Un vot Catalunya enllà

Un projecte per a Catalunya basat en els principis i la tradició federalista (de sòlides arrels) que tingui com a referent de futur una Europa unida i democràtica i com a referent de present alguns dels països més exitosos del món, com Canadà, Suïssa, Alemanya, Austràlia i els Estats Units. Un projecte que no es pensi que estem en un altre continent i en un altre segle, sinó que sigui conscient de la realitat sociològica, geogràfica i històrica de la Catalunya plural d'avui, i que vulgui mirar al futur amb una mà estesa a la resta d'Espanya, amb la qual ser exigent en un futur federal, plurinacional i multi-língüe. Aquest és el projecte per al qual jo votaré el proper diumenge. No crec que per aconseguir aquest horitzó calgui caure en el populisme xovinista en què sovint cauen les forces nacionalistes, populisme que té conseqüències molt negatives per a la qualitat de la nostra democràcia i la convivència social.
No m'agrada la deriva burocràtica que ha seguit el partit socialista no en els darrers anys, sinó en les darreres dècades, i he combatut aquesta deriva durant tots aquests anys, i la seguiré combatent a partir del proper dilluns. Però una cosa és una deriva burocràtica i una altra cosa és una força política de dretes que s'aprofita i alimenta de forma oportunista i anti-democràtica dels sentiments nacionalistes d'una part important de la població.
Jo no vaig anar a la manifestació del 11 de setembre perquè no sóc nacionalista, i de vegades m'he sentit tractat com si jo hagués estat l'únic que no hi va anar (també per part de membres dels sectors catalanistes del PSC amb els que col·laboro, que influïts per la pressió social han arribat a creure's que el federalisme era una cosa del passat i que de federalistes no n'hi havia enlloc, potser perquè no havien llegit a temps articles com els d'Alvarez-Junco i Fradera o el d'Ignacio Torreblanca). Crec que bona part de la resta de com a mínim 6 milions de catalans que no hi van anar se senten igual. Molta gent hi va anar i altres sense anar-hi hi van simpatitzar i mereixen tot el respecte, com el mereixem els altres. Però la força política que ha convocat les eleccions dos anys abans del que toca ha fet servir la mobilització sobiranista com a cortina de fum per ocultar el fracàs absolut de la seva gestió (incloent la involució en el control democràtic dels mitjans de comunicació), la seva mancança absoluta de solucions equitatives a la crisi, els seus pactes amb el PP aquí i allà, i greus casos de corrupció (anteriors a les portades del diari El Mundo d'aquesta setmana, i que aquestes portades més aviat han aconseguit ocultar).
Malgrat els intents d'alguns insignes economistes per vendre els avantatges econòmics de la independència, molts altres economistes (que estimen Catalunya tant com els primers) han reaccionat amb arguments molt més clars i convincents, i la comunitat econòmica internacional, la que probablement més ens interessa, com els inversors o el setmanari The Economist, no s'han cregut aquests avantatges.
Les coses dolentes s'han de jerarquitzar. N'hi ha dolentes, i n'hi ha d'horroroses i perilloses (no la independència, que no és ni bona ni dolenta en sí -jo només dic que crec que hi ha una idea millor: el federalisme-, sinó la utilització populista i oportunista del nacionalisme per part de la dreta). El segle XX hagués anat millor si aquesta jerarquia s'hagués tingut més present. Encara estem a temps de construir al segle XXI una Catalunya que sigui respectada a tot Europa (per exemple, que algú rebi al seu president quan va a Brussel·les), que miri més enllà del seu melic i que contribueixi amb una mà estesa a resoldre els greus problemes que afecten a tot Europa, que ningú pot resoldre en solitari, i que només podrem superar amb més integració i menys fronteres en tots els aspectes.