Els nous amics d'en Raül Romeva

Tots coneixem persones que quan se separen i comencen una nova relació ens sorprenen amb nous pentinats, nou vestuari, noves amistats i de vegades també noves idees. És un exemple de la mutabilitat dels nostres valors com a éssers humans. Un exemple trist d'aquesta quasi inversemblant capacitat d'adaptació l'hem pogut veure en els darrers temps en el conseller de la Generalitat i cap de llista de la candidatura impulsada per Artur Mas a les darreres eleccions catalanes, Raül Romeva. La vocació pública d'aquest conseller es va despertar quan era l'home a Catalunya del líder pacifista i posterior eurodiputat socialista José María Mendiluce, a qui devia conèixer com a activista per la pau a l'antiga Iugoslàvia. Ja és estrany passar d'intentar aturar la deriva violenta de la lluita nacionalista als Balcans a liderar una candidatura que creu que la gran lluita del segle XXI ha de ser la "independència" d'un petit territori relativament ric d'Europa occidental. En algun lloc de la consciència d'una persona de trajectòria progressista com Romeva deu romandre el neguit de si les noves relacions que està fent després del seu trencament amb els seus companys de tota la vida, són unes relacions que es compatibilitzen bé amb uns valors dels quals sovint encara presumeix. L'exemple més recent l'hem tingut a Finlàndia, on sembla que no li ha importat que els seus amfitrions hagin estat els membres d'un partit xenofòbic (els "Veritables Finlandesos")  i neo-populista, d'una ideologia semblant a la de Trump, Farage, Le Pen, Orban i Wilders, per dir alguns noms del nacional-populisme en ascens que avui té sense dormir a gran part dels demòcrates de tot el món. Això seria una coincidència sense importància si no fós perquè alguns d'aquests partits repeteixen eslògans i propostes molt semblants als de Junts pel Sí a Catalunya: referèndums sense acords previs, dret a decidir (o la versió anglesa de "recuperar el control"), recuperar "la sobirania", buscar enemics exteriors als quals culpar de tots els mals, propostes aparentment senzilles per resoldre problemes complexos, banderes, himnes, uniformes, manifestacions coreografiades, etc. etc. De fet, aquests són els aliats objectius de l'independentisme català: només si triomfa un món on ens dediquem a aixecar murs, a reivindicar noves fronteres i a separar les comunitats, només si fracassa (a major glòria de Putin) la idea d'una Europa unida i federal, només en aquest cas a Europa hi haurà la possibilitat de crear nous estats "independents". Aquestes forces nacional-populistes tenen tot el dret del món a defensar les seves idees, però si us plau que no ho facin en nom de valors aparentment progressistes. Si el món dels nous amics de Raül Romeva avança, tindrem una humanitat dividida en petits espais de sobirania on serà impossible reduir el frau fiscal, combatre el canvi climàtic, o regular els mercats financers, on la democràcia (incapacitada per resoldre els grans problemes) quedarà reduïda a una farsa televisiva dominada per celebritats o estrelles del futbol, i on els debats públics principals tindran a veure amb qui canta o deixa de cantar els himnes nacionals. Quina tristesa, Raül (i companyia).