Els darrers discursos de l’any de Pere Aragonès i de Pedro Sánchez ens il·lustren clarament quines són les prioritats de cadascun. Mentre el segon ofereix mesures (totes elles debatibles) per protegir les persones en moments de dificultats, el primer segueix enfangat en l’obsessió plebiscitària. Són ja més de 10 anys de governs catalans sense proposar res que millori l’autogovern i la qualitat de vida, mentre se succeeixen les crisis i el món no para d’evolucionar al voltant nostre.
La retòrica progressista d’Aragonès, encara que emesa amb poc convenciment (preval el referèndum, l’amnistia, els represaliats), no pot amagar la curiosa barreja de populisme de dretes i d’esquerres que és el procés.
La infrastructura dels greuges i el ressentiment: això és el que el PSC vol eliminar, i no l’administració autonòmica, que la volem millor. Per això volem acordar uns comptes públics diferents del pressupost conservador i continuista que el govern minoritari d’ERC vol imposar.
Després de la consulta de Mas, Donbas, Crimea, les plebiscitàries, el Brexit, Colòmbia, l'1-O, el referèndum de Musk... la gran novetat d'Aragonès per a 2023 és... un referèndum! En un post anterior ja vaig fer referència als articles d’Arbós que tothom hauria de llegir abans de parlar de la Llei de Claredat canadenca.
Hem passat d’”aquest serà l’any de la independència”, etc. a “aquest serà l’any per donar forma a la proposta catalana d’acord de claredat” que com a afirmació és menys clara que les anteriors.
Puigdemont i Torra eren un disbarat tan gran, que amb el seu petit i confús gir moderat Aragonès i Junqueras ens semblen estadistes, però el que van fer i el que proposen no els allunya gaire del perfil d’un nacionalisme oportunista. Els actuals dirigents d’ERC van ser també els co-dirigents (junt amb Puigdemont) del Procés. Surten a totes les fotos del que va pasar entre 2014 i 2019, i que ens va portar al caire del conflicte civil, sense assolir absolutament res per a la ciutadania i les seves institucions col·lectives.
Aragonès un dia va al concert de Serrat (s’agraeix), i al dia següent diu que la gran cosa del nou any serà que ens tornem a comptar, a veure quantes ovelles blanques i quantes ovelles negres hi ha. Si segueix per aquest camí, pensarem que la principal diferència entre ell i el seu predecessor, és que Torra ens comparava amb Eslovènia i ell amb Montenegro, quan tant Eslovènia com Montenegro formen part de la tragèdia dels Balcans, les guerres de Secessió de Iugoslàvia, la creació en cadena (potser no finalitzada) de nous estats a quin més ètnicament pur, autèntiques etnocràcies envoltades de sang, fanatisme i referèndums.
Sánchez a part de prioritzar la protecció de la ciutadania va explicar millor que altres vegades la seva posició sobre Catalunya. No són temps de compartimentar sobiranies sinó de compartir-les en el marc europeu; el “procés” s’ha acabat però el “conflicte” no, ve de lluny i seguirà. Jo potser no hagués fet servir la paraula conflicte, a no ser que acceptem que en societat tot és barreja de conflicte i interès comú (també dintre de Catalunya). L’estat som tots, també la Generalitat.
L’entrevista del periodista Zarzalejos al catedràtic López Basaguren a El Confidencial fa una proposta de com enfilar l’agulla federalista en el mig i llarg termini en aquesta barreja de conflicte i interès comú. Parlar d’aquestes coses també és parlar dels problemes que preocupen a la ciutadania, com explicava recentment l’ex primer ministre britànic Gordon Brown quan exposava com reformar les institucions de govern per resoldre millor els problemes socials. O això, o deixar-nos emportar pel “Visca nosaltres”.
Bon any nou a tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario