Per què votaré a Miquel Iceta

El cost d’oportunitat d’aquestes primàries que viu el PSC és força evident. Quan el partit es veu sotmès a atacs per tot arreu, a amenaces per part d'alguns membres de la nova gestora del PSOE, intents de ressuscitar el zombie de la federació catalana del PSOE i les interminables campanades a morts dels habituals portaveus del procés independentista, el PSC es permet el luxe de dedicar mesos crucials de la seva existència (paralitzant qualsevol tipus d'altra activitat: jornades, campanyes, etc.) a discutir sobre si és millor el número 1 o la número 2 actuals, que oficialment defensen les mateixes idees en tots els assumptes fonamentals. Però com que al final a quatre dies de la seva celebració veig que no es desconvoquen les primàries, cal posicionar-se. Per això a títol individual i sense comprometre els col·lectius dels quals formo part, i respectant molt a persones i amistats que pensen diferent, m'he adherit al manifest en suport de Miquel Iceta (que signen entre altres Jordi Hereu i Silvia Paneque, dues persones que admiro), i per tant votaré per ell i demano, repeteixo que a títol individual, el vot per a la seva candidatura. Crec que enmig de les turbulències que s'estan vivint, Iceta ha acumulat mèrits més que suficients per ser reelegit. La seva gestió ha superat les expectatives que tots teníem fixades en ell. Si també ens carreguem aquest polític que, sense respondre als estereotips de la fotogènia que s'exigeix actualment, però que ha merescut elogis per la seva experiència, diàleg i prestigi, si fins i tot ens carreguem a aquest, dic, vol dir que hem perdut una mica la capacitat de valorar la bona política en temps de tempesta i populisme. Per altra banda, Iceta és el líder polític català que més ha fet pel federalisme en la darrera dècada, treballant a fons en propostes federals quan presidia la Fundació Campalans, i sent coherent amb els seus principis quan ha estat primer secretari. Els qui hem donat la cara pel federalisme en els darrers anys no ens hem sentit tan acompanyats per cap altre líder polític. Dit això, jo no sóc "Icetista" i seria tràgic que el PSC es dividís entre "icetistes" i "parlonistes" (ni que fossin Trotsky i Lenin). Tinc bona relació amb Iceta però també hi tinc importants diferències, que venen de lluny. Jo sempre hagués volgut un partit diferent del que ell ha contribuit a construir, molt menys basat en la política professional que avui representen tant ell com Núria Parlon. Però si el PSC vol sobreviure com un partit seriós, no pot canviar de primer secretari cada dos anys. Què passaria si guanya Parlon les primàries i treu un mal resultat electoral, buscarem una altra cara jove mentre els càrrecs intermitjos segueixen sent els mateixos de sempre? És moment de minimitzar les concessions al populisme, i donar temps perquè Parlon i altres persones molt prometedores que la recolzen adquireixin més experiència i substància, perquè puguin donar lloc a una estructura duradora de ciutadanes i ciutadans que, entrant i sortint de la política professional, donguin estabilitat a un projecte federalista i igualitarista (socialdemòcrata en el sentit de Tony Judt) a Catalunya. I donar també temps a Parlon a explicar a altres persones que la recolzen que el seu temps de seguir controlant els fils del PSC per sota mentre busquen caps visibles que vagin canviant també s'ha acabat. Al PSC li calen canvis organitzatius. Iceta ho sap. Va assistir a la jornada de la Fundació Campalans on es van fer propostes molt interessants en aquest sentit i que ell en part ha recollit en un decàleg. Comprenc els dubtes de si ell, o les persones que l'envolten habitualment, són les persones més adequades per dur-los a terme, però l'alternativa no és una "revolució organitzativa" inconcreta que es farà a temps parcial. Jo no crec que els partits socialistes i socialdemòcrates siguin dels militants, sinó de les classes populars i treballadores, i avui aquestes es mereixen a Catalunya un referent seriós diferent dels nacional-populismes de signe divers. Convertir-lo en un bé col·lectiu de qualitat que no davaluï ràpidament els seus actius és responsabilitat de tots els que hi participem, evitant al mateix temps la corrupció i el clientelisme (que han afectat a persones del PSC en el passat: una tragèdia a prevenir de la qual s'ha parlat poc em sembla en aquestes primàries). Volem un partit de persones lliures i solidàries, on sigui possible entrar i sortir de la política, i evitar una política segrestada per polítics professionals. Però avui la prioritat absoluta és la supervivència del PSC (com ho és la supervivència de la fraternitat i la solidaritat a Espanya, Europa, els Estats Units i arreu davant dels nacional-populismes), i crec honestament que qui ajuda més avui a garantir aquesta supervivència és Miquel Iceta.