Al capítol 29è (el penúltim, ja començant a recopilar) de l’excel·lent llibre sobre Irlanda del Nord “Say Nothing”, traduït al català com a “No diguis res”, apareix un concepte que és de molta aplicació a societats dividides que tenen dificultats per debatre sobre el que els està passant.
El concepte original en anglès de “whataboutery” el presenta l’autor del llibre, Patrick Radden Keefe, no casualment, just després de recordar que l’antropòleg Claude Lévi-Strauss una vegada va observar que per a la majoria de l’espècie humana, i durant desenes de milers d’anys, la idea que la humanitat inclou a tots els éssers humans no existia de cap manera. La designació s’aturava en el límit de cada tribu, o grup lingüístic, o el poble… A continuació explica que, en el període del conflicte violent a Irlanda del Nord (els “Troubles”), es va estendre el fenomen del “whataboutery”. Digues alguna cosa contra els líders protestants i et constestaran: “What about…” alguna cosa que hagi fet un líder catòlic. Algú dirà “What about Bloody Sunday (una matança contra grups catòlics)?” i algú contestarà amb “What about Bloody Friday (un greu atemptat dels fanàtics catòlics)?”. I així amb tot, fent-se impossible el diàleg entre dos sectors d’una societat totalment dividida. La traducció catalana del llibre, a càrrec de Ricard Gil Giner, ha traduït "What About" com “Què me’n dius?”.
Aquesta setmana, veient la CNN, he vist que el concepte de “whataboutery” o “whataboutism” no és exclusiu d’Irlanda del Nord, sino que també és aplicat a la política dels Estats Units. Jake Tapper, un dels presentadors estrella de la cadena, va qualificar de “whataboutism” la resposta del President Trump a les acusacions d’haver instigat una insurrecció violenta. L’encara (a l’hora d’escriure aquest apunt) president va respondre amb un “What about” clàssic: “i què me’n diuen del suport dels demòcrates a les manifestacions violentes del Black Lives Matter?”.
El concepte de “Whataboutery” o “Whataboutism” fins i tot apareix a la Wikipedia en anglès i en castellà i la Viquipèdia en català: “Whataboutism ('I-què-ens-en-dieu-de-isme') és un nom alternatiu en anglès per a la fal·làcia lògica tu quoque, que fou popularitzat per The Economist en referència al seu ús per la Unió Soviètica (URSS) en les seves relacions amb l'Oest durant la guerra freda. La tàctica es feia servir quan algú criticava l'URSS i consistia a respondre: «I què ens en dieu de…», seguit d'algun fet esdevingut a l'Oest que tingués alguna relació amb l'objecte de crítica inicial. És equivalent a tu quoque, o apel·lació a la hipocresia, una fal·làcia lògica que intenta desacreditar el que diu algú indicant que les accions d'aquesta persona no són coherents amb les seves paraules, però sense aportar proves que el seu argument sigui erroni..”
A qualsevol persona que expressi les seves opinions polítiques a Twitter sobre la política catalana, aquesta síndrome del “Què me’n dius?” li resultarà ben familiar.
L’intent de normalització del nacionalpopulisme necessita que els seus protagonistes creguin convençudament que ells no fan ni diuen res anormal, sinó que els valors que els sustenten són tan convencionals com els que no pensem com ells, i per tant si els critiques, en comptes d’argumentar, és freqüent que et diguin que en el fons fan com tu. Així poden estendre una idea de falses equivalències. Ells justifiquen que fan coses totalment fora del normal perquè… són tan normals que són com les que suposadament fas tu: i què me’n dius de la policia espanyola, de la repressió, dels GAL?... Sense entrar mai a aportar proves que l'argument que no els ha agradat sigui erroni.
Això si tens sort i no reps directament insults, o atacs ad hominem. Diferents versions dels comentaris tipus “i tu més” o “i què me’n dius” són freqüents entre persones que no troben aguments però que mantenen un mínim d’educació que els impedeix insultar directament. Podríem posar molts exemples (encara que arriba un moment que deixes de mirar comentaris perquè ja no n’esperes res), però per posar-ne un de recent, l’altre dia vaig tuitejar l’editorial de Federalistes d’Esquerres (contundent i encertat) explicant que la decisió del govern català de suspendre unes eleccions convocades, a més de ser de dubtosa legalitat, era patètica i anti-democràtica. L’editorial està molt ben argumentat, però pot ben ser que algú no hi estigui d’acord. En comptes d’entrar en un intercanvi d’arguments, una persona (un tal JoanB –això és tot el que sabem d’ell, a part que per tota presentació a Twitter té una bandera) va respondre el meu tuit dient “Per a vosaltres, enderrocar un govern elegit democràticament a les urnes per el poble Català, es antidemocràtic?” (la falta d'ortografia la va fer ell).
Suposo que el tal JoanB es refereix a l’aplicació de l’article 155, que va suspendre de les seves funcions al govern català a la tardor de 2017 per incomplir les seves obligacions constitucionals. Aquest article de la Constitució espanyola, homologada internacionalment, aprovada per una inmensa majoria d’espanyols i catalans, i reformable, està copiat d’un article de la Constitució alemanya. Es va advertir als líders inependentistes que el que feien encaixava amb l’article, es van fer servir els procediments reglats, i es va aplicar. I es va aixecar quan el Parlament de Catalunya, elegit democràticament, va elegir dintre de les regles del joc, un nou govern.
Però és igual, està clar que les persones que entren en el “whataboutisme” no tenen cap interès a entrar en un debat sobre fets que tothom reconegui com a fets, entre altres coses perquè cada vegada més cadascú té els seus fets.
Per a mi, cada vegada que algú es prengui la molèstia de contestar-me amb un insult, un atac personal, un “i tu més” o un “what about”, estaré entenent que els meus arguments són impecables. Si em responen adequadament, i fan servir algun contra-argument seriós i real, no tindré cap inconvenient (si arribo a llegir-ho) a establir un diàleg. Si s’allarga, fins i tot al voltant d’una cervesa, sempre que sigui en lloc i horari legals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario