias dejan fijado en las leyes aquello que se puede decidir por mayoría simple, por mayoría cualificada, y aquello que ninguna mayoría puede decidir? Decisiones complejas y con consecuencias para varias generaciones, que afectan a cuestiones fundamentales, es mejor que se sometan a un proceso de diálogo (“yo no quiero decidir” dice Dion en la entrevista, sobre si es quebequés o canadiense), de democracia deliberativa, con un consenso final entre representantes, eventualmente ratificado en un referéndum, que es lo que contempla la Constitución española, y tantas otras. Y si no se ratifica, sigue vigente lo de antes. Eso tiene riesgo de parálisis, pero para parálisis la que nos han traído diez años de votaciones y más votaciones.

Los referéndums pueden ser un instrumento democrático (lo son en Suiza y en California, para temas acotados en la ley, que nunca afectan a la secesión), pero también pueden ser un instrumento de los autócratas (Hitler, Franco, Putin) y de los populistas delirantes, como los del Brexit.

¿A quien beneficia el atasco del voto? A quienes llevan gobernando (o mejor dicho, en el gobierno) 12 años, los soberanistas catalanes y británicos, que utilizan los referendos y las decisiones de los militantes de los partidos, para polarizar y dividir a la sociedad, y hacer difícil una mayoría alternativa. Hasta ahora.

 

Federalistes a Europa i sobiranistes a Espanya?

Recentment en una trobada a París, Pere Aragonès va defensar la independència de Catalunya en el marc del federalisme europeu en forma dels anomenats "Estats Units d'Europa", un marc amb el qual "somia". Va defensar la independència com a "millor via" per "gestionar" la societat catalana, "diferent" a l'espanyola en termes culturals i econòmics. "La millor fórmula és ser un estat independent, i fer-ho des de l'europeisme. Som federalistes europeus", va remarcar. Però el moviment que l’ha portat a la presidència de la Generalitat, és un moviment caracteritzat per valors federalistes?

Va dir que l’independentisme és un moviment profundament europeista: però, ho és? On estan les banderes europees a les manifestacions independentistes? La CUP, soci necessari per completar una majoria parlamentària independentista, és europeista? El comportament de Puigdemont al Parlament Europeu, semblant al de Ruiz Mateos (és a dir, fent servir la cambra com a caixa de ressonància dels seus problemes judicials), és europeista? Tant de bo que Aragonès sigui un europeista genuí, perquè de moment molts dels exponents del seu moviment no ho han estat, i molts dels suports que han rebut o que han atret (incloent personatges propers a Putin) estan en l’oposició a la construcció europea (Salvini, Farage).

Literalment, un independentisme europeista és una proposició teòrica racional (que Catalunya sigui un nou estat-membre), però no és realista i té un substrat d’hispanofòbia i de no combregar, en el fons, amb els valors generals del federalisme, i en la seva concreció en l’Europa de 2022. Valors que es basen en la cooperació i en el respecte a l’estat de Dret.

Els governants actuals de la Generalitat de Catalunya poden voler ser el que vulguin, però no són percebuts com europeistes. Pel contrari, són percebuts com uns pàries internacionals, i no serà perquè no s’hagin esmerçat recursos per redreçar aquesta situació, a base d’ambaixades, “diplocats”, subvencions i pagaments a lobbies: en un recent viatge a Nova York a Aragonès només el va rebre el congressista Alan Lowenthal, un home sense cap prestigi la dona del qual va vendre les seves accions de Boeing un dia abans que l'empresa fos penalitzada pel Congrés. Aragonès voldria situar l’independentisme com a “soci fiable” de la UE, va dir a la  reunió de París. Però la UE té en l’Espanya democràtica un dels seus principals aliats, i no entén moviments que relativitzin la primacia de l’Estat de Dret i que erosionin les institucions democràtiques espanyoles.

La foto del nostre federalisme és la de la reunió que es va produir durant la pandèmia entre els presidents de les Comunitats Autònomes espanyoles, el govern espanyol, els ajuntaments, i la presidenta de la Comissió Europea. El nostre federalisme realista, el que ja existeix i sobre el qual cal evolucionar, és la democràcia multinivell que comença a l’Ajuntament i acaba, de moment, a les institucions europees, on cap nivell no té el monopoli de la sobirania, sinó que tothom té diferents competències, que sovint convé coordinar. Això és el (molt) que tenim, i sobre el qual cal construir.

El federalisme europeu va néixer per combatre el nacionalisme, per diluïr progressivament les fronteres. El socialista Bernard Cazeneuve, ex-primer ministre francès, li va retreure a Pere Aragonès el seu projecte independentista i li va recordar a la reunió de París que als tractats europeus hi ha "una gran desconfiança cap a tot el que podria dislocar Europa amb reivindicacions nacionalistes".

El federalisme europeu evoluciona des d’una realitat d’estats independents i sobirans (“coming together”) i el federalisme espanyol evoluciona des d’un estat unitari amb tendències disgregadores (“holding together”), però tots dos es troben, amb certa naturalitat, en la democràcia multinivell imperfecta (però millor que qualsevol altre règim polític al món) que hem heretat, on cal mancomunar riscos, invertir solidàriament i construir sistemes fiscals on paguin més els qui més tenen.

Espanya (la seva cultura, la seva realitat, la seva herència) forma part de Catalunya i d’Europa. No es pot voler estar en una Europa sense fronteres sense estar en una Espanya sense fronteres. El vocabulari de les “llibertats col·lectives” i de la “sobirania” és el vocabulari de Salvini, Meloni, Le Pen, Orban, Johnson… tots ells amb els seus matisos i les seves diferències, enemics més o menys declarats de l’Europa federal.

Els grans reptes de l’Europa i el món del present i del futur no es resolen a partir de la sobirania nacional, sinó sent conscients que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades. La fiscalitat i el finançament s’han de resoldre coordinadament, són un problema comú, per exemple: ningú té sobirania fiscal (“volem gestionar el 100% dels impostos”), perquè aquesta portaria a la competència fiscal total i a l’empobriment d’allò públic quan més s’hauria d’enfortir.

Quan encara parlava de política amb alguns amics que es van passar al “procés”, intentava contenir les seves ànsies dient-los que calia construir una Europa unida amb molta llibertat per sota. No només ho deia jo, em basava en les idees del Maragall alcalde i post alcalde, a qui vaig veure dues vegades a Itàlia (amb altra gent) abans que es preseentés a la Generalitat i pensava en una Europa on les fronteres es diluïssin i els poders locals i regionals hi juguessin un paper important (si s'ho treballaven i actuaven lleialment).

No van fer cas, han perdut 10 anys. Alguns fan autocrítica, però alguns d'aquests alguns l'autocrítica que fan és que no van ser prou decidits...

L’evolució de Catalunya (i el seu encaix més o menys accidentat a Espanya i a Europa) tindrà lloc en el context de la foto que il·lustra aquest apunt, i si no volem jugar-hi, cada vegada pintarem menys.

L'incert retorn de l'independentisme al camp base

Després del fracàs de la fase insurreccional del “procés” independentista, semblaria que aquest moviment, o almenys els seus components més realistes, assagen un retorn a una mena de “camp base” del nacionalisme català.

Oriol Bartomeus ha explicat molt bé que sembla que augmenta la “demanda” perquè aquells líders independentistes que feien servir el moviment amb finalitats instrumentals (la vella Convergència), recuperin el control del que queda del "procés" i en deixin de banda els components més fonamentalistes.

Jordi Mercader també ha explicat molt bé que la retòrica d’Aragonès a favor de l’autodeterminació i l’amnistia, i la seva adhesió verbal a l’independentisme, amaga una estratègia més prosaica, que és la de tornar a fer de la Generalitat una màquina de victimisme contra l’Estat que representa... amb la finalitat de consolidar una majoria a les institucions autonòmiques. Jo en diria un pujolisme 2.0, potser amanit amb una retòrica més progressista (“un país de progrés”, “la Catalunya sencera”), i amb la urgència (això sembla que és el que els preocupa més en el curt termini) de resoldre problemes judicials.

El pujolisme 2.0, sigui en la seva versió erquiana o en la seva versió postconvergent, sembla centrar-se (més enllà de les qüestions judicials, importants en el curt termini) en la mobilització al voltant de tres idees força, situades uns metres per sota del cim de l’estratègia unilateral: Referèndum vinculant, “Expoli fiscal” i Rigorisme lingüístic.

Sens dubte, millor això que tornar a posar la societat al caire del conflicte civil. Però un primer  problema és que el “camp base” també s’ha mogut mentrestant, perquè al món anaven passant coses. Un segon problema és que per a molta gent independentista, ja han anat massa lluny, o massa amunt, i no és realista pensar que puguin tornar al camp base, sinó que prefereixen immolar-se i seguir escalant o volant cap amunt. I un tercer problema, és que per a molta altra gent, la desconfiança cap als independentistes és tan gran, que difícilment podran “eixamplar la base” tornant al campament original.

Aquests tres problemes estan interrelacionats. Aquell 80% que recolzava una “consulta” en alguna enquesta, es redueix molt quan a la gent li demanes a triar entre un “referèndum vinculant de secessió” o un referèndum sobre un acord (que és el que preveu l’actual marc legal, que es pot reformar amb molta dificultat). A part de la nefasta experiència del Brexit, dels arguments en contra d’un referèndum divisiu i de la impossibilitat en les democràcies amb Constitució escrita de dur-lo a terme, molts estem cansats del “neverendum”: consulta, plebiscitàries, 1-O… i altres creuen que ja hi ha un mandat democràtic que només s’ha d’”implementar”. El tòpic de l’expoli fiscal torna a sortir, però realment es fa difícil de brandar en una època on tothom ha vist que cal una profunda acció de l’Estat a tots els nivells finançada amb impostos progressius, on inevitablement els territoris (països, regions, continents) rics pagaran més, encara que també es beneficiaran (com els territoris pobres, perquè no és un joc de suma zero) d’un entorn més estable i segur. I el rigorisme lingüístic casa malament amb una Catalunya que, mentre les estelades s’esfilagarsaven, anava evolucionant cap a més diversitat i plurilingüisme, i també cap a un major coneixement de la llengua catalana, compatible amb un ús de diverses llengües (i especialment la més utilitzada a Catalunya, el castellà) en diferents àmbits de la vida, com és cada vegada més normal en les societats multiculturals, on ciutats com Brussel·les o Berlín cada vegada més són anglo-parlants.

Faran falta els partits, contràriament al que creu Laura Borràs i contràriament al que creuen alguns “tecnopopulismes”, per resoldre aquestes incerteses. Mentrestant, aquelles formacions polítiques que hagin percebut millor els canvis que s’han produït mentre s’esfilagarsaven les estelades, tenen l’oportunitat d’avançar posicions i oferir certeses en un món ple de disrupcions.

Mentre s'esfilagarsaven les estelades

Moltes esteladades s’han esfilagarsat i s’han descolorit en els darrers anys. L’ocupació de l’espai públic per part dels sectors secessionistes és menys abusiva que en el passat. Però un tomb d’estiu per la Catalunya interior és un bon recordatori, almenys per a aquest metropolità que veu pocs indepes durant l’any fora de Twitter, del suport que encara rep l’independentisme en molts sectors de la nostra societat.

Aquest independentisme té entre les seves expressions una d’antipàtica, que es va manifestar el dia 17-A a Barcelona, quan un grup de persones, amb la solidaritat de la presidenta de Junts, Laura Borràs, va interrompre un minut de silenci per a les víctimes del terrorisme, brandant teories conspiratives desautoritzades per la policia (incloent els Mossos d’Esquadra), la justícia i els mitjans de comunicació (però no pels dirigents independentistes). El que va passar a la Rambla aquest estiu és un incident extrem, i molts independentistes se n’han distanciat sincerament. Aquest distanciament és quelcom positiu i un pas endavant. Però que sigui un incident extrem no vol dir que sigui extraordinari, sinó que és fruit d’una cultura política que s’ha anat cultivant en els darrers anys, la cultura hispanòfoba i conspiranoica, que no té problemes a anar dient coses encara que la veritat les desmenteixi.

El nacionalisme és entre altres coses la gestió de l’odi: una pluja fina i tempestes ocasionals. Com fa dir-li Ibáñez-Fanés a un dels seus personatges quan li parla al President Capgràs (Jordi Pujol) a “Infern, Purgatori, Paradís”, “L’odi tu sempre l’has sabut gestionar. Amb tu sempre he pensat que la política era l’organització de l’odi. No un odi salvatge, sinó un odi fi, escampat com un polsim, delicadament articulat com un manual per a l’ensenyament secundari”

Els responsables de la tempesta del 17-A no només són els protagonistes d’aquell dia, sinó també alguns que se n’avergonyeixen, però que han anat conreant la pluja fina durant molts anys, recolzant presidències demencials com les de Torra o Borràs, permetent subvencions a l’Institut de Nova Història (INH), o repetint encara avui que Espanya expolia una colònia anomenada Catalunya, o que aquesta seguiria automàticament a la UE en cas de secessió. L’INH diu coses tan descabelladles, per exemple, que quan algú diu un disbarat tan gran com que la Guerra espanyola de 1936 va ser una guerra contra Catalunya, sembla la cosa més normal del món. Davant d’això, algunes persones segueixen practicant l’equidistància, però per estar a missa i repicant, un se n’ha d’anar quasi més enllà de VOX per posar un extrem que ens faci mantenir una centralitat entre els extrems d’aquí i “l’altre costat”. I fer la puta i la Ramoneta encara avui és un suport més valuós per a l’independentisme desestabilitzador que el suport que pugui rebre d’un guitarrista excèntric, hispanòfob i conspiranoic que es creu progressista perquè canta Bella Ciao.

Mentre les estelades es descolorien i s’esfilagarsaven, els problemes del món es posaven seriosos. Hem de tornar a la normalitat com ve reclamant Salvador Illa, però la normalitat avui no és la d’abans del Procés, sinó que, com ha dit Macron, la normalitat avui és una successió de crisis (financeres, epidemiològiques, bèl·liques, climàtiques, socials, energètiques, macroeconòmiques), que tenen un denominador comú: totes ens afecten i no n’hi ha cap que es pugui solucionar des d’un sol país, ni des de la lògica de la sobirania nacional, o des de la simplicitat del populisme.

Mentre les estelades es descolorien i s’esfilagarsaven, la població de Catalunya també es feia més diversa. Potser moltes reaccions delirants s’expliquen perquè alguns sectors veuen amb angoixa com, a moltes poblacions de Catalunya, la gent és més heterogènia, i no només parla català i castellà (cosa que ens hauria d’enorgullir), sinó també l’anglès (en algunes empreses, o entre visitants i turistes, i a la industria turística, que la pandèmia ens ha recordat com necessitem), i altres llengües que no entenem. Allò que alguns veiem com una riquesa, altres ho veuen com una amenaça.

Aquest independentisme que ha mostrat el seu pitjor rostre segueix tenint molts suports, especialment a la Catalunya interior. No s’ha de renunciar al diàleg amb ningú. Però aquells que prefereixen seguir-se donant cops a la paret i no tenen temps de mirar la realitat, ho posen difícil. Si sobreviuen a tantes concusions, i miren a les coses, han de trobar estructures que els permetin reenganxar-se a la realitat, institucions que mostrin el seu funcionament normal… tenint en compte que la normalitat avui és fer front a reptes extraordinaris, colze a colze amb la resta de persones d’Espanya, Europa (que com ha dit Jaume Duch, no només és un lloc, sinó també una idea) i el món.

Molta gent ha vist que amb certes coses comença a fer una mica de peneta estar a missa i repicant, jugant a la puta i la Ramoneta, dir que els dos costats tenen part de raó… Hi ha coses que no tenen dos costats equiparables, hi ha moments que el “whataboutisme” no dona per més. No es pot ser equidistant entre la realitat complexa i les creacions de la industria de l’odi.

Si no aturem la pluja fina de l’odi i la mentida, si no per sempre almenys la majoria dels dies, i no s’obren clarianes de diàleg i racionalitat de forma estable, serà difícil prendre consciència col·lectiva de la gravetat dels problemes que ens afecten. Aquests només tenen solució en una lògica de col·laboració i actuació pública concertada, amb governs d’alta capacitat a tots els nivells, i que s’entenguin.

Por una militancia política útil

La Constitución española asigna a los partidos políticos el rol de contribuir a articular la voluntad ciudadana: el artículo 6 de la Constitución Española nos dice concretamente que “Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política.” Los partidos son instituciones de intermediación sin los cuales no sería posible la democracia, ni en España ni en ningún sitio.

Entre ser apolítico y ser un político hay un amplio margen de actuación por el que se mueve la militancia política, que puede tener muchas modalidades, incluyendo la militancia a ritmo variable en partidos políticos. No se puede ser indiferente en el mundo de hoy. El ser humano es un animal social y, como dice Raimon Obiols que decía Hannah Arendt (y por lo tanto, será verdad), la política es una dimensión esencial de la persona completa. En el caso de Raimon, es patente que la política rejuvenece.

Tuve la suerte (incluyendo tener la suerte de haber podido reunir los méritos para que me dieran una beca, “méritos” que incluyen haber nacido en una casa llena de libros) de irme al extranjero a terminar mis estudios después de ejercer el único cargo público que he ejercido. Gracias a eso, tengo una profesión al margen de la política. Así que he vivido la política profesional (brevemente) y, sobre todo, la política como contribución voluntaria a un bien colectivo.

Con la militancia política desde agosto de 1982 (en que me afilié a las Juventudes Socialistas, con la ola del cambio -no fui el único) conocí mejor Cataluña, así como distintas maneras de vivir, viajé (por Cataluña, por España, por Europa e incluso otros continentes), he visto la política profesional de cerca, le perdí en algún momento el miedo a hablar en público. En definitiva, aprendí muchas cosas que no estaban en los libros de mi casa, ni en cualquiera de los muchos que después se añadieron a ellos.

Durante cuatro décadas, he estado en el sector oficial, en el crítico, he vivido períodos de unidad y de división, de victoria y de derrota, he estado en la base y en cargos orgánicos. He hecho cosas (no muy graves, diría) de las que me arrepiento, y otras de las que no me arrepiento. De todas he aprendido. 

También he vivido la endogamia y el carrerismo, y a veces el unanimismo o el aborregamiento. La alegría de conocer gente nueva y la tristeza de perder amistades. Si después de tantos años sigo militando será porque lo positivo supera lo negativo, o porque no encuentro, de momento, una manera mejor (mejor para los demás, pero también más gratificante para mí) de contribuir a lo colectivo, y porque algunas personas aprecian todavía mi modesta aportación, a pesar de mi tendencia habitual a decir lo que pienso.

No soy un bicho raro. La mayoría de personas que han tenido cargos públicos no los han tenido durante mucho tiempo, y la inmensa mayoría de militantes políticos no tienen cargos públicos.

Sin militantes no habría partidos, ni interventores o apoderados, ni candidaturas, ni democracia. Los partidos con raíces (no los que son flor de un día) facilitan la existencia de reputaciones colectivas, la continuidad de las ofertas, la cooperación. No se puede construir una democracia sin partidos como no se puede organizar un campeonato de fútbol sin equipos y sin reglas del juego.

Estaría muy bien que los partidos estuvieran llenos de seres angelicales, superinteligentes y cultos, pero los partidos y sobre todo los representantes electos que emergen de ellos, suelen reflejar bastante el nivel de la población que les elige, para lo bueno y lo malo. 

Con la salida del economista Luis Garicano del Parlamento Europeo, tras tres años en el mismo, han aparecido artículos lamentando que no haya más personas como él en la politica. En su caso, y a pesar de algunas dicotomías que a veces se establecen, no parece que le hicieran la cama o que le desanimaran ningunas juventudes, sino ese ejecutivo de la Coca-Cola que apareció en Ciudadanos o personajes tan supuestamente ajenos a la política tradicional como Toni Cantó. Quedará para la historia analizar cuál es el balance del paso por la política de otros economistas académicos, como Mas Colell o Ponsatí en Cataluña.

No me queda claro que otras actividades (las tertulias, las columnas de los medios, las organizaciones no lucrativas, las empresas, los sindicatos, las religiones) asignen el talento mejor que los partidos políticos y sus juventudes. Por supuesto, hay un amplio margen de mejora, como en todo.

Las juventudes de los partidos, por lo menos las del PSC y el PSOE, parecen un entorno más seguro que el que proporcionan algunas instituciones religiosas. Los partidos políticos se renuevan (entre otras dimensiones, generacionalmente) por la presión competitiva de las elecciones a todos los niveles.

Las organizaciones ciudadanas no partidistas no están sometidas a esta presión. Quizás por ello, como explica Javier Cercas en El Impostor, la CNT, la FAPAC, o la Amical de Mauthausen, fueron utilizadas por un mediópata y un enfermo del ego (además de mentiroso) como Enric Marco para apropiarse de ellas en buena parte.

Las organizaciones que no son partidos en las que he participado no siempre me han ofrecido un entorno ni más tolerante ni donde las virtudes humanas florecieran más que en la militancia partidista. Como explica el politólogo norteamericano Larry Bartels en Democracy for Realists, la crítica a la política establecida o profesional olvida los defectos y enormes problemas de la política no establecida y no profesional, problemas que hemos experimentado en carne propia en España en la última década.

En Chile hemos visto las limitaciones de elaborar una Constitución sin los partidos. Mi apuesta es que van a ser los partidos tradicionales, y entre ellos el Partido Socialista como partido estrella, los que van a tener que sacar las castañas del fuego a los constituyentes para tener al final un marco constitucional aceptable y viable, donde una grandísima mayoría se sienta a gusto.

He aprendido a desconfiar de los que se colocan la etiqueta de críticos en un partido (para después ejercer de acríticos en otros proyectos políticos), pero a la vez me siento incómodo con el espíritu gregario, habitual en organizaciones que compiten como tales y sometidas a gran presión. Pero no he visto en las personas de mi partido el grado de narcisismo que he visto a veces entre el profesorado universitario o en otras organizaciones que he conocido.

Por otra parte, ha habido momentos buenos o malos, no es un camino idílico, y no sé si voy a continuar militando para siempre, porque mi vida tiene otras dimensiones y aún me gustaría que tuviera más.

Pero no descarten hacerse de un partido. Son necesarios. Deben ser útiles.

Amb Pujol la comèdia, amb Mas i Puigdemont la tragèdia, i amb Borràs la farsa

És motiu de celebració que Laura Borràs s’hagi quedat quasi sola. És una novetat feliç. I és una novetat perquè fins fa poc no s’hagués quedat tan sola. Carles Marx va dir que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. Ni tinc coneixements lingüístics suficients, ni tinc la cita original (suposo que en alemany) a mà, però literalment, “repetir-se dues vegades” deu voler dir que hi ha una tercera vegada inicial. En el cas català, sens dubte aquest és el cas. Primer va ser el pujolisme (magistralment retratat al recent llibre d'Ibáñez Fanés, "Infern, Purgatori, Paradís"), després el “Procés” en el seu període més àlgid (amb Mas i Puigdemont), i ara és Laura Borràs: comèdia, tragèdia (o quasi) i farsa.

El comportament de Borràs és una caricatura de coses que hem vist abans. És una bona cosa que ara tothom s’esgarrifi, perquè denota una certa autocrítica sobre coses semblants (encara que més ben interpretades) que hem vist abans. La pressió agressiva a la premsa d’un diputat de Junts no és nova a Catalunya. Ni per desgràcia ha de soprendre a ningú que uns fanàtics nacionalistes catalans insultin una diputada amb crits racistes, quan abans el nacionalisme català (inclosa ERC i la CUP) havia fet president un personatge que es referia a les persones castellanoparlants com “hienes” o “bèsties amb forma humana”, i havia normalitzat expressions com “nyordos” o “colons” per referir-se a aquests col·lectius.

A Borràs la van votar com a Presidenta del Parlament ERC i Junts (amb l’abstenció decisiva de la CUP) coneixent els fets que han donat lloc a una acusació de prevaricació. Tenien la possibilitat de recolzar com a presidenta del Parlament Eva Granados, proposada pel PSC, una persona d’esquerres procedent del sindicalisme, sense cap mena d’ombra sobre la seva honorabilitat.

També hem vist abans com se'ns intenta vendre que una persona és culta i llegida, quan no hi ha res al darrera. I quan hi ha una persona culta i llegida de veritat, que li recorda que no ho és (com ha fet Jordi Llovet amb Laura Borràs), s'intimida al missatger. Ja passava i en part encara passa amb Pujol (que "acusava" el seu principal rival polític de "llegir massa"), que passa per ser una persona culta i intel·ligent. De què? Què ha escrit? Què ha aportat intel·lectualment? En quins països s'ha format? Parla malament bastants idiomes (incloent el seu), com és habitual en les persones de la seva classe social (també Boris Johnson enganya amb això). I prou, al marge de les seves òbvies habilitats polítiques i manipuladores.

També en un passat no llunyà s'ha assenyalat a persones que ens fan nosa, com ha fet Laura Borràs amb els diputats i diputades que han decidit la seva suspensió, recordant que tenen "noms i cognoms". El lideratge independentista també va cridar a la tardor de 2017 a assenyalar pel carrer als alcaldes i alcaldesses socialistes que no recolzaven el referèndum il·legal d'Octubre. Quan en un debat vaig demanar a la llavors alcaldessa de Badalona Dolors Sabater, de la CUP, que se solidaritzés amb els batlles socialistes per aquest motiu, va rebutjar fer-ho.

Haig de confessar que quan vaig veure que sectors de l’enèssima mutació convergent convocaven manifestos, actes d’homenatge i fins i tot una manifestació al Parlament, em vaig témer que tornessin a assetjar-lo violentament, com van fer al 1984 quan Banca Catalana (“mateu-lo”, li deien a Raimon Obiols, llavors cap de l’oposició, pels passadissos de la seu legislativa), i que la versió catalana del Xaman d’Arizona aparegués pel Parc de la Ciutadella mobilitzant els seguidors de les branques locals de QaNon i l’Associació Nacional del Rifle. Me n’alegro molt que no fós així i que els meus temors no s’hagin confirmat. Me n’alegro que persones que van recolzar (o que en van ser aliats objectius) els fets i comportaments que han portat a Borràs a ser presidenta del Parlament i de la mutació de CDC, i candidata a la presidència de la Generalitat, avui hagin recapacitat. Cap problema amb dialogar amb totes aquestes persones, tornar-me-les a trobar en festes i celebracions, fins i tot acceptar que em donguin lliçons de federalisme. Tot sigui per millorar el clima, que realment deu ser el que desitja una majoria fatigada de la societat catalana.

Però sense oblidar que situar-se per sobre de la llei, ho hem vist abans. Actituds racistes, les hem vist abans. Corrupció, l’hem vista abans. Manipulació dels mitjans de comunicació, amb pressions i intimidacions a periodistes, n'hem vist abans en la Catalunya del pujolisme i del “Procés”.

Mentrestant, tenir un govern autonòmic inoperant, que només està unit per una idea minoritària i impossible de portar a la pràctica (sense canviar el marc legal), està portant a Catalunya a perdre moltes oportunitats. És hora d'apostar per un govern eficaç al voltant del primer partit de Catalunya.

Segons el CEO, els partidaris de la independència són el 41% quan la pregunta és dicotòmica. Baixen al 34% quan s'ofereixen més de dues opcions. I m'agradaria veure quants en queden si a les preguntes es recordés que ens quedaríem fora de la UE. 

L’afer Borràs ens ha fet veure fins a quin punt hem estat exposats a les trampes del populisme: fins a tal punt creia Borràs que el poble la recolza i l'absoldrà, que el seu advocat va sol·licitar que fos jutjada per un jurat popular, el que va ser desestimat sense contemplacions perquè el delicte de prevaricació està expressament exclòs de la Llei del Jurat.

Està molt bé que ara molta gent vegi això de la Borràs com quelcom grotesc i impresentable. Ho és, certament. Però ho va aprendre dels moments de glòria del "Procés", quan tanta gent aplaudia. Si el Parlament hagués escollit presidenta a Eva Granados, com van proposar els socialistes, ens haguéssim estalviat aquesta nova vergonya sobre el prestigi de les nostres institucions.

Hem de celebrar el declivi del nacionalpopulisme sobiranista català, però no hem de baixar la guàrdia, com no s’ha de baixar a Anglaterra, als Estats Units, a Itàlia… A casa nostra i a tots aquests llocs, i a més llocs, el nacionalpopulisme segueix tenint armes poderoses i, tot i que pot tenir moments millors o pitjors, està recolzat per forts interessos econòmics i geoestratègics, apel·la a fibres molt sensibles, i sempre busca maneres de “tornar-ho a fer”.

Nota final: un amic i lector (Ramón Sánchez Ramón) em passa la cita exacta de Marx en la traducció castellana de "18 Brumario de Luis Bonaparte": "Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal se producen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez como farsa."