Col·lusió d'espardenya

Les trobades polítiques d'estiu són una mica revel·ladores de l'esperit d'una societat. A mi al llarg del temps les úniques que m'han agradat són algunes en les quals vaig participar de jove al Baix Penedès. També m'agrada visitar a un amic meu que estiueja en un petitíssim poble d'aquesta comarca, Saifores. Aquestes trobades que recordo corresponen a una Catalunya que no ha estat possible, però potser van sembrar una llavor que, degudament evolucionada i barrejada amb altres ingredients, altres generacions faran créixer. És la Catalunya de Pep Jai, de Marta Mata, de Joan Reventós (entre els que ens han deixat) i de Raimon Obiols i Martí Carnicer, entre altres. Gent austera, d'una sola peça, poc atractiva per a la premsa rosa i per a la "beautiful people". També vaig anar de vegades a les trobades de Vilopriu, que ja pivotaven geogràficament i mentalment cap a una altra Catalunya, i que en les darreres edicions estaven per al meu gust massa atepeïdes de cotxes oficials. Per això, i perquè vaig passar set anys a l'estranger, vaig fer bastantes campanes de Vilopriu, malgrat la simpatia del seu amfitrió, el malaguanyat Lluis M. de Puig. Per cert, alguns dels que hi anaven en cotxe oficial segueixen anant pel món amb cotxe oficial. La trobada de Carles Puigdemont a Cadaqués que ha estat la riota de tot Catalunya aquest estiu també ha estat revel·ladora. Sobretot ho ha estat d'un fet que sempre ha estat inquietant a Catalunya, però que darrerament ha assolit cotes patètiques: tothom es coneix massa. Això fa que un tendeixi a fer-ho tot amb les amistats. Però si ets el president de la Generalitat i a la teva colla d'amics hi ha dues periodistes promogudes a l'estrellat (molts fins ara ens preguntàvem per quin motiu), un ex-president procliu a estranyes companyies del club de futbol més important (la popularitat del qual, com a les repúbliques bananeres, no va dubtar a posar al servei d'una fracassada carrera política), i el cap operatiu de la policia, en països amb institucions de qualitat la gent es començaria a preocupar. Els clubs de futbol importants són de tots i els seus dirigents haurien de vetllar per la distància respecte al poder, i per la pluralitat. Els mitjans de comunicació importants, públics i privats, haurien de rellegir els manuals d'ètica periodística i recordar el que diuen sobre la proximitat respecte als poderosos. La policia hauria de semblar que no pot ser en cap cas manipulada pel poder polític. A un any suposadament de "la desconnexió" i segons alguns de la creació sense traumatismes d'un nou estat de la Unió Europea, el president de la Generalitat hauria de dedicar l'estiu a negociar amb la Sra. Merkel o el Sr. Junker (si la cosa anés de debò, és clar, i no fós una immensa cortina de fum). Els líders anglesos i escocesos almenys ho intenten (i no se n'ensurten). Els líders independentistes catalans sembla que han llençat la tovallola, i es dediquen a ensenyar les seves vergonyes a l'espera d'un enfrontament legal que reactivi la seva campanya desinflada. Fins fa poc, quan la gent preguntava "com acabarà tot plegat", hom encara es referia a si hi hauria independència o no. Ara ja hi ha tàcitament un cert consens que ens estem referint a si la rectificació serà més o menys traumàtica. El canvi de matís se l'han treballat a pols els dirigents independentistes i la seva colla d'amistats.