Jugant amb la democràcia

Els insults anònims a la xarxa  que de forma creixent rebem els que mantenim una actitud ferma de qüestionament  de l’estratègia sobiranista de CiU, només és un dels elements que ens ha de preocupar des del punt de vista de la qualitat democràtica a Catalunya. Sap greu no rebre massa solidaritat d’altres demòcrates i de persones que discrepant de nosaltres són amics nostres o ho eren fins fa poc, però no és probablement el més important. Aquests insults (en alguns casos després d’insistir acaben amb petició de disculpes) reforcen un dels nostres arguments: el risc creixent de xoc identitari.

Un altre element que pot fer relliscar la democràcia cap al xoc identitari és avalar eslògans com “Espanya contra Catalunya”, en una societat on milions de persones tenim (en major o menor mesura) lligams d’afectivitat amb la resta de pobles d’Espanya, que no necessàriament amb els seus governants. Un altre és la pretensió del conseller Homs de crear un “Registre d’adhesions”, finalment retirada després de rebre fortes pressions. Un altre és jugar amb la idea de convocar unes “Eleccions plebiscitàries”, quelcom no contemplat en la llei, i força inquietant, com ha declarat el politòleg socialista Gabriel Colomé. Un altre és el ridícul partidisme de TV3 i els mitjans discrecionalment i vergonyosament i abundantment subvencionats pel govern de CiU en l’actual context de crisi. La corrupció i el finançament il·legal del partit majoritari a Catalunya, que lidera el President de la Generalitat, sense asumir-ne cap responsabilitat, és un factor adicional que contamina la democràcia a Catalunya. La paràlisi política, econòmica i social del govern de Catalunya davant la crisi econòmica més greu des del restabiment de la Generalitat completa el panorama. El dret o millor dit el desig o la conveniència de decidir determinades coses (a més de les que ja decidim des de fa 30 anys en eleccions i referèndums, a diferència per exemple de Qatar) no poden ser excuses per saltar-se els procediments democràtics que sí que hem decidit repetidament acceptar. Podríem pensar llavors quina és la millor forma de decidir: una consulta d’estar per casa (l’opció preferida per Mas, la pitjor per a mi), un referèndum de secessió vinculant (és il·legal, i no la desitjo, per divisiu i traumàtic –enriueu-vos-en, dels insults actuals a la xarxa, però podria ser una solució en última instància), o la construcció deliberativa d’un consens (que finalment es pugui ratificar en un referéndum, com es va fer amb la constitució i l’estatut), que a mi em sembla el més civiltzat en un país que majoritàriament comparteix l’europeisme i l’anhel democràtic. Si això fracassés després de provar-ho seriosament  i una clara majoria de partits que sense cap ambigüitat i amb totes les conseqüències (no com fa ara CiU, parlant d’"estructures d’estat" o d’"estat propi a Europa") es diuen independentistes,  guanyen les eleccions amb gran claretat, aleshores em semblaria necessari fer un referèndum, que primer hauria de tenir una nova constitució que no l’impedís (com ara; per això els federalistes demanem un canvi constitucional, per donar un marc legal al "dret a decidir", que ara no té, tot i que sembla que això no preocupa als que tant en parlen).

En comptes d’això tenim una “Consulta” sense pregunta al 2014 (és a dir, demà i en mig de l’"Espanya contra Catalunya") demanada per carta a un president del govern espanyol en hores baixes i en plena crisi econòmica i institucional. Un consell assessor per la transició nacional sense experts estrangers, però amb catedràtics afins i tertulians (alguns són les dues coses) que en poques setmanes ha escrit 200 pàgines sense haver-se reunit ni una sola vegada al complet, avala la “consulta”.  No és estranya llavors l’absència d’aliats internacionals (a diferència del federalisme: veure el que diuen Maiz, Arroyo, de Ramón, Minc, Dion, Cohn-Bendit –perdó, havíem dit que no hi ha federalistes mes enllà de quatre grillats a Catalunya).

Europa està en crisi i està en perill, i està amenaçada pels nacionalismes contra els quals ha nascut per combatre’ls, i pel populisme de la qual la crisi és el principal combustible. Fer una Europa democràtica sense fronteres i decidir amb els nostres socis el paper que Catalunya vol jugar en ella és l’únic futur moralment defensable. La resta és oblidar la realitat i la resta del món, com ens ha recordat de forma eloqüent Arseni Gibert. El risc no és acabar amb camps de concentració, no dic això, el risc és acabar amb una democràcia de baixa intensitat, assetjada per flamarades identitàries, com Hongria, Israel, Veneçuela o Kosovo.

En medio de la crisis, España sueña con unas Olimpiadas

Esto es lo que dijo hace unos días un reportaje de la revista Valor Económico de Brasil (en portugués, claro), con la colaboración de un economista catalán bien conocido por el lector asiduo de este blog:
Mergulhada na sua mais grave crise econômica em décadas, a Espanha sonha em ter Madri como sede dos Jogos Olímpicos de 2020. Mesmo com duas candidaturas derrotadas, em 2012 e 2016, a maioria dos madrilenhos apoia os jogos e torce para a cidade superar Istambul e Tóquio, as outras duas finalistas. E o sonho olímpico não se restringe a Madri. Nem o fato de que em Barcelona neva em média menos de um dia por ano impediu a cidade catalã de se candidatar à sede dos Jogos de Inverno de 2022.
A Espanha está em recessão desde o início de 2012. O governo, que implantou um programa de austeridade com aumento de impostos e cortes de salários, serviços públicos e benefícios, prevê uma retração de 1,3% para este ano. O desemprego já superou os 27%. O déficit orçamentário do ano passado, de 10,6% do PIB, foi o maior da União Europeia. A dívida pública já passou dos € 920 bilhões (88,2% do PIB). O país precisou de um socorro internacional de mais de € 40 bilhões para evitar que o seu sistema bancário ruísse. Além disso, a cidade de Madri tem dívidas que somam € 7,4 bilhões, e a região autônoma de Madri, € 22 bilhões.
Apesar desses números, o comitê da candidatura garante que dinheiro não é problema. Segundo seus dirigentes, a cidade já tem 80% dos locais de competição prontos e seriam necessários apenas € 1,67 bilhão para cobrir as despesas envolvidas no evento.
“Todos os megaeventos esportivos têm enormes estouros orçamentários, e eu duvido que esses [Jogos] serão uma exceção”, afirma Francesc Trillas, professor do departamento de Economia Aplicada da Universidade Autônoma de Barcelona e autor de um estudo sobre os custos e benefícios dos Jogos Olímpicos de 1992, na capital catalã. “Embora muito da infraestrutura já tenha sido construída, a Olimpíada teria um enorme impacto sobre as finanças [de Madri].”
(El reportaje al completo puede leerse aquí).

Amic Toni (per Xavier Roig)

Amic Toni,

Les teves declaracions a l’Avui m’han deixat estupefacte.

Confirmen els pitjors auguris sobre la divisió d’aquest país. Però,  posats a dividir-lo, és ben trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan discutible eix nacional.

Que des de les posicions oficialistes se’ns doni la llauna insistentment sobre el dit dret a decidir no és sorprenent. Això del dret a decidir és un slogan imbatible però de dret no en té res. Una cosa és que per raons de pragmatisme s’hagi de fer veure que no ens hi oposem perquè fa temps que les forces d’esquerra han perdut la iniciativa. Però fa caure la cara de vergonya que des d’un posició diguem-ne socialista es donin lliçons sobre el dret a decidir en un país on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta anys.

No estic d’acord tampoc en el que dius sobre els elements comuns entre independentisme i federalisme. Són perfectament antitètics i es basen en valors oposats. No vull ara allargar-me però sí que et dic que la teva afirmació és d’una frivolitat extraordinària. Clar que a l’Avui els ha encantat.

Aquest és un altre aspecte que no puc entendre. Creus que afirmacions com les que fas s’han de fer  en un diari que probablement és el més subvencionat del món després del Pravda? I en un context de control absolut dels mitjans públics i subvencionats?

M’agradaria també que ens aclarissis que vol dir això de l’escarni de l’independentisme. Si alguna proposta ha estat escarnida i se n’ha fet befa ha estat la del federalisme. Les hemeroteques en van plenes. Dit això, crec que seria un signe de bona salut democràtica i simplement civil que comencés a llevar-se la veda de la crítica a l’independentisme. Hauries de saber que molta gent que voldria participar-hi simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix sobre la societat civil. I tu que vas muntar Ciutadans pel Canvi saps perfectament que aquest control sobre la societat civil ve de lluny, de més de vint anys de governs nacionalistes.

Vull anar acabant. L’afirmació que fas que el principi d’ordinalitat és sagrat l’he trobat fins i tot graciosa. És pur llenguatge de l’adversari. O del que creiem fins fa poc que era el llenguatge de l’adversari.

Ens recomanava Lakoff que no penséssim en un elefant. Veig amb tristesa i desànim que molts amics de fa temps us passeu el dia pensant en elefants.

X.R.

Bolaño sigue vivo en Barcelona

El escritor de origen chileno formado en México y fallecido hace diez años en Barcelona, Roberto Bolaño, se ha convertido en objeto de culto desde su desaparición a los 50 años de edad debido a una enfermedad. Somos muchos los que hemos leído todos sus libros desde que alguien nos impulsó a comprar el primero, y es difícil no preguntarse qué diria hoy Bolaño, no sólo sobre su tardía fama, sino sobre lo que pasa en el mundo, en Chile, en México, en España, en la literatura. Beatriz Silva en la revista chilena "Caras" ha investigado el rastro que ha dejado este escritor en Barcelona entrevistando a quienes fueron sus amigos, que no fueron pocos. Sus lectores quedaremos para siempre marcados por la contundencia y profundidad de su prosa y por la universalidad de sus tramas y personajes. En el libro que reúne sus artículos de prensa, discursos y ensayos breves (incluso un pregón en Blanes, la última localidad donde vivió antes de fallecer en Barcelona, en el cual glosó la tolerancia de los catalanes), "Entre Paréntesis", así como en entrevistas que aparecieron en libros póstumos, Bolaño, además de confesar sus filias y fobias literarias y hablar bien de sus mundanos amigos catalanes, revela la simple decencia de su pensamiento político, cuando se confiesa de izquierdas y crítico con la dictadura cubana y otros experimentos anti-democráticos. Así empieza el reportaje de Beatriz:
"Ahora que se cumplen diez años de la muerte del escritor chileno, Barcelona le rinde homenaje. Una mega exposición permitió, por tres meses, atisbar en su archivo personal lleno de manuscritos, textos inéditos y un sinfín de cartas, poemas y diarios de vida. hoy Su presencia está en las tertulias, en la calle y en sus personajes que siguen vivos".
(El reportaje completo puede leerse aquí)

Amb Jiménez Villarejo

Carlos Jiménez Villarejo ha denunciat una vegada més com Convergència i Unió no es dóna per al·ludida davant dels gravíssims casos de corrupció que l’afecten, i com aprofita la seva escalada sobiranista per intentar tapar la gravetat de les acusacions, oficialment fetes per un jutge, de finançament il·legal i de col·laboració en el saqueig d’una institució de la importància per a la cultura catalana del Palau de la Música. Per a sorpresa de tothom, la defensa no ha recaigut en algun dels portaveus de CiU que encara no hagi perdut la vergonya, sinó en el diputat d’ERC Joan Tardà, el qual considera que les paraules de Jimenez Villarejo contribueixen a la catalonofòbia. Davant de l’allau de critiques a les xarxes socials, lluny de fer-se enrera, Tardà s’ha reafirmat en les seves paraules a Twiter, amanides amb els habituals eslògans com “no hi ha agenda social sense agenda nacional”, etc. Acusar d’anti-catalanistes els que denuncien la gravíssima corrupció de CiU és un pas més en la deriva intolerant de cert independentisme, però fins ara ERC no hi havia caigut, almenys d’una manera tan flagrant. S’ha de dir clarament: la tolerància dels dirigents d’ERC amb la corrupció de CiU és una vergonya. George Orwell, en el seu famós text “La política i la llengua anglesa” ja va dir que el llenguatge polític servia per donar una aparença de solidesa a allò que només és vent. La revista The Economist ens ha recordat com la dreta és especialmente hàbil per guanyar la batalla de les paraules, com quan va anomenar Patriot Act a la llei per reduir les llibertats en nom de la seguretat després dels atemptats del 11-S. Els intents de Tardà són més maldestres, però de naturalesa semblant. Les seves crítiques no estan tenyides de patriotisme, sinó d’intolerància i connivència amb la corrupció. Tardà és un agent innocent però útil a CiU, una força política que amb una mà demana el dret a decidir acompanyada d’un partit republicà independentista, i amb l’altra envia un dirigent històric, Miquel Roca Junyent, a fer d’advocat d’una família reial espanyola en hores baixes. Tardà sembla per altra banda sentir-se com a casa a Twiter. Certs polítics ja agraeixen el límit de caràcters d’aquesta xarxa social, ideal per a persones que tenen dificultats a enllaçar arguments d’una certa complexitat. Perdó, però algú ho havia de dir.

(Per cert, en el mateix article, Jimenez Villarejo fa referència a la injustificable negativa del PSC al nom d’Agustí Colom per a la renovació del Tribunal de Comptes, criticada també per JL López Bulla i per Francesc Valls. Algú ens ho pot explicar? Maurici, Natius, Jaume…? Per què els suposats sectors crítics del PSC no s’han desmarcat amb el seu vot en aquest tema i sí en el tema que fa més feliç a CiU?)

Economía política de la crisis española y catalana

En pleno apogeo de revelaciones sobre la implicación de Mariano Rajoy en el caso de financiación ilegal de su partido (y de sí mismo), ayer el presidente del gobierno español, que se ha negado hasta ahora a acudir al Parlamento a dar explicaciones o a dar ruedas de prensa dignas de este nombre, se reunió con los principales dirigentes de las grandes empresas españolas, entre ellas alguna que había participado en la mencionada financiación ilegal. El titular de la Razón ha sido: "Estabilidad para España: Rajoy recibe el espaldarazo de los grandes empresarios". Ello revela el enorme peso político de las grandes empresas españolas, algunas de las cuales están bajo la lupa de la Comisión Europea por los beneficios fiscales que les facilita el gobierno con el impuesto de sociedades. Mientras en España hay un 27% de paro y un porcentaje parecido de fraude fiscal, los grandes empresarios harían bien en plantearse seriamente si están contribuyendo de alguna forma constructiva a cumplir con su responsabilidad, como una de las principales instituciones de una sociedad moderna, de servir al bien común.

 Mientras tanto en Cataluña, sometida también gravemente a los efectos de la crisis económica, el gobierno autonómico es incapaz de aprobar su presupuesto, y dedica prácticamente todas sus energías a cultivar una campaña intensa, pero de dudoso norte, por el “derecho a decidir”. En pleno fracaso  de la búsqueda de apoyos al independentismo, la Generalitat ha tenido que cambiar en poco tiempo sus representantes en Bruselas y en Madrid, que han dimitido porque les avergüenza defender las “tesis” de su gobierno. En realidad no hay ningún plan serio y concreto para independizar a Cataluña. CiU y sus aliados no se ponen de acuerdo ni para escribirle una carta a Rajoy pidiéndole llegar a un acuerdo sobre algún tipo de consulta o referéndum. Todo se ha convertido en un gran ejercicio de agit-prop de consumo interno que es muy útil para narcotizar a un pueblo ante los problemas sociales de la crisis, y para dividir a la izquierda, el objetivo común de las derechas española y catalana. Pero a estas alturas, Artur Mas no sabe si la consulta debe ser una especie de macro-encuesta donde la gente expresa su estado de ánimo (la opción preferida por Mas, porque votar sí a la independencia sería gratis y podría seguir nadando en el conflicto), un referéndum vinculante de verdad con una pregunta clara sobre sí o no a la independencia (lo que Cameron ha impuesto a los nacionalistas escoceses), o un referéndum donde al pueblo se le pide que ratifique un gran acuerdo entre los principales partidos sobre el futuro de Catalunya en España y Europa (lo que debería ser para no dividir a una sociedad que es plural en sus sentimientos respecto a España; la ocasión podría ser el referéndum para una nueva Constitución federal en España). Mientras tanto, CiU tiene su sede embargada por un juez, que tiene indicios de que esa federación de partidos se lucró con comisiones ilegales de una empresa constructora (Ferrovial, una de las que se reunió ayer con Rajoy) por valor de más de 5 millones de euros. Joaquim Coll se preguntaba por qué en Madrid no temen el riesgo insurreccional que se respira en Cataluña. Ahí va una hipótesis: porque no les da miedo el principal partido que apoya el movimiento soberanista, un partido que tiene a uno de sus dirigentes históricos (Miquel Roca) defendiendo judicialmente a la familia real española, que es financiado ilegalmente por grandes empresas españolas, y que tiene a otros ex políticos en cargos importantes de empresas como Endesa (filial española de una gran empresa italiana, y principal operador eléctrico en España). El poder político y económico español cree que el independentismo catalán no va en serio, y que es un problema útil que permite tener despierto el nacionalismo español, y que si se agrava se puede solucionar en los consejos de administración de las grandes empresas.

Los nacionalistas hacen oídos sordos de momento a las propuestas federalistas de la izquierda catalana y crecientemente de la española, cuando en la tradición federal y en el ejemplo de los países federales está la solución obvia al encaje de Cataluña en España y en una Europa sin fronteras, unida en lo político e integrada en lo económico. El federalismo permitiría a los catalanes implicarse en la provisión común de bienes y servicios y construir un estado común que respetara mejor la identidad catalana, como se hace en Canadá y Suiza con todas las identidades, sin sufrir los traumas y divisiones de una independencia que no tiene ningún aliado internacional. Los nacionalistas utilizan como único argumento económico un déficit fiscal que hinchan a su conveniencia, elevándolo a robo o expolio fiscal, partiendo para ello un sistema de financiación autonómica mejorable y un sistema de construcción de infraestructuras discrecional y arbitrario. Un sistema de financiación y de decisión sobre grandes proyectos propio de los estados federales sería la solución. Pero la independencia no dejaría inalterados los parámetros que permiten calcular supuestamente el déficit fiscal, sino que alteraría el comportamiento de los agentes económicos, previsiblemente creándose menos riqueza, e incentivando la competencia fiscal a la baja. La independencia, especialmente si como es previsible situase a Cataluña fuera de la UE, es incompatible con un modelo de sociedad que combine eficiencia y redistribución mediante una presión fiscal elevada y un estado del bienestar digno de este nombre. Pero a las derechas no les interesa solucionar el problema del encaje de Cataluña en España, les interesa eternizarlo, porque obtienen obvios réditos electorales, y hasta ahora han creído que la suma de nacionalismo más colusión con los grandes intereses económicos les permite obtener hegemonías. Ya veremos si esta estrategia sobrevive a la actual crisis, que lo pone todo al descubierto.

Sobre vells i nous catalanistes

La Sra. Pilar Rahola, a la columna del diumenge 14 de juliol, critica que el Sr. Raimon Obiols alertés al programa “8 al Dia” sobre el risc d’un xoc d’identitats a Catalunya. El Sr. Obiols té una llarga trajectòria democràtica i catalanista, una llarga experiència internacional com a Eurodiputat i ha viscut suficient per ser amic entre altres d’Ernest Lluch, de Marta Mata o de l’actual president de la República italiana, Giorgio Napolitano. Sap de què parla quan pot comparar els riscos del nacionalisme i el populisme sobre la convivència en una o altra societat.  Rahola diu que aquest risc no existeix, perquè l’actual onada independentista a Catalunya es basa en interessos compartits de carácter racional, i no en identitarismes, i té un profund caràcter democràtic. No sé si aquest carácter democràtic està en l’intent (sembla que en vies de reforma) de crear un registre d’adhesions (que la pròpia columnista va denunciar) o en la manca de pluralisme en els mitjans públics de comunicació. No sé si eslògans com “Espanya contra Catalunya” li sembla que no tenen un petit germen de xoc d’identitats. Ignorar que a Catalunya hi ha identitats diverses, i que tenen diferents sentiments sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i que hi ha sectors que, intencionadament o no, treuen avantatge d’aquestes diferències, i potencialment podrien inflamar-les, em sembla desafortunat. Tancar-se a aprendre les lliçons que ens ensenyen “vells” amb la dimensió moral i el full de serveis al catalanisme del Sr. Obiols (vegeu per exemple les seves memòries "El mínim que es pot dir"), em sembla una manera de ser “jove” que ja va denunciar Stefan Zweig en el seu fantàstic llibre “El Món d’Ahir”.

Un bosc necessari per a l’equilibri político-ecològic

La breu però interessant conversa d’ahir entre Josep Cuní i Raimon Obiols no li va agradar gens a Pilar Rahola, perquè en Cuní va semblar que més aviat simpatitzava amb la idea de Raimon Obiols que a Catalunya hi havia un risc de xoc d’identitats i que el PSC, malgrat els seus problemes, és un instrument per impedir que aquest risc es materialitzi, tot i que al mateix temps és víctima del clima en què es cou aquest risc creixent. Per a Rahola, aquest risc no existeix, perquè el combat sobiranista a Catalunya, segons ella, es planteja en termes racionals i d’interessos compartits, i no té res a veure amb les identitats. Deu ser que té ben estudiat que la simpatia (o l’antipatia) pel projecte independentista es distribueix uniformement entre territoris i grups socials a Catalunya. La meva sensació és molt diferent, com també ho és la de tots aquells que veuen amb preocupació titulars amb grans caràcters com “Tips d’Espanya” (una portada del diari Punt-Avui aquesta setmana) o “Espanya contra Catalunya” (el titular d’una sèrie d’actes que hauria de merèixer el mateix rebuig cívic que ha obligat al govern de CiU, recolzat per ERC, a retirar el projecte de crear un registre d’adhesions).

Tot el PSC, inclosos els seus sectors crítics, té pendent una renovació en profunditat, que només arribarà en el mitjà o llarg termini però només arribarà si s’hi comença a treballar des d’ara mateix. El PSC és un bosc imprescindible per a mantenir el fràgil equilibri político-ecològic de la societat catalana. Si no ho fa el PSC ho haurà de fer un partit polític que s’assembli molt al seu ideal fundacional (esquerra intercomunitària, esquerra ciment), però francament no veig a ningú en condicions de ser fidel a aquest ideal fundacional que no sigui el PSC mateix (tot ell). Més aviat sembla que els sectors oficialistes i els crítics estiguin entretinguts interessadament en destacar a crits els seus matisos al federalisme (part òbvia de la cultura política de l’esquerra catalana i única llavor d’una solució als problemes d’encaix de Catalunya a Espanya i Europa), mentre ni els uns ni els altres es posen mans a l’obra a renovar protagonistes, prototips, estructures, mecanismes i cultures polítiques, que em sembla que és fonamentalment el que demana l’electorat d’esquerra i centre-esquerra. Veient certes fotos i certes crides una mica a deshora a la unitat dels sectors crítics o a afegir-se al fàcil pim pam pum contra el PSC (ara és més fàcil que quan es repartien conselleries, o direccions de centres de contemporània cultura), un es pregunta si algú està pensant de veritat a fer un partit que no recaigui sobre càrrecs públics, excàrrecs públics o aspirants a càrrecs públics.

A diferència dels elements constituents d’un bosc, els membres d’un partit polític són persones, no sé si amb dret, però sí amb capacitat de decidir. I tot i que estem sotmesos a les grans forces dels procesos socials, ecològics  i històrics, està en les nostres mans moure en una direcció o en l’altra el residu aleatori que finalment fa que les coses es decantin cap a una millora de la civilització o cap a un retrobament de fantasmes col·lectius que la història d’Europa i del món no ha enterrat del tot.

La devaluació de les institucions catalanes

El registre d’adhesions a la campanya del dret a decidir que s’ha inventat el govern Mas no només hauria de fer reaccionar a qualsevol demòcrata, sinó que és un símptoma més de la devaluació de les institucions catalanes que està protagonitzant qui més s’hauria de preocupar de mantenir-ne el valor: el seu govern. Com va dir ahir un columnista, més que un procés per crear un estat seriós, tot plegat cada vegada s’assembla més a una campanya folklòrica, o potser millor a un joc de pistes en les colònies d’adolescents pròpies d’aquestes dates. El problema és que s’hi juga amb foc real, és a dir, amb les institucions per les quals hem lluitat i que paguem amb els nostres impostos. L’esmentat registre és només un exemple, de molts altres que il·lustren la degradació institucional que està patint Catalunya per obra i gràcia del seu govern i els partits que li donen suport. Em refereixo per descomptat als gravíssims casos de corrupció (sobre els quals CiU ha fet fins i tot menys autocrítica que el PP amb els seus, que ja és dir) que existeixen a Catalunya en relació al finançament il·legal de partits i al tràfic d’influències. Em refereixo a la creació del consell per la transició nacional; em refereixo a la banalitat permanent d’un Parlament que no deixa de donar voltes al dret a decidir mentre a Catalunya senzillament hi ha gana; em refereixo a la devaluació de la senyera, la nostra bandera nacional, que sembla que ha estat substituïda per una bandera que no és la que ens uneix; em refereixo a un president i a un portaveu que incompleixen sistemàticament la principal lliçó del president Tarradellas (“l’únic que no es pot fer és el ridícul”); em refereixo al sectarisme permanent de la televisió pública. Com han dit els principals científics socials que des de diferents punts de vista han estudiat el rol de les institucions en la societat (North, Bowles, Aoki, Acemoglu) hi ha institucions formals i no formals, i totes són importants per aconseguir la cooperació i acció col·lectiva dels membres d’una societat: no només importen les coses que es poden definir i catalogar com les que s’han anomenat aquí. També tinc la impressió que quelcom més important, però difícil de mesurar, s’està devaluant per la irresponsabilitat dels principals dirigents del nacionalisme català i els que els hi fan el joc: un cert sentit de la racionalitat, de l’autocontenció. No és pre-feixisme com he sentit dir en privat a persones amb més experiència i prestigi que jo, no té ni tan mala intenció ni tanta força, però s’assembla massa al clima que descriu Stefan Zweig a “El món d’ahir” en les pàgines on al·ludeix a l’inici de la primera guerra mundial: trencar ponts, negar valor a res que diguin els que no són “nostres”, oblidar-se de cop i volta dels valors universals, desfer les jerarquies morals, tergiversar el llenguatge per exaltar el patriotisme.

Patria, ciudad y libertad

Aquí está la traducción al castellano del post anterior a petición de Paquiño (se puede hacer con Google traductor y algún retoque):
Los asistentes al concierto del Camp Nou (90.000 como máximo: ahora el límite físico de capacidad acota la inflación de las cifras) tenían seguro la mejor de las intenciones y son demócratas convencidos. De todas formas, el abuso de la palabra libertad en un contexto de exaltación patriótica tiene malos precedentes, que quizás deberían haber hecho reflexionar a los organizadores. Pero el nacionalismo debe cubrir sus flancos débiles siendo competitivo en la batalla de las palabras, y siempre será mucho más exitoso un "concierto por la libertad" que un "concierto por la secesión" o un "concierto por la insolidaridad". Muchos pensamos que Catalunya no tendrá más libertad por ser independiente, sino que la tendrá si y sólo si se integra sin pasos atrás en una Europa unida sin fronteras, federal. Y los que pueden construir esta Europa, amigos, de una Cataluña independiente no quieren saber nada. En Cataluña hay plenas libertades políticas y las carencias de libertad son por ejemplo que los niños pobres no pueden desarrollar todas sus potencialidades libres por las políticas conservadoras que consiguen imponerse por la manipulación del sentimiento identitario, o por ejemplo para el ausencia de pluralismo en los medios públicos de comunicación. Tenemos más libertad que nunca en la historia de Cataluña porque junto con los otros pueblos de España hemos construido una democracia imperfecta (como todas), integrada en la Unión Europea, el espacio del mundo donde más se respetan los derechos humanos. Y la mejora de nuestras libertades sólo vendrá por la consolidación del proyecto europeo (hoy amenazado por la insolidaridad, los populismos y los nacionalismos): por la construcción de una Europa federal sin fronteras. Es un poco triste que algunos cantantes, en vez de todas las causas nobles y necesarias que hay en el mundo, hayan decidido priorizar una causa en el crepúsculo de sus carreras que no tiene nada que ver con la libertad. Los del concierto del sábado son gente bien intencionada y de buena voluntad, pero espero que no se ofendan si digo que un poco ingenuos, por pensar que la construcción de una nueva frontera (con los vientos globales que soplan) hará aumentar automáticamente la libertad y el bienestar de una sociedad. Pasemos página y busquemos consensos para alcanzar de verdad más libertad y bienestar, incluyendo el derecho de las personas y los colectivos a ver respetada su identidad. Jordi Martí dice que los socialistas teníamos que haber estado el pasado sábado en el Camp Nou, al igual que estuvimos en la manifestación de la Diada de 1977, entre otras. A mí me parece que el "concierto de la libertad" se parecía mucho más al concierto de "la Crida" con Lluis Llach que tuvo lugar en el mismo escenario, o a la campaña Freedom for Catalonia en la inauguración del estadio olímpico en 1989, donde uno de los hijos de Jordi Pujol acompañaba un grupo de chiquillos que pretendía boicotear los Juegos Olímpicos, hoy tan reivindicados por todos. Estas eran expresiones poco de consenso en comparación con la de 1977. Yo estuve con mis padres en la Plaza de Santiago, con 12 años, cuando Tarradellas dijo "Ya estoy aquí". Estuve en la manifestación, más modesta, en el Parque de la Ciutadella en 2003 donde las izquierdas pidieron un acuerdo de los tres partidos progresistas, y donde mi mujer (chilena) cantó conmigo Els Segadors. (Con esto quiero decir que, de lecciones de catalanismo, acepto pocas). Ni ella, ni yo, ni tantos progresistas, federalistas y catalanistas, no fuimos al "concierto de la libertad" porque no nos creemos que la libertad sea algo de conciertos y de fotos, sino un poco más profundo. También viví de cerca la Barcelona del 92, y el catalanismo que respirábamos era cosmopolita, solidario y abierto al mundo, y se podría resumir con aquella interpretación de El Meu Avi, donde los Manolos acababan diciendo Visca Catalunya .... y Viva la Humanidad! Mi nostalgia sólo llega a 1992, no se remonta a 1714. Yo a Jordi Martí le dije que si no me lo ponía difícil con el "derecho a decidir" estaba abierto a apoyarle en las primarias para la Alcaldía de Barcelona. Está visto que mi capacidad de influencia es perfectamente descriptible. Pero veo difícil ganar las primarias de un partido donde según Carlos Castro en La Vanguardia sólo el 17% de los votantes son independentistas, creyendo que lo más normal del mundo era estar el pasado sábado en el Nou Camp.

