Per què, malgrat tot, seguim al PSC

M’ha explicat la meva mare que avui, després de l’enèsima equivocació de l’actual nucli del PSC en el que portem d’estiu, encara ha sortit per la tele una persona del prestigi de Joan Majó per dir amb cert orgull que ell seguia sent del PSC, un partit que té en el seu ADN ser capaç d’integrar des de persones de classe mitjana  amb els dos cognoms catalans fins al darrer ciutadà de Catalunya acabat d’arribar d’Andalusia, o d’on sigui. Això sí, un partit que està en risc de ser molt menys representatiu del que va ser en el passat.

Primer va ser la forma maldestre de reaccionar davant del vot discrepant d’un diputat prestigiós, Ernest Maragall, fent pública als mitjans de comunicació una carta adreçada a ell, al mateix temps que es demanava que les discrepàncies no s’airegessin en públic. Després va ser la confirmació de l’estratègia a la defensiva de l’actual nucli dirigent en el reglament de primàries, fent marxa enrere (quasi) d’una promesa de Pere Navarro pocs dies abans del Congrés del PSC de desembre passat, quan va dir que apostava per unes primàries de dues voltes (perquè se suposa que han de ser primàries a la francesa). Finalment ha estat l’anunci del necessari canvi a la direcció del grup parlamentari, acompanyada de 4 detalls absurds, innecessaris, i fàcilment processables com a sectaris i fruit d’una concepció xicaguiana (de Chicago) del partit:

-Oferir a Quim Nadal la vicepresidència del Parlament com si aquesta fós propietat del nucli dirigent del PSC (tot i que jo penso que el seu ocupant fins ara fa anys que s’hauria d’haver dedicat a una altra cosa).

-Oferir unilateralment a l’ex-portaveu del grup parlamentari encapçalar la propera llista del PSC a les europees, quan se suposa que precisament es tracta d’introduir mecanismes més democràtics de selecció dels candidats electorals (si Miquel Iceta, com hauria de fer, demana ara primàries per triar el candidat a les europees, té el meu vot assegurat).

-Represaliar (o això sembla, i les aparences són crucials) Marina Geli, una excel·lent consellera i diputada, en plenitud d’energia, senzillament perquè és crítica amb alguns aspectes de l’actual direcció, i va per lliure en tantes coses.

-Represaliar (o això sembla) Laia Bonet, la diputada probablement amb més talent, també perquè havia demostrat que pensava pel seu compte. Visca la meritocràcia.

El nucli dirigent del PSC s’ha convertit en una màquina eficaç de fabricar membres d’Avancem i altres plataformes crítiques, que estan més cridades a col·laborar que mai, i que ara disposaran de més temps de dedicació per part de persones de la categoria de Marina Geli i Laia Bonet, que aportaran solvència i credibilitat. Moltes gràcies, companys dirigents.

Al fons de tot hi ha el mateix problema que amb el reglament del passat Congrés i la incapacitat mostrada per construir de veritat un nou PSC: els companys formats al C/ Nicaragua no són capaços d’entendre que la gent ens demana una nova política, especialment degut als problemes socials derivats de la crisi econòmica. I la gent ens demana una nova estratègia nacional (no necessàriament una estratègia estatista, independentista, però una estratègia nacional), precisament per raons socials. He llegit declaracions tant de Jaume Collboni com de Marina Geli, els quals, en sentits diferents, tornaven a parlar de dimensions o estratègies nacional i social, com si fossin diferents. Els problemes nacionals són socials. Els problemes organitzatius del PSC són socials. Entre altres raons perquè si els problemes nacionals s’enquisten i si els problemes organitzatius no s’aborden, els més perjudicats són els sectors més vulnerables de la societat, que deixen de tenir instruments adequats per resoldre els seus problemes.

Però la solució no està gaire lluny. Està en el propi missatge fundacional d’un partit nascut per integrar tots els socialistes de Catalunya (com va entendre la socialdemocràcia alemanya a la transició), per merèixer la confiança de totes les persones que comparteixen idees de progrés, vinguin d’on vinguin, de fer-ho sense sectarismes, amb unitat i apertura. Alguns seguim somniant amb un partit així, que integri persones amb fidelitats nacionals diferents, que vegin cadenes de televisió diferents, que llegeixin i parlin en idiomes diferents, que discuteixin amb passió, però que siguin capaços de trobar un espai obert on fer pinya per avançar cap a un món millor. Per què, doncs, seguim al PSC? Perquè som socialistes, és a dir, perquè entenem tot això.