D'on no n'hi ha no en pot rajar

Hi ha moments decisius on un es mostra tal com és, no pot enganyar. A mi em passa quan veig segons quins partits de futbol. Jo sóc així, ho sento. Li va succeïr a Aznar un 11-M i també als dirigents independentistes i a bastants militants, a la manifestació que havia de ser en solidaritat amb les víctimes del 17-A. Com ha dit Roberto Toscano a La Repubblica, el nacionalisme ha mostrat la seva manca de solidaritat.

Quan un amic em va dir que el cap de gabinet de Puigdemont havia esborrat un tuit el dia després dels atemptats dient que si Catalunya fos independent tindria més mitjans per lluitar contra el terrorisme, vaig pensar que potser el meu amic s'havia cregut una exageració, que no podia ser que estiguessin de veritat pensant a fer una utilització tan barroera dels atemptats. Però quan el dia abans de la mani vaig veure Puigdemont escalfant la mateixa amb unes declaracions contra Rajoy (per a les quals podria haver esperat 24h) ja vaig veure que el que era un il·lús era jo.

Jordi Sánchez diu que van ser xiulets als hipòcrites. Com que recordo a Sánchez venint a demanar subvencions a l'alcalde Maragall per als seus projectes polítics, i recordo el to de la conversa com si fós ahir, no puc prendre'm seriosament una acusació d'hipocresia quan ve d'ell. Recordo que Maragall li va preguntar quina incidència tenien els seus projectes d'esquerra catalanista en un lloc com Cornellà (per posar un exemple), i veig que 25 anys més tard aquest és un problema que Sánchez encara no ha resolt. Sí que ha resolt el de guanyar-se la vida, encara que no sé si de forma tan transparent com els que sí que ens hem pres la molèstia mentrestant de tenir una carrera no estrictament política.

Parlant d'hipocresies, Oriol Junqueras va contradir Ada Colau, que va dir que no li semblava oportú portar banderes a la manifestació. També va dir que els atemptats no havien d'interrompre el procés democràtic i tal (com diria el mític Claudi Pérez). Això no va afectar pel que sembla a Pablo Iglesias i Xavi Domènech, que mentrestant, hores després de la manifestació tenien un curiós sopar amb el mateix Junqueras a casa d'un empresari (Jaume Roures) dels grans mitjans de comunicació oligopolístics relacionats amb el món de l'esport internacional, suposo que bon coneixedor dels contractes mediàtico-esportius en llocs com Miami, Qatar o Brasil. No crec que estiguessin planificant la imminent independència de Catalunya.

Sánchez i Junqueras tenen una cosa en comú (a part de liderar un moviment populista de rics), que és vox populi a la UAB: són acadèmics frustrats que no obstant donen la imatge de ser persones intel·ligents. Sánchez no sé per què, potser perquè no riu mai. Junqueras sembla que és perquè no llegeix quan parla. Jo preferiria que ho fés. Però el mateix fa Trump i el mateix fa Boris Johnson, i ningú els pren per intel·ligents (fora de la seva tribu, és clar). Igual que el president USA, abans de ser polític Junqueras va presentar una mena de reality show (en aquest cas sobre història de Catalunya). Jo auguro que quan la política el deixi a ell, acabarà fent de show man, probablement com Alex Salmond (un polític nacionalista, en aquest cas escocès, d'un oportunisme semblant a Junqueras) fent de si mateix. Mentre milers de ciutadans creien que assistien a una ben intencionada manifestació de dol i solidaritat, altres anaven per feina i per negocis. Esperar solidaritat del nacionalisme és inútil. D'on no n'hi ha, no en raja.