Pàtria, ciutat i llibertat

Els assistents al concert del Camp Nou (90.000 com a màxim: ara el límit físic de capacitat acota la inflació de les xifres) tenien ben segur la millor de les intencions i són demòcrates convençuts. De totes maneres, l’abús de la paraula llibertat en un context d’exaltació patriótica té  mals precedents, que potser haurien d’haver fet reflexionar els organitzadors. Però el nacionalisme ha de cobrir els seus flancs dèbils sent competitiu en la batalla de les paraules, i sempre serà molt més exitós un “concert per la llibertat” que no pas un “concert per la secessió” o un “concert per la insolidaritat”. Molts pensem que Catalunya no tindrà més llibertat per ser independent, sinó que la tindrà si i només si s’integra sense passos enrera en una Europa unida sense fronteres, federal. I els que poden construir aquesta Europa, amics meus, d’una Catalunya independent no en volen saber res. A Catalunya hi ha plenes llibertats polítiques i les mancances de llibertat hi són per exemple perquè els infants pobres no poden desenvolupar totes les seves potencialitats lliures per les polítiques conservadores que aconsegueixen imposar-se per la manipulació del sentiment identitari, o per exemple per l’absència de pluralisme en els mitjans públics de comunicació. Tenim més llibertat que mai en la historia de Catalunya perquè junt amb els altres pobles d’Espanya hem construit una democràcia imperfecta (com totes), integrada en la Unió Europea, l’espai del món on més es respecten els drets humans. I la millora de les nostres llibertats només vindrà per la consolidació del projecte europeu (avui amenaçat per la insolidaritat, els populismes i els nacionalismes): per la construcció d’una Europa federal sense fronteres. És una mica trist que alguns cantants, en comptes de totes les causes nobles i necessàries que hi ha al món, hagin decidit prioritzar-ne una al crepuscle de llurs carreres que no té res a veure amb la llibertat. Els del concert del dissabte són gent ben intencionada i de bona voluntat, però espero que no s’ofenguin si dic que una mica ingenus, per pensar que la construcció d’una nova frontera (amb els vents globals que bufen)  farà augmentar automàticament la llibertat i el benestar d’una societat. Passem pàgina i busquem consensos per assolir de veritat més llibertat i benestar, incloent el dret de les persones i els col·lectius a veure respectada la seva identitat. En Jordi Martí diu que els socialistes hi havíem d’haver estat, el dissabte passat al Camp Nou, igual que vam estar a la manifestació de la Diada de 1977, entre altres. A mi em sembla que el “concert de la llibertat” s’assemblava molt més al concert de “la Crida” amb en Lluis Llach que va tenir lloc al mateix escenari, o a la campanya Freedom for Catalonia en la inauguració de l’estadi olímpic el 1989, on un dels fills de Jordi Pujol acompanyava un grup de vailets que pretenia boicotejar els Jocs Olímpics, avui tan reivindicats per tothom. Aquestes eren expressions ben poc de consens en comparació amb la de 1977. Jo vaig estar amb els meus pares a la Plaça de Sant Jaume, amb 12 anys, quan Tarradellas va dir “Ja sóc aquí”. Vaig estar a la manifestació, més modesta, al Parc de la Ciutadella al 2003 on les esquerres van demanar un acord dels tres partits progressistes, i on la meva dona (xilena) va cantar amb mi Els Segadors. (Amb això vull dir que, de lliçons de catalanisme, n'accepto poques). Ni ella, ni jo, ni tants progressistes, federalistes i catalanistes, no vam anar al “concert de la llibertat” perquè no ens creiem que la llibertat sigui una cosa de concerts i de fotos, sinó una mica més profunda. També vaig viure d’a prop la Barcelona del 92, i el catalanisme que respiràvem era cosmopolita, solidari i obert al món, i es podria resumir amb aquella interpretació d’El Meu Avi, on els Manolos acabaven dient Visca Catalunya…. i Visca la Humanitat! La meva nostàlgia només arriba a 1992, no es remunta al 1714. Jo a Jordi Martí li vaig dir que si no m’ho posava difícil amb el “dret a decidir” estava obert a recolzar-lo a les primàries per a l’Alcaldia de Barcelona. Està vist que la meva capacitat d’influència és perfectament descriptible. Però veig difícil guanyar les primàries d’un partit on segons Carles Castro a La Vanguardia només el 17% dels votants  són independentistes, creient que el mes normal del món era ser el dissabte passat al Nou Camp.