La ultradreta guai

L’altre dia, un veí del barri va fer porta a porta al meu carrer alertant-nos que estaven a punt d’obrir un bar de “música llatina” just a sota de casa meva, i ens preguntava si trobàvem normal que això passés a un carrer tan tranquil com el nostre. És veritat que el nostre carrer és relativament tranquil, però també és veritat que ja hi ha un bar de copes, un restaurant senzillet i, una mica mes amunt, una seu de Vox. Jo vaig posar cara de pal, i li vaig dir que, sense més informació, no sabia què dir-li. Davant de la meva escèptica reacció, el veí va rectificar a mitges i va dir que... bé, no ho deia per la “música llatina” sinó pel fet de ser un bar en un barri tranquil (i ... amb bastants residents d’origen “llatí”). Per cert, sembla que el bar ja ha obert i que les nits segueixen sent igual de tranquil·les que abans.

En nom de la tranquil·litat dels barris o de la llibertat de les dones musulmanes, està emergint una ultra-dreta guai diferent de la de l’aligot. És una ultradreta guai que creix (sense ser majoritària) a les facultats i als barris. La creu a la cadena del coll de l’elegant portaveu de Trump mentre parla del perill dels immigrats és part d’un crisitianisme que s’oblida dels pobres i que és un ingredient (no necessari, no suficient, però habitual) de la ultradreta guai.

El festival de la recerca de candidats de Junts i Aliança Catalana a l’Alcaldia de Barcelona buscant vots en aquests sectors de la ultradreta guai mitjançant “celebrities” de la burgesia catalana s’ha de seguir en aquest context.

Hi ha una part de la classe alta que blanqueja la ultradreta i l’aliança de la dreta tradicional amb la ultradreta, per baixar impostos i estàndards regulatoris i frenar l’avenç secular de l’esquerra i la igualtat.

En realitat, estan blanquejant un moviment internacional racista i elitista en el pitjor sentit, que pretén acabar amb Europa, amb la democràcia, amb la ciència, amb la llibertat sexual, amb les universitats (les de veritat), amb les vacunes, amb la descarbonització, amb la diversitat, i amb la justícia universal i els drets humans.

A Catalunya, una part del processisme guai ha mutat en ultradreta guai (una altra part ha fet autocrítica amb la boca petita). Però per molt ben educats que siguin, no poden dissimular la seva pertinença a l’onada neo-feixista que avui denuncia Siri Hustvedt al diari El País.

Com fer-hi front ens ha de preocupar a totes aquelles persones que no volem perdre les nostres llibertats i que volem que aquestes s’expandeixin i no que retrocedeixin

¿Tú también, Chile?

Hoy se cumplen cinco años del asalto al Capitolio en Washington DC a cargo de una turba al grito de “Cuelguen a Mike Pence”, instigada por Donald Trump. A pesar de ello, Trump fue reelegido hace poco más de un año como Presidente de Estados Unidos. 

Hace más de 37 años del plebiscito donde Pinochet fue derrotado tras 15 años como dictador siniestro de Chile. Ese recuerdo no ha impedido que uno de sus partidarios, José Antonio Kast, haya sido elegido como Presidente de la República. En 2021 fue derrotado en segunda vuelta por Gabriel Boric, pero ahora ha resultado vencedor.

Pinochet no solo acabó violentamente y a traición con una democracia constitucional, sino que presidió un reino del terror donde hubo miles de personas torturadas, asesinadas o desaparecidas. Es una de las dictaduras cuyo terror es más conocido a nivel internacional, gracias a películas como “Missing” o “No”, o a libros como el reciente de Philippe Sands, “Calle Londres 38”. Pero si 5 años han bastado para que una mayoría olvide la fechoría de Trump, 37 años han bastado para que una mayoría olvide (o considere menos importantes que otras consideraciones) los crímenes de Pinochet, quien como dice Ariel Dorfman en un articulo reciente, debe estar saltando de alegría en su tumba.

Es muy fácil señalar errores de la izquierda y el (la, en el vocabulario chileno) centroizquierda para buscar las causas de la victoria de Kast: la corrupción alcanzó a los gobiernos de la Concertación (aunque mucho menos que a los de Piñera, presidente en dos etapas y dueño de empresas reguladas y de medios de comunicación), y la Convención constitucional que debía canalizar las demandas del estallido social de 2019 fue un fracaso (del que empecé a tener noticia el día que a su presidenta se le ocurrió hacer un acto público nada menos que con Carles Puigdemont). El Partido Comunista, de intachable trayectoria democrática en Chile, boicoteó los intentos honestos de la candidata presidencial Jeanette Jara de distanciarse de su ideología. Pero insistir en esto es cebarse en las víctimas, porque la razón específica de la victoria de la Internacional Neo-fascista en Chile (más allá de las razones comunes a la ola neofascista global, que incluye factores estructurales que acompañan a los errores de la izquierda) es el poder inmenso del capital, que apoyó a Pinochet, que consiguió condicionar toda la transición y mantener su poder económico (y en parte el político), y que ahora ha apoyado a Kast.

El edificio de la C/ Londres 38, en pleno centro de Santiago, protagonista del libro de Sands, fue la sede del Partido Socialista hasta el golpe de estado de 1973. A partir de ese momento, se convirtió en centro de torturas del régimen. Pese a la publicidad que le ha dado el libro, Londres 38 es un edificio viejo (ver más abajo la foto de la entrada), que se mantiene a penas en pie gracias al esfuerzo de unos militantes que han recibido exiguo apoyo público y no digamos privado. El estado de mantenimiento de un edificio tan simbólico de lo que pasó en Chile contrasta con el magnifico estado en que se conserva una Iglesia que está a unos metros (y cuyas campanas escuchaban los presos mientras eran torturados), y no digamos con los relucientes edificios empresariales y algunos rascacielos a unas paradas de metro en las comunas de Providencia o Las Condes. Cerca de Londres 38 está la sede actual del PS, cuya entrada está presidida por un panel en recuerdo de los más de 500 militantes que perdieron la vida durante la dictadura, mientras otros teníamos más suerte y empezábamos nuestra militancia en libertad en España, tras una dictadura igual de cruel, pero más larga.

Aunque las atrocidades de Pinochet son mundialmente conocidas, deben abrirse paso en Chile contra un aparato de propaganda mediática y persuasión brillantemente y abrumadoramene controlado por el poder del capital. Una imagen de la portada del diario más importante de Chile, El Mercurio, con los rostros de detenidos desaparecidos, no es real, sinó una obra de arte de Camilo Yáñez, porque El Mercurio de verdad nunca la ha publicado.

Ese poder económico, político y mediático de la derecha, que apoyó el golpe de Pinochet y ahora apoya a Kast sin necesidad de dar ningún golpe, no es exclusivo de Chile (en España también sabemos más de nuestro pasado por lo que se dice fuera, que por lo que se dice aquí), pero en Chile ha sido especialmente exitoso y eficaz. Kast no solo es un nostálgico de Pinochet a cara descubierta, que tiene desolados a los colectivos que luchan por mantener la memoria de las personas asesinadas y desaparecidas, sino que está plenamente insertado en la Internacional Neo-Fascista que lidera Donald Trump, y uno de sus principales ejes de campaña, si no el principal, fue hacer de la inmigración extranjera un chivo expiatorio. Como en otras partes, la derecha más moderada ha sido incapaz de hacerle un cordón sanitario, pidió el voto para él en la segunda vuelta, y ya está negociando entrar en su gobierno.

Lo que ha ocurrido en Chile es llamativo y doloroso, pero está ocurriendo en otras partes. O movilizamos a todos los talentos para resistir y frenarlo, siendo conscientes de donde salen sus apoyos, y construimos una alternativa sólida y duradera, o las grandes alamedas permanecerán de nuevo cerradas durante décadas.

Junts: equidistants entre la ultradreta racista i el Govern de la Generalitat?

Ahir el líder del partit del centre-dreta nacionalista català va fer unes declaracions culpant del conflicte a la ciutat de Badalona tant a l’Alcalde García Albiol (el de “Netejar Badalona”) com al President Salvador Illa. Mentrestant, el Govern de la Generalitat estava treballant amb entitats socials, sense fer soroll, per trobar una solució per a una part important de les persones que s’havien trobat al carrer per culpa de la irresponsabilitat del líder local del PP.

No són unes declaracions aïllades. Una equidistància semblant l’han manifestat quan han declarat que donen per trencades les relacions amb el PSOE al Congrés de Diputats (posant la legislatura espanyola als peus dels cavalls de l’aliança PP-VOX), però a la vegada dient que no volen saber res d’una moció de censura de Feijóo.

El problema d’aquesta aparent equidistància és que vivim temps en què el que està en joc és la democràcia i Europa, pel que eufemísticament s’ha anomenat “noves condicions geopolítiques”, i que en realitat podríem caracteritzar com un risc greu de neo-feixisme, liderat pel President de la primera potència mundial, i amb ànims d’influència a Europa, incloent Espanya i Catalunya.

Tampoc no s’entenen molt bé les declaracions d’algun dirigent empresarial demanant al PSC de Salvador Illa (una força política i un líder força centrats i previsibles, cosa que l’electorat ha tendit a agraïr) que s’acosti a Junts, com si no fos l’espai post-convergent (amb excepcions individuals) el que s’ha allunyat els darrers 10 anys i escaig de la centralitat política i de la previsibilitat.

El centre-dreta catalanista i els sectors econòmics i socials que li donen suport han de decidir amb qui estan, no hi ha massa lloc per l’equidistància entre els enemics de la convivència i un govern democràtic. Hi ha espai perquè col·laborin amb l’esquerra (i crec que haurà de ser amb tota ella, perquè no anem sobrat de forces)? Aquí van 4 àmbits on la col·laboració, si volguessin, és possible:

-L’europeisme, manifestat per exemple fa pocs dies per l’ex lehendakari Urkullu, en una article a El País: una Europa més integrada és la resposta necessària a l’atac trumpista.

-La col·laboració amb el cristianisme humanista dels Papes Francesc i Lleó, lluny de les proclames per una “Europa Cristiana” (nota al marge: sóc ateu).

-El catalanisme integrador, promogut en els seus moments bons (que tothom els té) per Jordi Pujol, quan parlava bé per exemple de Paco Candel.

-Un capitalisme il·lustrat que busqui el bé comú i no el benefici immediat i la persecució constant de baixades d’impostos: per protegir la democràcia, aconseguir la màxima cohesió social, la prosperitat compartida, un canvi tecnològic al servei de les persones, i aturar el canvi climàtic.

I si no ho fa Junts oficialment, potser ho poden fer a títol individual les moltes persones de l’espai post-convergent que dubto molt que siguin equidistants entre el neo-feixisme i la convivència democràtica.

La teoria del "gran home" vs la teoria dels processos socials, a Catalunya

En el seu nou llibre “The Great Global Transformation”, l’economista Branko Milanovic aborda, cap al final, el debat sobre si la història la defineixen les decisions de persones individuals, o està determinada per processos històrics de fons on els protagonistes són intercanviables. Per posar-se en el cas on semblaria més que mai que és l’individu qui determina el destí de la història, analitza el cas d’Adolf Hitler a Alemanya. I conclou que fins i tot en aquest cas extrem, les accions del dictador genocida estaven restringides al terreny de joc que marcaven les forces socials dominants: “fins i tot per a un dictador dotat d’un poder aparentment tan il·limitat, el terreny de l’acció permisible estava acotat per allò que les forces socials a llarg termini li permetien fer”.

Això no treu que les persones individuals no tinguin responsabilitat moral per les seves decisions, ni que el curs de la història no depengui també d’aspectes aleatoris, però no s’ha d’oblidar mai el pes de les forces tectòniques subjacents. 

En la filosofia de la ciència i de la justícia hi ha un debat equivalent sobre fins a quin punt l’ésser humà disposa realment de lliure voluntat, o les seves decisions venen determinades per processos previs de tipus social i biològic. La polèmica està servida llegint punts de vista oposats (o no tant) sobre aquest debat en els llibres de Robert Sapolsky (“Determined. The Science of Life Without Free Will”) i Kevin J. Mitchell (“Free Agents. How Evolution Gave Us Free Will”).

En la història recent i en l’actualitat de Catalunya ens podem preguntar també si tenen més pes els “grans homes” i les “grans dones”, o els processos socials.

Jordi Pujol va ser molt útil per fer oblidar el suport de bona part de la burgesia catalana al franquisme quan va esclatar la guerra civil i durant la llarga nit de la dictadura. Però sense ell, haurien trobat una altra manera de ser competitius un cop obertes les comportes democràtiques.

El judici dels Pujol als tribunals està servint per debatre sobre el judici històric de la figura de Jordi Pujol. La reacció defensiva de les persones que li han estat properes no ha estat la de fer autocrítica, sinó la d’invocar l’estat profund durant el "procés" i les forces anti-catalanes. Com si les coses no vinguessin de lluny; si hi ha un estat profund (un concepte propi del pensament conspiranoic), potser seria el que va frenar als anys 1980 a Jiménez Villarejo i Mena en el cas Banca Catalana. La trajectòria “professional” dels fills, malgrat haver gaudit de tots els privilegis d’una família acomodada, com va apuntar Lluis Bassets, ha estat la que ha estat. Vull dir que es tracta d’una família, amb les seves llums i ombres (molt recomanable l’article de Joan Coscubiela al respecte), que és fruit d’un entorn i uns interessos socials determinats.

També se centra molt el debat sobre el suport o no de Junts al PSOE en la peripècia personal de Puigdemont, que si les coses seran diferents quan torni o no, que si té o tindrà més o menys pes en les decisions del seu partit. Però potser el rellevant és què decidiran fer, què estan decidint ja, aquells que no s’amaguen de voler remenar les cireres des de despatxos empresarials: quin tipus de forces polítiques vol promoure la burgesia catalana en el moment actual, caracteritzat per un atac sense precedents a la democràcia i a Europa per part de Donald Trump i el populisme etno-nacionalista i autoritari?

El problema no és què han fet, fan o decidiran Pujol o Puigdemont, sinó què volen fer les forces socials i econòmiques que els hi donen suport.

L’evidència abrumadora sobre el fracàs econòmic del nacionalpopulisme

En ocasió del referéndum del Brexit de 2016, nombrosos economistes van fer pública la predicció que la decisió del Regne Unit d’abandonar la UE causaria un enorme dany econòmic. Aquests economistes van ser titllats d’experts desconnectats de la realitat pels nacionalpopulistes triomfants. Quasi deu anys després, s’ha fet públic l’estudi més complet fins ara sobre l’impacte real del Brexit sobre l’economia. Els experts de llavors van encertar en la direcció, però no en la magnitud del desastre: es van quedar curts.

L’article publicat ara en la prestigiosa col·lecció de papers de treball del National Bureau of Economic Research examina l'impacte de la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea (Brexit) el 2016. Utilitzant gairebé una dècada de dades des del referèndum, els autors combinen simulacions basades en dades macro amb estimacions derivades de microdades recollides a través d’enquestes. Aquestes estimacions suggereixen que, el 2025, el Brexit havia reduït el PIB del Regne Unit entre un 6% i un 8%, i que l'impacte s'havia acumulat gradualment al llarg del temps. Estimen que la inversió es va reduir entre un 12% i un 18%, l'ocupació entre un 3% i un 4% i la productivitat entre un 3% i un 4%. Aquests grans impactes negatius reflecteixen una combinació d'incertesa elevada, reducció de la demanda, desviació del temps de gestió del personal executiu i una assignació incorrecta de recursos pel procés prolongat i complex del Brexit (no va haver-hi un “moment de la desconnexió”). La comparació d'aquestes dades amb les previsions contemporànies, mostra que aquestes previsions eren precises en un horitzó de 5 anys, però van subestimar l'impacte durant una dècada.

Els autors suggereixen que aquests resultats poden ser vàlids per estudiar altres realitats, com les polítiques tarifàries o d’immigració de Trump 2.0, que van en la mateixa direcció que el Brexit: restriccions al comerç internacional i al moviment de persones treballadores. El Brexit i el Trumpisme formen part del que succeeix quan les forces nacionalpopulistes arriben al govern; la història econòmica ja contenia nombrosa evidència del cost per a la renda per càpita i la cohesió social d'aquestes experiències, però faltava tenir dades més completes sobre el desastre del Brexit. Això contrasta amb el que sabem dels beneficis de la integració, per exemple els guanys significatius i de gran magnitud per als països de l’Est d’Europa que es van integrar a la Unió Europea a principis del segle XXI.

Aquest fracàs econòmic, i el consens creixent que reuneix la idea d’enfrontar-s’hi amb polítiques més assenyades (per exemple, a través del “Consens de Londres”), contrasta amb el vent polític a favor de què gaudeix el nacionalpopulisme autoritari. Part de l’explicació és el cercle viciós que generen polítiques fracassades que sembren el descontent social sobre el qual cavalquen els oportunistes i els demagogs. Al Regne Unit, conviuen avui el sentiment majoritari que el Brexit va ser un error, amb el partit del líder que va liderar el Brexit encapçalant les enquestes…

A Catalunya, l’error secessionista no es va consumar, encara que també hi ha alguns estudis (amb metodologies semblants a les del paper del NBER) que revelen el cost econòmic del “procés”, probablement per la incertesa i inseguretat jurídica que va generar. No veurem gaires dels grans intel·lectuals i economistes que el van recolzar fent-se enrere obertament, encara que unes declaracions recents d’Andreu Mas-Colell els pot mostrar el camí, ni que sigui amb la boca petita.

Té remei el declivi del centre-dreta catalanista?

Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.

Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.

Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.

La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).

El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.

Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.

Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor. 

Decàleg federalista actualitzat

Els mateixos dies aproximadament que Mario Draghi defensava un federalisme pragmàtic com el futur d’Europa i Salvador Illa expressava de nou les seves conviccions federalistes al Debat dePolítica General al Parlament de Catalunya, va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Campalans, el think tank del socialisme català. 

En les notes que vaig preparar per a la meva intervenció, més curta i amb un format diferent al d’aquest apunt, em va sortir un decàleg, complementari de les 10 preguntes més freqüents sobre el federalisme que vaig escriure a l'agost de 2016 al blog de Federalistes d’Esquerres:

1. El federalisme és la fase superior del contracte social (no hi ha dos eixos, n’hi ha un: la realitat social complexa): el repte avui és organitzar el socialisme i la democràcia en grans democràcies diverses, com explica Piketty a “Història Breu de la Igualtat”.

2. El federalisme és, en paraules de Manuel Cruz, l’expressió política de la fraternitat.

3. La federació europea és l'única utopia raonable dels nostres temps, en paraules de Javier Cercas

4. La federalista és l’única via de superar el trilema de Rodrik i la fal·làcia de les petites nacions d'Alesina i Spolaore en un món globalitzat (com explica l’economista italià Massimo Morelli).

5. La federal és una eina clau en el debat de les idees: no hi ha res més pràctic que una bona idea, com va dir una vegada Raimon Obiols. Hem de defensar el nostre vocabulari i no fer concessions al nacionalisme metodològic i el sobiranisme mental (per bones raons, a França i sobretot a Itàlia als nacional-populistes els anomenen "sobiranistes"): sí, som universalistes.

6. Hem de defensar el federalisme dels fets: vacunes covid, endeutament comú pels fons Next Generation, parc fluvial del Besòs, Corredor del Mediterrani...

7. El federalisme dels fets avui a Europa és defensa comuna, garantia europea d'ocupació (amb programa europeu d'habitatge), informes Letta i Draghi, política industrial per la descarbonització i la millora de la productivitat.

8. Les forces federalistes han d’aprofitar les finestres d'oportunitat per als canvis legals, però no obsessionar-s'hi.

9. No solucionarem els problemes de la humanitat estat a estat ("one state at a time"): millor les solucions a Irlanda del Nord i Sudàfrica que a Iugoslàvia (i que la "solució dels dos estats" a seques).

10. El federalisme del segle XXI és una eina clau (de present i de futur) per combatre el projecte dels populismes xenofòbics i autoritaris, a tot el món i també a Catalunya, Espanya i Europa. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar), contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.