Mentre s'esfilagarsaven les estelades

Moltes esteladades s’han esfilagarsat i s’han descolorit en els darrers anys. L’ocupació de l’espai públic per part dels sectors secessionistes és menys abusiva que en el passat. Però un tomb d’estiu per la Catalunya interior és un bon recordatori, almenys per a aquest metropolità que veu pocs indepes durant l’any fora de Twitter, del suport que encara rep l’independentisme en molts sectors de la nostra societat.

Aquest independentisme té entre les seves expressions una d’antipàtica, que es va manifestar el dia 17-A a Barcelona, quan un grup de persones, amb la solidaritat de la presidenta de Junts, Laura Borràs, va interrompre un minut de silenci per a les víctimes del terrorisme, brandant teories conspiratives desautoritzades per la policia (incloent els Mossos d’Esquadra), la justícia i els mitjans de comunicació (però no pels dirigents independentistes). El que va passar a la Rambla aquest estiu és un incident extrem, i molts independentistes se n’han distanciat sincerament. Aquest distanciament és quelcom positiu i un pas endavant. Però que sigui un incident extrem no vol dir que sigui extraordinari, sinó que és fruit d’una cultura política que s’ha anat cultivant en els darrers anys, la cultura hispanòfoba i conspiranoica, que no té problemes a anar dient coses encara que la veritat les desmenteixi.

El nacionalisme és entre altres coses la gestió de l’odi: una pluja fina i tempestes ocasionals. Com fa dir-li Ibáñez-Fanés a un dels seus personatges quan li parla al President Capgràs (Jordi Pujol) a “Infern, Purgatori, Paradís”, “L’odi tu sempre l’has sabut gestionar. Amb tu sempre he pensat que la política era l’organització de l’odi. No un odi salvatge, sinó un odi fi, escampat com un polsim, delicadament articulat com un manual per a l’ensenyament secundari”

Els responsables de la tempesta del 17-A no només són els protagonistes d’aquell dia, sinó també alguns que se n’avergonyeixen, però que han anat conreant la pluja fina durant molts anys, recolzant presidències demencials com les de Torra o Borràs, permetent subvencions a l’Institut de Nova Història (INH), o repetint encara avui que Espanya expolia una colònia anomenada Catalunya, o que aquesta seguiria automàticament a la UE en cas de secessió. L’INH diu coses tan descabelladles, per exemple, que quan algú diu un disbarat tan gran com que la Guerra espanyola de 1936 va ser una guerra contra Catalunya, sembla la cosa més normal del món. Davant d’això, algunes persones segueixen practicant l’equidistància, però per estar a missa i repicant, un se n’ha d’anar quasi més enllà de VOX per posar un extrem que ens faci mantenir una centralitat entre els extrems d’aquí i “l’altre costat”. I fer la puta i la Ramoneta encara avui és un suport més valuós per a l’independentisme desestabilitzador que el suport que pugui rebre d’un guitarrista excèntric, hispanòfob i conspiranoic que es creu progressista perquè canta Bella Ciao.

Mentre les estelades es descolorien i s’esfilagarsaven, els problemes del món es posaven seriosos. Hem de tornar a la normalitat com ve reclamant Salvador Illa, però la normalitat avui no és la d’abans del Procés, sinó que, com ha dit Macron, la normalitat avui és una successió de crisis (financeres, epidemiològiques, bèl·liques, climàtiques, socials, energètiques, macroeconòmiques), que tenen un denominador comú: totes ens afecten i no n’hi ha cap que es pugui solucionar des d’un sol país, ni des de la lògica de la sobirania nacional, o des de la simplicitat del populisme.

Mentre les estelades es descolorien i s’esfilagarsaven, la població de Catalunya també es feia més diversa. Potser moltes reaccions delirants s’expliquen perquè alguns sectors veuen amb angoixa com, a moltes poblacions de Catalunya, la gent és més heterogènia, i no només parla català i castellà (cosa que ens hauria d’enorgullir), sinó també l’anglès (en algunes empreses, o entre visitants i turistes, i a la industria turística, que la pandèmia ens ha recordat com necessitem), i altres llengües que no entenem. Allò que alguns veiem com una riquesa, altres ho veuen com una amenaça.

Aquest independentisme que ha mostrat el seu pitjor rostre segueix tenint molts suports, especialment a la Catalunya interior. No s’ha de renunciar al diàleg amb ningú. Però aquells que prefereixen seguir-se donant cops a la paret i no tenen temps de mirar la realitat, ho posen difícil. Si sobreviuen a tantes concusions, i miren a les coses, han de trobar estructures que els permetin reenganxar-se a la realitat, institucions que mostrin el seu funcionament normal… tenint en compte que la normalitat avui és fer front a reptes extraordinaris, colze a colze amb la resta de persones d’Espanya, Europa (que com ha dit Jaume Duch, no només és un lloc, sinó també una idea) i el món.

Molta gent ha vist que amb certes coses comença a fer una mica de peneta estar a missa i repicant, jugant a la puta i la Ramoneta, dir que els dos costats tenen part de raó… Hi ha coses que no tenen dos costats equiparables, hi ha moments que el “whataboutisme” no dona per més. No es pot ser equidistant entre la realitat complexa i les creacions de la industria de l’odi.

Si no aturem la pluja fina de l’odi i la mentida, si no per sempre almenys la majoria dels dies, i no s’obren clarianes de diàleg i racionalitat de forma estable, serà difícil prendre consciència col·lectiva de la gravetat dels problemes que ens afecten. Aquests només tenen solució en una lògica de col·laboració i actuació pública concertada, amb governs d’alta capacitat a tots els nivells, i que s’entenguin.