¿Dónde está nuestro Michael Heseltine?

Michael Heseltine y Angela Merkel son dos líderes políticos de centro derecha que en distintos momentos se han rebelado contra la adopción de un discurso de extrema derecha y contra los pactos con fuerzas neo-fascistas. Esta semana, el veterano líder conservador británico ha lanzado un duro ataque contra aquellos de sus compañeros de partido que adoptan acríticamente el relato de la extrema derecha.

La agenda de la extrema derecha europea (y española y catalana) hoy tiene un poderoso aliado en la Casa Blanca. Una mezcla de colapso ético, ignorancia y alianza con grandes poderes económicos está atacando la democracia más poderosa del Planeta, y sus principales instituciones científicas y académicas, así como su sistema de pesos y contrapesos. Quienes en Europa se están sumando acríticamente al discurso de la derecha nacional-populista están asumiendo esta agenda autoritaria.

Mientras tanto, esta semana en Cataluña hemos podido ver que las propuestas de resolución de Junts, PP, AC y VOX en el Debate de Política General eran básicamente coincidentes, con algunos matices para diferenciarse levemente. Coincidían en la fobia contra el pago de impuestos y la desconfianza hacia la inmigración.

Michael Heseltine alertaba esta semana especialmente contra el discurso anti-inmigración y soberanista, recordando el fracaso y las mentiras del Brexit. Coincidiendo en el tiempo por casualidad, Junts en el Parlament repetía el mantra del déficit fiscal (con cifras y pseudo-argumentos que recordaban las mentiras de los autobuses de Johnson y Farage) y pedía de nuevo (como si no hubiera pasado nada) un referéndum parecido al del Brexit pero ilegal, todo ello mezclado con alusiones a la inmigración y a los impuestos. Por algo en Francia e Italia al nacionalpopulismo le llaman soberanismo.

Cuando no hay una derecha que se plante, todo el peso recae en la izquierda. No es la primera vez, ni será la última. Los fascismos de los años treinta tenían a la izquierda como su principal enemigo, mientras los poderes económicos se lavaban las manos. La transición a la democracia en España fue empujada por la izquierda, y la derecha se fue sumando resignada mientras aparecían los "demócratas de toda la vida". En Chile, se unió la oposición (pero ésta iba del centro izquierda a la izquierda), mientras los grandes poderes económicos apoyaron la dictadura primero y los “amarres” constitucionales, mediáticos e ideológicos después. En Estados Unidos, confío más en Bernie Sanders que en los dirigentes del Partido Republicano para defender la democracia. Y en Europa, en la juventud que se moviliza por Gaza, antes que en los dirigentes del PP y Junts. Ojalá aparezcan Heseltines y Merkels. Cuando hayamos derrotado a los neofascistas, entonces seguro que proliferarán de nuevo los demócratas (y federalistas) de toda la vida.

El fals dilema entre polítiques públiques i discurs

La humanitat viu en una cruïlla: s’albiren fenòmens preocupants, molt preocupants. Però també hi ha signes d’esperança, que hem de saber llegir i aprofitar. La resposta a l’ascens de la ultra-dreta i el populisme autoritari no pot ser haver de triar entre polítiques públiques i discurs pedagògic, perquè els dos són necessaris. El problema és quines polítiques públiques i quin discurs pedagògic. No sortiran de receptes de laboratori, sinó de la pràctica evolutiva sobre el terreny, per exemple de la feina exemplar de les alcaldesses i alcaldes progressistes que s’enfronten cada dia a ella, a la ultra-dreta identitarista, al carrer (amb gestió i discurs).

Recomano a tothom llegir i subscriure’s a la revista Política i Prosa (P&P), eina clau del debat polític avui a Catalunya. Discrepo matisadament (això és el debat polític) del seu editorial sobre què fer amb la versió catalana de la ultra-dreta. P&P diu encertadament que l’ascens d'aquest vot xenofòbic s’alimenta sobretot de Junts. Però em sembla una contradicció llavors que afirmi que cal una batalla de polítiques públiques més que de relats i discursos. Si el seu electorat ve de Junts, i com mostraven Kiko Llaneras i altres és un electorat força acomodat i format, no em queda clar com els influiran les polítiques públiques que han d’anar adreçades sobretot a millorar les condicions de vida de les classes populars.

És clar que millors polítiques públiques són imprescindibles per combatre l’anti-política i per avançar cap a societats més humanes i justes, refent al mateix temps el vot progressista. Però el discurs universalista i ètic és imprescindible, com assenyala avui Soledad Gallego-Díaz a El País en un article exemplar. L’ascens del populisme autoritari és l’ascens d’un discurs dissenyat per distreure a les classes populars (o els sectors acomodats que els hi donen suport) del conflicte social per raons de renda i poder. Se’l combat amb un discurs, un relat, una narrativa alternatius, i basats en la realitat. I no em refereixo a píndoles dissenyades per gabinets de comunicació, ni a utopies grandiloqüents allunyades de la realitat, em refereixo a un discurs profund i treballat, ètic i solidari, que sigui coherent amb les polítiques que es practiquen. S’ha de gestionar el present i projectar el futur (entre altres coses, perquè el trumpisme parla d’un passat inexistent mentre prepara el futur dels seus oligarques).

A grans trets, s’enfronten dos paradigmes: el paradigma de l’acumulació insolidària, del joc de suma zero, proposat per la mutació autoritària i oligàrquica del neo-liberalisme (representat per Trump, Milei, Bolsonaro o Ayuso), avui recolzat per la Casa Blanca, però creixentment impopular (cosa que el fa més perillós) fins i tot en el seu propi país. Un paradigma amb antenes a Europa, a Espanya i a Catalunya. 

Però hi ha un altre paradigma: el paradigma de la prosperitat compartida, del joc de suma positiva, recolzat per la societat civil internacional, per la gent de ciència, i crec que per una majoria de la població.

Els partidaris de l’acumulació insolidària ens volen fer creure que vivim en un món de dilemes, però són falsos dilemes.

Ens volen fer creure que hem de triar entre institucions diuen que abstractes (com la democràcia o Europa) i el preu dels ous, quan són les democràcies més avançades del model europeu les que millor han facilitat la prosperitat compartida de llurs societats. I quan veiem que l’atac a les institucions, a la immigració i a la ciència comença a generar inflació i atur, a més de fer ressuscitar malalties desaparegudes i aguditzar l'emergència climàtica.

Ens volen fer triar entre eficiència i equitat, quan només amb serveis públics equitatius i polítiques solidàries podrem aconseguir la plena incorporació de la dona a l’educació i al treball, la superació de la pobresa infantil, o una política d’habitatge o transport públic que ens faci més productius.

Ens volen fer creure que hi ha un dilema entre integració i diversitat, com si la distòpia de les societats plenament homogènies fos possible o permetés desenvolupar la fertilització mútua d’idees d’on surten les societats robustes.

Podríem seguir, amb el fals dilema de descarbonitzar o créixer; de triar entre tecnologia o treball; entre igualtat i llibertat; entre una economia dinàmica i un estat del benestar fort (on es paguin impostos justos i no s’accepti la competència fiscal a la baixa).

Una i altra vegada s’ha demostrat que la prosperitat compartida és possible, i que també ho és en el context de canvi tecnològic i climàtic que estem vivint. No només es possible, sinó que és l’única manera de fer-ho en democràcia (com està descobrint Milei). L’alternativa és la falsa simplicitat del joc de suma zero, que només condueix a l’endarreriment, la desaparició de la llibertat i la inseguretat.

Aquests dies en què s’ataca la democràcia fins i tot des de la més alta magistratura del país més poderós, moltes persones es pregunten amb preocupació quina és la recepta per combatre el retrocés democràtic, que es pot estendre per tot el món: molta gent es pregunta què podem fer, què s’ha de fer.

No tenim receptes infal·libles. Però avançarem segur si animem a tothom a dir que estem per la democràcia i la convivència, i a recolzar i posar en valor a totes aquelles persones i iniciatives (especialment entre la joventut: només pot sorprendre als ignorants que la creuen fatxa que es manifesti massivament per Gaza) que treballen per una societat més democràtica i humana, on sigui possible la prosperitat compartida.

Tan ràpid ha canviat l'electorat català?

A alguns ha agafat per sorpresa l’ascens de la ultradreta a Catalunya. Ens crèiem millors, però hem anat veient que hi havia poques diferències entre Jumilla i Ripoll, o entre Torre Pacheco i Piera.

Amb la recent enquesta de La Vanguardia, alguns s’han atrevit a dir que no només hi ha poques diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya (o d’Europa), sinó que Catalunya fins i tot podria ser capdavantera. Si l’enquesta de La Vanguardia fos veritat, Girona i Lleida estarien al capdamunt del rànking de províncies espanyoles amb vot d’extema dreta.

Pot ser que els vaticinis d’aquesta enquesta no es compleixin. Cal fer tot el possible perquè no es compleixin.

Però que les províncies de Girona i Lleida experimentin un augment tan fort de l’extrema dreta, provinent en gran part de l’electorat de Junts, hauria de fer reflexionar sobre els valors subjacents d’una part important dels votants que van recolzar l’independentisme. No em refereixo tant a fer reflexionar els votants més radicalitzats (tant de bo) sinó a alguns analistes progressistes que veien amb admiració la mobilització independentista de fa uns anys, fent la vista grossa sobre alguns dels seus aspectes més inquietants.

No fa tant (2017) que Manuel Castells parlava meravellat dels sectors independentistes com els més joves i dinàmics de la societat catalana. O que Ignacio Sánchez-Cuenca (2023!) es creia les enquestes d’autoidentificació i deia que els electorats català i basc estaven a l’esquerra de l’electorat espanyol.

Què passa, que en pocs anys els votants joves, dinàmics i progressistes s’han fet fatxes? És clar que no. En primer lloc, l’electorat és un cos complex, on hi ha de tot i es produeixen canvis. Però en els valors subjacents, aquests canvis són lents, com explica el politòleg nordamericà Larry Bartels. I en segon lloc, hi ha una part del nacionalisme català, i de l’independentisme (com passa a tot nacionalisme) que comparteix postulats racistes, homogeneitzadors. Per entendre’ns, estan a favor de la Teoria de la Gran Substitució. Però no ara, sinó ja des dels temps d’Heribert Barrera, Marta Ferrusola i Quim Torra. 

Passa així amb tots els independentistes? No. Molt bé en aquest sentit Mònica Terribas parant-li els peus a Sílvia Orriols a la ràdio. Necessitarem una gran coalició de persones amb valors humans, demòcrates i progressistes per aturar el neo-feixisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món.

El Trumpisme 2.0, fase superior del nacional-populisme d'extrema dreta

He escrit un article una mica llarg per a la Revista Catalana de Ciències Socials sobre el tema, i concloc que Trump 2.0 suposa una acceleració de tendències (molt interessant en aquest sentit el darrer llibre de Quinn Slobodian) que ja s’estaven produint, donant lloc a perplexitats que limiten la capacitat de fer-hi front. La recerca acadèmica en elecció social i economia política ajuda a entendre el que està passant, i a la vegada se li acumulen deures per entendre un món en canvi accelerat tant des del punt de vista polític com tecnològic.

A llarg termini, hem d’esperar menys creixement i més desigualtat als Estats Units. Les repercussions a Europa i en altres gografies dependrà de com s’organitzi la resta del món i de si les tensions internacionals esdevenen guerres generalitzades o no. Es produirà previsiblement una lluita de paradigmes socials i culturals: els reptes no seran resolts per comitès de persones expertes.

Les llums d’esperança i prudent optimisme provenen de la resistència ciutadana i intel·lectual. En l’article on fa balanç dels seus best-sellers (en els quals defensa un socialisme ecològic, participatiu i federal), l'economista francès Thomas Piketty parla d’una tendència secular cap una major igualtat, si bé és una tendencia plena de components no lineals (la mateixa absència de linealitat del progrés de la civilització, del qual parla avui Raimon Obiols). El grau d’impopularitat de Trump (en augment a l’hora d’escriure aquest article), i la mobilització de la ciència i la ciutadania determinaran si aquesta tendència continua de la mà de societats democràtiques, o no és així.

D'on surten els xenòfobs catalans?

Parlant amb un ex alumne meu recent de la UAB em vaig quedar parat quan em va dir que a la seva classe (la meva fins fa poc) hi havia bastants col·legues seus que, a diferència d’ell, eren partidaris d’Aliança Catalana. Li vaig preguntar si ho deien obertament i em va dir que sí, que no se n’avergonyien gens. Aquesta és la classe que jo feia servir fins fa poc com un dels exemples per dir que la joventut majoritàriament no s’ha tornat fatxa. Ho segueixo pensant, però està clar que alguna cosa està passant.

D’on surten els xenòfobs catalans? Hi ha una onada de nova xenofòbia? El creixement de VOX en les diferents eleccions que s’han celebrat els darrers anys i el creixement d’Aliança Catalana a les enquestes constitueixen un fenomen nou. Però això no vol dir que els valors que els inspirin siguin nous a Catalunya.

Com explica el politòleg Larry Bartels, els valors polítics (el costat de la demanda) canvien més lentament que el costat de l’oferta. En el seu darrer llibre (“Democracy erodes from the top”) posa l’exemple de l’ascens de Vox al conjunt d’Espanya, per explicar que sempre hem tingut una part de la ciutadania que era d’extrema dreta, que votava diferents partits (més o menys nacionalistes conservadors) o s’abstenia, i que amb la crisi del PP per la corrupció i el procés català va anar convergint en Vox, coincidint amb l’ascens de l’extrema dreta racista a molts llocs i l’expansió de les xarxes socials.

El darrer Baròmetre del CEO ens dóna una resposta precisa (dintre del marge d’error de les enquestes) a la pregunta del títol d’aquest apunt. Els nous votants d’Aliança Catalana (AC) que pronostiquen les enquestes venen d’antics votants de Junts en primer lloc (i del PP). Han canviat de valors aquests votants? Alguns potser sí, però jo estic d’acord amb Bartels que els valors (les preferències polítiques subjacents) canvien lentament. El que ha canviat és la crisi del món convergent, el fracàs del procés, i l’ascens d’AC.

A Catalunya sempre hi ha hagut una part significativa (encara que minoritària) de votants xenòfobs. És coneguda la llista de personatges nacionalistes catalans que han fet declaracions racistes al llarg del temps (Heribert Barrera, Marta Ferrusola, …). També és conegut que va haver-hi un franquisme català (o sigui, una extrema dreta) de famílies catalanes, com els centenars d’alcaldes franquistes que vam tenir durant quatre dècades (un dels meus avis entre ells) que no van venir precisament de Burgos. Convergència en va reciclar bastants. El procés independentista va donar protagonisme a personatges que fregaven la xenofòbia (i la simpatia amb forces properes al feixisme que enfonsaven les seves arrels als anys 1930), si és que no hi havien caigut de quatre potes en més d’una ocasió. La trajectòria de Quim Torra (escollit president gràcies als vots a favor de Junts i ERC i l’abstenció de la CUP) entraria en aquest capítol, però també la normalització d’actituds hispanòfobes com l’expressió “Puta Espanya” (ofensiva per a milions de persones que viuen a Catalunya).

Ningú s’hauria de sorprendre perquè algun periodista hagi passat de la Secció d’Esports de TV3 a Aliança Catalana passant per l’ANC, ni perquè un conegut humorista independentista faci un pregó per encàrrec de la líder d’AC. Sona estrany, com va explicar fa uns dies el Diari Ara, que a Manresa hi pugui haver tres candidatures independentistes xenòfobes a les properes eleccions municipals, però tampoc tant si considerem que Plataforma per Catalunya (un partit obertament racista que va sortir fa uns anys) tenia el seu nucli principal a Vic o que AC té l’Alcaldia de Ripoll (per la decisió de Junts de no participar en un cordó sanitari). 

Crec que l’actual ERC, en les seves diferents faccions, està seriosament compromesa en el combat contra la xenofòbia i en el treball per la integració de la immigració a Catalunya, a diferència de Junts. Això no vol dir que jo cregui que tothom a Junts és xenòfob. No ho crec. Però com a tota Europa, és una força conservadora que té molts dubtes sobre com tractar l’extrema dreta partidària de la teoria de la Gran Substitució. ERC però te contradiccions, com les que es van posar de relleu fa uns dies quan en una reunió amb Bildu van declarar conjuntament que la forma de fer front a l’ascens de les forces reaccionàries era fer “més nació”. No és “més nació” precisament el que fan les forces reaccionàries a Europa i a tot el món? No hauríem de fer més Europa i més humanitat?

La majoria social catalana no és xenòfoba i està integrant els 2 milions d'immigrants que han arribat els darrers 25 anys (i que segueixen i seguiran venint), en part també gràcies a ERC, i gràcies al PSC, als Comuns, als sindicats i a centenars de professionals de l’educació i els serveis socials que fan bé la seva feina. Però tot això és fràgil. Només reforçant els serveis públics i fent una bona política pel costat de l’oferta (treballant molt bé el relat), combatrem el trumpisme (americà i europeu) que ha fet augmentar l'acceptabilitat social d’una xenofòbia que ja existia.

Distribució per la prosperitat i mobilització del coneixement

Ens hem de protegir del capitalisme trumpista (no basat en el mercat, sinó en el poder) amb un projecte i un discurs alternatius, a tots els nivells de la política. A Catalunya, hem triat el concepte de “Prosperitat Compartida”, però també podria ser començant pel final, "distribució per la prosperitat", perquè no es tracta només de créixer i després repartir, sinó de desenvolupar serveis públics i projectes socials de qualitat (com els relacionats amb l’habitatge) que permetin un millor creixement econòmic. Si altres prefereixen un model d’acumulació insolidària (practicant per exemple la competència fiscal a la baixa) ho hauran d’explicar, encara que segurament ho amagaran amb tàctiques trumpistes de soroll i fúria.

Fa deu anys de l’experiència de Syriza al govern grec. Ho he celebrat amb la lectura de les memòries del pas per aquest govern de l’economista Yanis Varoufakis, lectura que recomano. Confesso que jo havia estat víctima de l’estereotip del qual s’intenta defensar l’autor: jo també creia que era un personatge narcissista i populista que no va tenir una actitud constructiva per resoldre la crisi del seu país. M’ha convençut força del contrari. Sens dubte es tracta d’un caràcter amb una forta personalitat, de difícil encaix en els equilibris de la política.

Però Varoufakis era un europeista que volia que Grècia seguís a l’euro, i que la unió monetària fos un projecte equilibrat que pogués beneficiar a tots els països europeus. Durant els seus mesos de ministre de finances, va rebre la simpatia de Barack Obama, d’Emmanuel Macron (sent encara ministre), i d’economistes com Jeffrey Sachs i Joseph Stiglitz. El temps li ha donat força la raó, i avui és part de l’ortodòxia econòmica europea pensar que les polítiques d’austeritat que es van acarnissar en particular amb Grècia, van ser excessives. D’aquells errors es va aprendre quan va arribar la crisi de la Covid, a la qual es va reaccionar amb polítiques molt més expansives i mancomunades.

Un cop acabada la seva etapa al govern grec (víctima de la pinça entre l’ortodòxia alemanya i l’aparell del seu partit), Varoufakis no va caure en l’euro-escepticisme, sinó que va participar en la campanya del Brexit per demanar el vot en contra de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. L’argument final del llibre és que si s’hagués tingut una actitud més generosa amb Grècia i una política econòmica més expansiva, el projecte europeu hauria sortit més reforçat i s’hagués frenat a temps almenys en part l’ascens del nacional-populisme.

L’exministre grec era un acadèmic que estava en contra la tecnocràcia com a forma de poder, i per això es va presentar de diputat, però no va ser militant del partit i la seva peripècia va denotar al capdavall la dificultat de ser un acadèmic fent política. Però sempre estem a temps de fer arribar a la política el nou consens econòmic. Igual que en altres disciplines, és important compaginar el coneixement científic i el compromís polític.

El talento político y el Currículum

Es totalmente comprensible la indignación de gran parte de la ciudadanía ante los casos de falsificación de currículums de personajes políticos, sobre todo la decepción de jóvenes que hacen un esfuerzo por formarse, a quienes les cuesta encontrar un empleo bien pagado y después de años de formación siguen en precario. Sin embargo, en las crónicas y artículos de opinión de las últimas semanas sobre la polémica de la falsificación de CVs, he echado de menos una perspectiva un poco más matizada de la cuestión.

Falsificar el CV para prosperar en una carrera política es algo ridículo. Pero que en la política haya muchas personas sin un buen CV académico (también hay personas con uno excelente, y no falsificado) es algo bastante explicable. La política es trabajo-intensiva, no la puede hacer un robot mientras uno está estudiando en la biblioteca. Tener medios y tiempo para estudiar mientras uno dedica tiempo a la actividad política no es tan fácil para todo el mundo.

En Estados Unidos está en marcha una campaña bajo el lema “Run for something” (preséntate a algo), para fomentar vocaciones políticas progresistas entre la juventud. Supongo que nado contra corriente, pero en estos tiempos, me parece más importante y urgente despertar vocaciones políticas democráticas y progresistas que mejorar los CVs de las personas que se dedican a la política. Militar es arriesgado (Utoya, en un caso extremo) y no siempre es divertido (Oscar Wilde), pero vale la pena para quien milita y para la sociedad. La participación política es un bien público y por lo tanto está sometida al efecto del pasajero sin billete (la teoría de la selección adversa no es la única herramienta económica para entender los dilemas de la política): siempre tenemos a mano una excusa (¡es que está lleno de gente sin curriculum!) para dejar que sean otros quienes vayan a las imprescindibles reuniones de las que abominaba Oscar Wilde. Necesitamos más y mejores liderazgos políticos, y necesitamos gobiernos de alta capacidad (política, técnica, ética) a todos los niveles, y en una democracia estos salen de los partidos políticos. No hay atajos para el reto de mejorar los partidos políticos.

En política, los intereses de los ricos están sobrerrepresentados. Quien ha heredado recursos y tiene un colchón, lo tiene mucho más fácil, por muchas razones, para hacer llegar sus intereses a quienes toman decisiones, o para encaramarse directamente al puesto de mando. Es tan importante hoy como a principios del siglo XX, cuando la izquierda consiguió que la política se retribuyera, que accedan a la acción política personas de clase trabajadora.

Hay ejemplos de grandes CVs que o bien han fracasado estrepitosamente en política (un partido liderado por una persona con un Doctorado por una prestigiosa Universidad de Estados Unidos sacó menos del 1% en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya); o bien objetivamente han causado bastante daño a sus sociedades, como Boris Johnson (formado en centros de élite británicos incluyendo Oxford, y retratado por su superficialidad charlatana junto a su camarilla por Simon Kuper en el libro “Chums”) con el Brexit. Un buen CV académico no es una panacea de nada en política.

Hay cosas (buenas y malas) que no se aprenden ni en las aulas ni en los libros. Entre las cosas buenas que yo solo he aprendido en la actividad política (pese a haber frecuentado muchas aulas y leído muchos libros) incluiría rutas geográficas y culturales de Cataluña para las que no estaba predestinado, diferentes formas de vivir, realidades de otros países, o perder el miedo a hablar y debatir sobre todo en público. He conocido gente buena y mala y gente normal. He aprendido también a equivocarme, a perder, a organizar, a fracasar (intentamos montar sin éxito un festival de ideas con Peter Gabriel y Pasqual Maragall en la Barcelona postolímpica), a producir un documental… Dicho esto, un buen uso de las aulas y los libros ayudan, quizás, a procesar todo esto un poco mejor.

El talento político es difícil de objetivar y medir, y por lo tanto de incentivar. Requiere paciencia, capacidad estratégica y táctica, liderazgo, sociabilidad, habilidad para tejer alianzas, virtudes ejecutivas, soportar duras críticas, gestionar el estrés, equilibrar múltiples objetivos… Por ello no es de extrañar que muchas personas con un gran talento político no tengan necesariamente un buen CV académico, aunque otras sí lo tienen (entre ellas, bastantes en los gobiernos de Pedro Sánchez desde 2018 y en el de Salvador Illa desde hace un año). En cualquier caso, el talento es un bien escaso, en política como en otras actividades. 

Paseando una vez por Londres, un artista callejero le dijo al final de su actuación en Leicester Square a la niña a la que había convencido para participar voluntariamente en su espectáculo: “Follow your dreams, get an education”. Ese sería mi consejo: persigue tus sueños y no dejes de educarte.