Una respuesta a Rajoy

Mientras Rajoy regurgitaba como plato fuerte de su discurso de investidura una proclama sobre la unidad de España, alguien en un importante diario decidía sugerirle un artículo de opinión a Pedro Sánchez para responderle con palabras que incluyen éstas: “No se avanzará en este camino mientras los soberanistas catalanes y los soberanistas españoles prioricen movilizar a la opinión pública con proclamas patrióticas, avivando el enfrentamiento para mantener a corto plazo sus opciones de seguir al frente de sus gobiernos. Pelearse por la soberanía nacional cuando ningún Estado europeo tiene una política económica autónoma ni ejército ni moneda ni una única lengua, es algo que no tiene sentido.

Los soberanistas españoles y los catalanes dicen apoyar una Europa federal pero recelan de una España federal, lo que es una contradicción. No se puede estar dispuesto a derribar las fronteras con otros países europeos pero crear nuevas fronteras en España, ni pretender que el resto de los europeos renuncien a sus nacionalismos sin estar dispuestos a rebajar los decibelios del nacionalismo español. Los símbolos y las emociones siguen siendo en gran parte nacionales, pero las políticas y las transacciones lo son cada vez menos. Como bien explican el economista francés Thomas Piketty, o el filósofo alemán Jürgen Habermas, cuestiones como el combate contra la desigualdad o la crisis migratoria no se pueden afrontar ya desde la perspectiva del estado-nación, que no es capaz de dar respuesta a los grandes problemas de la globalización ni de ser el contexto único en que se articula el contrato social.

Un federalismo que supere el estado-nación en España y Europa es hoy la mejor vacuna contra el repliegue identitario y el nacional-populismo en ascenso en todo el mundo, también entre nosotros. Y es la mejor manera de desarrollar una arquitectura institucional que permita gobernar la globalización y alcanzar una prosperidad compartida".

La política de la identidad en España

Yo hubiera preferido que el PSOE dijera que va a votar NO a la investidura de Rajoy, A NO SER QUE éste contra pronóstico ofreciera una visión distinta de España, que incluyera una reforma federalizante de la Constitución. Pero todo el comportamiento de Rajoy, y en las últimas semanas también de sus aliados de Ciudadanos, me sitúan francamente como un ingenuo. Parece que la política social de la derecha española es promover la Declaración Unilateral de Independencia o DUI catalana (y con eso que nadie hable de las necesarias reformas sociales e institucionales en España), igual que la política social de la derecha catalana es mantener bien excitado al nacionalismo español: así dividimos a la izquierda, nos olvidamos de la urgencia de reducir las desigualdades, y los poderosos se fuman un puro y siguen en sus yates. A muchos les encantaría que existiera una separación clara entre identidades y cuestiones de dinero, así evitan pronunciarse sobre cuestiones delicadas. Pero ambas cuestiones están profundamente vinculadas y son inseparables en la mayoría de sociedades. No hace falta ser marxista para hacer esta afirmación, sólo hace falta no ser ingénuo. La política de la identidad les tiene muy tranquilos a los poderosos. Las derechas nacionalistas se necesitan, hasta que se pasan de la raya, como le ocurrió al PNV, que en gran parte ha rectificado, aunque no suficientemente para Albert Rivera, más exigente con el nacionalismo vasco moderado que con el nacionalismo español. Así desactivan a una potencial mayoría de izquierdas: a lo que dijo Marx sobre la infraestructura y la superestructura las modernas ciencias sociales reducirían el componente conspirativo y añadirían elementos de adaptabilidad y evolutivos, es decir, la derecha moderna adapta su comportamiento de una forma no totalmente racional a lo que va viendo que más le conviene. La DUI de la Lega Norte italiana en 1996 ("noi popolo della Padania solennemente dichiaramo: La Padania è una Repubblica federale indipendente e sovrana", gracias por la cita Andrés) ha sido muy útil para erosionar a la izquierda italiana, por ejemplo para quitarle la más que decente alcaldía progresista de Turín en alianza con los populismos de variado signo, aunque la Padania no sea ni un milímetro más independiente hoy que en 1996. La España patriota ("constitucionalista" les gusta llamarla a quienes no apoyaron la Constitución democrática) donde muy generosamente caben desde RedondoTerreros a Mayor Oreja (no quepo ni yo, ni Patxi López, mucho menos el PNV) es la España que no se entiende a sí misma. Todos los mensajes del PP y Cs en los últimos meses han sido a favor de una España estrecha a la que dicen pretender que se sume el PSOE, pero en realidad lo que quieren con ello es dividir al PSOE. La política social de la derecha nacionalista catalana y de la española es mantener el pacto tácito de que no haya un pacto federal. Así se mantiene viva la llama del choque de identidades y la parálisis de lo público. Y se evita que haya una mayoría a favor de reformas profundas e igualitaristas, en Cataluña y en toda España. Hasta que nos cansemos, haya una derecha que entienda realmente a España y quiera de verdad pintar algo en la Europa federalizante, y las izquierdas sean capaces de darse cuenta del engaño por el que se suman a los decibelios de la patria. Mientras tanto, tenemos partidos que forman gobiernos, los mantienen o pretenden formarlos, echando combustible a los rincones más oscuros de Internet, propagando sin descanso todo tipo de prejuicios y  paranoias.

