En Matías Carnero sí que va a les reunions

El futur de les nostres societats interconnectades cada vegada més es decideix en fòrums on hi participen diverses persones representant-ne altres, com és propi d'un món policèntric on ningú ho pot decidir tot i res no ens és aliè.

És una responsabilitat de tothom intentar estar allà on es prenen les decisions quan es pot, com és una responsabilitat l'exercici del dret de vot en les democràcies subjectes a l'estat de dret. Aquesta responsabilitat, algunes persones l'han entès, i altres no l'han entès.

Matías Carnero, el sindicalista català de la Seat que forma part del Consell de Supervisió de la multinacional Volkswagen, amb seu a Alemanya, ho ha entès perfectament. Com va explicar Carnero en diàleg amb Eva Granados en l'acte que reprodueix aquest vídeo, en virtut del sistema de co-gestió alemany que estableix la legislació, el Consell de Supervisió està per sobre dels consells d'administració de les empreses filials, i s'hi prenen decisions cabdals sobre les inversions i operacions de l'empresa. Per exemple, s'hi decideix quin model de cotxe es fabrica a cada país, o a on es desenvoluparan projectes de futur tan importants com el de les bateries per als cotxes elèctrics.

Aquest sindicalista ha aprofitat aquesta gran oportunitat (no per a ell, sinó per a les persones que treballen a la seva empresa, per a l'economia catalana i l'espanyola), i avui és un dels catalans que té un càrrec més important a Europa. Seria inimaginable que Carnero digués que no va a les reunions, o que renuncia al càrrec.

Qui no ha entès que cal anar on es prenen les decisions són els líders independentistes catalans. Ja fa anys que practiquen la política de la cadira buida en organismes tan importants com les reunions de consellers d'economia i hisenda on es discuteixen els fluxes de finançament territorial, entre altres òrgans. Ara el president de la Generalitat ha anunciat que no assitirà a una reunió de presidents autonòmics amb el president del govern espanyol, i no han aclarit si participaran activament en la negociació d'un nou acord de finançament autonòmic.

Aquesta política de la cadira buida és la que ha portat a la Generalitat de Catalunya a l'aïllament i al desprestigi, i al conjunt de la nostra societat a la decadència econòmica i el declivi. Pintem tan poc que perquè algun projecte que surt de Catalunya tingui èxit hem de dissimular que siguem catalans.

En el diàleg de Matías Carnero amb Eva Granados es parla de moltes coses més, com la importància que la democràcia no s'aturi a la porta de l'empresa (perquè la participació sindical és bona per l'equitat, però també per la transparència i l'eficiència), i que la transició ecològica (imprescindible) vagi de la mà amb la transició laboral i social. Perquè d'aquestes coses es parla també al Consell de Supervisió de Volkswagen. Que ningú es pensi que les grans qüestions que defineixen el present i el futur de les nostres societats les podem decidir nosaltres sols, mirant-nos el melic.

Federalisme sense "hibris"

Quan fa aproximadament 10 anys alguns vam tornar a aixecar la bandera del federalisme davant del que aleshores semblava el tsunami independentista, no ho vam fer perquè estiguéssim convençuts de la victòria de la nostra opció (encara que no vèiem clara la viabilitat de la secessió), ni perquè estiguéssim molt acompanyats, sinó perquè pensàvem, encertats o no, que era l’opció més desitjable. La veritat és que quan alguns independentistes amb els quals parlàvem (sobretot els sobrevinguts) ens deien que l’independentisme representava una nova centralitat, o que era bàsicament l’únic projecte sobre la taula, malgrat l’exageració (i que no tenien gaires més arguments), no sabíem massa bé què replicar, a part dels nostres principis i valors.

Avui seguim sent federalistes per convicció. I alguns ho sabem i ho diem amb la boca gran. La novetat és que crec que no és exagerat afirmar que ara la nova centralitat l’ocupem nosaltres, a Espanya, a Europa i al món. No és que un federalista hagi fet el cim i hagi plantat una bandera, sinó que l’anomendada co-governança per sortir de la crisi -que ningú discuteix, els fons europeus amb deute mutualitzat, i els esforços d’harmonització fiscal global, assenyalen una direcció que ningú combat seriosament, i contrasten amb el fracàs d’intents sobiranistes (els protagonistes dels quals guarden més o menys dissimuladament les seves apostes rupturistes amb Espanya o Europa en un calaix). Segons les enquestes a Catalunya, el suport a la independència entre els joves ha baixat significativament, i quan s’ha preguntat de diverses maneres, resulta que el suport a un referèndum d’autodeterminació com a solució només arriba al 23%. Això no vol dir que tot sigui de color rosa (Vox i Ayuso han de fer por), i que no ens haguem d’avergonyir de l’encara dèficit de federalisme, que avui impedeix per exemple tenir un pla global de vacunació pública tan ambiciós i eficaç com el que està desplegant la Unió Europea. O que impedeix fer front a l’emergència climàtica amb un pla global desplegat localment mínimament ambiciós.

Vivim junts i som interdependents. No hi ha res que li passi a ningu que ens sigui aliè. Per això, i no per contentar a ningú, seguim pressionant els que són federalistes amb la boca petita, o els que són federalistes sense saber-ho. En part és un problema d’ignorància (de manca de cultura federal) però en part és culpa nostra, perquè potser no ens expliquem bé, o potser no oferim un federalisme del segle XXI prou ambiciós i a la vegada tranquil·litzador per resoldre els problemes de l’estat del benestar i de les crisis associades a la salut i la natura, simultàniament.

Però és important saber que som federalistes i dir-ho amb la boca gran, com avui Javier Cercas a El Pais Semanal. De federalisme amb la boca petita ja n’hi ha hagut massa a Espanya i Europa, i d’aquí bona part de les nostres mancances. Només quan diguem les coses pel seu nom, ens podrem posar com a punt de referència els mecanismes de les grans democràcies del món, que són federals, estables i pròsperes (i, per descomptat, no exemptes de problemes i desafiaments).

Les opcions d’avui són dues a grans trets: federalisme ordenat o federalisme desordenat (o salvatge, com va dir un comentarista). No n’hi ha més. Els nacional-populistes ens voldrien portar a arguments del tipus "nosaltres contra ells”, a una “voluntat del poble” immutable i uniforme (per exemple negant el diàleg dintre de Catalunya o la pluralitat de la mateixa societat), i a solucions de suma fixa o fins i tot del tipus “el guanyador s’ho emporta tot”. Però aquests arguments han quedat arraconats per la pandèmia. Poden tenir un èxit retòric puntual, però no encaixen amb la lògica dels temps. La democràcia multinivell sobreviurà, crec, almenys a Europa, però serà caòtica i disfuncional si no fem l’esforç d’introduir reformes i innovacions, les més importants amb el màxim consens, en la fiscalitat, en el finançament i en la rendició de comptes, com a mínim.

La devaluació de les institucions i malversació de recursos públics que hem viscut a Catalunya ha estat possible perquè unes persones en van ser responsables amb la seva frivolitat i oportunisme. Però també perquè vam viure la nostra pròpia “trahison des clercs” (la traició dels intel·lectuals), l’incompliment de les seves funcions per part de sectors mediàtics i acadèmics acrítics, que encara avui reverbera, o de la qual alguns prefereixen no parlar-ne. D’acord, mirem endavant i dialoguem, però sense perdre de vista els errors comesos.

No té cap sentit posar el federalòmetre quan hi ha una remodelació ministerial (que forma part del joc curt-termista de les cada vegada menys rellevants escenes nacionals), i calcul·lar si dos ministres del PSC sumen més que un ministre de política territorial. L’important és que Espanya i Europa segueixin evolucionant en una direcció federalitzant, com estan fent, per al bé del conjunt d'Espanya i Europa, i no només de Catalunya. I que ho diguem amb la boca gran. I no passa res. Amb calma i tranquil·litat, sense “hibris”: amb la seguretat aquesta vegada de tenir el vent de la història a favor.

 

Algunos mitos sobre los penaltis

Las tandas de penaltis se han convertido en uno de los principales atractivos de los grandes torneos de selecciones, donde en la fase de eliminatorias a un solo partido suele haber encuentros muy igualados, como ocurre ahora en la Copa América y la Eurocopa. 

Quizás por la emoción que proporcionan los penaltis, se ha generado todo un relato asociado a los mismos, que no siempre responde a la realidad. El relato incluye que lanzar primero da una ventaja del 60%, porque en una base de datos inicial con una muestra parcial, daba como resultado que el equipo que empieza lanzando ganaba el 60% de las veces. Pero con una base de datos más amplia, que incluía la primera, la ventaja se reducía al 53%, y la diferencia no era estadísticamente significativa (la diferencia podía ser debida al azar). Es importante incluir datos previos a 2003, porque hasta entonces quien disparaba primero o segundo no respondía a una decisión expresa (endógena), sino que lo decidía una moneda. Desde entonces, quien gana el sorteo de la moneda elige si tirar primero o segundo. Si se incluyen datos posteriores a 2003, puede que no se gane por tirar primero, sino que se tira primero porque se cree que se va a ganar. Si crees que tu portero es muy bueno y tienes mucha confianza en él, es mejor tirar segundo, porque sus primeras paradas minarán la moral del equipo rival. Croacia, que ganó dos tandas de penales en el último mundial (donde siempre ganó el equipo que tiró segundo, a diferencia de la actual Eurocopa), decidió tirar segundo en la segunda de ellas, dada la excelente actuación de su portero en la primera.

Otro mito es que uno puede predecir lo que hará un jugador estudiando su actuación en lanzamientos anteriores. En esta Eurocopa, Suiza repitió los cuatro primeros lanzadores de penalties contra Francia y contra España. Contra Francia los marcaron los cuatro (y el quinto) y contra España sólo marcaron el primero. El lanzador de éste disparó alto y hacia su lado natural (la derecha del portero para un diestro) contra Francia; y a media altura y hacia el mismo lado contra España (aunque Unai Simón no lo paró, y se lanzó hacia el otro lado); el segundo lanzador disparó hacia su lado no natural marcando contra Francia, y hacia el lado natural parando Unai Simón contra España; el tercero disparó igual contra España que contra Francia, al lado natural y abajo, y Unai Simón lo paró; el cuarto lo disparó hacia el lado natural y a media altura contra Francia, y al lado natural y (demasiado) arriba contra España.

La mayoría (todos excepto uno) o no lanzaron al mismo lado o no lanzaron a la misma altura. Por suerte, Unai Simón no esperaba que tirarían igual, y por eso paró por lo menos uno (el otro sí lo paró lanzándose al sitio donde el suizo había tirado unos días antes). Por lo menos en dos de los cuatro penaltis (en el cuarto apenas se movió), Unai Simón no creyó que los suizos iban a hacer lo mismo que contra Francia. O sea, que es consciente que los buenos profesionales van cambiando su forma de tirar los penales, como es lógico, del mismo modo que cuando jugamos a piedra-papel-tijera lógicamente no hacemos siempre lo mismo. Lo que hace absurdo lo de llevar papelitos advirtiendo de cómo disparan los del equipo rival, o peor todavía, memorizando lo que han hecho en el pasado. La estrategia óptima para cualquier pateador es variar aleatoriamente la forma de tirar (y no solo respecto al lado y la altura). Y la forma de lanzarse por parte del portero es también cambiar la forma de reaccionar a cada penalti aleatoriamente. Los expertos en teoría de juegos, que pueden llegar a polemizar mucho en el fútbol, están de acuerdo en que así se comportan los buenos profesionales, practicando lo que se llama estrategias mixtas, igual que en el servicio en el tenis. La razón es muy sencilla: si no lo hicieran así, serían predecibles.

Si los pateadores lanzan aleatoriamente, eso significa que no solo lo de los papelitos es absurdo, sino que algunas expresiones que utilizan los comentaristas tienen poco sentido. Los pateadores ni "engañan" a los arqueros, ni estos "adivinan" sus intenciones, sino que ambos deciden casi simultáneamente (y por eso muchas veces vemos el balón a un lado y el arquero al otro), y si es gol o no, no depende de adivinar o engañar, sino de la suerte. Lo único que no es un tópico es que las tandas de penaltis son una ruleta.

Eso no significa que no convenga entrenar. Los pateadores deben asegurarse que no son ellos quienes fallan el penalti, sino que en todo caso es el portero quien lo detiene, disparando dentro del arco, y si puede ser con determinación. Para eso, una buena preparación psicológica en momentos de gran tensión puede ser útil sin duda. Y poco más. Tampoco es una garantía el activismo del entrenador. En el Mundial de 2014 a Van Gaal le salió a cuenta sacar un portero fresco al final de la prórroga en una eliminatoria, pero Luis Enrique sacó a Rodrigo al final, no para sustituir a Busquets que sería lo natural a medio partido, sino para sustituir a Pedri, manteniendo a Busquets. Al final, Busquets y Rodrigo fallaron sus penaltis, aunque por suerte no hicieron falta.

Supongo que todo esto no importa mucho. Al fin y al cabo, es un contexto donde disponer de un buen relato, aunque tenga poco que ver con la realidad, no causa un gran daño. En otros contextos, preferir un buen relato a la realidad puede ser más dañino.