El President de la Generalitat, Pere Aragonès, governa amb el suport de només 33 diputats sobre 135, degut a la divisió de l’independentisme. Però la seva formació política és co-responsable de la paràlisi de Catalunya en els 10 darrers anys, per haver recolzat i co-pilotat el “procés”, que ens ha portat a un retrocés en polítiques socials, energètiques, educatives i sanitàries.
El desig d’”ampliar la base” ha portat a ERC a intentar mostrar un rostre més pragmàtic, sens dubte ajudada per la deriva legitimista i trumpista de l’entorn de Puigdemont i el nucli dominant a Junts. Però aquest rostre més pragmàtic es tradueix de manera molt lenta en polítiques útils que reflecteixin que s’és realment conscient dels errors i disbarats comesos (de fet, en un dels errors, el del “dret a decidir”, s’insisteix amb contumàcia, com s’argumenta més avall). El ritme caribeny amb què es prenen les coses del món real, l’il·lustra que no han tingut cap problema a retardar de nou l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, com si no hi hagués urgències socials, educatives i sanitàries a Catalunya.
Les dificultats que té el partit d’Aragonès i Junqueras per adoptar una línea coherent no són cap novetat. És curiós que des d’ERC es digui que el PSC ha canviat molt (el PSC va treure els mateixos escons al 2021 que al 1980, repartits igual al territori), quan ells han tingut líders tan diversos i contradictoris com Barrera, Hortalà, Colom, Carod i Junqueras (si ens limitem a la darrera etapa democràtica). I que està avui liderat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, dos dels màxims responsables del salt al buit de 2017 que ens va portar al caire del conflicte civil. Seria bo que ERC arribés a acords estables amb altres formacions polítiques, en comptes d’intentar fer cabre la “Catalunya sencera” en el seu governet de 33 sobre 135, però abans haurà de seguir lluitant amb si mateixa per aconseguir seguir una línea coherent i sobretot realista.
Té raó Arseni Gibert quan diu que, en comparació amb el que han fet i proposat els darrers 10 anys, la proposta d’Aragonès d’una Llei de Claredat per a Catalunya, semblant a la que es va aprovar al Canadà per al Quebec, és un pas endavant. Però que sigui una proposta millor que els disbarats proposats al llarg del “procés”, no la converteix en una proposta ni desitjable ni realitzable.
La idea del dret a decidir, o del referèndum com a solució miraculosa, ha envellit malament a Catalunya (després del desastre del Brexit, les “plebiscitàries”, les dues consultes il·legals, els referèndums putinians a Ucraïna, etc.), però darrerament ha tingut una petita resurrecció amb la proposta d’Aragonès d’importar la Llei de Claredat. Fins i tot un conegut columnista, que almenys al 2013 ja deia que la “consulta” (l’eufemisme que es feia servir en aquella època) era l’única solució possible (hi ha hagut ja consultes, que no han solucionat res), ara diu que hi haurà autodeterminació, i concretament la situa en la propera legislatura, quan Sánchez torni a necessitar els vots d’ERC. Si el PSOE torna a governar, podrem avaluar la seva predicció. El que no diu el columnista és com s’ho faria qualsevol govern (fins i tot si al govern espanyol només hi hagués Podemos i ERC) per saltar-se la Constitució espanyola que, com totes les constitucions escrites de les democràcies dels països desenvolupats (inclosos tots els països de la UE) impedeix el dret a la secessió d’una part del territori.
Per a mi, la principal autoritat a Catalunya en relació a la Llei de Claredat és el Catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós. No només és expert acadèmic en qüestions constitucionals, sinó que és una de les poques persones a Catalunya que sap de què parla quan parla de Canadà, un país que ha visitat i estudiat, i amb el qual està en contacte permanent a través de la seva vinculació amb la Fundació Canadà. És a més amic personal de Stéphane Dion, “pare” de la Llei de Claredat.
Les opinions i análisis d’Arbós respecte a la Llei de Claredat i el seu hipotètic transplantament a Espanya estan recollides en un article a El País i un altre a la Revista Idees. Qualsevol intent seriós de defensar el traspàs a Catalunya de la Llei de Claredat, hauria d’explicar quin dels arguments d’aquest gran expert és incorrecte. En els dos articles, deixa clar que la Llei de Claredat no té encaix constitucional a Espanya. És a dir, que per a fer quelcom semblant, s’hauria de reformar la Constitució espanyola, i que per tant no pot importar-se la llei canadenca o res semblant mitjançant un acord entre un govern central i un d’autonòmic.
Arbós aprofita aquests articles, de lectura obligada, per desfer alguns mites sobre la Llei de Claredat i els confusos referèndums anteriors que la van motivar. Ni els referèndums anteriors van ser “acordats”, ni la Llei de Claredat ha servit per fer-ne cap de nou. A més, la llei ni reconeix el dret a l’autodeterminació, ni dóna seguretat jurídica, perquè assenyala que el legislatiu canadenc dictaminarà amb posterioritat al referèndum, si la pregunta era clara i l’eventual majoria resultant era també suficientment clara. “Més que buscar la claredat, aquesta llei busca la indefinició perquè el govern federal trobi un argument per negar-se a negociar”, diu Arbós. La Llei de Claredat és l’instrument que els federalistes canadencs van trobar, en el marc de les seves institucions, per evitar que es tornessin a fer referèndums sobiranistes, cosa que de moment han aconseguit. No ha estat un instrument per fer cap referèndum, sinó perquè es deixin de fer. Ni és més clar que la Constitució espanyola actual.
Si les Constitucions escrites de les democràcies del món no reconeixen el dret a la secessió ni contemplen referèndums que facilitin la separació territorial és per bones raons. En el cas català, suposant que es pogués algun dia fer legalment, es donarien els mateixos problemes d’indefinció, inseguretat jurídica i inestabilitat econòmica que han afectat al Brexit: què estaríem decidint exactament? A l’hora de votar, sabríem què passa amb la pertinença a la UE, a la zona euro, a l’espai Schengen? De tot això, i dels països als quals podríem entrar amb passaport català: què se’n diria al referèndum? Petits detalls sense importància en els quals no sé si hi ha pensat Aragonès quan fa la seva proposta d’autodeterminació i claredat (encara que la Llei de Claredat, i la sentència del tribunal suprem canadenc que la va precedir, com explica Arbós, neguen el dret a l’autodeterminació).
Stéphane Dion, el “pare” de la llei de Claredat, no la recomanava en absolut per a Catalunya, en una conversa que vam tenir al 2014, i recordava que Escòcia i Canadà eren excepcions, perquè el seu marc institucional no impedia fer referèndums sobiranistes (encara que sota condicions molt diferents en aquests dos països). Arbós recorda que la reputació de pragmatisme del Regne Unit, que en el passat era un efecte moderador de la discrecionalitat que permet el sistema britànic, s’ha erosionat precisament pel populisme del Brexit. Aquest mateix populisme és el que ha animat les expressions menys realistes del “procés”, i que tenen i pel que sembla segueixen tenint en la democràcia plebiscitària un dels seus instruments i mites preferits.
Les idees de la consulta i el dret a decidir, després ja quan ens vam deixar d’eufemismes convertits en referèndum i autodeterminació, són el que el Tribunal Suprem del Canadà anomenaria “idees superficialment convincents”. Però que transplantades al cas català i espanyol, com diu el Prof. Arbós, no tenen altre objectiu que contribuir a generar un “framing”, un marc mental que segueixi posant en el centre una independència divisiva (en comptes de la rendició de comptes per les polítiques públiques), que és impossible en el marc de l’Estat de Dret i d’una democràcia ubicada en el nucli més integrat de la Unió Europea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario