Fer campanya electoral amb el pas canviat

Com han canviat les coses en quatre anys a Catalunya. Ja quasi ningú recorda que la constitució dels ajuntaments després de les municipals de 2019 va estar envoltada d'escenes lamentables d'intimidació independentista a llocs tan importants com Barcelona, Sabadell o Vilanova i la Geltrú. La ràpida desinflamació del "procés" des de llavors i la divisió de l'independentisme semblen augurar que aquesta vegada les coses seran molt diferents. 

Aquesta pot ser una de les raons de les dificultats d'algunes formacions polítiques per emetre missatges coherents i entenedors. Sembla que vagin amb el pas canviat. No sóc un gran expert en campanyes electorals, però entenc que la claredat en el missatge és quelcom que puntua alt en aquests períodes.

Jo sóc d'una època en què l'independentisme no existia pràcticament. Entre els socialistes i els partits a la seva esquerra hi havia sempre acusacions de ser poc d'esquerres ("social-traïdors", "las dos orillas" d'Anguita, etc.), o de ser d'una esquerra retòrica i poc eficaç... Desaparegut l'independentisme, això pot estar tornant, en una època on hi ha un debat més interessant a fer sobre amb quins mitjans assolir els objectius d'una societat igualitària i descarbonitzada. Aquest debat no cal que el tinguem amb exageracions, tenint en compte que ja als darrers 8 anys hi ha hagut períodes i llocs en què PSC i Comuns han governat junts, i altres que no (per exemple, quan Colau va fer fora del govern als regidors socialistes... no perquè no fossin prou d'esquerres, sinó perquè van recolzar el 155).

A la ciutat de Barcelona, el candidat Trias sembla que es presenti sense partit, malgrat que les persones que té a la candidatura, les personalitats que li donen suport i que assisteixen als seus actes, i la cobertura legal són les de Junts, els hereus de Convergència, sense els quals no hi hauria hagut el procés independentista, ni la fugida d'empreses, ni el desprestigi institucional, ni la divisió social, ni els enfrontaments als carrers de Barcelona que vam viure entre 2017 i 2019.

La CUP, una altra formació independentista, fa a Barcelona una campanya estranya, i diu que vol  eliminar l'Àrea Metropolitana i crear una regidoria de drets lingüístics. Les enquestes no els hi donen cap regidor.

També hi ha contradiccions entre aquells que van néixer per anar contra l'independentisme. Pràcticament desaparegut aquest, un diria que aquests anti-independentistes ara no saben cap a on apuntar. Valents, l'escissió de Ciutadans, s'ha centrat en el tema okupa en competència amb VOX i diu en el seu lema de campanya que vol fer Barcelona gran una altra vegada, a la trumpiana manera. El que era un populisme de centre amb arrels en la història política de Catalunya (el lerrouxisme), ha acabat competint en l'espai de la dreta i l'extrema dreta, que em sembla que ja està una mica atepeït.

Però on totes les contradiccions són més manifestes és a ERC. A Barcelona van decidir presentar el mateix candidat que al 2019, que llavors els va servir per ser la primera força pels pèls en número de regidors (no va assolir l'alcaldia perquè Colau va sumar el suport de PSC i Manuel Valls). Però ara aquest candidat sembla cansat i amb el discurs esgotat. Ells mateixos ho han vist però, sent massa tard per canviar de candidat, estan en un exercici de limitació de danys que no estic segur que acabi de funcionar. Per corregir el tret a mitges, fan cartells amb senyores més joves que el candidat (emetent el missatge que no se n’acaben de refiar), perquè no es noti tant l'estancament, i diuen que es presenten per a tothom i per superar les divisions... encara que el que arriba a l'electorat és un discurs negatiu contra el PSC, no gaire diferent del dels temps no llunyans del cordó sanitari a la socialdemocràcia. El candidat a la ciutat de Barcelona no té cap dificultat per repetir les acusacions històriques als socialistes de ser poc d'esquerres i poc catalanistes, perquè són les mateixes acusacions que devia rebre ell en les llargues dècades en què va militar al PSC. Per la seva trajectòria anterior, i per la seva edat, les seves acusacions no tenen precisament la credibilitat que potser tindrien si vinguessin d’un jove anti-sistema. Ell i la resta d'ex-membres del PSC que ara estan a ERC, en tot cas, no se'n van anar del PSC (segurament la decisió política més dramàtica que han pres a la seva vida) perquè aquest fos poc d'esquerres, sinó perquè no es va afegir al moviment independentista, o sigui, perquè no era prou nacionalista.

A ERC intenten, no obstant això, ser uns dies el PSC (posant de candidats a persones ex-socialistes), uns altres dies volen ocupar l'espai tradicional de CiU (el "pal de paller"), i la resta invoquen l'esperit del PSUC, o amb l'ajuda de Pablo Iglesias busquen el vot podemita del cinturó metropolità, amb candidats que pensen, equivocadament, que representen el prototip del pijoaparte. El problema d'intentar ser tantes coses al mateix temps, és que pot ser que al final no siguin ni ERC, o que l'única cosa de l'ERC històrica que acabin fent surar sigui el que un amic meu va anomenar les seves tendències licantròpiques (la tendència a devorar-se entre ells).

No deixa de ser contradictori expressar implícitament admiració pel PSC (buscant sistemàticament personatges que en provinguin, i oferint-los llocs polítics destacats), i al mateix temps desqualificar-lo de forma permanent (de vegades fins a arribar a l'insult: "repressors"), sense renunciar a arribar-hi a acords quan no hi ha més remei.

Potser s'han passat de "hubris", i al final el votant els demanarà comptes pel pecat d'arrogància de voler abarcar tant i pensar-se que podien governar la Generalitat amb 33 de 135 diputats.

Veurem si d'aquí al dia de les eleccions algunes d'aquestes formacions aconsegueixen d'alguna manera recompondre el pas, o acaben ensopegant amb si mateixos de forma espectacular.

 

Què fer amb Trump, la caricatura real de molts altres?

Ha estat polèmica la decisió de la cadena CNN d’emetre l’altre dia un programa en directe on s’entrevistava a Donald Trump en presència d’un públic favorable a aquest (en el format “Town Hall”). Malgrat els esforços de l’extraordinària presentadora Kaitlan Collins per rebatre les seves afirmacions, la iniciativa li va sortir rodona a l’expresident, que es va mantenir calmat tota l’estona repetint les seves mentides sense immutar-se, mentre rebia, en horari de màxima audiència, els aplaudiments dels assistents.  Molts comentaristes han criticat la decisió de la cadena. Per exemple, el periodista britànic Jonathan Freedland, molt atent als riscos del nacionalpopulisme, ha dit que la transmissió il·lustrava que no s’ha estat capaç d’aprendre una lliçó clau de 2016, quan els mitjans de comunicació dels Estats Units es van convertir volent o no en instruments de la desinformació.

Una virtut que va tenir el programa és la de recordar-nos el perill que segueix presentant l’energumen que va ser president entre 2016 i 2020. Malgrat que ha rebut dues derrotes judicials recents (com a preludi d’algunes més que l’esperen), Trump se sent més fort que mai, i segueix repetint les mateixes mentides de sempre, sobre els fets del 6 de gener de 2021, sobre els casos judicials que l'afecten, sobre un inexistent frau electoral de Biden, sobre els suposats riscos de la immigració, sobre absurdes teories de la conspiració, sobre Putin… Més enllà d’aquest cas, l’amenaça continua i altres líders d’extrema dreta populista segueixen suposant enormes riscos a Europa, com passa amb Meloni o Le Pen.

Estats Units, el país de la tecnologia més avançada, de les millors universitats i els millors científics, el més ric… va tenir de president un personatge vergonyós, que cada vegada que obre la boca ensorra la feina que tota la comunitat educativa fa per transmetre a les noves generacions els valors del respecte, la veritat, la tolerància, la cooperació, la responsabilitat.

Posa la pell de gallina el que podria suposar un retorn de Trump a la presidència dels Estats Units el 2024, un Trump més venjatiu i perillós que el de la primera etapa. Però també posa la pell de gallina veure com Trump només és un cas extrem d’una manera de fer política que s’ha estès en els darrers anys. Difondre la por atàvica a la immigració, afirmar que la nació està en perill, deshumanitzar els adversaris polítics, impulsar el linxament (aparentment mediàtic, se suposa) dels discrepants, fer victimisme davant de l’acció de la justícia, elogiar grups amb tendències violentes… són coses que no només es veuen als Estats Units. En concret, i sense anar gaire lluny, les hem vist també a Catalunya. La diferència és de grau, però no de naturalesa.

Què fer per frenar Trump i el trumpisme internacional? Part de la resposta és seguir fent el que ja fem els qui ens hi oposem, que per alguna cosa la darrera vegada Trump va perdre a les urnes i el seu clon Boris Johnson va haver de plegar al Regne Unit, i el laborisme encapçala còmodament les enquestes. Però cal anar més enllà, perquè està clar que el risc segueix molt present: no hem d’abaixar la guàrdia i hem d’afinar en el combat contra els factors de demanda i oferta política que faciliten el nacionalpopulisme desestabilitzador de les institucions democràtiques.

Em vaig equivocar en els moments àlgids del “procés” català, avui ja superats (i no només per la força de la gravetat, sinó perquè molta gent es va plantar): vaig pensar que la lluita ideològica contra els independentistes seria ja la lluita de la resta de les nostres vides. Però ara veig que aquesta lluita no és contra els independentistes catalans, sinó contra les forces nacionalpopulistes que volen liquidar les institucions democràtiques i cooperatives a tot el món. I això encara és més difícil, però també ens plantarem.

Recordar el futur de Barcelona

Albert Aixalà a Política i Prosa recorda els alcaldes democràtics de Barcelona des de 1979 a través de les seves paraules. Destaca el recordatori de Pasqual Maragall, i una frase per sobre de totes, adreçada als seus regidors: “quan arregleu un barri, esteu començant a arreglar el món”.

No és saludable pensar que el passat sempre és millor. No ho és. Les coses no milloren ni empitjoren, sinó que evolucionen. Però els dubtes dels darrers anys sobre Barcelona han portat a moltes persones a mirar enrera, preguntant-se perquè les coses en algun moment van deixar de proporcionar l’agradable sensació que sempre milloraven. En realitat, no ho feien, les coses no sempre milloren totes ni per a tothom. Però la sensació general, almenys als anys 1990, era una altra. Per això Pedro Sánchez l’altre dia al Fòrum, en l’acte on va parlar en suport de Jaume Collboni, es va referir repetidament als millors anys de Barcelona. I els millors dels millors van ser els anys del Pasqual Maragall alcalde.

Jo vaig viure el millor d’aquella etapa com a regidor de l’Ajuntament, entre 1991 i 1995. No cal dir que no vaig ser un protagonista important, però vaig ser un testimoni. Hi vaig aprendre, o vaig veure confirmada la meva hipòtesi de treball, que es pot ser d’esquerres, rigorós, analític i no populista. Vaig veure en el Pasqual Maragall alcalde, que es pot tenir una forta personalitat, ser tossut i a la vegada no ser un narcissista ni un dèspota (dues característiques que després he trobat, en persones que es movien entre el món acadèmic i polític de l’esquerra).

Es pot conèixer i dormir als barris i a l’hora tenir una visió global de les coses. En Pasquis tenia una ideologia i un partit (sempre es va presentar amb el mateix, el PSC, i en va ser president), però tenia molt més. Això no li va impedir rebre una campanya impresentable d’acusacions personals per part del nacionalisme, que sempre va intentar fer-li la vida políticament impossible, dissolent la Corporació Metropolitana, boicotejant la inauguració de l’Estadi Olímpic i posant mil traves al desenvolupament de la capital.

La transformació força equilibrada de la ciutat, avui innegable, va avançar amb diàleg i coalició, però amb una forta direcció socialdemòcrata, i amb una gestió professional i seriosa. En aquells anys es començaven a treballar alguns temes que després han adquirit preeminència: la primacia dels vianants, la promoció de la bicicleta, la integració de les persones immigrants (amb José Ignacio Urenda com a Comissionat pels Drets Civils).

Els Jocs Olímpics no van transformar la ciutat com es diu sovint, sinó que van ser la cirereta, l’instrument narratiu, d’una transformació que ja estava en marxa i que després va continuar (Aixalà recorda encertadament que, abans de 1992, Maragall parlava poc dels Jocs). Però són un projecte il·lustratiu dirigit pel sector públic, amb col·laboració privada: arregleu els barris per començar a arreglar el món.

Volia ser una Barcelona oberta, en una Catalunya diversa, una Espanya federal i una nova pàtria europea que avançaven i segueixen avançant, no sense dificultats, per la via dels fets, per exemple, fent servir 4 idiomes durant els Jocs. La Barcelona oberta, que genera ocupació, millora els salaris reals, corregeix les externalitats negatives derivades del turisme, que avui volem consolidar, es va començar a gestar en aquells anys.

La millor Barcelona era l’antítesi de l’identitarisme i el populisme: el caràcter carlí, estret i reaccionari del nacionalisme i l’independentisme no hi tenien lloc, almenys pel que jo recordo fins a 1995. No sé si després la influència marginal del Partit per la Independència i ERC va canviar alguna cosa important. Ho dubto.

No s’ha de mitificar a ningú: Pasqual Maragall també va tenir sort, va recollir el relleu que li tocava, estava ben rodejat, i va cometre errors (sobretot després de ser Alcalde). S’ha de recordar sense nostàlgia, i extreure’n alguns principis. Aquell Alcalde és irrepetible, com ho és la seva època, però algunes coses que es van apuntar aleshores assenyalaven cap al futur, i aquest ja ha arribat.