Un estat és avui dia a Europa quelcom difícil de definir: és
una hisenda propia? És un ens que pot tenir un rei aliè i una moneda
compartida, que pot fins i tot prescindir d’un exèrcit propi, ara que ja els
estats no tenen ni política monetària ni fiscal? Si això és un estat, cal fer
tants escarafalls? Molts creuen que sí. Molts creuen que no.
Amagada darrera el soroll i les banderes i les
simplificacions dels nacionalismes, jo hi veig una oportunitat per a l’esquerra
catalana, buscant un diàleg entre els sectors més lúcids que van donar suport a
la manifestació i idèntics sectors entre els que no li van donar suport.
Tinguem més o menys estructures d’estat i siguem més o menys
independents, amb Espanya seguirem compartint dos idiomes (perquè que jo sàpiga
valencians i balears no volen independitzar-se) i llaços històrics i emocionals
(Pasqual Maragall solia dir que Espanya forma part de Catalunya), almenys en
una part important de la població, en la qual m’incloc. Espanya o el que quedi
d’ella seguirà estant a l’Europa de la qual sembla que no volem marxar.
La dimensió social inclou la nacional. La societat és una.
Com explicava en els seus llibres Ernest Gellner, el nacionalisme és una pulsió
molt arrelada en totes les societats, que serveix en les societats modernes per
aconseguir una cohesió que facilita la cooperació (sovint i per desgràcia, contra
altres pobles, o per buscar bocs expiatoris en altres pobles) i l’intercanvi.
Els grups socials utilitzen l’eina de la identitat per aconseguir cohesió i
reforçar si poden els seus interessos econòmics. És absurd fer veure que es
pensa en les qüestions socials i nacionals com si fossin dimensions
independents (en matemàtiques o estadística en diríem ortogonals). Les
sobiranies i les fronteres són instruments fonamentals del marc institucional,
que serveixen per resoldre o empitjorar els problemes col·lectius, socials.
Quan dic això, em situo en les antípodes dels que diuen que cal ser socialista
i nacionalista al mateix temps. Crec que cal subordinar (és a dir, posar al
servei) la dimensió nacional a les prioritats socials. Però precisament per
això, cal parlar, treballar, les qüestions nacionals (tenir un “projecte
nacional”) en la direcció de trobar solucions a les qüestions de sobiranies i
identitats , per avançar cap societats més justes i harmòniques.
La llibertat i la independència si que són ortogonals. Per
això em poso molt nerviós quan sento dir a algunes persones que Catalunya ha de
caminar cap a la seva llibertat amb la independència. No és per res, però l’únic
obstacle que impedeix que gaudim d’una llibertat suficient és que moltes
persones no tenen els mitjans econòmics i materials per ser lliures, i no
veig amb cap certesa que un procés d’independència pogués millorar això. Alguns
països s’han independitzat per empitjorar la seva llibertat. Altres l’han
millorada. Però no hi ha cap relació entre llibertat i independència, en
general. Aquestes sí que són ortogonals.
A Catalunya, si algú sap posar l’estratègia nacional al
servei d’objectius socials (en aquest cas, de part de la societat) és CiU. Mas dirà que allò que fa ja és l’estat
propi, potser fins i tot farà una consulta d’estar per casa, però no busca
realment un referèndum de secessió. Si el busqués es plantaria amb el PP i li diria
que no negocia res amb ells (ni la reforma de les teles, ni les retallades, ni
l’Ajuntament de Badalona, ni la Diputació de Barcelona) fins que accepti
reformar la constitució per introduir-hi un referèndum d’autodeterminació vinculant.
Jo francament, estic estupefacte que encara hi hagi independentistes que
realment confïin que CiU els portarà a la independència. CiU només busca
guanyar les properes eleccions, tapar els gravíssims casos de corrupció que l’afecten
(cas Palau, ITVs) i amagar les seves polítiques socialment regressives per
sortir de la crisi.
Jo he canviat de posició. Fins fa poc estava en contra d’un referèndum
d’autodeterminació. Ara més aviat hi estic a favor. No perquè cregui com alguns
que l’autodeterminació és un dret inalienable (com a dret, em sembla difícil d’implementar
i generalitzar), sinó com a cosa pràctica. Per tenir una oportunitat
civilitzada per resoldre el problema, i que la inexistència d’aquesta oportunitat
no ens impedeixi abordar altres problemes (la corrupció, les desigualtats, la protecció
del medi ambient). No sóc un ingenu, i crec que aquesta solució té enormes
dificultats de ser posada en pràctica, donat el marc constitucional.
Ara, això no autoritza a ningú, i menys a qui és merament
portaveu d’una associació, a proclamar que unes eleccions han de ser
plebiscitàries. Com seran les eleccions ho decidiran els votants. Les eleccions
al Parlament de Catalunya seran les eleccions per elegir un Parlament amb
responsabilitats pressupostàries i polítiques molt concretes, sobre l’educació,
la sanitat, la fiscalitat, etc.
L’horitzó realista i raonable seria avançar cap a una Europa
federal, i proposar a Espanya un canvi constitucional i una llei de secessió
que contempli que si una majoria qualificada de catalans i bascos ho
decideixen, poden deixar de formar part d’Espanya, sota uns termes
pre-acordats. I mentrestant, mentre no es fa el referèndum o entre referèndums,
anem treballant per una Europa política i federal (incloent Espanya, perquè no
he vist a cap independentista encara demanar que facin fora Espanya de la UE),
amb cessió de sobirania dels estats membres a un govern europeu. I si la
secessió obté una majoria qualificada, també treballar per una Europa federal,
sense la qual ni Espanya ni Catalunya no tenen cap futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario