domingo, 28 de abril de 2013
¿Hay vida inteligente en el "debate" del fútbol?
Uno de los terrenos donde se da más el llamado "sesgo de visibilidad", por el que tendemos a sobre-reccionar ante aquello que tenemos más vivo en la memoria (y que no siempre nos permite tener una visión objetiva de las cosas) es el del fútbol. Muchas de las cosas que se han escrito y dicho desde el partido de ida entre Bayern de Munich y FC Barcelona reflejan este sesgo, por lo que puede tener cierto interés analizar científicamente cómo es posible semejante fenómeno. Más que resumir todo lo que se ha dicho, creo que es mejor elegir un ejemplo y pregutarme cómo es posible que alguien que pasa por normal diga eso. El que pasa por ser uno de los gurús del Barça, Pichi Alonso, ascendido este año de TV3 al Canal Plus, escribió al día siguiente que el Barça debía renovarse por completo, acudir al mercado de fichajes y realizar como mínimo cinco nuevas incorporaciones para reforzar su plantilla. Este "experto" debe ser muy cotizado en el mercado de "analistas" futbolísticos porque es un ex-futbolista relativamente conocido que habla más o menos bien y que es elegante y bien parecido. Aunque como entrenador no tuvo mucho éxito, si que lo ha tenido en el mencionado sub-mercado laboral en España por lo menos. Uno se pregunta qué hubiera dicho si el Barça hubiera empatado, o perdido por uno o por dos, porque ni él ni la inmensa mayoría de comentaristas habían hablado de una renovación drástica hasta el día antes del partido. Como ha revelado una de las pocas luces de inteligencia en el debate del fútbol, el libro Soccernomics de Kuper y Szymanski, el mercado de fichajes es una de los más ineficientes del mundo económico, proclive al depilfarro y a los errores más ridículos. El Barça ha cometido históricamente numerosos errores en dicho mercado, por lo que en los últimos años había alcanzado cierto reconocimiento al basar su éxito en una mayoría de jugadores formados internamente en el club. Uno se pregunta qué pasará con este modelo si de repente se realizan cinco fichajes. Probablemnte, habrá que hacerles hueco, con lo que cinco jugadores (probablemente de la cantera) deberán hacerse a un lado, y se bloquerá el acceso al primer equipo de otros jugadores jóvenes. Gracias a este recurso a la cantera y a la consolidación de una identidad propia a través de un cierto estilo del juego, el Barça ahorraba dinero en el mercado de fichajes porque había conseguido recurrir poco a él, y atraer a jugadores que estaban dispuestos a cobrar menos por estar en este equipo. Como revela otra pequeña excepción en el mar de fanatismo que es el debate futbolístico, el magazine on line de Martí Perarnau, el Barça durante esta temporada, había perdido parte de su estilo, y no hacía falta esperar al partido del Bayern para darse cuenta que son necesarios ciertos ajustes, que deben pasar por una mejora del modelo existente, que es el unico sostenible y serio. Y una mejora significa trabajar mejor con los jóvenes, realmente atreverse a ponerlos, poner a raya el exceso de confianza de los más exitosos (especialmente aquellos que suelen salir en la prensa del corazón), y mejorar profesionalmente el scouting de jóvenes por todo el mundo, sometido hoy a una intensa competencia. Y darse cuenta que difícilmente se volverán a ganar tantos títulos en poco tiempo, no se volverán a tener en el mismo equipo a los tres mejores jugadores del mundo y formados en casa, aunque sí se puede continuar e incluso mejorar, un modelo sostenible de forjar una identidad propia que sea admirado en todo el mundo.
sábado, 27 de abril de 2013
L'error de Reinhart i Rogoff
En aquest podcast de Ràdio Municipal de Terrassa es pot trobar (cap al final del primer terç de l'arxiu d'audio) una entrevista on exposo en part la meva opinió sobre l'error que un estudiant va trobar en l'estudi de Reinhart i Rogoff sobre la relació entre deute i creixement. Per arribar a la conclusió que un deute excessiu perjudica el creixement econòmic. Un estudiant els va demanar les dades i, explorant-les, va descobrir seriosos errors empírics. Entre la publicació de l'estudi com a paper de treball del National Bureau of Economic Research i la troballa de l'estudiant, les conclusions de Reinhart i Rogoff van ser amplament difoses i donades per bones, i utilitzades per justificar les polítiques d'"austeritat". El cas per a mi revel·la dues coses. En primer lloc, que hi ha un mercat de "famosos economistes", amb una oferta i una demanda, que té la seva pròpia dinàmica, i que té poc a veure amb la qualitat dels arguments i de la recerca subjacent. Si això passa amb dos economistes veterans com Reinhart i Rogoff, un té dret a preguntar-se què hi ha al darrera d'economistes mediàtics més casolans: quina és la feina científica que avala les seves opinions, habituament expressades amb gran contundència? En segon lloc, il·lustra la dificultat de fer treball empíric ben fet, o millor dit, treball empíric del qual es puguin treure conclusions concluents, clares i dràstiques. Jo quan veig un treball que diu que ha arribat a conclusions molt clares, tendeixo a sospitar.
domingo, 21 de abril de 2013
La socialdemocràcia renovada com a esperança
Els partits i governs socialdemòcrates dels
països escandinaus i alguns altres països europeus són els que han aportat més
benestar (prosperitat, igualtat, llibertat individual, respecte al medi
ambient, nivells baixos de corrupció) durant més temps a més persones de la història
de la humanitat. I ho han fet amb un model fortament distributiu basat en una
elevada pressió fiscal. Aquestes experiències també han mostrat capacitat
d’adaptació i reforma, i han estat possibles en economies obertes al comerç
internacional i a una indústria privada potent. I s’han mostrat més fèrtils que
altres experiències que també han intentat combinar mercats i valors
progressistes com la tercera via de Tony Blair. El debat entre socialdemocràcia
i comunisme ja fa anys que va quedar superat, per la debacle d’un dels dos
contendents. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot
generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista
cultural. Aquest hauria de ser el repte de les properes dècades, generalitzar
el model nòrdic, amb les adaptacions que calgui, a societats més complexes. I
fer-ho sense oblidar les arrels de la socialdemocràcia que están en el moviment
obrer i el món del treball. Només els moviments programàtics, amb arrels, poden
tenir la solidesa suficient per ampliar-se i ser duradors. La socialdemocràcia
té punts de contacte amb el liberalisme, i no hi ha de renunciar, però hi
afegeix unes arrels parcialment diferents i un èmfasi en la igualtat i la
lluita contra tot tipus de dominació. I la socialdemocràcia també s’ha de
nodrir d’altres idees i moviments d’esquerres que han mostrat la seva capacitat
d’abordar nous i vells problemes, com l’ecologisme i el feminisme. El reformisme
igualitarista d’una socialdemocràcia renovada que sigui creïble hauria de poder
connectar amb els “indignats”, amb els que reivindiquen ser el 99%, però ho
haurà de fer dient-li a la gent la veritat de les dificultats que tenim al
davant. La col·laboració adequada entre sector públic i privat, ambdós
reformats sota un mateix impuls ètic, hauria de ser una de les claus d’avançar
cap a nous escenaris de prosperitat i equitat. Però també un projecte
socialdemócrata renovat i seriós ha de partir d’un principi de modèstia:
vigilar les conseqüències no desitjades en una societat on els agents
interaccionen sotmesos a racionalitat limitada i una gran incertesa. Això
implica entre altres coses intentar controlar els biaixos propis de l’acció
pública: biaix d’acció (no sempre “fer alguna cosa” és la solució), biaix de
visibilitat (no sempre reaccionar a les urgències més visibles als mitjans de
comunicació permet solucionar els problemes importants), biaix de confirmació
(no sempre la realitat donarà la raó a les nostres idees pre-concebudes),
fal·làcia dels grans homes (no sempre trobarem un nou líder que solucioni tots
els problemes de la humanitat). Com es fa? Millorant la democràcia en una
lluita lenta i constant. Ajudant a la gent (ajudar-nos col·lectivament) a donar
significació a la vida humana, més enllà de les estretes consideracions que la
dominen, ajudant a superar l’escalada de les aspiracions individuals i buscant
en l’avenç col·lectiu i l’accés a la cultura, la tolerància i el coneixement la
mesura de la felicitat possible.
martes, 16 de abril de 2013
Els fenòmens nacionals són fenòmens socials
Els fets
nacionals i els fets socials no són dues dimensions separades. Els fets
nacionals són socials, afecten a la igualtat de renda i poder, tenen
implicacions (no òbvies, i diferents en cada lloc) sobre les possibilitats de
crear societats més pròsperes i justes. De vegades els clivatges socials i
nacionals coincideixen en la població i de vegades no: en aquest cas poden ser
un factor important de divisió en l’esquerra. Identitats i llengües poden ser considerats com a béns col·lectius: un cop
existeixen, estan a disposició de tothom per igual, cosa que no vol dir que a
tothom els agradin per igual o que tinguin el mateix valor per a tothom. Les
identitats i els idiomes compartits van ser utilitzats després de la revolució
industrial per facilitar l’educació a gran escala i la vertebració de mercats
laborals nacionals que permetien assolir una escala de producció i intercanvi
més gran que en el passat, on la identitat compartida era una de les
institucions no formals que facilitava l’intercanvi (i per tant el
desenvolupament dels mercats) a gran escala. No totes les identitats podien
assolir la categoria d’estat, especialment a Europa (però no només), on abunden
les nacionalitats minoritàries i les identitats solapades. Donat que la
consolidació del projecte europeu és necessària per raons de pau i estabilitat,
i per raons de rellevància en un món amb potències emergents, existeix la necessitat
de construir un nacionalisme europeu democràtic (que resolgui el « trilema de Rodrik ») que respecti les identitats i els hi dongui un nou valor, i
que faciliti la solidaritat i els intercanvis en un gran espai compartit. La coordinació
fiscal, institucions comunes (incloent partits europeus de ciutadans, i no
només de notables) i un paquet redistributiu i de participació en l’empresa
podrien fer aceptables per als treballadors els riscos inherents a un mercat
més integrat. No estem aïllats, importa molt com els hi va als nostres veïns,
clients, proveïdors i tots aquells amb els qui interactuem. No té cap sentit
proposar-se fer illes de prosperitat a Europa ignorant el que passa al voltant.
Aquesta és una de les essències del federalisme (que com a concepte remet a una
tradició i unes experiències concretes) en un món de sobiranies compartides i
solapades.
miércoles, 10 de abril de 2013
La crisi del model econòmic i social
El dissabte faré una xerrada sobre "La crisi del model econòmic i social" als seminaris organitzats pel nou CES (Centre o Cercle d'Estudis Socialistes). Estic preparant un breu document per a l'ocasió, que començarà així:
El concepte de model (com el de sistema) és
vague i polisèmic, però no és agosarat afirmar que l’actual crisi econòmica i
financera, encara que no hagi afectat per igual a tots els països, ha posat en qüestió
aspectes essencials de com està organitzada la societat, els seus mecanismes d’assignació
i distribució de recursos i les seves institucions. La nostra societat està
caracteritzada pel domini del capitalisme (el poder dels propietaris del factor
capital combinat amb l’operació de mercats de producte i de factors) corregit en
diferents graus per l’acció col·lectiva de la democràcia i l’estat. Diversos
pensadors d’esquerres, des de Karl Marx fins a Samuel Bowles, han expressat la seva admiració
per la capacitat del capitalisme de fer créixer l’economia, i al mateix temps
la seva crítica sobre els resultats socials, distributius, associats a aquest
creixement. La propietat privada i altres institucions importants del
capitalisme, com l’estat mateix, la responsabilitat limitada, la personalitat
jurídica de l’empresa, han possibilitat les
economies d’escala i l’assumpció de riscos que han fet possible el creixement
econòmic en el món desenvolupat dels darrers 200 anys.
Més el dissabte a l'Ateneu a les 10h.
viernes, 5 de abril de 2013
Així no es tracta els clients
Ahir l'economista i regidor del Grup Socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Joan Trullén, va fer a l'agrupació de Sarrià del PSC una interessant presentació sobre la sortida de la crisi econòmica a Catalunya, que ell creu que es basarà en una recuperació de les exportacions gràcies a la base industrial de l'economia catalana. Entre altres coses, va dir que de cada tres unitats de producte que produeix la indústria catalana, una es consumeix aquí, una altra es consumeix a la resta d'Espanya, i una altra es consumeix a la resta del món. Va dir que és una cosa molt estranya dedicar-se a tenir males relacions amb un dels clients, en aquest cas l'espanyol. També va dir que més que preocupar-se per tenir influència al Congrés de Diputats, el que hauria de preocupar els catalanistes és tenir influència en el consell de ministres, que és on es prenen les decisions.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)