"Neverendum" a la catalana

Al Regne Unit li diuen "Neverendum" a la tendència dels referèndums de sobirania a generar segones i terceres parts. És un joc de paraules entre "never" (mai), "end" (final) i referèndum: és a dir, el referèndum que no s'acaba mai. Pocs dies després del referèndum d'independència a Escòcia, els perdedors del referèndum ja estaven demanant un nou referèndum, que ara reclamen encara amb més força després del referèndum del Brexit al conjunt del Regne Unit. Al dia després d'aquest darrer, una campanya de signatures n'havia recollit més de 4 milions perquè, donat l'estret marge pel qual havien guanyat els anti-europeïstes i les mentides que els seus líders havien reconegut que estaven en la base de llur campanya, consideraven que el resultat no legitimava una decisió tan dramàtica. Al Quebec, al referèndum de 1980 en va seguir un al 1995, que al seu torn va donar lloc a una Llei de Claredat que fixa condicions molt estrictes per a un nou referèndum, al qual no han renunciat els independentistes (que no accepten l'esmentada llei). A Catalunya després d'un referèndum unilateral al 2014, i d'unes suposades eleccions "plebiscitàries" el 2015, ara el gran invent dels independentistes és... fer una altre referèndum unilateral. És clar, diuen que si poguessin en farien un de legal i pactat amb l'Estat espanyol. El que passa és que la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació no figura en la Constitució espanyola (com no figura en la immensa majoria de constitucions dels estats democràtics), democràticament aprovada per la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans, i gràcies a la qual Espanya és un país democràtic membre de la Unió Europea. Una possible solució seria negociar incloure aquesta possibilitat en una hipotètica reforma de la Constitució espanyola, però els independentistes es neguen a negociar aquesta possible reforma. Ja se sap que tenen pressa. En la negociació és possible que en el resultat final no es reconegués la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació (com s'ha dit, per bones raons els estats democràtics no reconeixen aquestes coses, com no ho reconeixen internament per a Catalunya les diferents versions de constitució catalana que s'han fet), però potser aquells independentistes per als quals la independència sigui un mitjà i no un fi, veurien que amb un federalisme avançat potser podrien aconseguir alguns dels fins que comparteixen amb altres persones que no estan d'acord amb el mitjà. Una altra cosa que sona a "déjà vu" és la reiterada pretensió que al 2017 "declararan" la independència. Jo, francament, creia que ja l'havien "declarada". Bé, la poden tornar a "declarar" les vegades que vulguin. També el líder independentista britànic, el xenòfob Nigel Farage, va dir que el dia del referèndum Brexit seria el "dia" de la independència. Però el govern del seu país, tot i que té de ministre d'afers exteriors l'independentista Boris Johnson, no pensa demanar negociacions oficials per sortir de la Unió Europea (negociacions que poden trigar dos anys) fins a finals del 2017. Potser al final ni sortiran. Tots els nacionalismes s'assemblen molt (referèndums que no s'acaben mai, "declaracions" que no volen dir res, bócs expiatoris, buscar la divisió de l'esquerra...). En fi, vosaltres mateixos, amics indepententistes, sabreu com sortir de l'embolic en què us heu ficat, i que sembla que us té tan dividits, fatigats i desconcertats.

Pàtria i referèndum... hi ha alguna idea més?

Esperem que en el debat d'investidura de finals d'agost tingui lloc com seria d'esperar un debat d'idees sobre el futur d'Espanya. El més normal seria que aquest debat fós important, i que de l'intercanvi d'idees en sorgís el sentit de la votació dels diferents grups. Si el candidat no surt escollit, hi hauria dos mesos per trobar una alternativa al candidat actual, alternativa que també en un món normal hauria d'anar acompanyada d'un acord bàsic al voltant d'algunes idees sobre com reformar Espanya i com Espanya pot contribuir a reformar Europa. Manuel Cruz ja ha assenyalat que és una llàstima que fins ara s'hagin invertit les prioritats i que alguns agents s'hagin dedicat a demanar posicionaments de vot abans de saber-se res de les idees i del debat. Més que idees i debat el que hi ha hagut és cridòria i consignes. Entre aquestes destaquen les referides a la pàtria i els seus derivats, per part d'uns (PP, Ciutadans i Podem), i a un referèndum per part d'altres (Podem i independentistes catalans). Entre els uns i altres, hi veiem una certa esquerra una mica mandrosa en la seva elaboració ideològica que s'apunta a les dues idees: pàtria i referèndum. Com en l'acudit d'Eugenio on el senyor que caçava papallones i cau per un precipici no en té prou amb l'aparició màgica de la divinitat, un es pregunta si a part de la pàtria i el referèndum hi ha alguna idea més. Les dues consignes són sorprenents. És apel.lant al patriotisme (espanyol, català o rus) que ens adaptarem millor a un món creixentment interconnectat? És així com gestionarem millor la diversitat i la convivència dels diferents sentiments d'identitat? És fent referèndums com el del Brexit que resoldrem els nostres problemes col·lectius? Després direm que a Espanya som afortunats perquè no han fet forat els corrents de nacional-populisme que proliferen en altres llocs. Però potser el que no tenim són formes evidents de xenofòbia (millor), però l'èxit que tenen les apel·lacions al patriotisme i als referèndums és el mateix que aquestes tenen en altres països europeus. Durant molt de temps els sectors sobiranistes a Catalunya s'omplien d'elogis (no retornats) repecte al líder conservador britànic David Cameron per la seva valentia democràtica per convocar referèndums. Doncs bé, avui David Cameron està dimitit i fora de combat polític precisament per la seva afició a convocar referèndums, que han empitjorat la convivència i que no han contribuit a resoldre els problemes col·lectius. Esperem que algun líder polític s'esforci una mica més d'aquí al debat o debats d'investidura i que ofereixi a la resta de forces polítiques un paquet d'idees (si pot ser que no s'allunyin molt d'aquestes i aquestes) d'un cert gruix que apunti a reformes duradores, que vagin més enllà de l'epidermis mediàtica, i que ofereixin esperança d'una Espanya reformada en una Europa més unida i democràtica.

El cerebro del escritor y su ecosistema

Javier Cercas en su artículo de ayer en El País habla con razón del recelo que le producen los expertos hiperespecializados. Sin embargo, extiende su crítica a mi modo de ver sólo con parte de razón a la universidad española y a las ciencias sociales, que considera (“casi”) un oxímoron. Dice que a diferencia de la forma de organizar los estudios en la Universidad de Oxford (estructurada a través de “colleges” pluridisciplinares) nuestra universidad es demasiado hiperespecializada. Es posible que haya una parte de verdad en ello. Pero también es verdad que por lo menos en mi generación muchos profesores españoles se han formado en universidades extranjeras, Oxford entre ellas. Donde yo hice el doctorado (después de haber estudiado historia, economía y haberme dedicado a la política, o sea que llegando ya poco hiperespecializado), el Instituto Universitario Europeo de Florencia (por cierto, mientras lo hacía pasé seis semanas en Oxford), convivíamos politólogos, historiadores, juristas y economistas, y hoy muchos doctorados de esa institución enseñan en nuestras universidades, o incluso dirigen las páginas de opinión de El País. En una reciente encuesta oficial, la universidad (en general) era la institución más prestigiosa de Cataluña, por encima de la prensa, la iglesia, los partidos políticos, etc. Alguien podría estudiar por qué, quizás la razón sea que hoy el profesorado, por lo menos entre las nuevas generaciones, tiene una formación internacional y forma parte de una comunidad académica global muy bien comunicada que combina competencia y cooperación. No creo que en el conjunto de España sea muy distinto. En definitiva, hay mucho que mejorar en la universidad, pero no exageremos. Más desafortunado me parece decir que las ciencias sociales son un oxímoron y que valen más las opiniones de una peluquera (con todos los respetos) que las de algún científico social. Sobre algunas cuestiones, no me cabe ninguna duda. Incluso respecto a algunos científicos sociales, sobre muchísimas cuestiones. Quizás nuestro gran novelista no tuvo ocasión en Oxford de interactuar con los grandes científicos sociales que trabajan en esa institución, o quizás no le convencieron. Llevar al límite la crítica a los expertos conduce a una democracia de baja calidad, como ha ocurrido recientemente en el referéndum del Brexit, donde los partidarios de la salida utilizaron con desparpajo el recelo que provocan en la opinión pública las élites expertas. Espero que un gran escritor tan ponderado habitualmente como Cercas no se haya dejado llevar por las recientes críticas (en el caso de nuestro novelista y columnista creo que injustas e innecesarias) que ha vertido sobre él un sociólogo en un libro. Si el concepto de ciencias sociales fuese un oxímoron, perderíamos la oportunidad de estudiar con el método científico, el que utilizamos para conocer todos los fenómenos reales en el resto del espacio y el tiempo, el comportamiento colectivo de la especie animal que ha dominado nuestro planeta en los milenios más recientes. El que esta especie animal seamos nosotros mismos plantea numerosos retos éticos y científicos, pero como ha argumentado recientemente el matemático David Sumpter en su libro sobre el comportamiento de los futbolistas, existe una gran continuidad en el comportamiento colectivo entre otras especies animales y la nuestra. Cercas menciona como evidencia del fracaso de muchos científicos sociales un libro de un autor canadiense, Phillip Tetlock. Pero este autor es precisamente un gran científico social, y ha utilizado el método científico para cuantificar e intentar explicar por qué es tan difícil hacer predicciones en ciencias sociales. Gracias a otros avances en estas ciencias en las últimas décadas, hoy sabemos controlar mejor la inflación, podemos cuantificar la desigualdad social, hemos desarrollado políticas de defensa de la competencia, o conocemos las propiedades de distintos sistemas de votación. Incluso gracias a autores como Tetlock, sabemos cómo mejorar las predicciones, algo que este científico canadiense ha explicado en el libro “Superforecasting”, según tengo entendido todavía no traducido al español. Pero incluso los superpredictores de Tetlock parece que se equivocaron en sus predicciones del reciente referéndum del Brexit. Y es que no sabemos suficiente, pero eso no quiere decir que las ciencias sociales sean un oxímoron. Por supuesto el reto es mejorar las ciencias sociales, y todas las ciencias, y mejorar el diálogo entre todas ellas. Así podremos entender mejor también qué pasa por ejemplo por el cerebro de una escritora, un peluquero o una científica, y cómo todos ellos se relacionan con su entorno. Creo que la mayoría de causas que abraza Cercas en sus artículos (que suelo compartir) estarían en peligro si como dijo en su último artículo no tuviera “nada de científico el estudio de los fenómenos sociales”.

Col·lusió d'espardenya

Les trobades polítiques d'estiu són una mica revel·ladores de l'esperit d'una societat. A mi al llarg del temps les úniques que m'han agradat són algunes en les quals vaig participar de jove al Baix Penedès. També m'agrada visitar a un amic meu que estiueja en un petitíssim poble d'aquesta comarca, Saifores. Aquestes trobades que recordo corresponen a una Catalunya que no ha estat possible, però potser van sembrar una llavor que, degudament evolucionada i barrejada amb altres ingredients, altres generacions faran créixer. És la Catalunya de Pep Jai, de Marta Mata, de Joan Reventós (entre els que ens han deixat) i de Raimon Obiols i Martí Carnicer, entre altres. Gent austera, d'una sola peça, poc atractiva per a la premsa rosa i per a la "beautiful people". També vaig anar de vegades a les trobades de Vilopriu, que ja pivotaven geogràficament i mentalment cap a una altra Catalunya, i que en les darreres edicions estaven per al meu gust massa atepeïdes de cotxes oficials. Per això, i perquè vaig passar set anys a l'estranger, vaig fer bastantes campanes de Vilopriu, malgrat la simpatia del seu amfitrió, el malaguanyat Lluis M. de Puig. Per cert, alguns dels que hi anaven en cotxe oficial segueixen anant pel món amb cotxe oficial. La trobada de Carles Puigdemont a Cadaqués que ha estat la riota de tot Catalunya aquest estiu també ha estat revel·ladora. Sobretot ho ha estat d'un fet que sempre ha estat inquietant a Catalunya, però que darrerament ha assolit cotes patètiques: tothom es coneix massa. Això fa que un tendeixi a fer-ho tot amb les amistats. Però si ets el president de la Generalitat i a la teva colla d'amics hi ha dues periodistes promogudes a l'estrellat (molts fins ara ens preguntàvem per quin motiu), un ex-president procliu a estranyes companyies del club de futbol més important (la popularitat del qual, com a les repúbliques bananeres, no va dubtar a posar al servei d'una fracassada carrera política), i el cap operatiu de la policia, en països amb institucions de qualitat la gent es començaria a preocupar. Els clubs de futbol importants són de tots i els seus dirigents haurien de vetllar per la distància respecte al poder, i per la pluralitat. Els mitjans de comunicació importants, públics i privats, haurien de rellegir els manuals d'ètica periodística i recordar el que diuen sobre la proximitat respecte als poderosos. La policia hauria de semblar que no pot ser en cap cas manipulada pel poder polític. A un any suposadament de "la desconnexió" i segons alguns de la creació sense traumatismes d'un nou estat de la Unió Europea, el president de la Generalitat hauria de dedicar l'estiu a negociar amb la Sra. Merkel o el Sr. Junker (si la cosa anés de debò, és clar, i no fós una immensa cortina de fum). Els líders anglesos i escocesos almenys ho intenten (i no se n'ensurten). Els líders independentistes catalans sembla que han llençat la tovallola, i es dediquen a ensenyar les seves vergonyes a l'espera d'un enfrontament legal que reactivi la seva campanya desinflada. Fins fa poc, quan la gent preguntava "com acabarà tot plegat", hom encara es referia a si hi hauria independència o no. Ara ja hi ha tàcitament un cert consens que ens estem referint a si la rectificació serà més o menys traumàtica. El canvi de matís se l'han treballat a pols els dirigents independentistes i la seva colla d'amistats.

El federalismo y la igualdad

En sus recientes comparecencias, los líderes de la derecha y el centro-derecha español, Mariano Rajoy y Albert Rivera, han mostrado una sobrevenida preocupación por la igualdad entre los españoles, preocupación que por lo demás no parece permear el resto de sus propuestas de gobierno. Claro que las apelaciones a la igualdad parecen focalizadas exclusivamente en lo que ellos y la derecha española han llamado siempre "amenaza separatista" (y que los que todavía recordamos el franquismo preferimos llamar de otro modo, por ejemplo virus nacional-populista, que no sólo afecta a los independentistas catalanes y vascos). Todo ello (la relación entre igualdad y soberanía) tiene una receta muy clara, abrazada por la mayoría de personas que viven en democracia en el mundo: se llama federalismo. En las diez respuestas a las diez preguntas más frecuentes sobre el federalismo (aquí en castellano y aquí en catalán), esto es lo que se dice sobre la relación entre federalismo e igualdad:
¿Genera desigualdad el federalismo?
Otra excusa para no abrazar explícitamente el federalismo es su supuesta tensión con el objetivo de la igualdad de todos los ciudadanos. Hay dirigentes centralistas que para predisponer a la opinión pública contra los federalistas de repente muestran una gran preocupación por la igualdad, preocupación por otra parte ausente en su discurso habitual. Pero el federalismo, lejos de ser un obstáculo para la igualdad, la facilita. El reconocimiento de la diversidad y de la singularidad no tiene nada que ver con la igualdad de derechos de todas las personas. Todas las personas de una federación tienen derecho a los mismos servicios básicos, al igual que tienen derecho a gastar de diferentes maneras una misma cantidad de ingresos fiscales. Una federación con una política fiscal común permite hacer frente a shocks diferenciados de renta y transferencias solidarias, explícitas y transparentes de unos territorios a otros.
El respeto a las identidades diferenciadas es una conquista igualitarista. En una federación plurilingüe, que todas las personas puedan dirigirse a todos los niveles de gobierno relevantes en su idioma materno, y que puedan escuchar a los principales representantes hablar en varios idiomas, como sucede en Suiza, Bélgica y Canadá, es una conquista que iguala en derechos a todas las personas. En general, el federalismo moderno permite resolver los problemas sociales en la escala óptima, y por tanto facilita la lucha contra las desigualdades tal como se manifiestan en el mundo de hoy.

¿El único cambio es que CDC se quede sin grupo?

Quienes se presentaron a las elecciones prometiendo un big bang institucional parecen conformarse con que el gran cambio en la política española sea que CDC se quede sin grupo parlamentario. Que conste que a mi no me entristece nada que quienes llevan décadas proclamándose "los catalanes" en Madrid se queden sin grupo parlamentario. Pero las grandes reformas que necesita España se refieren a aspectos mucho más profundos de su estructura institucional, a la corrupción, a la eliminación de niveles superfluos y clientelares de la administración, a la neutralidad de medios de comunicación y organismos reguladores. Estas son reformas que no necesitan ni un gobierno de izquierdas. Por supuesto, quienes además deseamos redistribuir la renta y mejorar el Estado del bienestar, deseamos un gobierno de izquierdas. Pero sería francamente sorprendente que Ciudadanos posibilitara un gobierno del mismísimo Mariano Rajoy sin que éste introdujera ningún cambio sustancial en sus políticas. Con mucho respeto a otras posiciones, que entiendo, sigo pensando que el PSOE debería votar que NO a la investidura de Rajoy, A NO SER QUE el PP se avenga a una reforma federal avanzada de la Constitución, abriendo una comisión de reforma constitucional presidida por un diputado socialista (¿Manuel Cruz? ¿Gregorio Cámara?). En tal caso, el PSOE podría abstenerse y permanecer en la oposición al gobierno, que no en la oposición a las reformas de Estado co-lideradas por él (pero que necesitan el apoyo de la derecha, o NO se harán nunca). Si el PP no se abre a esta posibilidad, debería entrarse sin demora en una negociación para un gobierno reformista de PSOE, Ciudadanos y Podemos. Para ello quien debería ceder más es Podemos, que ya perdió la oportunidad hace unos meses de hacer posible este tipo de gobierno. Pero Podemos debe hacerse mayor, a no ser que quiera pasar a la historia como la fuerza que convirtió las energías del 15-M en combustible para que el PP se eternizara sin cambiar sus políticas en el gobierno. Tiene razón Antonio Franco en un reciente artículo, donde defiende que este tipo de gobierno cubriría un período pre-constituyente de dos años, previo a la necesaria reforma federal en profundidad que necesitamos, a la que o ahora o entonces debe sumarse una derecha española que por fin haya hecho examen de conciencia. Estas son las palabras del Franco bueno: "La falacia de que estamos en un momento en que son las demás formaciones quienes tienen que hacer la concesión de dejarles seguir, no va a ninguna parte. Los últimos movimientos de Rajoy retocando superficialmente 125 medidas vagas y dispersas de su programa electoral confirman que no tiene voluntad de fondo de hacer cambios, sino de sobrevivir con los menos cambios posibles. Se equivoca de diagnóstico. Este país no está buscando Gobierno, lo que necesita es un nuevo rumbo. Y lo de la mayoría relativa del PP es un gran obstáculo para hallarlo porque emborrona la visión de las cosas. En España ahora sí que hay una mayoría absoluta clara: la de quienes no creen que ni Rajoy ni el PP actual estén ya en condiciones de hallar ese rumbo y transformar las cosas. Es en lo demás donde existen las diferencias entre las otras formaciones políticas y entre las voluntades de los electores."

"...no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal"

La darrera ressolució aprovada per una majoria del Parlament de Catalunya formada per Junts pel Sí i la CUP conté dues vegades l'expressió del títol d'aquest post. Ni el contingut de les suposades lleis de desconnexió ni allò que decideixi una fantasmagòrica assemblea constituent extra-parlamentària, no podrà ser objecte de correcció per part de cap altre poder, per legal i democràtic que sigui. Tot el llegat de les revolucions francesa i americana, amb l'imperi de la llei igual per a tothom, i la divisió de poders, tirat per la borda del procés independentista català. En el microcosmos català, on sembla que el disbarat més gran passa com una declaració normal més, el menyspreu a la divisió de poders ha estat reblat pel Conseller de Justícia i pel Vice-president de la Generalitat, que han dit que "la democràcia" està per sobre de tot. Això és rigorosament fals: la democràcia no està per sobre de tot. En particular, no està per sobre de les lleis democràtiques anteriorment aprovades, ni per sobre dels tractats internacionals aprovats entre autoritats que han respectat la llei democràtica. Això és elemental a tot el món democràtic... menys a Catalunya actualment i menys en la ment de tots els nacionalpopulistes. També en Trump, Le Pen, Wilders, Farage, Orban i tants altres demagogs del món d'avui trobem apel·lacions a la democràcia per sobre de tot. I si la democràcia no els porta el que desitgen, és que la democràcia està falsejada (Trump) o és que no s'ha preguntat prou vegades el que volen preguntar (independentistes escocesos). No és d'estranyar que amb aquesta mentalitat tan desacomplexada els independentistes catalans ja posats es llencin pel pendent de campanyes com "Espanya Mata", tan semblant de les campanyes contra bócs expiatoris de tots els altres nacional-populistes esmentats. Aquesta campanya la van posar en marxa els mateixos dies que a la Convenció del Partit Republicà, Donald Trump emetia missatges fúnebres dient que les morts dels soldats nordamericans eren tots culpa de Hillary Clinton. Les creus a les places dels pobles amb el missatge que sense la independència la sanitat que tenim produeix morts constitueixen una campanya equivocada i indencent, però il·lustrativa de com es pot arribar a manipular la realitat. La sanitat pública a Catalunya, al conjunt d'Espanya i a molts indrets d'Europa ha empitjorat en els darrers anys per les mesures d'austeritat aplicades amb més o menys entusiasme en diferents territoris. A Catalunya l'entusiasme ha estat gran, sota el lideratge de Boi Ruiz i Artur Mas, amb el qual els nostres revolucionaris de saló no dubten a abraçar-se o esmorzar en públic. La sanitat pública només es mantindrà i es recuperarà si hi ha institucions públiques respectades que facin pagar impostos elevats en un context de solucions compartides (en un context federalista), ja que es tracta d'un problema compartit. Juga amb la democràcia i amb l'estat de dret i oblida't de la sanitat pública. No em sorprèn que en aquesta deriva de demagògia terminal els independentistes catalans només rebin el suport de Bildu, el braç polític dels assassins d'Ernest Lluch i tants altres, i de la Lliga Nord Italiana, el braç europeu de Donald Trump. És gràcies a les constitucions democràtiques que es volen carregar, i als drets humans que la Unió Europea que posen en qüestió obliga a respectar, que tots ells tenen total llibertat d'expressió. El que no tenen és el dret ni a la respectabilitat ni a apropiar-se de les institucions que són de tothom.

Catalunya hauria de tornar a escoltar a l'Abat de Montserrat

Montserrat sempre ha estat un punt de referència per al catalanisme, però segons què diu el Pare Abat, de vegades té més o menys difusió. Acaba de fer unes declaracions al mitjà Regió 7 que haurien de ser escoltades per tota la ciutadania de Catalunya preocupada pel nostre futur col·lectiu. Encara que a alguns no els agradi el que llegiran, convé fer-ho, perquè el que sempre ha guiat les declaracions polítiques dels diferents abats de Montserrat ha estat el desig de fer avançar el bé col·lectiu (ho sé per experiència, vaig visitar l'abat de Montserrat Cassià M. Just, amb el líder juvenil socialista Xavier Soto als anys 1980). Avui l'actual Pare Abat, Josep M. Soler, ens recorda el risc de divisió que viu la societat catalana, i compara explícitament les tensions que es viuen amb les del Brexit al Regne Unit (pels independentistes catalans, l'únic rellevant del Brexit és que acosta un segon referèndum escocès). Aquest líder espiritual de Catalunya sembla que sap molt bé que cada vegada hi ha menys diferències entre els nacionalismes disgregadors europeus, siguin anglesos, catalans o altres. El mateix pensa el Papa Francesc, preocupat per la crisi del projecte europeu davant de la deriva identitària. Soler cita a Sant Benet a favor seu, crec que sap del que parla. Jo sóc ateu i me'ls escolto, els pares abats. La gent de fe, molt ben representada en el procés independentista, també ho hauria de fer. Això diu una part de l'entrevista:
Parlem del país. Pateix pel moment que passa el catalanisme?
Em preocupa la situació de Catalunya. Veig la dificultat de sumar, i em ve al cap una frase de sant Benet, patró d´Europa: diu que no hem de buscar el que em convé a mi mateix o al meu grup, sinó el que convé a la col·lectivitat, a la majoria; i això ens falta. Em preocupa el perill de crear una divisió dins la societat, i la solució passa pel mateix consell de sant Benet: buscar més el bé comú.
Una divisió pel projecte de país?
Per les votacions que s´han fet, es veu que hi ha una mica més d´un cinquanta per cent en un costat i una mica menys en l´altre. Si això no se sap gestionar, i veient el que ha passat en altres llocs, pot portar a una divisió. Un monjo que va ser a Anglaterra el diumenge després del Brexit m´explicava que al matí va anar a missa a una església catòlica, i allà van pregar perquè el Brexit no suposés la divisió de la societat anglesa, i a la tarda va anar a vespres a una església anglicana, i allà van pregar pel mateix, perquè el resultat del referèndum havia sigut molt igualat.
Fa sis anys, parlant de la relació entre Catalunya i Espanya, deia: «hem d´evitar tensar molt la corda i que es potenciïn els posicionaments extrems». Això era el 2010. No li han fet gaire cas.
La corda està més tensa que abans. La situació em preocupa perquè té conseqüències a nivell humà, de prestació dels serveis socials. El missatge de Montserrat? Asseieu-vos, parleu i busqueu el que convé al conjunt, més que el que pot ser un interès de part.