L’evidència abrumadora sobre el fracàs econòmic del nacionalpopulisme

En ocasió del referéndum del Brexit de 2016, nombrosos economistes van fer pública la predicció que la decisió del Regne Unit d’abandonar la UE causaria un enorme dany econòmic. Aquests economistes van ser titllats d’experts desconnectats de la realitat pels nacionalpopulistes triomfants. Quasi deu anys després, s’ha fet públic l’estudi més complet fins ara sobre l’impacte real del Brexit sobre l’economia. Els experts de llavors van encertar en la direcció, però no en la magnitud del desastre: es van quedar curts.

L’article publicat ara en la prestigiosa col·lecció de papers de treball del National Bureau of Economic Research examina l'impacte de la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea (Brexit) el 2016. Utilitzant gairebé una dècada de dades des del referèndum, els autors combinen simulacions basades en dades macro amb estimacions derivades de microdades recollides a través d’enquestes. Aquestes estimacions suggereixen que, el 2025, el Brexit havia reduït el PIB del Regne Unit entre un 6% i un 8%, i que l'impacte s'havia acumulat gradualment al llarg del temps. Estimen que la inversió es va reduir entre un 12% i un 18%, l'ocupació entre un 3% i un 4% i la productivitat entre un 3% i un 4%. Aquests grans impactes negatius reflecteixen una combinació d'incertesa elevada, reducció de la demanda, desviació del temps de gestió del personal executiu i una assignació incorrecta de recursos pel procés prolongat i complex del Brexit (no va haver-hi un “moment de la desconnexió”). La comparació d'aquestes dades amb les previsions contemporànies, mostra que aquestes previsions eren precises en un horitzó de 5 anys, però van subestimar l'impacte durant una dècada.

Els autors suggereixen que aquests resultats poden ser vàlids per estudiar altres realitats, com les polítiques tarifàries o d’immigració de Trump 2.0, que van en la mateixa direcció que el Brexit: restriccions al comerç internacional i al moviment de persones treballadores. El Brexit i el Trumpisme formen part del que succeeix quan les forces nacionalpopulistes arriben al govern; la història econòmica ja contenia nombrosa evidència del cost per a la renda per càpita i la cohesió social d'aquestes experiències, però faltava tenir dades més completes sobre el desastre del Brexit. Això contrasta amb el que sabem dels beneficis de la integració, per exemple els guanys significatius i de gran magnitud per als països de l’Est d’Europa que es van integrar a la Unió Europea a principis del segle XXI.

Aquest fracàs econòmic, i el consens creixent que reuneix la idea d’enfrontar-s’hi amb polítiques més assenyades (per exemple, a través del “Consens de Londres”), contrasta amb el vent polític a favor de què gaudeix el nacionalpopulisme autoritari. Part de l’explicació és el cercle viciós que generen polítiques fracassades que sembren el descontent social sobre el qual cavalquen els oportunistes i els demagogs. Al Regne Unit, conviuen avui el sentiment majoritari que el Brexit va ser un error, amb el partit del líder que va liderar el Brexit encapçalant les enquestes…

A Catalunya, l’error secessionista no es va consumar, encara que també hi ha alguns estudis (amb metodologies semblants a les del paper del NBER) que revelen el cost econòmic del “procés”, probablement per la incertesa i inseguretat jurídica que va generar. No veurem gaires dels grans intel·lectuals i economistes que el van recolzar fent-se enrere obertament, encara que unes declaracions recents d’Andreu Mas-Colell els pot mostrar el camí, ni que sigui amb la boca petita.

Té remei el declivi del centre-dreta catalanista?

Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.

Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.

Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.

La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).

El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.

Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.

Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor. 

Decàleg federalista actualitzat

Els mateixos dies aproximadament que Mario Draghi defensava un federalisme pragmàtic com el futur d’Europa i Salvador Illa expressava de nou les seves conviccions federalistes al Debat dePolítica General al Parlament de Catalunya, va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Campalans, el think tank del socialisme català. 

En les notes que vaig preparar per a la meva intervenció, més curta i amb un format diferent al d’aquest apunt, em va sortir un decàleg, complementari de les 10 preguntes més freqüents sobre el federalisme que vaig escriure a l'agost de 2016 al blog de Federalistes d’Esquerres:

1. El federalisme és la fase superior del contracte social (no hi ha dos eixos, n’hi ha un: la realitat social complexa): el repte avui és organitzar el socialisme i la democràcia en grans democràcies diverses, com explica Piketty a “Història Breu de la Igualtat”.

2. El federalisme és, en paraules de Manuel Cruz, l’expressió política de la fraternitat.

3. La federació europea és l'única utopia raonable dels nostres temps, en paraules de Javier Cercas

4. La federalista és l’única via de superar el trilema de Rodrik i la fal·làcia de les petites nacions d'Alesina i Spolaore en un món globalitzat (com explica l’economista italià Massimo Morelli).

5. La federal és una eina clau en el debat de les idees: no hi ha res més pràctic que una bona idea, com va dir una vegada Raimon Obiols. Hem de defensar el nostre vocabulari i no fer concessions al nacionalisme metodològic i el sobiranisme mental (per bones raons, a França i sobretot a Itàlia als nacional-populistes els anomenen "sobiranistes"): sí, som universalistes.

6. Hem de defensar el federalisme dels fets: vacunes covid, endeutament comú pels fons Next Generation, parc fluvial del Besòs, Corredor del Mediterrani...

7. El federalisme dels fets avui a Europa és defensa comuna, garantia europea d'ocupació (amb programa europeu d'habitatge), informes Letta i Draghi, política industrial per la descarbonització i la millora de la productivitat.

8. Les forces federalistes han d’aprofitar les finestres d'oportunitat per als canvis legals, però no obsessionar-s'hi.

9. No solucionarem els problemes de la humanitat estat a estat ("one state at a time"): millor les solucions a Irlanda del Nord i Sudàfrica que a Iugoslàvia (i que la "solució dels dos estats" a seques).

10. El federalisme del segle XXI és una eina clau (de present i de futur) per combatre el projecte dels populismes xenofòbics i autoritaris, a tot el món i també a Catalunya, Espanya i Europa. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar), contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.

¿Dónde está nuestro Michael Heseltine?

Michael Heseltine y Angela Merkel son dos líderes políticos de centro derecha que en distintos momentos se han rebelado contra la adopción de un discurso de extrema derecha y contra los pactos con fuerzas neo-fascistas. Esta semana, el veterano líder conservador británico ha lanzado un duro ataque contra aquellos de sus compañeros de partido que adoptan acríticamente el relato de la extrema derecha.

La agenda de la extrema derecha europea (y española y catalana) hoy tiene un poderoso aliado en la Casa Blanca. Una mezcla de colapso ético, ignorancia y alianza con grandes poderes económicos está atacando la democracia más poderosa del Planeta, y sus principales instituciones científicas y académicas, así como su sistema de pesos y contrapesos. Quienes en Europa se están sumando acríticamente al discurso de la derecha nacional-populista están asumiendo esta agenda autoritaria.

Mientras tanto, esta semana en Cataluña hemos podido ver que las propuestas de resolución de Junts, PP, AC y VOX en el Debate de Política General eran básicamente coincidentes, con algunos matices para diferenciarse levemente. Coincidían en la fobia contra el pago de impuestos y la desconfianza hacia la inmigración.

Michael Heseltine alertaba esta semana especialmente contra el discurso anti-inmigración y soberanista, recordando el fracaso y las mentiras del Brexit. Coincidiendo en el tiempo por casualidad, Junts en el Parlament repetía el mantra del déficit fiscal (con cifras y pseudo-argumentos que recordaban las mentiras de los autobuses de Johnson y Farage) y pedía de nuevo (como si no hubiera pasado nada) un referéndum parecido al del Brexit pero ilegal, todo ello mezclado con alusiones a la inmigración y a los impuestos. Por algo en Francia e Italia al nacionalpopulismo le llaman soberanismo.

Cuando no hay una derecha que se plante, todo el peso recae en la izquierda. No es la primera vez, ni será la última. Los fascismos de los años treinta tenían a la izquierda como su principal enemigo, mientras los poderes económicos se lavaban las manos. La transición a la democracia en España fue empujada por la izquierda, y la derecha se fue sumando resignada mientras aparecían los "demócratas de toda la vida". En Chile, se unió la oposición (pero ésta iba del centro izquierda a la izquierda), mientras los grandes poderes económicos apoyaron la dictadura primero y los “amarres” constitucionales, mediáticos e ideológicos después. En Estados Unidos, confío más en Bernie Sanders que en los dirigentes del Partido Republicano para defender la democracia. Y en Europa, en la juventud que se moviliza por Gaza, antes que en los dirigentes del PP y Junts. Ojalá aparezcan Heseltines y Merkels. Cuando hayamos derrotado a los neofascistas, entonces seguro que proliferarán de nuevo los demócratas (y federalistas) de toda la vida.

El fals dilema entre polítiques públiques i discurs

La humanitat viu en una cruïlla: s’albiren fenòmens preocupants, molt preocupants. Però també hi ha signes d’esperança, que hem de saber llegir i aprofitar. La resposta a l’ascens de la ultra-dreta i el populisme autoritari no pot ser haver de triar entre polítiques públiques i discurs pedagògic, perquè els dos són necessaris. El problema és quines polítiques públiques i quin discurs pedagògic. No sortiran de receptes de laboratori, sinó de la pràctica evolutiva sobre el terreny, per exemple de la feina exemplar de les alcaldesses i alcaldes progressistes que s’enfronten cada dia a ella, a la ultra-dreta identitarista, al carrer (amb gestió i discurs).

Recomano a tothom llegir i subscriure’s a la revista Política i Prosa (P&P), eina clau del debat polític avui a Catalunya. Discrepo matisadament (això és el debat polític) del seu editorial sobre què fer amb la versió catalana de la ultra-dreta. P&P diu encertadament que l’ascens d'aquest vot xenofòbic s’alimenta sobretot de Junts. Però em sembla una contradicció llavors que afirmi que cal una batalla de polítiques públiques més que de relats i discursos. Si el seu electorat ve de Junts, i com mostraven Kiko Llaneras i altres és un electorat força acomodat i format, no em queda clar com els influiran les polítiques públiques que han d’anar adreçades sobretot a millorar les condicions de vida de les classes populars.

És clar que millors polítiques públiques són imprescindibles per combatre l’anti-política i per avançar cap a societats més humanes i justes, refent al mateix temps el vot progressista. Però el discurs universalista i ètic és imprescindible, com assenyala avui Soledad Gallego-Díaz a El País en un article exemplar. L’ascens del populisme autoritari és l’ascens d’un discurs dissenyat per distreure a les classes populars (o els sectors acomodats que els hi donen suport) del conflicte social per raons de renda i poder. Se’l combat amb un discurs, un relat, una narrativa alternatius, i basats en la realitat. I no em refereixo a píndoles dissenyades per gabinets de comunicació, ni a utopies grandiloqüents allunyades de la realitat, em refereixo a un discurs profund i treballat, ètic i solidari, que sigui coherent amb les polítiques que es practiquen. S’ha de gestionar el present i projectar el futur (entre altres coses, perquè el trumpisme parla d’un passat inexistent mentre prepara el futur dels seus oligarques).

A grans trets, s’enfronten dos paradigmes: el paradigma de l’acumulació insolidària, del joc de suma zero, proposat per la mutació autoritària i oligàrquica del neo-liberalisme (representat per Trump, Milei, Bolsonaro o Ayuso), avui recolzat per la Casa Blanca, però creixentment impopular (cosa que el fa més perillós) fins i tot en el seu propi país. Un paradigma amb antenes a Europa, a Espanya i a Catalunya. 

Però hi ha un altre paradigma: el paradigma de la prosperitat compartida, del joc de suma positiva, recolzat per la societat civil internacional, per la gent de ciència, i crec que per una majoria de la població.

Els partidaris de l’acumulació insolidària ens volen fer creure que vivim en un món de dilemes, però són falsos dilemes.

Ens volen fer creure que hem de triar entre institucions diuen que abstractes (com la democràcia o Europa) i el preu dels ous, quan són les democràcies més avançades del model europeu les que millor han facilitat la prosperitat compartida de llurs societats. I quan veiem que l’atac a les institucions, a la immigració i a la ciència comença a generar inflació i atur, a més de fer ressuscitar malalties desaparegudes i aguditzar l'emergència climàtica.

Ens volen fer triar entre eficiència i equitat, quan només amb serveis públics equitatius i polítiques solidàries podrem aconseguir la plena incorporació de la dona a l’educació i al treball, la superació de la pobresa infantil, o una política d’habitatge o transport públic que ens faci més productius.

Ens volen fer creure que hi ha un dilema entre integració i diversitat, com si la distòpia de les societats plenament homogènies fos possible o permetés desenvolupar la fertilització mútua d’idees d’on surten les societats robustes.

Podríem seguir, amb el fals dilema de descarbonitzar o créixer; de triar entre tecnologia o treball; entre igualtat i llibertat; entre una economia dinàmica i un estat del benestar fort (on es paguin impostos justos i no s’accepti la competència fiscal a la baixa).

Una i altra vegada s’ha demostrat que la prosperitat compartida és possible, i que també ho és en el context de canvi tecnològic i climàtic que estem vivint. No només es possible, sinó que és l’única manera de fer-ho en democràcia (com està descobrint Milei). L’alternativa és la falsa simplicitat del joc de suma zero, que només condueix a l’endarreriment, la desaparició de la llibertat i la inseguretat.

Aquests dies en què s’ataca la democràcia fins i tot des de la més alta magistratura del país més poderós, moltes persones es pregunten amb preocupació quina és la recepta per combatre el retrocés democràtic, que es pot estendre per tot el món: molta gent es pregunta què podem fer, què s’ha de fer.

No tenim receptes infal·libles. Però avançarem segur si animem a tothom a dir que estem per la democràcia i la convivència, i a recolzar i posar en valor a totes aquelles persones i iniciatives (especialment entre la joventut: només pot sorprendre als ignorants que la creuen fatxa que es manifesti massivament per Gaza) que treballen per una societat més democràtica i humana, on sigui possible la prosperitat compartida.

Tan ràpid ha canviat l'electorat català?

A alguns ha agafat per sorpresa l’ascens de la ultradreta a Catalunya. Ens crèiem millors, però hem anat veient que hi havia poques diferències entre Jumilla i Ripoll, o entre Torre Pacheco i Piera.

Amb la recent enquesta de La Vanguardia, alguns s’han atrevit a dir que no només hi ha poques diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya (o d’Europa), sinó que Catalunya fins i tot podria ser capdavantera. Si l’enquesta de La Vanguardia fos veritat, Girona i Lleida estarien al capdamunt del rànking de províncies espanyoles amb vot d’extema dreta.

Pot ser que els vaticinis d’aquesta enquesta no es compleixin. Cal fer tot el possible perquè no es compleixin.

Però que les províncies de Girona i Lleida experimentin un augment tan fort de l’extrema dreta, provinent en gran part de l’electorat de Junts, hauria de fer reflexionar sobre els valors subjacents d’una part important dels votants que van recolzar l’independentisme. No em refereixo tant a fer reflexionar els votants més radicalitzats (tant de bo) sinó a alguns analistes progressistes que veien amb admiració la mobilització independentista de fa uns anys, fent la vista grossa sobre alguns dels seus aspectes més inquietants.

No fa tant (2017) que Manuel Castells parlava meravellat dels sectors independentistes com els més joves i dinàmics de la societat catalana. O que Ignacio Sánchez-Cuenca (2023!) es creia les enquestes d’autoidentificació i deia que els electorats català i basc estaven a l’esquerra de l’electorat espanyol.

Què passa, que en pocs anys els votants joves, dinàmics i progressistes s’han fet fatxes? És clar que no. En primer lloc, l’electorat és un cos complex, on hi ha de tot i es produeixen canvis. Però en els valors subjacents, aquests canvis són lents, com explica el politòleg nordamericà Larry Bartels. I en segon lloc, hi ha una part del nacionalisme català, i de l’independentisme (com passa a tot nacionalisme) que comparteix postulats racistes, homogeneitzadors. Per entendre’ns, estan a favor de la Teoria de la Gran Substitució. Però no ara, sinó ja des dels temps d’Heribert Barrera, Marta Ferrusola i Quim Torra. 

Passa així amb tots els independentistes? No. Molt bé en aquest sentit Mònica Terribas parant-li els peus a Sílvia Orriols a la ràdio. Necessitarem una gran coalició de persones amb valors humans, demòcrates i progressistes per aturar el neo-feixisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món.

El Trumpisme 2.0, fase superior del nacional-populisme d'extrema dreta

He escrit un article una mica llarg per a la Revista Catalana de Ciències Socials sobre el tema, i concloc que Trump 2.0 suposa una acceleració de tendències (molt interessant en aquest sentit el darrer llibre de Quinn Slobodian) que ja s’estaven produint, donant lloc a perplexitats que limiten la capacitat de fer-hi front. La recerca acadèmica en elecció social i economia política ajuda a entendre el que està passant, i a la vegada se li acumulen deures per entendre un món en canvi accelerat tant des del punt de vista polític com tecnològic.

A llarg termini, hem d’esperar menys creixement i més desigualtat als Estats Units. Les repercussions a Europa i en altres gografies dependrà de com s’organitzi la resta del món i de si les tensions internacionals esdevenen guerres generalitzades o no. Es produirà previsiblement una lluita de paradigmes socials i culturals: els reptes no seran resolts per comitès de persones expertes.

Les llums d’esperança i prudent optimisme provenen de la resistència ciutadana i intel·lectual. En l’article on fa balanç dels seus best-sellers (en els quals defensa un socialisme ecològic, participatiu i federal), l'economista francès Thomas Piketty parla d’una tendència secular cap una major igualtat, si bé és una tendencia plena de components no lineals (la mateixa absència de linealitat del progrés de la civilització, del qual parla avui Raimon Obiols). El grau d’impopularitat de Trump (en augment a l’hora d’escriure aquest article), i la mobilització de la ciència i la ciutadania determinaran si aquesta tendència continua de la mà de societats democràtiques, o no és així.