No li digueu a la meva mare que sóc federalista (per Siscu Baiges)

Ser federalista és una de les pitjors decisions que es pot prendre ara. Pels independentistes –els de sempre però, sobretot, els de nova trinca- ser federalista és “lo peor”. Molt pitjor que ser espanyolista, unionista o catalanista a seques. L’ús del terme “federalista” genera una urticària una mica incomprensible en els convençuts de la causa de la separació de Catalunya d’Espanya.

Se’m va ocórrer signar un Manifest pre-electoral que defensava el federalisme d’esquerres, la qual cosa ha fet que alguns coneguts m’hagin esbroncat quan he coincidit amb ells casualment. Com que em dic Baiges, el meu cognom va dels primers en les llistes ordenades alfabèticament. Això m’ha fet especialment visible en un llistat que supera el centenar de noms.

Els que m’ho retreuen consideren que la meva opció és simplement una forma de soscavar el suport a l’independentisme, que és allò que ara toca. Quan he explicat que més que federalista sóc d’esquerres i que entenc el federalisme com una eina de resoldre l’encaix entre comunitats i de repartir de forma correcta i solidària els seus ingressos i inversions, m’han respost que a Espanya no n’hi ha de federalistes i els que ara se’n diuen només volen frenar la marxa cap a la independència. Consideren que el federalisme ha fracassat tot i que encara no s’ha intentat posar en pràctica.

Vaig ser a Taradell fa uns dies en un dinar amb una trentena de persones de colla. Catalunya catalana autèntica. Vaig pensar que si en ple àpat deixava caure que era “federalista” aixafaria la festa.

Els armaris que van deixar buits els homosexuals que n’han anat sortint els darrers anys, es tornen a omplir aquests dies de federalistes que no volen discutir-se amb els seus amics que han vist la llum de l’Estat propi. Llevat d’alguns despistats que van firmant manifestos.

OJALÁ OFFICIAL VIDEO

Mi amigo Antonio Estache me envía este vídeo genial, y yo se lo dedico a mi otro amigo Siscu Baiges, el líder anti-Merkel catalán, para que lo pase por Siscu TV.

El dret a decidir d'Europa

El que està avui en joc no és si Catalunya o Espanya són sobiranes, sinó si el conjunt dels ciutadans d'Europa tenen dret a decidir conjuntament el seu futur.
L'abast de les polítiques públiques democràtiques ha de correspodre's amb l'abast dels mercats reals, en la mesura del possible. Donat que un govern mundial democràtic és avui per avui una utopia, com assenyala Dani Rodrik a La Paradoxa de la Globalització, el mínim a què es pot aspirar és a un govern democràtic, integrat, d'Europa. Això no impedeix exercir el principi de subsidiarietat, i que les diferents identitats nacionals europees, moltes de les quals se solapen en el territori, es vegin reconegudes.
Això no només és un desig voluntariós, sinó que per efecte de la crisi econòmica, és una necessitat urgent i imperativa. L'actual crisi financera i del deute, ha generat una crisi en la moneda única, que només es pot resoldre amb una Europa unida, integrada i democràtica.
La independència de nous estats membres a partir d'estats que avui formen part de la moneda única, només seria possible precisament si col-lapsés la moneda única i amb ella la Unió Europea, de la mateixa manera que es van crear nous estats petits amb la caiguda de la Unió Soviètica i l'Imperi Austro-Hongarès. Les solucions estatistes estan desfassades, fem una cosa molt més engrescadora i radical: creem una autèntica Europa democràtica i sense fronteres. Posats a fer coses utòpiques, fem-ne una que no només serveixi per mirar-se el melic, sinó que sigui una contribució a fer un món millor.
Aquesta és la lluita important, en la qual es juga el futur del benestar dels catalans, els espanyols i els europeus. Avui no hi ha solucions nacionals. És mentida, en el vocabulari de l'endogàmic món polític català, que l'agenda social i l'agenda nacional siguin la mateixa. Avui l'agenda social és l'agenda europea, la supressió de les fronteres, la creació d'una Europa federal i democràtica. I només en aquesta es podrà realitzar la plenitud plural de la nació catalana, sigui aquesta el que els catalans reals vulguin que sigui.

La pista federal

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò avui d’un manifest federalista que he signat i que em sento modestament orgullós d’haver contribuït a redactar i promoure.

M’agradaria destacar aquests dos paràgrafs:

“En sentim còmplices de les veus que, des d’altres territoris d’Espanya, expressen el seu disgust i impotència davant la imatge monolítica que des de Catalunya alguns projecten d’Espanya, una imatge tan injusta i irreal com la que des de la resta de l’estat  molts tenen de Catalunya. En aquest sentit, és del tot imprescindible que s’engegui un moviment federalista d’abast espanyol, que serveixi també per subratllar que són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen”.

“Avui el principal risc no és que Catalunya (o Espanya) perdi sobirania sinó que anem enrere en termes de democratització, que els ciutadans de tota Europa perdin encara més sobirania davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem per enderrocar les fronteres que queden entre els europeus, en comptes de crear-ne de noves”.

L’article d’avui a El Pais de Ramon Maiz (no vam quedar que no hi havia federalistes més enllà de l’Ebre?) també és molt clar: el federalisme no és una recepta tancada, però ofereix els valors i els ingredients per trobar solucions raonables als problemes de societats plurinacionals (com són la majoria de les societats que se solapen en el continent europeu, i que fan impossible i no desitjable la solució d’un estat-una nació).

El federalisme és escalable (es pot aplicar a escala europea), és a dir, és un projecte que es pot replicar en altres països europeus i entre països europeus. L’independentisme no és escalable (no té sentit pensar que cada entitat auto-considerada nacional es pugui independitzar mentre intentem crear una Europa més unida, integrada, federal i democràtica). La qual cosa prova que el federalisme és consistent amb valors universals. I l’ètica pública només es pot basar en valors universals.

El proper pas: crear un moviment i una campanya federalista a tota Espanya, aglutinant a totes les persones (moltes) que en les darreres setmanes han sortit de l’armari (o aquells a qui per fi s’ha donat veu o s’ha escoltat després de sortir de l’armari des de fa anys) i s’han declarat federalistes.

(El nou manifest ha estat tractat amb expectació i respecte per tots els mitjans de comunicació, i segur que és una fita en un debat civilitzat necessari on tothom es respecti. Tots? No! Un cert diari propietat des de fa moltes dècades d’una certa família aristocràtica, i que portava en el seu títol cert adjectiu fins ben entrada la democràcia, i que no va tenir una edició en català fins ben entrat el segle XXI, ha publicat una nota no signada d’urgència en la seva edició digital, on utilitzava tècniques de periodisme prou conegudes per titllar d’espanyolista el manifest. El respecte als altres no és una virtut que estigui a l’abast de tothom, però alguns potser haurien de recordar que sense la trajectòria professional i cívica d’alguns dels signants del manifest, com López Bulla, Vegara, Molas i tants altres –seria subjectiu que fés esment dels meus pares, que també signen el manifest-  potser avui Catalunya tindria menys llibertat i a l’escola, la universitat i les empreses es parlaria menys en català).

Visca Europa!

Avui la Unió Europea ha guanyat el Premi Nobel de la Pau. Suposo que aquesta decisió despertarà controvèrsia, però a mi em sembla un premi molt ben donat. De vegades es dóna el premi a persones polèmiques, caient-se en la "fal·làcia dels grans homes", pensant que les coses passen gràcies a individus singulars, i no per causa de complexos processos socials on les institucions hi juguen un paper important. El premi a la Unió Europea no és un premi a cap individu, sinó a una idea que porta intentant desenvolupar-se des de fa dècades, una idea difícil de fer realitat, però una idea imprescindible: la de superar les divisions i els nacionalismes que han portat la mort i la misèria a un continent per construir junts un espai avançat de justícia, democràcia i benestar. Superar els estats tradicionals contra la inèrcia del nacionalisme no és fàcil i és una feina a mig fer que està permanentment amenaçada, ara potser més que mai per una duríssima crisi econòmica causada entre altres raons per una unió monetària sense unió política. Tant de bo que no hi hagi marxa enrera i aconseguim aprofundir en la unió política que ens pot salvar. Un continent devastat per les guerres i els nacionalismes té la feina a mig fer: un pas enrera i tot podria enfonsar.se, un pas endavant i podríem fer realitat els somnis de pau i benestar dels fundadors. Com diu David Lizoáin, els sorolls separatistes estan creixent a Catalunya, Veneto i Baviera, entre altres indrets, aparentment ningú vol subvencionar ningú més: "Potser és ingenu esperar la construcció d’una Europa democràtica i federal, en un context de creixents recels mutus. És una possibilitat, si acceptem la premissa Rodrik que els líders europeus abans de tot voldran mantenir la democràcia". Però si estan més interessats en la retenció de les sobiranies restrictives, o bé perdrem més democràcia o perdrem l’euro. Der Spiegel ha parlat aquesta setmana de l'ascens dels egoïsmes de les regions relativament riques d'Europa. Lizoáin es refereix al trilema de Rodrik: amb la integració progressiva dels mercats de capitals deguda a la globalització, aquesta difícilment es pot fer compatible alhora amb la democràcia i la sobirania nacional. La Unió Europea és l'intent més seriós que hi hagi hagut mai per superar el trilema de Rodrik: si construim una democràcia europea, la integració econòmica i l'estat (europeu) del benestar seran possibles. Digueu-me utòpic, però sense aquesta utopia Rodrik és prou convincent: estats nacionals del benestar resultat de la combinació de sobirania nacional i democràcia, d'un costat, i globalització de l'altre, no es poden produir simultàniament (serà per això que cada cop hi ha més independentistes neo-liberals?). Els que donen el premi Nobel també ho veuen així.

"El hombre que amaba a los perros", de Padura

El escritor cubano Leonardo Padura publicó en 2009 la brillante novela "El hombre que amaba a los perros", que he podido leer en las últimas semanas. Se trata de un ejercicio literario absolutamente genial. La narración se construye sobre la base de los hechos históricos conocidos sobre la vida de Leon Trotsky y su asesino, el estalinista catalán Ramon Mercader del Río. Se trata de una novela construida sobre el esqueleto de lo que sabemos de la realidad. El libro da las claves, por ejemplo, de cómo es posible que siendo España, y en particular Cataluña, uno de los países donde más arraigó el trotskismo, a la vez el asesino fuera un catalán. El cruce de mundos entre España, Rusia, Cuba, México y los otros países donde vivieron Trotsky y Mercader ofrece un fresco del siglo XX bajo la penumbra del auge y caída del comunismo estalinista. Aparte de las historias individuales, espeluznantes, de Trotsky y su asesino en la colonia Coyoacán de México en 1940 (en la casa-museo de Trotsky todavía se puede visitar el lugar del crimen), la novela también contiene la historia del narrador, Iván, un hombre triste que no consigue ser un disidente decidido del decadente régimen cubano. Aunque algunas escenas desafían la verosimilitud (como un encuentro de Mercader con Orwell en Barcelona, o un paseo urbano que empieza en la Pedrera y continúa rápidamente en la plaza de la Mercè), el autor consigue mantener la atención del lector en todo momento. Aunque se conozca bien el final de la historia, uno arde en deseos de ver cómo exactamente se va a producir ese final, y lo cierto es que es fácil contagiarse del sudor y el pánico que le entran al asesino cuando se enfrenta con su patética obligación revolucionaria. Un libro impresionante.

Crisi econòmica, populisme i el futur de Catalunya

Excel·lent acte d'Avancem avui a Badalona, com sempre sense faristol i amb molta participació. Han parlat inicialment, a part d'un servidor, Pere Almeda, Emili Ferrando i Laia Bonet. Les meves paraules han intentat parlar de la interacció entre els tres conceptes dels quals parlava la convocatòria:
-Crisi econòmica. Estem davant d'una crisi enorme de deute, provocada en gran part per la ideologia dels mercats desregulats. Es produeix un combat polític per veure com es reparteixen els costos de la crisi i quin tipus de societat n'acaba resultant. És populista pensar que no caldrà austeritat per sortir de la crisi i que no hi ha d'haver cap retallada. Dit això, l'objectiu de l'esquerra ha de ser frenar l'augment de les desigualtats que ja s'està produint amb la crisi. Al s. XIX les principals diferències econòmiques eren les que tenien lloc en la majoria de països entre propietaris i treballadors. Avui les principals diferències són encara entre persones nascudes en uns països o en altres, i per això es produeixen grans corrents migratoris que redueixen la solidaritat internacional entre la classe treballadora que va possibilitar l'origen del moviment obrer al segle XIX.
-Populisme. Les tensions entre treballadors de diferents orígens són explotades per líders populistes i racistes per imposar les seves agendes i deixar els problemes reals sense resoldre. A Catalunya (i a Espanya) les efervescències nacionalistes també tenen un component populista. Populisme és allò que fan els populistes (Chávez, Kirschner, Bossi, Berlusconi, Laporta...), però també els polítics convencionals de vegades hi cauen. Un tret comú és l'aspiració dels populistes de buscar una relació directa entre grans líders i poble comú sense passar per intermediaris. Tot i això, és important jerarquitzar els populismes, no tots són iguals, i convé aïllar els més perillosos. Cal respectar i intentar entendre els votants que recolzen polítics populistes, però ser molt durs amb els polítics que practiquen el populisme més descarat.
-Futur de Catalunya. En aquesta qüestió convé respirar fondo i intentar dialogar, no deixar que les emocions ens impedeixin raonar i buscar l'entesa amb persones que a priori sembli que tinguin idees diferents. Només si som capaços d'entendre que no hi ha dues dimensions (nacional i social) guanyarem la batalla intel·lectual de les idees i podrem ser forts en aquestes qüestions. Les qüestions nacionals són socials, i un component de les qüestions socials és quina es la millor organització de les sobiranies que ens permet assolir una major justícia social.
S'ha produït un debat molt interessant amb participació de moltes persones. La segona vegada que he parlat, després d'aquestes intervencions, ha estat per intentar donar un missatge d'optimisme en dues direccions: per una banda, malgrat les dificultats, som portadores de les idees (socialdemocràcia i federalisme) que han donat més benestar, durant més temps, a més persones, en llocs concrets i amb pràctiques concretes que ens han de servir d'exemple; per altra banda, no és temps de donar-se de baixa de res, sinó de donar-se d'alta de coses noves (trencar carnets no ajuda a construir una cosa nova, i pot implicar llençar el nen petit amb l'aigua bruta de la banyera).
Ha tancat l'acte en Josep Duran, regidor de Badalona, que ens ha recordat que la nostra estelada era la que presidia l'acte (la bandera d'Europa).