Quan era jove i era soci del Barça, vaig poder votar una sola vegada per la presidència i vaig votar nul. Cap de les dues candidatures (un constructor que acabaria a la presó i un pujolista), no eren del meu gust. Si després hagués seguit sent soci, hagués tingut l'opció de votar diverses vegades, i no crec que la meva decisió hagués canviat. Les restriccions que tenen els socis i sòcies "normals" per aspirar a la presidència fan que el ventall que s'ofereix estigui restringit a un perfil molt estret de persones, totes elles vinculades a l'alta burgesia catalana, la classe social que més ha vist fracassar els seus projectes sòcio-polítics els darrers anys i dècades.
Aquesta restricció ve donada pel sistema d'avals, pel qual les directives que es presenten han d'avalar un percentatge (15%) del pressupost d'ingressos del club, que en aquest cas és el club amb més ingressos del món. És una regulació que no serveix per a l'objectiu que la va justificar, que és castigar la mala gestió. La gestió ha estat nefasta (avui el Barça és un club econòmicament enfonsat, com ho estava als anys 1970 i com el va deixar Laporta al final del seu primer mandat); és a dir, el sistema no ha impedit la mala gestió. I aquesta no és castigada, perquè ni Bartomeu ni Laporta que se sàpiga s'han hagut d'escurar la butxaca per la seva mala gestió. L'únic efecte de la mala gestió és impedir que la gent normal pugui aspirar a la presidència. En el capitalisme normal, degut a la institució de la responsabilitat limitada, qualsevol pot posar en marxa una empresa sense comprometre tot el seu patrimoni; però això no passa en els clubs que no són societats anònimes esportives, que acaben tan mal gestionats com aquestes.
A sobre, els candidats a president competeixen a la campanya per veure qui la diu més grossa, pressionats pel populisme del futbol. El president guanyador estarà pressionat per renovar indefinidament a Messi, i fitxar tant Halland com Mbappé, els grans jugadors del moment. Que això no té ni cap ni peus, no ho llegireu a la premsa local, però sí al New York Times o al Financial Times, o ho sentireu a la CNN o la BBC, atents al disbarat econòmico-esportiu que es perpetra en aquest club emblemàtic.
Una solució seria mirar a l'Atenes clàssica o a la Florència medieval (o a l'elecció de les meses electorals en l'actualitat), i sortejar la presidència del Barça per un període limitat inferior a l'actual, entre aquelles persones sòcies que tinguin un mínim nivell educatiu i una edat mínima. Això seria un sistema molt més equitatiu, i el risc d'una mala gestió no seria superior a l'actual. La presidència lògicament hauria d'estar controlada per un sistema de pesos i contrapesos, amb un òrgan senatorial composat per antics dirigents i esportistes emblemàtics, així com membres de la societat civil, semblant als consells socials de les universitats.
En el sistema actual, un pool molt reduït de candidats amb interessos econòmics i polítics competeixen en un sistema que està molt lluny de ser ideal. Pel Teorema de la Impossibilitat d'Arrow sabem que no hi ha un sistema de votació ideal. Però l'actual on es poden presentar tres persones de perfil semblant i guanya el que té més vots a la primera (sense que calguin dues voltes, ni valgui votar rànkings) pot donar lloc a la victòria del més indesitjat dels tres. Això passaria per exemple si un té el 40% dels vots, però és el menys desitjat pel 60% de les persones que votin. No sé si això passarà, però amb el sistema actual podria passar.
Òbviament, ningú farà cas d'aquesta suggerència, però potser algú reflexionarà sobre el disbarat del sistema actual, i sobre l'enorme cost econòmic i esportiu que implica.
