Després va venir la manifestació de l’onze de setembre.
Entre els anomenats sectors més catalanistes del PSC jo em vaig quedar en
minoria, per no dir en solitari, restant a casa aquell dia. Però crec que vaig
estar entre la majoria dels votants i militants socialistes que es van quedar a
casa. Ens vam quedar a casa perquè som “unionistes”? Sisplau, companys…
El meu catalanisme té dos límits: un, allò que puguin acceptar
els treballadors catalans que han nascut en altres terres i que estan
compromesos (la immensa majoria d’ells) amb la normalització de la llengua
catalana, i per això entre moltes altres raons em sembla tristíssim que s’alimentin polèmiques del tipus “socialistes
de Girona contra socialistes de l’Hospitalet” sobre el catalanisme (si fós per
qualsevol altre tema no em semblaria malament); i l’altre límit del meu
catalanisme, aquell que es pugui explicar a persones d’altres països i aquests puguin
entendre. Si el nostre catalanisme supera aquests dos límits, sospito que
alguna cosa s’està fent malament, i crec que darrerament s’han superat. El
catalanisme també s’ha de renovar.
Avui crec que, mesos després de l’onze de setembre i de les
elecions de novembre, qualsevol observador objectiu pot constatar que la campanya del dret a decidir
(tal com s’ha planetjat) va contra les roques i que l’única sortida viable, i
alhora ambiciosa, ha d’estar basada en els principis, la tradició i el model
dels països federals. El federalisme no és una cosa del passat: Canadà i Suïssa
són el passat? Volem que Europa sigui el passat? No volem que la globalització
estigui dominada per una governança progressivament sense fronteres? El
federalisme no és una església centralitzada, però no per això podem
entretenir-nos massa en debats teològics. Cal abandonar els estereotips i
col·laborar, primer entre nosaltres, i amb els braços oberts i esperit de
concòrdia amb l’Espanya progressista i il·lustrada (només des del xovinisme i
els prejudicis es pot afirmar que aquesta no existeix).
Modestament crec que l’objectiu no ha de ser fer una Syritza
a Catalunya, sinó crear una situació on una Syritza no sigui necessària, perquè
l’organització de les tradicions polítiques que han donat més benestar a més
gent durant més temps (la socialdemocràcia i el federalisme) es reformi per
tornar a representar amb solvència els sectors més vulnerables de la
societat. No és una qüestió de, per
compensar, parlar una mica més de “l’eix social”. L’eix social és tot: quan
s’alimenta el món artificial del sobiranisme dominant s’està contribuint a
trepitjar l’eix social, narcotitzant una potencial mobilització de la societat
contra el neoliberalisme i la corrupció (i altres atemptats a la democràcia, com el segrest dels mitjans públics audiovisuals) de CiU. El projecte
social és deixar de fer el joc al nacionalisme populista i treballar per una
proposta institucional que faci possible avançar democràticament i ràpidament
cap a una Europa integrada i federal, amb respecte a totes les identitats, amb
harmonització impositiva, alta pressió fiscal
i sense escletxes per al frau fiscal. No hi ha millor projecte social
que el federalisme.
Seguim necessitant més socialdemocràcia i més federalisme, i
no més populisme i més aïllacionisme. Com es diu en francès, de vegades “il
faut reculer pour mieux sauter”: de vegades convé parar-se a pensar, i fer un
pas enrera, per “avançar” amb més força, amb més gent, i des del seny, no des
de la flamarada. Jo de moment, posats a quedar-me en minoria i ser un militant
de base incòmode, prefereixo fer-ho directament al PSC, o si estigués a
Anglaterra al Partit Laborista, a Alemanya al SPD i a Itàlia al Partit
Democràtic, que sé què són i, amb tots els seus defectes, que són molts (i no recents), són
millors que les alternatives. I prefereixo dedicar-me també a la mobilització
del federalisme, que estic segur que adquirirà més força en els propers mesos.
Però a la trobada de Sant Feliu de Codines de fa un any on es va presentar
Avancem hi havia molta gent il·lusionada, i em resisteixo a pensar que tot allò
serà recordat com una via morta. Avanceu, doncs, però amb seny, i segur que ens
anirem retrobant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario