domingo, 29 de junio de 2014

Les arrels intel·lectuals del sobiranisme neo-liberal

En el primer capítol del llibre "Economia d'una Espanya plurinacional" explico les arrels intel·lectuals del sobiranisme neo-liberal (no només català), transmeses entre altres pels economistes italians Alberto Alesina i Enrico Spolaore, els treballs dels quals han tingut força ressò a Catalunya. Per exemple, Enrico Spolaore va aparèixer en un dels documentals de TV3 sobre la possible independència de Catalunya, i el llibre que resumeix els seus treballs va ser traduït al català i publicat pel Departament d’Indústria de la Generalitat quan el conseller era el dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Huguet. És doncs important per al debat sobre Catalunya entendre què diuen i què no diuen Alesina i Spolaore, i quins són els orígens intel·lectuals de les seves posicions. Alesina és un dels autors més destacats de la segona generació del grup d’economistes italians formats a la Universitat Bocconi de Milan, la influència dels quals és descrita amb gran detall per Mark Blyth en un llibre sobre la idea d'austeritat. Aquests economistes són partidaris d’una intervenció limitada de l’estat en la vida econòmica, i es caracteritzen per un grau elevat de desconfiança en l’acció pública pública democràtica i un grau elevat de confiança en solucions tecnocràtiques, manllevant idees de l’escola de l’elecció pública de Buchanan, que va ser molt influent en el reaganisme als Estats Units. No debades Mario Monti, el que va ser president tecnòcrata del consell de ministres italià en els mesos àlgids de la crisi de l’euro a l’any 2012, va ser president de la Universitat Bocconi. L’escola d’economia de la Universitat Bocconi va ser fundada pel dirigent i intel·lectual liberal italià Luigi Einaudi, segon president de la República Italiana entre 1948 i 1955 (després d’haver estat governador del Banc d’Itàlia els anys anteriors), que no obstant es va relacionar després de la segona guerra mundial amb el grup de federalistes d’Altiero Spinelli. Com veurem però, el liberalisme internacional  d’Alesina i els seus coautors es desvia molt de la línia federalista liberal d’Einaudi, descrita així pels qui han estudiant més en profunditat el seu pensament econòmic:
El nucli d’aquestes idees es troba en dos articles, “Per una Federazione economica europea” (1943), i “I problemi economici della Federazione europea” (1944), escrits durant el seu període d’exili a Suïssa. És en aquests articles que Einaudi construeix el que s’ha anomenat la seva teoria del mercat global (...), fonamentada en la discussió del teorema smithià sobre la divisió del treball i l’abast del mercat, i va desenvolupar la seva teoria del govern federal, és a dir, els seus pensaments sobre el model d’un estat supranacional federal democràtic que faria possible capturar les oportunitats ofertes per un mercat mundial, o almenys un gran mercat unificat. La federació europea representa un òptim de segon ordre  respecte a l’estat supranacional, essent l’òptim teòric un govern mundial. En efecte, el projecte d’un govern federal té en compte la tendència a l’expansió del mercat, reconciliant-la amb la dimensió política màxima possible.

jueves, 26 de junio de 2014

Per un PSC fort

He avalat a Miquel Iceta. No perquè m'alegri que Pere Navarro, a qui no vaig recolzar quan va ser escollit primer secreatri, hagi dimitit. En un context de corrupció bastant estesa, demagògia i oportunisme per part dels principals dirigents del govern català, i paràlisi reaccionària per part del govern espanyol, em sembla lamentable que hagi de ser un líder net com una patena, dialogant, i que a sobre és víctima de la violència fruit de tota la demagògia imperant, qui hagi de dimitir.
He avalat a Iceta perquè crec que la prioritat del PSC ha der ser tornar a ser un partit fort i elegible, rellevant a Catalunya. El partit del federalisme ha de parlar amb una veu clara i escoltada, i en aquest moments realment greus per al sistema democràtic a Catalunya, crec que és molt important que hi hagi una persona amb experiència i capacitat de diàleg al capdavant del que jo segueixo pensant que és el partit polític més important de Catalunya, el que encara pot garantir la convivència.
Des de fa 20 anys he militat en els sectors crítics del PSC. Però des de la manifestació de la Diada de 2012 els sectors crítics han deixat de criticar, i s'han convertit en una corretja de transmissió d'un moviment sobiranista que, en els seus sectors dirigents i els seus altaveus, expressa unes derives que a mi em semblen profundament inquietants.
Crec que el PSC té enormes problemes no resolts, derivats d'un excés de burocratització i d'una selecció ineficient en general del seu personal polític. La no compareixença dels suposats crítics en aquestes qüestions no fan més que agreujar el problema, que per cert es reprodueix en ells cada vegada que algun sector crític fa veure que s'organitza (amb honroses excepcions, com el Nou Cicle de fa uns anys i el +PSC del darrer congrés).
No cal dir que en Miquel Iceta pot comptar amb tot el meu suport, que com el suport que dono habitualment és un suport crític i incòmode potser per a ell, molt allunyat del típic "estar a disposició de" que recordo haver sentit pronunciar a algunes persones (en privat, puc donar noms) que a la que han pogut han saltat del barco pensant que s'enfonsava i pensant que arribarien a alguna platja inexistent.
El PSC ha d'intentar no tornar a ser el que era, perquè les circumstàncies no tornaran a ser mai les mateixes, però sí tornar a ser fidel als seus valors fundacionals i recuperar-se des de la solidesa i el rigor. El PSC ha de ser un partit catalanista, però no del catalanisme seguidista de quatre oportunistes, sinó del catalanisme de José Ignacio Urenda, de Ramon Fernández Jurado, de José Montilla i de Javier Soto. El PSC no pot ser una coalició entre un sindicat d'alcaldes i un sindicat d'ex-consellers, sinó que ha de ser un partit de ciutadans compromesos amb el progrés, amb el federalisme i amb una democràcia millor. Només així podrem contribuir des del nostre racó de món a resoldre els greus problemes als quals s'enfronta no Catalunya, sinó el Planeta que habitem.

viernes, 20 de junio de 2014

IDEES FORÇA DEL LLIBRE “ECONOMIA D’UNA ESPANYA PLURINACIONAL: RAONS FEDERALS CAP UNA EUROPA SENSE FRONTERES”

El proper dimecres 25 de juny a les 19h presentem a Barcelona (a la Casa Elizalde, en presència de Ramón Jáuregui, Andreu Missé i Ferran Sancho) el llibre sobre economia i federalisme, coordinat per mi i amb textos també de Josep M. Vegara, Antoni Zabalza, Montse Colldeforns i Maria Antònia Monés. Aquestes són algunes de les idees força del llibre.
-El federalisme constitueix la millor arquitectura institucional per a l’economia del segle XXI. L’estat-nació tal com l’hem entès fins ara és una institució en declivi des del punt de vista econòmic i social: la majoria de les societats són plurals i diverses  i vivim en un món interconnectat que es planteja enormes desafiaments globals. El federalisme, que té fortes arrels a Catalunya i Espanya, forneix uns exemples (grans agregacions democràtiques com Canadà, Estats Units, Austràlia, Índia, Alemanya, Suïssa, i Espanya i la UE són federacions en construcció) i uns principis de referència flexibles que permeten fer compatible la diversitat i la democràcia: la majoria de ciutadans del món que viuen en democràcia ho fan en federacions.
-Els consensos socials del segle XXI s’han de construir a una escala que superi l’Estat-nació, en el cas europeu al voltant de la Unió Europea, que avui està sotmesa a fortes pressions sobiranistes i de replegament nacionalista i identitari, en un moment en què la unió és més possible i necessària que mai, especiament en la zona euro. La unió monetària és inestable si no va acompanyada d’una unió fiscal, una unió bancària i una unió política. L’alternativa són mercats desregulats o protegits on les jurisdiccions competeixen per atraure factors productius reduint impostos i estàndards regulatoris. El consensos socials de les democràcies que es van desenvolupar al segle XX es construïen al voltant dels estats-nació, però això ja no és viable donada l’economia globalitzada i la mobilitat del capital.
-Els mercats han de ser governats i ho han de ser en l’escala òptima: els mercats avui són internacionals i fluids, no sempre tenen fronteres precises, però el que és segur és que no s’esgoten en els límits de cadascuna de les velles nacions petites o grans d’Europa: els poders públics que han d’acompanyar els mercats a Europa han de ser cada vegada més els poders democràtics d’una unió més estreta, i per sota d’ella els estats han de perdre sobirania i hi ha d’haver una forta riquesa i innovació institucional sense trencar la convivència ni la legalitat democrática.
-No es poden resumir els beneficis del federalisme a Catalunya, Espanya i Europa en un número, ni els beneficis o perjudicis de crear un nou estat de la mateixa forma (els que fan aquest exercici mostren un gran coratge, però els seus resultats són tan bons com els supòsits sovint heròics que fan en un context de gran incertesa): les estructures federals de govern tenen el benefici de poder abordar la intervenció pública en cada cas a l’escala més propera a l’òptim, sense generar incerteses innecessàries, i d’aquesta manera permeten obtenir guanys en eficiència i equitat, en benestar per a la ciutadania. Això és molt difícil de resumir en un número, però afecta la regulació financera, la política monetària, les polítiques de solidaritat, la convivència, la protecció del medi ambient i la construcció d’infrastructures, o la provisió de béns públics (defensa, relacions internacionals, polítiques lingüístiques), entre moltes altres actuacions públiques.
-Els grans problemes que tenim els catalans són problemes compartits amb ciutadans de la resta d’Espanya, d’Europa i en molts casos de tot el món: la majoria d’aquests problemes no tenen solució en el marc exclusiu de l’estat-nació: cal una Europa governada per les institucions pròpies del federalisme democràtic (govern multi-nivell, sobirania i responsabilitats compartides, relació directa dels governs amb els seus contribuents, criteris clars de solidaritat interterritorial). No diem que aquests problemes només depenguin de l’arquitectura institucional, però aquesta facilita el context i la promoció de normes escrites i no escrites de cooperació on els problemes es poden abordar i resoldre. Espanya és un país on s’ha produit una gran descentralització de la despesa però segueix tenint caracterísqiques d’un estat unitari que s’han de corregir. La solució no és donar privilegis a Catalunya o buscar-los, sinó seguir reformant Espanya en una direcció federal i en l’horitzó d’una Europa sense fronteres.
-La concentració creixent de la riquesa a nivell internacional ha de tenir una resposta en el context d’institucions i principis federalistes. La concentració creixent del capital i el frau fiscal organitzat a nivell internacional estimat al voltant del 10% del PIB mundial són fenòmens molt preocupants que amenacen a la democràcia, també la nostra. La resposta a aquest desafiament depassa totalment les potencialitats de l’estat-nació i la resposta ha de ser internacional. La idea pikettiana d’un impost progressiu internacional sobre la riquesa és factible en el context d’una Europa unida, especialment a partir de la unió fiscal de la zona euro.
-L’economia necessita bones institucions: institucions de qualitat com a béns col·lectius en un món de sobiranies compartides i solapades només són possibles en federacions democràtiques. Institucions que no parteixin del reconeixement de la diversitat i de la necessitat de cooperar amb els veïns corren el risc d’oferir solucions aparentment senzilles a reptes multidimensionals i a allunyar-nos d’una democràcia participativa i deliberativa que busqui solucions racionals a la complexitat. Les conseqüència en el millor dels casos poden ser el xovinisme i els estereotips i en el pitjor pot ser la violència. Les normes socials de cooperació s’han de cultivar i expandir; el federalisme promou institucions que treguin el millor que tenim els humans en aquest sentit.
-En una Espanya federal s’hauria de fer un ús transparent i neutral del càlcul de les balances fiscals. Amb el mètode correcte, el del fluxe benefici, les balances fiscals neutralitzades (és a dir, descomptant els efectes del cicle econòmic) equivalien a un saldo estimat desfavorable a Catlaunya del 5,7% del PIB aproximadament  entre 2006 i 2010. Això és una diferència petita d’un 1% del PIB aproximadament (la xifra exacta depèn dels supòsits que es facin) si ho comparem amb el que resultaria d’un sistema raonablement distributiu  on es recaptés d’acord amb la renda i es gastés d’acord amb la població. De totes maneres, el cicle és important, i en els anys de major crisi, el saldo realment observat ha estat molt petit, i fins i tot en 2009 va ser favorable a Catalunya. Això vol dir que l’Estat central, en exercici de les seves competències, ha realitzat un rol estabilitzador molt important per a Catalunya en els anys de la crisi.
-Alguna instància superior ha de jugar un paper estabilitzador en territoris tan sotmesos al cicle com Catalunya: ara ho fa Espanya, i en el futur ho ha de seguir fent junt cada vegada més amb Europa, i en una Europa unida amb un pressupost que permeti fer polítiques d’estabilització el dèficit fiscal estarà lluny de desaparèixer, perquè les desigualtats entre estats membre a Europa són més grans que entre regions espanyoles, Catalunya està per sobre de la mitjana de renda de la UE,  i el pressupost de la UE ha de créixer necessàriament si avancem cap a una Europa unida, com és desitjable .
-El problema principal del finançament autonòmic no és el saldo fiscal, sinó la manca de criteris transparents. Són necessaris criteris i principis de solidaritat interterritorial clars i acordats, que siguin objecte de seguiment per part d’una autoritat fiscal de govern compartit, pròpia d’un estat federal. Aquests criteris han d’incorporar el criteri de solidaritat que cobreixi a tots els ciutadans per igual respecte als riscos bàsics, i que reconegui el criteri d’ordinalitat com a principi que dongui estabilitat política al sistema i incentius a la productivitat i recaptació fiscal en tots els territoris.
-El sistema de finançament previst a l’estatut de 2006 s’ha de reivindicar. Els apartats de finançament autonòmic de l’estatut d’autonomia de 2006, recollits almenys conceptualment en el sistema de finançament autonòmic de 2009, reflecteixen el més elevat esforç de consens dintre de Catalunya (i per tant, són l’expressió més elaborada de les preferències dels catalans en aquest terreny), i de pacte amb la resta d’Espanya al qual s’hagi arribat mai. La sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional no va qüestionar els aspectes essencials d’aquesta proposta, que hauria de ser defensada pels representants del poble de Catalunya en qualsevol negociació.
-La convivència entre règim foral i autonomies del règim comú fa que coexisteixin dues formes completament diferents d’aplicar la solidaritat interterritorial en aquests moments a Espanya. Una és de tipus confederal, impossible de generalitzar, on la majoria dels impostos són recaptats a nivell local o regional i es paga per part dels governs a aquest nivell al govern de l’Estat pels serveis generals, en un càlcul que fins ara ha estat molt favorable a aquests territoris anomenats forals (Euskadi i Navarra). L’altra està dominada per la descentralització de la despesa però el manteniment de criteris opacs de redistribució per la via de mecanismes d’anivellament. És necessari introduir reformes en els dos models, reduint els privilegis financers dels territoris forals sense necessitat potser de canviar el sistema de concert, però sí de canviar el sistema de càlcul del cupo, i augmentant la responsabilitat fiscal i la transparència en el règim comú.
-Com diu l’últim paràgraf del capítol de Montse Colldeforns al llibre: “El marc conceptual federal i l’experiència de països de tradició federal que han debatut llargament sobre aquestes qüestions i han sabut bastir consensos estables en el temps són l’únic que ens pot ajudar a construir i consolidar propostes concretes i satisfactòries”.

martes, 17 de junio de 2014

El mono-tema és un fre per Catalunya

Davant de les reaccions negatives del món civilitzat que tant ens observa als eslògans "Espanya ens roba" o "Espanya contra Catalunya", la nova versió de la retòrica xovinista és "Espanya ens frena". De nou podien almenys haver fet servir per una vegada allò que tant els hi agrada de "l'estat espanyol", però no, quan es tracta de dir qui ens roba o qui ens frena, resulta que no és "l'Estat", sinó tota Espanya, se suposa que incloent els pobres treballadors espanyols que ves a saber quina culpa en tenen. Que trist que el promotor del lema sigui una persona amb prestigi intel·lectual com Andreu Mas-Colell, que en la seva joventut es manifestava als Estats Units a favor de la democràcia dels països sota dictadures feixistes. Catalunya té enormes problemes, i la veritat és que la majoria d'aquests problemes són compartits amb la resta d'Espanya, amb la resta d'Europa i amb la resta del món: la corrupció, les polítiques d'austeritat, la desregulació financera, la creixent concentració global del capital, el canvi climàtic... Tenim un problema que ens fa singulars, això sí: tenir un dels governs autonòmics més poderosos del món, i que hagi deixat de governar. Un govern que no presenta iniciatives legislatives, que dedica la figura del portaveu a fer campanya per un objectiu de part, no de país, i que té un president que no és rebut per cap autoritat internacional perquè s'ha convertit en un pària planetari. Mentre la premsa addicta celebra que dimiteix el líder de l'oposició (com a Espanya), els màxims responsables del despropòsit creixent (Rajoy i Mas) ni s'ho plantegen. L'autèntic fre per a Catalunya en aquests moments, al marge dels molts problemes que compartim amb els nostres veïns, no és altre que el mono-tema, l'arma de distracció massiva que en aquests moments impedeix que el govern amb més pressupost a Catalunya rendeixi comptes als seus ciutadans de les seves lamentables polítiques, entre elles les de privatització sanitària i segregació educativa. Aquestes polítiques tiren endavant perquè l'esquerra està dividida i el més trist és que una part de l'esquerra li fa l'onada a l'arma de distracció massiva.

sábado, 14 de junio de 2014

Cuando toda España se reía de Van Gaal

A todos los defensores de causas aparentemente perdidas nos llega nuestro día de gloria. Para los defensores de ese gran profesional y mejor persona que se llama Louis Van Gaal ese día llegó ayer. No podemos evitar acordarnos de cuando toda España (y toda Cataluña) se reían de Van Gaal. El hombre que descubrió a Xavi y a Iniesta ayer acabó con su ciclo de forma contundente (bueno, quizás no, porque el fútbol es imprevisible; pero reírse de Van Gaal, eso a partir de ahora será más difícil). 
¿Toda España se reía de Van Gaal? No, por supuesto, algunos periodistas lúcidos como Luis Gómez escribieron auténticas piezas clásicas que ahora nos vienen a la memoria. Pero defender a Van Gaal también era motivo de sorna. Da igual que con el Barça hubiera ganado títulos aparte de descubrir a talentos que todavía duran porque los entrenadores posteriores no se atreven a dar minutos a los nuevos Xavis e Iniestas. Da igual que después ganara más títulos en Holanda y en Alemania, y que siguiera descubriendo a nuevos talentos de los que se aprovecharían otros entrenadores más mediáticos. Lo que seguramente ya no dará igual es que la Holanda de Van Gaal ayer le metiera cinco goles a España. Hoy los periodistas que más le atacaron pasan de puntillas sobre la lección táctica del gran entrenador holandés, que después del mundial será el entrenador de nuevo de unos de los grandes clubs del mundo (en este caso el Manchester United; qué raro, el hombre no para de recibir grandes ofertas). Van Gaal nos enseñó que para que el espectáculo sea duradero debe ir acompañado de disciplina y esfuerzo. En España, cuando se ha acabado el espectáculo, no ha quedado nada. Toda esa presión social acumulada de años contra los vangaalistas puede haber hecho que España infravalorara a Van Gaal, que después de lo de ayer ya quedará para siempre como uno de los grandes entrenadores del fútbol moderno, heredero legítimo de la naranja mecánica de Rinus Michels, que al tiki taka añadía líneas de defensa adelantadas (algo que el Tata Martino, una buena persona que parecía haberse perdido los ultimos 40 años de evolución del fútbol, nunca entendió), disciplina táctica y cultura del esfuerzo. El 3-5-2 de ayer de Holanda era el mismo 3-5-2 de la segunda etapa de Van Gaal en el Barça, donde fue despedido tras dejar en el once titular a Valdés e Iniesta, que se sumaban a Xavi y a Puyol, y que han durado hasta este año. 
La de Van Gaal es una carrera admirable ganando títulos y descubriendo talentos, y rompiendo huevos para hacer tortillas (a diferencia de quienes esperan que las tortillas se hagan solas, sin romper huevos). Esperad grandes acontecimientos y enfrentamientos con prensa y jugadores endiosados en Manchester, aunque los efectos más duraderos no se verán hasta de aquí varios años o décadas, y seguramente los recogerán otros entrenadores que se colgarán las medallas.

martes, 10 de junio de 2014

I de sobte... els federalistes són "trending topic"

En una societat que estimula la retòrica del conflicte, com ha dit Margarita Rivère, té mèrit que una persona tan pausada com Manuel Cruz, president de Federalistes d'Esquerres, ahir aconseguís la màxima quota de pantalla i ser "trending topic" a twitter, gràcies a l'entrevista que li van fer al famós i exitós (a tot Espanya, i també a Catalunya) programa televisiu "El Intermedio", conduït pel Gran Wyoming. El vídeo de l'entrevista es pot veure aquí. No sé com s'ho hauran agafat els que encara segueixen dient que el problema del federalisme és que "no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre". L'entrevista va ser seguida a continuació per centenars de missatges de suport a Cruz provinents de Catalunya i de la resta d'Espanya, que sembla que no estan d'acord amb els que diuen que "és massa tard per al federalisme", com no hi estan d'acord la majoria de ciutadans del món que viuen en democràcia (perquè ho fan en democràcies federals). El twit més significatiu va ser un que va destacar la paradoxa per la qual Cruz va anar fa unes setmanes a un programa seriós de TV3 i se'n van riure d'ell, i ahir va anar a un programa d'humor a La Sexta i li van fer una entrevista seriosa. En poca estona, Manuel Cruz va tenir temps de destacar que les esquerres a Catalunya sempre han estat federalistes, i va denunciar que els hooligans de l'independentisme no admeten dubtes com els del cantant Raimon ni accepten que el procés independentista crea tanta divisió que fins i tot divideix el partit governant a Catalunya, que se suposa que lidera el "procés". Aquesta entrevista no és però un fet aïllat, encara que se'n parli poc a la premsa de la caverna catalana: el federalisme avui és recolzat per tota l'esquerra espanyola (partits i sindicats) i pel principal diari espanyol. Aquesta prova ja l'hem passada. També estem passant la prova de les propostes concretes, per exemple l'altre dia amb la presentació de les propostes federals de la Fundació Alfonso Perales (que s'afegeixen a les de la Fundació Campalans, la Declaració de Granada, les contingudes al nou llibre de Ramon Jáuregui, les que estan al llibre sobre economia i federalisme que presentarem el dia 25 de juny...). On estan les propostes concretes dels secessionistes? Ells haurien de tenir la càrrega de la prova, donat que són els que pretenen alterar més dràsticament les nostres institucions. Com serà la independència que proposen? Com es triarà el cap d'estat? Com seran les nostres pensions (de repartiment o de capitalització) i com es mantindran els compromisos amb els actuals cotitzants? Què passarà amb el nostre passaport espanyol, que ens permet viatjar per tot el món? Podrem triar entre ser catalans i espanyols i els que trïin ser espanyols podran seguir votant a Catalunya? Tindran dret a la secesió les "Crimees" de Catalunya? En quin règim monetari viurem? Serà independent el Banc Central? Com seran les relacions Església-Estat? Quants idiomes oficials hi haurà? Com serà el nostre exèrcit? Què passarà mentre no siguem acceptats a la UE? Seria bo també comptar amb propostes detallades del federalisme de Podemos, Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya i els sindicats, donat que alguns dels seus votants o dirigents de vegades tendeixen a acusar a alguns federalistes que ens estem mobilitzant pel federalisme (i que no hem acceptat fer el joc al nacionalisme) de ser "poc creïbles". Però mentre esperem més propostes, celebrem que el federalisme, la solució òbvia dels problemes d'arquitectura institucional en societats diverses (però per la qual cal lluitar), s'obre camí.

viernes, 6 de junio de 2014

K. Arrow servido por JM Vegara, un aperitivo oportuno

El Instituto de Estudios Fiscales español ha publicado una selección de textos traducidos al castellano del gran economista norteamericano Kenneth Arrow. La selección ha sido realizada por Josep M. Vegara, catedrático emérito de la Universidad Autónoma de Barcelona (y amigo mío), e incluye al final algunas entrevistas que son reveladoras del pensamiento de Arrow. Este autor es conocido sobre todo por tres aportaciones fundamentalmente teóricas, pero que han impregnado una gran parte del trabajo aplicado y de políticas públicas donde la influencia de la economía ha sido más fértil. La primera aportación es su contribución a la teoría del equilibrio general competitivo, que nos dice que para que los mercados sean eficientes se requieren una serie de condiciones muy exigentes. La segunda, el teorema de la imposibilidad que lleva su nombre, por el cual sabemos que es muy difícil de conseguir una democracia que cumpla algunas características deseables desde el punto de vista de la racionalidad, por lo cual sabemos que las democracias difícilmente son estables. Finalmente, contribuyó a profundizar en algunos fallos del mercado, como los que se derivan de las asimetrías de información, por ejemplo en el terreno de la sanidad, que justifican la intervención pública en este y otros sectores. La introducción y selección de Vegara nos permite profundizar en una carrera impresionante y exigente en todo momento. Sin Arrow no se entenderían Krugman, Stiglitz, Piketty, Rodrik y tantos otros economistas que, sin renunciar al cuerpo básico de la teoría económica, no la utilizan para justificar el funcionamiento espontáneo de los mercados, sino para buscar formas de mejorar la vida en sociedad. La lección de exigencia y rigor, combinados con preocupación social y apertura, constituyen un buen punto de partida para dar una respuesta positiva a la actual rebelión, en buena parte justificada, de los estudiantes de economía en todo el mundo. Quizás por ello (por eso hablo de aperitivo en el título del post, porque lo mejor está por llegar), la Universidad Pompeu Fabra ha elegido a Josep M. Vegara como profesor de la asignatura de Historia del Pensamiento Económico, tras cinco años sin ofrecer esta asignatura. Que esta universidad, teniendo tan a mano economistas de otras tendencias, haya elegido a un economista de agua salada (aparte de socialista y federalista) en plena revuelta estudiantil internacional, me parece un paso significativo.

lunes, 2 de junio de 2014

Discurso de coronación por encargo

Su Alteza,
Gracias por encargarme con urgencia un borrador de su discurso de coronación, a sabiendas de que le iba a proponer un discurso post-soberanista, lo que podría entenderse que está en contradicción con lo que debe decir un soberano. Aunque entiendo que le será difícil aceptar mi propuesta como el discurso definitivo, le sugiero que por lo menos lo guarde en un sitio seguro por si lo necesita su hija mayor en el futuro, aunque me temo que si no lo utiliza esta vez su hija no vaya a tener nunca la oportunidad de pronunciarlo. Lo que le paso es un boceto de las partes más significativas, que se pueden ampliar si a su alteza y a sus asesores les convence la línea elegida (añado algunos links para que sus asesores puedan desarrollar o profundizar en algunos argumentos; verán que sugiero utilizar varios idiomas, pero este es un aspecto clave de lo que se quiere transmitir). Yo diría lo siguiente:

Ciudadanas y ciudadanos de España (nota para no ser leída en voz alta: esto es emulando y actualizando a Josep Tarradellas, reconociendo el hecho de que muchos de sus súbditos pueden no sentirse españoles),

Asumo mis nuevas responsabilidades con plena conciencia de que es una época que requiere cambios en profundidad. Soy el heredero de una dinastía que se fundó en una época muy distinta de la actual, donde no había democracia y donde las naciones de Europa se enfrentaban entre ellas en un contexto de fragmentación y violencia. Hoy España se halla plenamente comprometida con el proyecto de construir una Europa unida, democrática y en paz. Para ello en los próximos años hay que dar pasos decididos hacia la creación de un Estado federal europeo que respete y reconozca la diversidad de sus pueblos, pero que ponga en común nuestros recursos para ser relevantes en un mundo que se enfrenta a retos tan importantes como el cambio climático, las desigualdades internacionales o la inestabilidad financiera. En este contexto, soy consciente que las viejas monarquías nacionales deben pasar a un segundo plano, y que Europa debe tener un jefe de Estado libremente elegido por sus ciudadanos. Modestamente, la contribución de la corona española y del resto de coronas de Europa debe ser la de facilitar y acelerar este proceso, aceptando nuestras nuevas responsabilidades, totalmente subordinadas a la voluntad popular y al objetivo de crear una gran federación democrática, donde las fronteras sean cosa del pasado. No debemos dejar que los soberanistas de Gran Bretaña o Francia, entre otros, nos roben el sueño de una Europa más unida, cohesionada, democrática y en paz.

També vull adreçar-me a tots vosaltres en llengua catalana, i després ho faré també en euskera i en gallec. Espanya és una realitat diversa, una nació de nacions. No nacions en el sentit antic de territoris molt diferenciats però homogenis dintre d’ells. Nacions en el sentit que cada petit territori d’Espanya també és pluri-nacional. Fins i tot cadascun de nosaltres és pluri-nacional. Jo mateix, com cada vegada més espanyols, sóc fill de pares de diferent nacionalitat. Faig una crida a tota la nostra ciutadania a treballar en comú per la solució dels nostres problemes, reconeixent la nostra diversitat (declarant oficials el català, l’euskera i el gallec a tot Espanya, com es fa al Canadà i a Suïssa) i deixant enrera el xovinisme i el nacionalisme de tots els costats, que tant de mal ens ha fet, com li ha fet a Europa. Deixem de fer els uns i els altres el ridícul mostrant el nostre parroquialisme gregari.

(Aquí un fragmento en euskera, recordando a las víctimas del terrorismo y mostrando simpatía con el lehendakari Urkullu y sus palabras sobre la necesidad de definir un nuevo modelo de estado).

(Aquí un fragmento en gallego, recordando a todas las personas que han tenido que dejar nuestro país en distintas fases de nuestra historia).

Quiero terminar mis palabras haciendo algo que mi padre no pudo hacer: condenar el régimen franquista y todas las muestras de violencia institucionalizada que han manchado a lo largo de la historia el buen nombre de España. Y ponerme al servicio de los familiares de sus víctimas para recordar con los honores que se merecen el servicio que prestaron a la idea de libertad. Me pongo a vuestra disposición para construir un mundo post-soberanista, donde la democracia se perfeccione, incluyendo la utilización de referéndums combinados con una mejor democracia representativa que sirvan para unirnos en una Europa mejor y no para dividirnos.

Ciudadanas y ciudadanos de España, gritad todos conmigo: ¡Viva Europa!