L’actor humorístic Toni Albà ha tingut una trista i
desafortunada aparició en el gurigall polític català suposadament seriós,
airejant que no pretenia anar a veure una obra de teatre perquè la seva actriu
principal, Carmen Machi, havia signat el manifest de federalistes espanyols que es va donar a
conèixer durant la passada campanya electoral, reaccionant positivament a la crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ha estat una intervenció més pròpia
de la caça de bruixes o de la inquisició, que per sort està lluny de ser
compartida per la immensa majoria d’independentistes. El fet que això es pugui produir,
i que ho protagonitzi una persona del “mainstream” mediàtic català, no deixa de
ser profundament preocupant.
Les paraules de Toni Albà, que ha requerit de diverses
iteracions i la reacció ferma de demòcrates com Lluis Pasqual, fins a demanar
disculpes amb la boca petita després d’insistir diverses vegades en la mateixa direcció,
es poden seguir per exemple al diari Ara, i no requereixen de gaires comentaris
addicionals.
No val la pena rebatre els arguments, si és que es volen
considerar tals. Jo creia que havíem quedat que el problema és que no hi havia
federalistes, donant a entendre que tant de bo que n’hi hagués. Quan en surten,
se’ls tracta d’indesitjables. És totalment secundari que, a diferència del que
diu Albà, el manifest signat per l’actriu sí que reconeixia el dret a l’autodeterminació.
Aquest dret és tan discutible com molts d’altres, i si realment l’actriu l’hagués
atacat el comportament d’Albà seria igual de reprovable. Pretendre que no és ideologia
el dret a l’autodeterminació i que suposadament sí que ho és el federalisme,
revela un essencialisme que fa el debat racional, desitjable en qualsevol
societat democràtica, molt difícil.
Una reivindicació de moment pacífica s’està veient acompanyada massa sovint d’una disminució substancial en la
qualitat de la nostra democràcia.
Els federalistes molestem, i alguns prefereixen un món de “sobiranistes”
contra “unionistes”. Per cert, aquesta darrera paraula és totalment aliena a la
tradició política catalana i ha estat introduïda recentment per introduir un element
de maniqueisme que només pot interessar a aquells que voldrien que Catalunya
fos una societat dividida i enfrontada per raons d’identitat i no per raons
relacionades amb la lluita contra les creixents injustícies socials que afecten
a la nostra comunitat.
Els que creuen que sumar-se a les reclamacions independentistes
o sobiranistes és necessari com a mitjà per assolir un millor tracte per a Catalunya,
haurien de reflexionar, em sembla a mi, sobre si la fi justifica no només els
mitjans, sinó les conseqüències no desitjades d’aquests mitjans, com és la
deriva cap a una democràcia de baixa qualitat i una societat on les més
elementals llibertats individuals es poden posar en qüestió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario