Va haver-hi un temps en què Convergència estava perfectament instal·lada al centre de l’electorat català… fins que Artur Mas va decidir activar el “procés”. Amb les tècniques del nacionalpopulsime que s’expandia pel món, va decidir llençar-se per una deriva que va qüestionar les institucions i va acabar amb milers d’empreses traslladant la seva seu social fora de Catalunya, i amb milers de persones anant a treure diners dels caixers o a obrir comptes a l’Aragó (no va anar a més, perquè el "procés" no va triomfar).
Junts, la formació política hereva de Convergència, havia començat l’actual campanya electoral tornant a reivindicar el centre (amb el lema “Catalunya, al Centre”)… fins que Carles Puigdemont va decidir donar ales a la coalició de dreta i ulradreta de PP i Vox, amb una entrevista al diari El Mundo, criticant durament a Pedro Sánchez, en un moment decisiu de la campanya electoral. Feijóo va començar el debat cara a cara el mateix dia que sortia l’entrevista, fent-ne referència i presumint de la seva coincidència amb el líder independentista català. Diuen que la “jugada mestra” de l’entrevista la va idear un advocat de Puigdemont, conegut per un passat més aviat tèrbol i poc centrista.
Encara que els pocs que encara reivindiquen el “procés” diuen que han derrotat a Espanya (en què?), la veritat és que el resultat per a Catalunya ha estat ben pobre, al marge d'empreses que van marxar, persones que van anar a la presó i desprestigi per a Catalunya. En canvi, un resultat del “procés” va ser despertar el monstre de la ultradreta espanyola (la corrupció del PP també va contribuir a fer-li un forat), si bé es pot argumentar que va ser una conseqüència no desitjada.
Però ara l’empenteta a la campanya de PP-Vox per part de Puigdemont ha estat premeditada, mesurada i calculada, tota una traïció al capitalisme responsable i compassiu, a l'humanisme cristià i a l'europeisme, que són antagònics a l’ideari i la pràctica de la ultradreta, però que havien carateritzat el pujolisme, malgrat totes les seves ombres.
Jo no crec que Puigdemont i els sectors de la dreta catalanista política i econòmica que el recolzen vulguin que guanyi PP-VOX per fer Catalunya independent (“quant pitjor, millor”), sinó que volen que guanyi la dreta espanyola perquè són de dretes. No dic que l’electorat de Junts pensi això, però els que mouen els fils, sí. El nacionalisme d’aquests ha estat sempre al servei d’un objectiu superior, que és barrar el pas als sectors progressistes i promoure programes de dretes, que limitin el poder redistributiu i regulador dels governs a tots els nivells.
No estic segur que aquesta vegada la jugada mestra els surti bé. Estan a poc de quedar-se sense representació parlamentària a Tarragona, i aquest certificat de bona conducta per part del diari El Mundo i de Feijóo (que recorda a aquella portada del diari ABC proclamant “Pujol español del año"), no sé a qui beneficia electoralment, en unes eleccions generals espanyoles, més que a la dreta i la ultradreta, però també al PSC que atreurà electorat estupefacte davant del gest puigdemontià.
Ja sabíem que els amnistiats no eren gaire agraïts i que els costa fer autocrítica. La novetat per a molts és que el ressentiment d’algun d’ells (i el consentiment d'alguns poders econòmics catalans) els porti a intentar afavorir quelcom tan objectivament dolent per Catalunya com una victòria d’una dreta i ultradreta en plena deriva trumpista.
Jo creia que l’avenç del PSC cap a l’electorat convergent ja no tenia més recorregut. Després de l’entrevista de Puigdemont a El Mundo, rectifico. Aquells que creuen en el capitalisme responsable, l’humanisme cristià, l’europeisme i el catalanisme integrador, sense ser necessàriament d’esquerres, tenen avui més raons per sentir-se identificats amb Salvador Illa que amb Carles Puigdemont.
